estabilitat

relat curt per a visitants amb paciència

De petit sa mare li deia que un dia perdria el cap. Li deia tantes vegades i amb una cara de preocupació tan sentida (li preocupava ser mare d’una criatura tan extremament despistada i innocent) que cada cop que sa mare li deia, s’ho creia una mica més; un adult no podia repetir tants cops una broma que no havia fet riure a ningú, o almenys això creia que encara no havia vist cap programa d’antena 3.

I finalment, a aquella criatura li agafà por i sempre vigilava, mirant al reflex dels aparadors o portant-se les mans al cap, que aquest restava allà on sempre havia estat i havia de ser.

Va créixer amb aquest costum i fora d’aquest peculiar tic va esdevenir una persona normal. M’atreviria a dir que era més que normal, no ho era: era notable. Tenia el cap clar i les idees fixes. Saber i confiar (tot i que amb necessitat de comprovació) en una correcta posició encefàlica li donava seguretat i potser també una capacitat mental molt bona encara que això últim segurament era innat.

Sumant dies amb dies ja tenim els 16 anys i de la por infantil per la seva singularitat física (doncs no volia esdevenir un plural) ja en quedava ben poc. Aficions, interessos, personalitat... havien canviat amb ell, fins i tot aquesta creença absurda, sostinguda en la inèrcia de la rutina d’assegurar-se de la seva integritat física va passar a ser una superstició.

Amb tot això, va anar desenvolupant-se com a persona adulta. La sexualitat, la identitat, milions de coses li anaven apareixent a l’estable i controlat cap, fins que va arribar el moment en que seguint la seva evolució es va replantejar les seves creences.

Era una persona racional, només volia confiar en les coses “provables” que en deia. I sense voler negar els fets paranormals o les existències divines o extraterrenals va voler retirar-los la seva predisposició a rebre els seus efectes. A partir d’aquell moment ja no creia en deus, supersticions ni sorts.

I just en aquell instant de la seva reflexió de la que creia sortir satisfactòriament, aparegué ‘el seu cap’, concretament la seva posició relativa amb la resta del cos. Què era sinó una superstició la seva necessitat de verificar constantment que no l’havia perdut?

Va estar a punt de replantejar el que (amb ajuda de la seguretat i claredat d’idees que li proporcionava el control d’ubicació cranial) havia decidit. És fàcil dir ‘no crec en supersticions’ però era massa radical deixar de preocupar-se de si el cap segueix al lloc, una cosa que havia fet sempre.

Llavors va ser quan, amb el cap ben agafat, van anar sortint arguments i problemes per tot arreu com si tingués els típics àngel i dimoni dels dibuixos animats asseguts un a cada espatlla:

“agafar-se el cap no fa mal a ningú...— on és la coherència? no creus en supersticions , ho has decidit!! — no és necessària la coherència, ets humà...— has de donar un pas important, ara ja ets gran... — però ja estàs bé ara, no? doncs perquè no quedar-se així? —saps que no marxarà, el teu cap... — però i si marxa?...”

I en un silenci ensordidor es tornà boig: va perdre el cap, efectivament.