Darrera un concepte carregat de valors positius, l'esforç, s'hi amaga una peculiar reinterpretació en l'anomenada cultura de l'esforç, el pilar argumental de la dreta, la manera més injusta i classista de veure el món.
No és esforç, és classisme... o maldat
Quan la dreta econòmica disfressa la llei del més fort en l'economia amb paraules i valors compartits per l'àmplia majoria -esforç-, o bé comet un error o bé fa trampa. Un error classista o una trampa malèvola.
M'explico. Puc entendre que hi hagi qui creu que una societat amb plena igualtat d'oportunitats entre tots els individus, premia qui més s'esforça i que són aquestes persones les qui se'n surten millor. Tot i que això ja seria discutible, estareu d'acord amb mi que la igualtat d'oportunitats a casa nostra brilla per la seva absència, especialment avui. Així que avui qui defensa la cultura de l'esforç o bé és un classista que no li entra al cap que no tothom té els seus drets i privilegis, o bé és un sàdic al qui ja li va bé que així sigui.
No és casual que uns parlin d'igualtat i altres d'esforç. Quan la dreta intenta convèncer que avui manca esforç (i no igualtat), ens diu que qui no se'n surt és que no s'hi esforça prou i viceversa, qui se'n surt és perquè s'esforça. Que uns arribin millor a dalt de tot no és perquè uns ho pugen carregats per l'escala normal i altres lleugers per les mecàniques sinó perque els que van carregats no s'hi esforcen prou. El que dèiem, classisme o maldat, o no veuen que no tothom puja tan fàcilment o ja els està bé.
Avui s'ha pronunciat més la evidència que l'accés a la cultura, a l'educació post-obligatòria, fins i tot l'esperança de vida depèn de la família on neixis. La igualtat d'oportunitats en context de capitalisme és una mentida, intentar creure que el capitalisme premia qui més s'esforça és com creure en "la ma invisible". Després ens diuen utòpics a nosaltres.
L'emprenedoria i l'excel·lència
L'emprenedoria, el model d'esclavitud orgullosa, individualitzada sense lloc per a organitzacions sindicals, sense limitacions legals com la jornada màxima o el salari mínim, no és cap solució al problema de l'atur. Més enllà d'això, els plantejaments dels promotors de l'emprenedoria no poden ser més classistes. "L'important és tenir una bona idea", "cal treballar dur" no són coses més certes que per engegar un negoci necessites diners i que qui en té més i més contactes té, se'n surt molt millor. I és que el 70% acaben tancant abans de 2 anys, la majoria per problemes de diners i finançament1. A més, la majoria dels pocs que poden invertir en una aventura així, només es poden arruïnar una vegada. No es poden "tornar a aixecar", com prefereixen dir els emprenedors de cartellera.
L'excel·lència acadèmica repeteix els mateixos tics. En un context de desigualtat aberrant, quan el principal problema de l'educació és la desigualtat, les polítiques han d'anar direccionades claríssimament en compensar les seves conseqüències. Reorientar-les cap a premiar i parar especial atenció als estudiants amb millors notes quan estan tant relacionades amb l'entorn social i familiar és, altra vegada, o classista (no saben veure com la desigualtat condiciona el rendiment acadèmic) o malèvol (els és igual).
El somni americà vs. el subsidiari
Com en totes les polítiques de dretes, els Estats Units és una gran referència. Les figures que els EEUU vol imposar en l'imaginari col·lectiu americà acaben en l'imaginari col·lectiu de gran part del món donada la envergadura i potència de la seva indústria audiovisual. Així, després de molts anys, l'excepció ha acabat sent regla en el nostre imaginari col·lectiu.
Com en totes les polítiques de dretes, els Estats Units és una gran referència. Les figures que els EEUU vol imposar en l'imaginari col·lectiu americà acaben en l'imaginari col·lectiu de gran part del món donada la envergadura i potència de la seva indústria audiovisual. Així, després de molts anys, l'excepció ha acabat sent regla en el nostre imaginari col·lectiu.
És el cas de la figura del somni americà, l'home que "s'ha fet a sí mateix" i "des de zero" ha acabat esdevenint un important empresari, president del país o en tot cas, un personatge famós i ric. El que és un obvi exemple d'excepció que confirma la regla, ha estat utilitzat per demostrar la regla completament contraria: "si t'esforces, triomfes". I no és altre argument, basat en una mentida, el que utilitzen cada dia contra els ajuts, subsidis i pensions públiques.
A EEUU ens porten anys d'avantatge i el discurs està tant arrelat que ni més ni menys que un senador pot carregar tranquilament contra el subsidi d'atur perquè "fa que la gent no busqui feina" sense que li caigui la cara de vergonya. Aquí, encara no són tant descarats, però no són pocs els intents per imposar la figura del "subsidiari" en l'ideari col·lectiu, per exemple la compareixença del conseller Cleries per parlar del frau a la RMI sense cap xifra, només casos particulars, les múltiples declaracions de Duran i Lleida sobre el PER o qualsevol postura de la patronal al respecte, clar.
Perquè li diuen cultura de l'esforç?
Si no parlen d'esforç, doncs, perquè utilitzen aquest concepte? Descartant la maldat, l'explicació que ens queda és que ho fan per classisme, per justificar-se i pensar que mereixen el que tenen.
Cadascú de nosaltres és qui és en gran part per les oportunitats i l'entorn que ha tingut. Estudiar una carrera en comptes de treballar des dels 16 anys no és esforç, és oportunitat i un entorn social i familiar que t'hi ha encaminat, el "pis de la família" o el lloguer compartit, els estímuls culturals de petit a casa així com la discriminació per raó de sexe, raça o discapacitat... la desigualtat d'oportunitats no només és econòmica i és determinant. Creure que un mereix el que té, que s'ho ha guanyat, és auto-enganyar-se. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.
Cadascú de nosaltres és qui és en gran part per les oportunitats i l'entorn que ha tingut. Estudiar una carrera en comptes de treballar des dels 16 anys no és esforç, és oportunitat i un entorn social i familiar que t'hi ha encaminat, el "pis de la família" o el lloguer compartit, els estímuls culturals de petit a casa així com la discriminació per raó de sexe, raça o discapacitat... la desigualtat d'oportunitats no només és econòmica i és determinant. Creure que un mereix el que té, que s'ho ha guanyat, és auto-enganyar-se. Una mica d'humilitat no ens faria cap mal.
"No pensis en la cultura de l'esforç"
Amb tot, ens trobem amb una bona execució de la lliçó de Lakoff2 i és que intentar combatre la cultura de l'esforç, d'entrada et posiciona en contra de "l'esforç"; ells han fixat el marc conceptual. Per sort, podem estalviar-nos tota la volta argumental d'explicar que no és esforç, és classisme (la que he fet en aquest article) i fer que el significat real del concepte que han pervertit se'ls giri en contra.
Apliquem el vertaders significat d'esforç i siguem-ne els primers promotors. I és que en les seves polítiques no premien l'esforç sinó precisament el contrari, condemnen la majoria per molt que s'esforcin mentre premien una minoria, s'esforcin o no.
Què és el que es guanya amb menys esforç? Herències, premis, rendes del capital i del patrimoni... en nom de l'autèntica cultura de l'esforç, gravarem aquest tipus d'ingressos amb un impost altíssim. En canvi, per a qui més s'esforci, qui treballi més i cobri menys, uns impostos més baixos. Qui hi està en contra? Qui està en contra de l'autèntica cultura de l'esforç?
...i un altre dia parlarem de la repartició del treball, ves que al final resulti que no cal que ens esforcem tant.
...i un altre dia parlarem de la repartició del treball, ves que al final resulti que no cal que ens esforcem tant.
________________________________________
2. "No pensis en un elefant" de George Lakoff
Foto: Richard Nixon, icona del somni americà. By Jack E. Kightlinger [Public domain], via Wikimedia Commons
Foto: Richard Nixon, icona del somni americà. By Jack E. Kightlinger [Public domain], via Wikimedia Commons
