walden III

Desembre

2011-12-12T18:30:00.000+01:00

Frase del mes: #trenquemelgel

Ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. I a l'ajuntament de Barcelona també s'hi han tornat. Sota l'argument de dinamitzar el comerç pel Nadal, s'ha instal·lat una gran pista de gel a plaça Catalunya. Amb una despesa energètica equivalent a 200 pisos de Barcelona, una immensa part de la plaça ha quedat privatitzada i només s'hi pot passar pagant 8€ l'hora.

Recordo moltes argumentacions dels que pel maig d'aquest any no estaven gaire còmodes amb l'acampadabcn. El mateix Xavier Trias deia al respecte: "és de lògica que en un país o ciutat la gent no s'apoderi de l'espai públic". Curiosa doble moral.

Trias pot privatitzar l'espai públic per dinamitzar l'economia i el 15M no podia socialitzar-lo per dinamitzar la democràcia?

Cançó del mes: Inner Light - the Seihos (2)

Fa poc més d'un any, la cançó del mes aquí al walden va ser Pretending, de the Seihos. Un any i dos mesos més tard, torno a recomanar-los perquè han tret un nou disc que han anomenat 2. La cançó que més m'agrada després d'unes quantes escoltes, és Inner Light (escolteu-la al Spotify perquè val la pena), ja està inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes. Com que de moment no hi ha cap videoclip del nou disc, us deixo amb el videoclip de Pretending. Llarga vida als the Seihos!

Recomanació del mes: Nadal + sostenible

Com deia, ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. Vénen "les festes" i amb elles aquesta obligació de gastar, regalar i rebre regals. I masses cops acabem pensant "no se què regalar-li, té tot el que vol", per alguna cosa es regalen tantes colònies i perfums. I el ja típic regal tecnològic, que si la càmera de fotos, la de vídeo, el mòbil tàctil, l'ipad o el que sigui.

M'agrada el nadal, no cregueu. No dic que s'aboleixi ni que no ens regalem res. Ni tan sols estic contra de l'exitència de les càmeres, mòbils.. seria bastant hipòcrita. Però Nadal no vol dir el que fem ni l'existència dels mòbils vol dir que ens l'haguem de canviar cada any ni comprar un ipad perquè "no se què fa però segur que mola". Tots hi estem ficats, que consti que és una crítica a la que m'incloc.

Suposo que a tothom li rebel·la pensar "què li regalo si ho té tot?". A mi em rebel·la.

La recomanació d'aquest més, no només és en aquest sentit, és una publicació que tot i ser del 2006, és un bon recull de 36 consells per a fer un nadal més sostenible. Estan organitzats per temàtiques, no són només "els típics" i acompanya cada consell dels motius per donar-lo.

La revolta de les corbates

2011-11-30T06:30:00.000+01:00

Aquesta noia amb pressa no té res a veure amb l'home que creua pel seu costat. Es creuen per primera i última vegada. La seva història mai es tornarà a trobar en un futur. No hi haurà més creuaments, ni interaccions de cap tipus. No coincidiran en cap ascensor, en cap cua de cap supermercat, ni al quiosc que es veu a 20 metres pujant pel carrer que surt a mà dreta ni en qualsevol dels centenars que hi deu haver repartits per tota la ciutat.

La noia ve de recollir un paquet a una oficina de correus molt llunyana a casa seva "per error" segons li han dit per telèfon, qui sap si del repartidor o del qui havia escrit l'adreça. Té els vint anys recent fets i els porta amb un ímpetu propi del qui sempre se n'ha sortit amb prou èxit en tots els aspectes. Aquell ímpetu d'invencibilitat que només tenen els joves o els invencibles.

L'home, d'uns 50 anys mira el rellotge. No és que tingui pressa, és un tic nerviós. Fa dies que es planteja deixar la corbata a banda al anar a la feina. La possibilitat de fer aquest petit acte de rebel·lia l'omple de vida aquestes últimes setmanes. Només pensar en desobeir el nou cap de l'oficina, aquell carca que han posat "des de dalt", s'ha transportat a aquella etapa quasi oblidada d'inconformisme contra el poder, quan anava a les manifestacions d'estudiants.

Ella projecta una actitud enfadada, dura, sobretot avui que ha hagut de creuar la ciutat en l'hora lliure que té entre dues assignatures que normalment passa estirada a la gespa amb els companys de classe. Projecta aquesta imatge sabent que la projecta, orgullosa no sap perquè de "trepitjar fort". Qui sap si és un estereotip més que d'alguna manera se li ha acabat inoculant per saturació en aquest mar d'estímuls en el que ens movem. Sense ser conscient de la contradicció, mentre projecta aquesta actitud enfadada i dura està contenta de ser com és i de tenir el que té, de viure la seva vida.

Ell porta uns dies de rebel·lia, rebel·lia interior però rebel·lia al cap i a la fí. Ja no recordava a sensació de pànic, incertesa i poder sobre un mateix que provoca saltar-se alguna norma o plantejar saltar-se-la. Per estúpida que sigui, serà probablement la primera norma que se salta en 20 anys i vulnerar-la sap que significa molt més que no portar un tros de tela penjat al coll. S'imagina una conversa enmig de la oficina. "Brufau, em pot dir perquè no porta corbata?". La seva resposta la ha anat polint durant aquests dies que porta donant-li voltes: "Senyor Sanchís, crec que no és cosa seva com vesteixi, forma part dels meus drets individuals" i imagina com l'endemà uns quants atrevits arriben a l'oficina sense corbata i següent en són uns quants més. Quan pensa en la seva "revolució de les corbates", s'hi capfica tant, que es desemmascara i projecta la imatge més contraposada a la jove invencible amb la que es creua.

A la bossa de la noia vibra el mòbil. Un moviment defectuós, humà d'altra banda, fa que el paquet li caigui de sota el braç mentre treu la mà de dins la bossa un iphone radiant i nou que encara li fa ilusió d'agafar. Les trucades, els correus electrònics tenen durant aquests dies de novetat un valor afegit pel sol fet de rebre'ls a l'"iuforn", com diu sa mare.

Un paquet passa per davant la mirada de l'home, que porta un mig somriure rebel i innocent dibuixat a la cara mentre es planta a en Sanchís en el seu món interior. Sense canviar gaire l'expressió recull el paquet i l'ofereix a la jove invencible: "em penso que és teu, oi?"

Es dóna un creuament de mirades, d'expressions contraposades. Mirant-la, ell recorda aquell ímpetu perdut, a base de tantes derrotes que li havia preparat la vida. Ella veu un somriure que la desarma. Una expressió que li encanta, per sincera, per real, per propera. I d'alguna manera, el que era contraposició s'equilibra i s'alimenta mútuament.

"Sí... Sí... Gràcies, gràcies"

Ella ho vol. Li ha agradat veure algú que no projecta més que el que li passa pel cap, el que sent, el que és. Ho vol per ella. De cop es descobreix profundament hipòcrita, "trepitjar fort", troba banal aquesta postura dura i invencible. Ella està contenta, feliç, i decideix deixar que els altres se n'adonin. Perquè n'està orgullosa d'estar-ho.

Ell ho vol. L'ha il·luminat la fortalesa d'aquesta noia, la profunda confiança en una mateixa que projecta. I es descobreix auto-convencent-se que ell no és tan fort i s'enfada. "I tant que sóc fort, el que no m'hagi passat en 53 anys" pensa. L'empenta que necessitava. Girant carrer avall, quan reprèn el fil del que pensava i es descobreix amb forces per fer-ho. I abans d'arribar a la feina, llença la corbata a la primera paperera que troba i es creua amb set persones amb les que mai més tornarà a creuar-se però ni tan sols les veu.

Quan recorda que l'havien trucat, la noia ja és al metro. Ha tingut temps de descobrir la comoditat d'anar pel carrer sense altra actitud que l'estat d'ànim que un té. Al llarg del dia s'haurà creuat amb una trentena de persones que no tornarà a tenir la oportunitat de veure.

I demà serà un altre dia, a la ciutat.

Tòpics falsos de la llei electoral

2011-11-25T12:56:00.000+01:00

Aquests dies hi ha molt debat sobre la llei electoral, la seva falta de proporcionalitat, els resultats que s'haurien donat amb una de més proporcional i s'han llençat vàries propostes, crítiques i com no, han ressorgit alguns tòpics molts d'ells falsos. Avui en vull repassar uns quants aquí.

"La culpa és de la llei d'Hondt": FALS

Tenim una llei electoral per la qual els resultats són poc proporcionals, és a dir, que el percentatge de representació que se li dóna als partits dista del percentatge de vots que ha obtingut a les eleccions. És a dir, la proporció de diputats que té cada partit no és equivalent a la proporció de vots que ha obtingut. Podeu veure quan de diferents són els resultats en l'anterior article.

Quan es parla d'això molts cops es diu que és culpa de la llei d'Hondt. Sense anar més lluny ahir mateix al matí de Catalunya Ràdio ho deia el Manel Fuentes en la presentació d'un especialista que l'ha corregit després i és que això és fals. La llei d'Hondt és el sistema que s'utilitza per repartir els diputats, tot i que es desvia a favor dels partits majoritaris és força proporcional, el causant són les circumscripcions electorals massa petites.

La constitució espanyola marca que les circumscripcions electorals siguin les províncies. Què vol dir això? Els 350 diputats a escollir, es reparteixen per les més de 50 circumscripcions de manera més o menys proporcional a la població que hi viu. Així, a Barcelona se n'escullen 31, a Girona i Tarragona 6 i a Lleida 4. A excepció de les circumscripcions més poblades com Barcelona, Madrid, València, Sevilla i poques més la majoria són circumscripcions que només es reparteixen al voltant de 5 diputats. Això fa que els partits que recullen pocs vots però a tot l'estat no aconsegueixin representació més que a les circumscripcions molt poblades.

Imagineu-vos un parlament de 500 diputats d'un país on totes les circumscripcions són de 5 diputats. Tenim els partits amb els següents percentatges de vots vàlids:

A: 45%
B: 35%
C: 15%
D: 5%

Suposem que tenen aquest % de vot de manera uniforme en tot el país. Com que les circumscripcions són de 5 diputats, per arribar a obtenir un diputat a qualsevol circumscripció, qualsevol partit necessita una cinquena part dels vots (el 20%) en aquella circumscripció. Així, C i D, no aconseguirien cap diputat en cap circumscripció. En canvi dos partits majoritaris A i B obtindrien 3 i 2 diputats en cada circumscripció. El nombre de diputats que obtindria cada partit seria:

A: 300 - majoria absoluta sobrada amb un 45% dels vots.
B: 200
C: 0
D: 0

Imaginem-nos el mateix país però en comptes de circumscripcions de 5 diputats, tinguessin una sola circumscripció on es reparteixen els 500 diputats proporcionalment. Els resultats serien els següents:

A: 225
B: 175
C: 75
D: 10

Aquesta diferència és l'efecte que produeixen les circumscripcions electorals petites i això és el que li passa més o menys al sistema electoral espanyol. Per això el PP ha obtingut majoria absolutíssima amb menys d'un 45% dels vots i tenim els resultats que tenim. S'han sentit moltes veus que demanen, per aquest motiu, la circumscripció única electoral i això ha fet sortir veus en contra a vegades amb motius equivocats i així encadeno amb el següent tòpic.

"La circumscripció única aniria contra els partits nacionalistes": FALS

Sabem què passa amb els partits que tenen un suport minoritari arreu de l'estat (IU, UPyD a espanya o els partits C i D de l'exemple) però no hem vist què passa amb les minories que es concentren en unes poques circumscripcions. Els partits nacionalistes com PNV, ERC es presenten només al País Basc i Catalunya, de 4 circumscripcions les dues, no és cert que una circumscripció única els perjudicaria.

Els partits nacionalistes, aglutinen el vot en poques circumscripcions cosa que fa que pràcticament allà on es presenten obtenen algun diputat així que no són perjudicats per les circumscripcions petites però tampoc beneficiats. El tòpic amb el que els partits nacionalistes es posicionen contra la circumscripció única són falsos, de fet, més d'un en sortiria beneficiat.

Recupero aquesta taula de l'article anterior per a il·lustrar que qui perdria amb una circumscripció única només serien els que actualment en surten beneficiats notablement que no són altres que els partits majoritaris estatals.

De tota manera, caldria canviar la constitució per a fer un canvi com aquest. La interpretació de la mateixa constitució sobre la igualtat la fan servir els que defensen la circumscripció única; una persona un vot. Tenim una constitució que es contradiu?

"La culpa de la desafecció és de la llei electoral" ?

Aquesta si bé comença a ser un tòpic no es pot dir que sigui ni fals ni cert. Però volia fer una reflexió sobre aquest discurs que des de la política sovint s'acaba anant. Sembla que avui busquem dreceres per a tot i n'hi ha molts i moltes que s'han apuntat a la drecera contra la desafecció d'una llei electoral nova.

A Espanya cal una llei electoral nova (i una primera llei electoral catalana, per cert), fem-la perquè cal fer-la, no per altra cosa. I és que ja he sentit de diferents colors com s'acusa la llei electoral com el causant i la solució de la desafecció de la societat vers la política. Uns diuen que la poca proporcionalitat i altres al contrari, demanen sota la fal·làcia "proximitat" unes circumscripcions més petites.

La solució a la desafecció vers la política no la té ningú perquè ningú coneix tots els motius de cada persona d'aquest estat. I com que jo molt em temo que és una suma molt i molt gran, més val que comencem a fer cadascú l'autocrítica que ha de fer, començant pels partits i seguint, sobretot, per les televisions, ràdios, premsa escrita i acabant a casa, a la família i en un mateix. Perquè, com sempre, l'autocrítica és allò que sempre es demana per als altres.

Què hauria passat amb una llei electoral justa?

2011-11-19T21:29:00.001+01:00

Ja està, ja tenim nou congrés dels diputats.

Hem viscut una campanya electoral on no hi ha hagut massa debat ideològic, a nivell estatal, en el pla mediàtic. Alguns sempre hem volgut que una campanya sigui l'excusa perfecte per poder rescatar el debat ideològic que fa tant que ja no té lloc als mitjans de comunicació massius.

Per sort, els moviments socials i les xarxes socials faciliten aquest debat ideològic. Un dels debats que ja des del 15M es va donar repetidament i que durant la campanya s'ha anat sentint ha estat la llei electoral espanyola. Per això vaig fer una sèrie d'articles sobre el tema: 1.Territori o proporcionalitat?, 2.Llistes obertes o tancades? i 3.Qui vol canviar-la?

Ahir ja vaig prometre que faria un article tant bon punt conèixer els resultats sobre la hipòtesi que s'haguessin donat amb una llei electoral proporcional (que al meu entendre és el més just). Aquest matí he publicat els gràfics d'una notícia de lainformacion.com i hem tingut un debat molt interessant sobre la seva validesa.

És per això que m'he animat a implementar amb un excel el que hauria estat una repartició mitjançant el mètode del residu major* que al meu entendre és el repartiment més proporcional que hi ha per a repartir una quantitat alta de representants com seria el cas de la circumscripció única a Espanya. Aquí teniu els resultats que disten una mica (encara són més indignants) dels que aquest matí ha publicat lainformacion.com

Vàries dades interessants a comentar:

1. El PP no tindtria majoria absoluta. S'hauria quedat amb 158 escons, 28 menys dels que ha obtingut i molt lluny de la majoria absoluta.

2. El bipartidisme s'hauria reduit a 260 diputats, 36 menys dels que ha obtingut els quals s'haurien repartit bàsicament entre les minories no territorials: IU i UPyD.

3. EQUO-Compromís també hauria estat sorpresa, i és que tot i que tothom coincideix en que Amaiur ha estat la sorpresa (esperada) d'aquestes eleccions, EQUO-Compromís ha obtingut més vots traient només un diputat.

4. Minoritaris amb representació. El Partit Andalusista, PACMA, Escons en Blanc, PxC i P.R.C. haurien obtingut representació.

Tornem a posar de relleu que l'actual sistema lluny dels tòpics no afavoreix als partits territorials i la circumscripció única per tant no els perjudicaria. Mentre que dóna un resultat prou ajustat per a partits territorials (CiU, Amaiur, PNV, ERC, CC, BNG, CC...), penalitza extraordinàriament minories repartides pel territori (IU, UPyD, EQUO) i premia de manera indecent els majoritaris PP i PSOE fins al punt de donar al PP una majoria absoluta sense tenir la més de la meitat dels vots.

En fi, lo "prometido es deuda". Aquí us deixo aquest breu article amb una última reflexió. Cal llegir les eleccions amb nombre de vots per saber què ha passat i és que mirant-ho així, el tsunami blau no ha estat tant tsunami. El PP ha pujat menys de 500.000 vots mentre que el PSOE ha perdut més de 4 Milions de vots. Com sempre ha passat a Espanya, és el PSOE qui guanya i qui perd les eleccions i són els votants socialistes qui decideix que guanyi el PP quedant-se a casa i no castigant-lo donant el vot a un altre partit.

________________________
* El mètode del residu major agafant com a quocient q el nombre d'electors dividit entre el nombre de representants a repartir és a la pràctica el més proper a assignar el percentatge de diputats igual al percentatge de vot.

No penso callar, mai

2011-11-17T20:44:00.001+01:00

No penso callar. Perquè ni crec que poguem permetre'ns el luxe de fer-ho ni perquè crec que pugui evitar-ho.

No puc evitar no callar quan uns pocs avariciosos provoquen una crisi amb la que hi guanyen diners i que paguem la resta. No puc callar quan a sobre els mateixos són els que són rescatats pels estats, a costa de deute públic que compren ells mateixos al preu que ells mateixos fixen.

Qui pot callar quan ara diuen que no hi ha calés però amaguen que fa dècades que abaixen impostos a les fortunes, a les grans empreses i als grans capitals?

No puc, no podem callar però a més no ho hem de fer. El nostre deure és no callar.

No callar quan per recuperar diners s'apugen impostos a les classes treballadores com l'IVA, però en canvi quan es descobreix que la família Botín ens ha robat, ha defraudat milions d'euros li perdonem una gran part. No hem de callar veient que els beneficis que es treuen pel sol fet de tenir diners tributin menys que el que tributa el sou del treball.

I hem d'animar la gent de l'entorn a no callar quan un banc rescatat fa fora una família endeutada de casa seva o quan els mateixos directius d'un banc intervingut cobren primes milionaries.

És que no penso callar.

Qui podria callar en un món en el que cada dia la riquesa està més concentrada? En un sistema econòmic que quan diuen que funciona ho fa a costa d'altres, en un dels moments que sortirà a la història que estudiaran els nostres fills en una escola privada perquè no n'hi haurà d'altres.

Jo vull poder dir als meus fills i als meus néts que jo no vaig callar, que jo no només hi estava en contra sinó que vaig fer tot el possible per lluitar-hi. Que no callava, que escrivia a les xarxes, que cridava al carrer i que no callava quan em deixaven votar.

No em dóna la gana acceptar que això és el que toca viure i no penso callar. I cridaré ben fort per tots els canals que tingui a l'abast.

I avui, ho sento, però tampoc em dóna la gana rebre ni lliçons escèptiques ni puristes. Allà cadascú amb els seus actes. Jo tinc la certesa que als meus fills els diré que fins l'últim moment vaig defensar la democràcia per sobre els mercats i que mai vaig callar.

A tu, que no penses votar

2011-11-14T18:30:00.000+01:00

No ens coneixem, o potser sí, no ho se. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge hi ha eleccions. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que pronostiquen que donaran la majoria absoluta al PP. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem" perquè sóc dels que pensa que sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs.Sempre estem a temps de queixar-nos però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar més. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

Ens demanen que triem com volem que governin l'estat. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat i que s'ho pagui qui pugui, si volem un estat on els més rics, els que més guanyen i els que més contaminen paguen més o on el gruix dels impostos els segueixin pagant la classe mitja i treballadora i les PIMES, on el frau fiscal s'investiga, es persegueix i condemna o on el frau segueixi sent el doble que a la UE. Ens demanen si volem viure en un estat on paguin els plats trencats de la crisi els qui l'han generada i que s'han enriquit amb ella o on segueixin pagant els de sempre, on l'ecologia i la sostenibilitat siguin la palanca per sortir-ne o on els interessos de les elèctriques, les concessionàries i l'industria automobilística marquin les polítiques energètiques. I tantes coses més, autodeterminació vs autoritarisme, transparència vs corrupció, democràcia vs reformazo... Tot això es vota aquest diumenge.

Després ens queixarem i en tindrem tot el dret, jo seré el primer en fer-ho. Però jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar. Per això penso votar. Per intentar no haver-ho de fer més.

A l'estat espanyol sempre hi ha hagut bipartidisme. Els partits petits només han pogut intentar influenciar des de fora en el projecte polític de socialistes o de populars amb esmenes a les lleis, mocions o proposicions. I vosaltres, els que esteu pensant de no votar sou molts... Tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada tant necessària i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Ens estan robant

2011-11-09T06:30:00.000+01:00

Ens estan robant. Així de cru, així de clar i així de senzill.

No estic parlant de delinqüència urbana, de furts, robatoris o el que sigui que sembli que ara sigui el gran problema social. Tampoc parlo del "gravíssim i generalitzat" frau que ens van fer creure que hi havia en el cobrament del PIRMI. Ni parlo avui del que injustament l'estat no inverteix a Catalunya.

Ens estan robant i molt.

Parlo de molts diners. Cada any ens estan robant 70.000 milions d'euros a Espanya o de més de 100.000 milions als països en desenvolupament (més del que es destina en cooperació en tot el món). Parlo del frau fiscal, de l'evasió i dels paradisos fiscals.

Ens estan robant i punt.

Si no comencem a dir les coses pel seu nom, si no ens posem durs en els punts innegociables de justícia global no anirem enlloc. Que no ens vinguin amb "hem viscut per sobre de les nostres possibilitats", o que "aquest l'estat del benestar no ens el podem permetre" i encara més, que no ens enganyin amb que les petites i mitjanes empreses nosequè... estem parlant que les grans empreses estan pagant menys impostos que les PIMES, que les grans fortunes estan pagant menys impostos que la resta. El frau fiscal de les grans empreses triplica el de les PIMES.

Ens estan robant davant els nostres nassos.

I que no ens diguin que costa tant perseguir-ho perquè els mateixos inspectors d'hisenda diuen que tenen pocs recursos i que en cada euro invertit en perseguir el frau se n'obtenen 8. Tenim el doble de frau que la UE que no és que en tingui poc. S'han acabat les excuses.

Ens estan robant i encara tenen la indecència de dir-nos què hem de fer.

Perquè gent com Botín, que tenia una fortuna en un paradís fiscal encara es considera amb autoritat per dir-nos que hem de retallar, que hi ha masses funcionaris i que s'ha d'abaratir l'acomiadament. Quina poca vergonya.

Ens estan robant i ho fan perquè ho permetem.

Els grans partits ja han demostrat la poca intenció en perseguir-los fins i tot quan falten diners. Sabem que se'ls pot enganxar, ho diuen els mateixos inspectors d'hisenda. És hora que posem fi a aquest robatori multimilionari immoral, indecent i per suposat, il·legal. No fa falta canviar cap llei, només cal dotar de recursos a hisenda i crear equips especialitzats d'investicació del frau. Poques coses són tan fàcils de perseguir i això és el més greu.

Ens estan robant i diuen que plou.

___________________

Us deixo un video amb una petita explicació molt senzilla de la situació actual fet per una campanya contra el frau fiscal a nivell mundial: Crisis y paraisos fiscales

5 anys de Walden III

2011-11-07T18:44:00.000+01:00

No se ni com començar un article com aquest, no se com es fa. Suposo que fer un balanç és obligatori, allà va.

Avui fa just 5 anys que publicava aquest article uns dies després de reeditar el segon tripartit de Catalunya. Aquella era una "aposta" personal, tenir un blog on parlar de política. Tot i que al principi va ser des de Can Pistraus*, l'esperit del walden va començar en aquest article. No va ser fins al Juliol que no vaig crear pròpiament el blog walden III un cop vaig entendre que a Can Pistraus hi treia el cap més vegades jo que el personatge. Així, sempre he considerat que sense una pàgina pròpia a la xarxa, el walden III va començar el 7 de novembre de 2006.

D'entrada el vaig batejar amb el nom provisional walden III, degut a un dels llibres que m'ha fet reflexionar més sobre la política, sobre com ens organitzem com a espècie, el Walden Dos de B.F. Skinner. Des d'aleshores, mai he trobat un nom millor ni cap motiu per a buscar-ne un de diferent. M'agrada el nom i el llibre segueix sent una analogia perfecte del que m'agradaria que fos algun dia el blog, una proposta diferent sobre com podem organitzar-nos amb tots els dubtes que la proposta pugui generar. No són solucions, són opinions, propostes sobre les que el lector o lectora ha de decidir la seva postura entre els infinits matisos entre el triangle que formen el 'd'acord' el 'desacord' i el 'no sé què pensar'.

Així, des del primer dia, el walden III va tenir una continuïtat suficient per no caure oblidat i es va consolidar com el meu racó on he anat deixant plasmada sobretot la meva opinió respecte el que passa al meu món però no només. Tot i que hi ha regnat la opinió política, al walden sempre hi ha hagut lloc per els meus projectes raros, una mica de blog personal, la música i, com no, els meus contes i escrits varis que tant enyoro poder escriure.

Fins ara, cada any he publicat més que l'any anterior fins a dia d'avui on, de mitjana, publico un article cada 5-6 dies fins a arribar a més de 190 articles publicats al llarg d'aquests 5 anys en els que els lectors hi heu/han fet 327 comentaris (que no sabeu quanta il·lusió fa, llegir-los!). Es fa difícil saber quantes visites té el walden III, depèn de l'eina que utilitzi la diferència entre xifres pot ser de més del doble. El comptador de visites que vaig posar un any després de l'arrencada del blog acumula prop de 23.000 visites i el Google Analytics que compta des de finals del 2007 en porta prop de 21.000.

Més enllà dels números, visitants, articles publicats, comentaris, el walden III al llarg d'aquests 5 anys ja és una part més irrenunciable de la meva vida quotidiana. D'alguna manera representa una part de tot el que m'ha passat al llarg d'aquest temps i ara no m'imagino no tenir-lo.

L'era dels blogs alguns van dir que es va acabar fa temps, que l'irrupció de les xarxes socials acabava amb aquesta manera més estàtica i de menys relació que representen els blogs però el que jo he notat precisament és el contrari. Si bé ja no hi ha tants comentaris (això si que ha passat a les xarxes socials on la comunicació és més bidireccional i ràpida), d'alguna manera els blogs han esdevingut juntament amb els diaris digitals, els creadors de gran part del contingut que després es comparteix a Twitter, Facebook i companyia.

Tampoc amago que crec que l'amenaça de sempre, la immediatesa, es pot traduir en la proliferació dels missatges curts, que poden estar tan elaborats com vulguis però amb els que no podem transmetre un argument mínimament ric, complex o senzillament escrit sense la necessitat d'economitzar paraules.

La meva aposta segueix passant per publicar tant com pugui en aquest racó que m'he fet a la xarxa que com qui canvia els mobles, ha anat canviant d'estètica** però sempre ha mantingut l'objectiu de ser un espai de reflexió sobre el món i el moment que per sort (sobretot) i per desgràcia ens ha tocat viure.

Moltes gràcies a tothom qui ha passat per aquí en algun moment d'aquests 5 anys i un record molt especial a un lector esporàdic que fa un any que no passa per aquí: et trobem a faltar, Martí.

____________________________________________
* blog del personatge Sr.Pistraus, membre del grup d'Estanislau Verdet
** les fotos d'aquest article són d'anteriors estètiques que ha tingut el walden III

A cagar a la via

2011-11-03T18:30:00.000+01:00

Vivim dies plens de mala llet, la indignació quan s'allarga en el temps, amb la seva dosi d'immobilisme acaba en la mala llet i la llet al cap del temps es torna agre.

El que passa a Grècia aquests dies i el posicionament de cadascun dels líders europeus entorn tot plegat és una de les coses que poden fer-nos plegar veles i engegar-ho tot, ni que sigui durant una estona de desbordament d'indignació.

Aquests dies sembla que tothom s'ha pogut fer una idea del que hi passa "gràcies" als nostres mitjans, als meus estimats tertulians i als "experts" en economia neoliberal que es conviden per explicar-nos-ho. Però hi ha unes quantes coses que no ens expliquen i que potser farien trontollar aquesta idea que sembla que volen que tinguem del conflicte.

Grècia ha gastat més de 6.000 Milions en material militar comprat a Alemanya i França el 2010, en plena negociació del primer rescat. Unes compres que Grècia havia descartat anteriorment.

Un cop negociat el segon rescat el president grec, Papandreu, ha anunciat que vol referendar les condicions que li ha posat la UE per el rescat. La reacció dels líders de la unió ha estat nefasta. La política fa temps que va a remolc de l'economia i arran de l'anomenada crisi del deute concretament a remolc de l'economia especulativa. Quan parlem de 'mercats' i de la borsa no estem fent més que dir 'especuladors', una manera de parlar que denoten un gest d'orgull per no acceptar que ens dominen un conjunt d'interessos lucratius individuals.

I que ningú s'ofengui quan parlo d'especuladors. Tot i que crec que ja és hora que comencin a tastar què és això de la crisi, tampoc no els criminalitzaré. Tothom té el seu dret en preocupar-se només per les seves coses, el que no pot ser és que aquest conjunt de interessos individuals i lucratius governin el món. No pot ser.

Tertulians i 'experts' ens venen que el problema és que hem fet créixer el sistema de benestar per sobre de la nostra capacitat de pagar-lo i ho hem fet tirant de deute. Això és absolutament fals. El sistema de benestar que tenim el podem pagar, el podíem pagar. No fa tant, tots els estats tenien superàvit. Quan parlem del deute sembla que només podem parlar de despesa i mai d'ingressos, no fos cas que ens plantegéssim quants diners hem perdut amb la rebaixa fiscal dels últims 15 anys i el poc interès que s'ha tingut en perseguir el frau. Els que ho han comptat diuen que la rebaixa fiscal a Espanya ens ha fet deixar d'ingressar 28.000 milions d'euros i el frau fiscal és de 70.000 milions d'euros.

I aquests tertulians mai, mai, quan parlem de deute, d'estirar més el braç que la màniga i tota la mandanga, ningú posa sobre la taula que el 2010 al món el número de multimilionaris va créixer un 8'3% i la seva riquesa un 9'7%. I llavors surten amb frases com "n'estic fart de la superioritat moral de l'esquerra". És que hem fet altra cosa que donar alternatives?

Doncs au, a cagar a la via.

Novembre

2011-11-01T19:42:00.000+01:00

Frase del mes: El referéndum en Grecia es "una mala decisión"

Alfredo Pérez Rubalcaba, candidat del PSOE a les generals, no ha tardat en opinar sobre la proposta de Papandreu de fer un referèndum sobre el rescat per part de la unió europea i les seves dures condicions. Avui qui també ha respost a la proposta de referèndum han estat membres del mateix govern de Papandreu demanant la seva dimissió i la borsa. Les dues cares d'aquest gran eufemisme que és "els mercats" darrere del qual només hi ha especuladors que vetllen només pels seus diners.

Tothom té el seu dret en preocupar-se només per les seves coses, el que no pot ser és que aquest conjunt de interessos individuals i lucratius governin el món. Els mercats no han callat quan la democràcia pot imposar-se a la mercadocràcia, nosaltres tampoc podem fer-ho quan la mercadocràcia s'imposa a la democràcia i trobo que d'aquí dinou dies serà una bona oportunitat per no callar sense que vulgui dir que sigui suficient, ni molt menys.

Sobre el rescat de Grècia m'agradaria compartir un vídeo contundent de Daniel Cohn-Bendit, eurodiputat del grup Verd Europeu. Apassionat i indignat davant la hipocresia del que fa la UE amb Grècia, lucrar-se.

Cançó del mes: Tots els colors - Maria Coma (Magnòlia)

Era d'esperar, no hauria de ser cap sorpresa per a ningú que la cançó del mes sigui el single del nou disc de la Maria Coma, l'esplèndid Magnòlia que acaba de sortir. Qui vulgui sentir alguna cançó més al bandcamp hi trobareu 4 cançons més. Un disc senzillament imprescindible.

Recomanació del mes:Hay alternativas

Fent la recomanació d'aquest llibre vull fer-vos una doble recomanació. D'una banda el llibre (de descàrrega gratuïta) escrit per Vicenç Navarro, Juan Torres i Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky. L'economia que no expliquen a les tertúlies ni "els experts" que sempre s'entrevisten a les teles i ràdios d'aquests mitjans tan plurals que tenim.

D'altra banda vull recomanar-vos un dels autors: Alberto Garzón i el seu blog Pijus economicus. La gran i grata sorpresa ha estat veure com des d'ATTAC-España ha fet el salt i és candidat per IU a Màlaga. I ja que estem de vídeos, us deixo amb un youtube d'un dels dies en que Alberto Garzón va anar al 59" de TV, un dels pocs programes on encara se senten veus de l'esquerra alternativa com ell o la Gemma Galdón. En sap molt i no li costa dir les coses per crues que sonin...

"com si sabés que sóc jo"

2011-10-20T18:00:00.000+02:00

Us l'he posat aquí incrustat perquè el pugueu mirar un altre cop, no entendria que encara no haguéssiu vist 'lo último' de la Maria Coma, en quin món viviu?!. El disc es dirà Magnòlia, surt l'1 de novembre i aquest és el seu single: 'Tots els colors'.

Tela. Videoclip i cançó. Tela. Ja sabeu quina serà la cançó del mes que ve.

Durant la gira del Linòleum (que podeu sentir al Spotify), es podia notar un canvi. D'alguna manera els gats i la vessant més naïf perdien pes i forma. Amb aquest videoclip i els quatre avançaments (#1, #2, #3, #4) crec que es confirma aquest canvi.
No sóc crític musical (ni vull ser-ho) així que no parlaré de lletra, harmonia, melodies, producció ni arranjament, utilitzaré la mateixa Maria per descriure-ho tot plegat. És "com si sabés que sóc jo". D'alguna manera aquest videoclip és una de les coses que necessitava escoltar i veure, així de senzill i així de difícil: "és com si sabés que sóc jo". Sincerament espero que a vosaltres us passi el mateix.

Gent, la música catalana està en un molt bon moment i que ningú em malinterpreti, quan dic música catalana no parlo de música en català.

Carta oberta d'un militant

2011-10-17T18:30:00.000+02:00

Article publicat a l'edició impresa de el Triangle del 30 de Setembre

Sóc militant d'un partit polític. Abans de res vull dir que que existim i som molts. Sembla que la figura del militant està desapareguda del món mediàtic. I si mediàticament no existim, els partits es converteixen a ulls de tothom en una cúpula directiva, en un grup tancat de professionals de la política desconnectats de la realitat social del nostre país. Em fa l'efecte que aquesta és la imatge que es té avui dels partits polítics i en part crec que és culpa de com es mostren als mitjans.

He dit part de la culpa perquè no m'estranya. És cert que hi ha partits en els que no sembla haver-hi una relació entre càrrecs del partit i militància i al cap i a la fi, societat. Un partit demostra la qualitat i model democràtic en la seva pràctica diària. L'elecció dels caps de llista i la llista en eleccions, dels òrgans de direcció, l'elaboració del programa però també els documents més orgànics, assemblees, plenaris, sectorials i territorials i al final el debat diari que es tingui en el sí de la formació.

Efectivament, en uns més que altres, hi ha un dèficit de democràcia i representativitat dels partits polítics catalans i espanyols. Com a militant d'un partit, però, crec que és culpa nostra. Dels propis militants i de la societat catalana i de la resta de l'estat.

Hi va haver un moment en el que vam pujar al tren dels nous rics, l'estat estava en temps de bonança econòmica i vam perdre el nord. Que ningú se m'ofengui, parlo genèricament, de la societat com un conjunt. El consumisme traduït en individualisme ens va portar a desentendre'ns de tot el que fos col·lectiu, i la política és una d'aquestes coses. Cada cop els partits van anar perdent base social i amb ella, s'anaven convertint en un organisme cada cop més deslligat de la societat. Un arbre que va perdent arrels. Menys representativitat i menys democràcia interna.

Al meu entendre, la gran victòria del 15M i la mobilització d'aquest últims mesos és la reconquesta col·lectiva de la política. La socialització del debat polític i ideològic, però, ha posat de relleu tot el temps que feia que no el practicàvem. Quan ha sorgit el debat, ha aflorat desconeixement del funcionament de les institucions, de les propostes polítiques existents, etc. Per a mi, els exponents en són el "tots són iguals" i la sensació de corrupció generalitzada. Regnen les propostes que es creuen radicals i innovadores quan sonen des de fa dècades en alguns partits, moviments socials i ong's.

Però no podem tenir pressa en la re-politització de la societat. Ni tan sols amb un 15M no n'hi ha prou per aconseguir canviar-ho tot plegat en pocs mesos. Caldrà temps per a que aquest debat doni fruits i durant aquest temps molt segurament hi haurà importants canvis en el sistema democràtic, en el sí d'alguns partits, potser en calen alguns de nous i segurament es reestructuraran els pesos de cadascun. I mentrestant, el debat polític serà el que anirà marcant aquests canvis. Però no podem cometre l'error de pensar que hi ha dreceres, mai les solucions són ni fàcils, ni òbvies, ni úniques. Sempre hi ha una contrapartida, un efecte no desitjat que s'ha de valorar i molts cops falta majoria social o política per tirar-la endavant i caldrà convèncer.

Una de les frases més sentides els últims mesos és "no ens representen". És òbvi que és cert. El que no trobo creïble és que a mesura de repetir-ho aconseguim que els partits siguin més representatius si no s'amplia la militància amb gent d'ideologia afí però crítica amb el partit. Per això vull reivindicar el militant com a concepte. Com a element social necessari. Perquè crec que ara mateix necessitem aquest debat però també una democratització en massa dels partits polítics. Perquè cal tornar a implicar-nos col·lectivament en el que ens afecta a tots i totes.

Des de la militància de base expresso el meu desig (digueu-me il·lús) de poder seure al costat de tots els que puguin creure que el partit al que milito és un bon lloc per a parlar del que creiem que falla, de què creiem que cal fer i de quin és el camí. I també ho desitjo pels altres partits, i de quina manera...

Que no se'm malinterpreti. Sóc una persona que ve del món associatiu, no dic ni diré mai que l'únic que falta és militants als partits polítics. Crec que hem de recuperar el temps perdut i desfer aquest gir individualista que tots plegats hem fet empesos pel consumisme, una de les eines més potents i efectives del capitalisme. Cal repoblar el col·lectivisme, i com a tal, la militància política no la podem deixar de banda.

Un país que vulgui una bona organització, una bona política, ha d'estar vertebrada col·letivament en les moltes vessants (política, cultura, oci, educació, consum...). Com a element fonamental de l'associacionisme polític, al costat dels moviments socials, d'ong i sindicats, la militància als partits polítics és necessaria. Per tenir uns partits democràtics, representatius i una societat que debat, pensa i participa de la creació de la proposta política per la seva ciutat, Catalunya, Espanya i Europa.

Venedors de colors d'altres

2011-10-13T19:41:00.002+02:00

"Som el poble. Som majoria. Podem canviar les coses."

Estic content de veure tant d'optimisme per combatre tant de pessimisme que impera durant les 24 hores del dia de la vida real. No negaré que potser és el que cal fer per seguir motivant tantíssima gent que feia tant que no es mobilitzava però no amagaré que em fa por. I ho trobo incorrecte.

No deixem de moure'ns contra les mentides. Contra qui ens ha estat venent sempre una vida de colors i que qui més qui menys ha tingut, a costa dels colors de vides d'altres o de la seva vida futura. I crec que la frase amb la que començava n'era una, de mentida.

No sé si és fruit de la il·lusió, no sé si la innocència o si un convenciment cec del que mai ha lluitat contra els venedors de colors, l'invencible, aquells tals mercats als que no posem cares però sabem que tenen.

I jo estic convençut que no és veritat. Que no som el poble, que no som majoria, que no podem canviar les coses així de fàcil. Perquè si no ja estarien canviades. Mobilitzacions així n'hi ha hagut moltes fins ara i aquí segueix el capitalisme, ancorat, creixent, en expansió. El que s'implanta a cop de shock, a cop de por, de drama, de crisi.

No parlo d'abaixar els braços. Potser caldria saber que la batalla serà llarga, dura i plena de derrotes. Potser caldria començar a posar negre sobre blanc. Aliats i enemics. Fulls de ruta. No es guanya res sense una estratègia. I anar perdent batalles i indignar-se cada dia més no em sembla una bona estratègia.

No som el poble, en som una petita part. No som tan sols la majoria entre el jovent. Si creiem que ho som descartarem el més important: convèncer. No se dir res més, no se si es pot, però si és possible ha de ser per aquí.

La llei electoral: 3.Qui vol canviar-la?

2011-10-12T18:30:00.000+02:00

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió. Avui, sobre el que al cap i a la fi, acaba sent clau per el debat de la reforma dels sistemes electorals: qui vol canviar-la?

D'entrada us donaré la resposta ràpida per als qui no voleu llegir l'article sencer: ningú.

Els que seguiu llegint em doneu l'oportunitat de matisar una resposta tant simple i argumentar-la. Més ben dit, pràcticament ningú vol canviar la llei electoral. Qui ha de canviar una llei electoral? Els mateixos partits polítics amb la representació suficient per fer-ho al parlament corresponent, sigui de dos terços del Parlament de la Generalitat de Catalunya per a la llei electoral de Catalunya o dos terços del Congrés dels Diputats per a la llei estatal. Per tant, els partits que gràcies a una llei electoral tenen una representació majoritària han de ser els encarregats de canviar la mateixa. I doncs per a què l'haurien de voler canviar?

Se m'acudeixen alguns motius. En el cas català, el fet que l'estatut d'autonomia de l'any 1979 ho contempli i encara no tenim llei electoral pròpia podria ser-ne un bon motiu. En el cas espanyol, la falta greu de proporcionalitat que al contrari del que es pensen molts no afavoreix actualment els partits territorials sinó a PP i PSOE també és un bon motiu. Un altre motiu el podem trobar en la immensa desconnexió que hi ha actualment entre polítics i ciutadania, en un moment on la política està a les places, els bars, a les sobretaules i, per descomptat, a les xarxes socials i al carrer.

En el cas espanyol en el que PSOE i PP tenen pràcticament el 90% dels diputats, no és possible una reforma sense els dos partits. Qui espera un pacte que millori la proporcionalitat del sistema provinent dels principals beneficiats?

Doncs, com ja deia en la primera entrega de l'article, la veritat és que hi ha hagut pacte, òbviament no per millorar la democràcia. PSOE, PP, CiU i PNV han inclòs la necessitat de recollir avals pel valor del 0,1% del cens electoral a cada circumscripció que es vulgui presentar cada partit que no aconseguís representació el 2008. "Gràcies" a aquest pacte, dels quasi 100 partits que es van presentar el 2008, només 12 llistes tenen garantida la presència el 20N.

En el cas català la cosa és semblant. La majoria de dos terços representa 90 diputats cosa que fa impossible una reforma en la que no hi hagi CiU avui per avui. Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol no es va fer cap llei electoral pròpia tot i que l'estatut d'autonomia del 79 ho preveia, no va ser fins que va arribar el tripartit que es va iniciar el procediment, però CiU no va acceptar l'informe de la comissió d'experts i es va encallar fins a hores d'ara.

I és que CiU té moltes raons per a no crear una llei electoral. L'actual (la estatal) no és gaire proporcional cosa que va permetre, per exemple, que el 1999 el PSC de Maragall aconseguís 4 escons menys que CiU de Pujol tot i treure més vots. Tot i així, Artur Mas està movent fitxa i fa temps que mediàticament es reforça la idea de la territorialitat i ja ha fet la seva proposta de llei electoral de Catalunya. Òbviament, tirant de territorialitat, la proposta accentua la desproporcionalitat i les projeccions que s'han fet li donarien a CiU majories absolutes descomunals.

En conclusió, aquest article pretén fer tocar de peus a terra després de pensar sobre possibles solucions per a millorar la representativitat i qualitat democràtica de les diferents lleis electorals. Si entenem que la llei electoral pot ser una eina per a fer més representativa i democràtica la nostra democràcia crec que ens equivoquem, les minories que patim els greuges de les actuals lleis electorals haurem de fer un sobre-esforç electoral per a desbloquejar aquesta situació. Així, l'únic que ens queda per fer al respecte és potenciar el debat públic i lluitar com puguem contra el bipartidisme espanyol i l'amenaça de recular en el cas català.

Per als curiosos, us deixo dues publicacions molt interessants de GESOP:

El sistema electoral català, models alternatius on es fa la comparativa amb diferents tamanys de circumscripció i llindar i al final la compara amb la proposta de la comissió d'experts del govern d'Artur Mas.
El sistema electoral espanyol, hipòtesis de repartiment d'escons on es fa la mateixa comparativa en el cas espanyol.

La llei electoral: 2.Llistes obertes o tancades?

2011-10-10T06:00:00.000+02:00

A part de territori o proporcionalitat, un altre dels debats sobre la llei electoral que sovint ens trobem és el de les llistes. Llistes obertes o tancades? Sense que siguin un debat de blanc o negre, em llanço a opinar entre els dos models i les seves conseqüències.

Les llistes són a la papereta que triem a l'hora de votar. En un sistema de llistes tancades com les eleccions al congrés dels diputats, els partits que s'hi presenten, tenen una llista concreta per a cada circumscripció, així, si un partit s'emporta 3 dels escons assignats en una circumscripció, seran escollits els 3 primers noms que hi hagi a la papereta. En aquest sistema, qui vota no pot triar quina o quines persones vol que representin aquell partit al congrés.

Per contra, les llistes obertes, donen l'opció d'intervenir més en l'elecció de les persones concretes. Hi ha vàries maneres de fer-ho. Una de les opcions més 'obertes' seria, per exemple, la votació del senat espanyol, on es poden votar 3 persones que poden ser de partits diferents. Hi ha moltes variants, unes de més flexibles i altres menys, però les llistes obertes totes es fonamenten en el coneixement dels candidats per part de la societat.

Aquest n'és el seu punt fort i a l'hora el seu feble, exigeixen un coneixement i informació per part de la societat molt més gran i aquest és un dels meus arguments per a dubtar-ne. El grau de coneixement dels ministres del govern espanyol estan al voltant del 40% depenent del ministre i de la seva visibilitat mediàtica i això governen, dubto que la gent conegui més d'una o dues persones d'una llista del partit al que normalment vota. Com triem entre gent que no coneixem?

Normalment triem el que coneixem i només coneixerem candidats d'un partit si ja el coneixíem perquè és conegut o si la seva campanya el fa més visible que els altres. Aquest sistema potencia candidats mediàtics o que compten amb recursos per a fer una bona campanya. En tots dos casos estem parlant d'una política per a res més democràtica. Un sistema on els candidats necessiten captar recursos per a fer una campanya pròpia té moltes opcions de caure en clientelismes, populisme o fins i tot corrupció. D'altra banda reforça les dificultats a accedir a la política les persones amb menys capacitat econòmica pel que aconseguim una classe política que pertany encara més a una el·lit econòmica.

Teòricament, la obertura de llistes dóna als electors capacitat per a premiar els diputats més bel·ligerants en un tema que els interessa especialment o els més treballadors o castigar els que hagin estat esquitxats per casos de corrupció. Però, per a què votar un partit que inclou corruptes a les seves llistes? Com sabem quina aportació fa cada diputat a la feina del seu grup? Hi ha gent que defensa que això demanaria a la gent a preocupar-se més per la política i informar-se més. En general diuen que com més difícil es fa la decisió del vot, les classes socials més desafavorides tendeixen a abstenir-se més.

D'altra banda, quan parlem de llistes tancades, no em sembla oportú posar al mateix nivell democràtic una llista del PP a una d'ERC o ICV ja que la democràcia interna d'aquests partits són radicalment diferents. Potser el que cal és millorar la democràcia interna dels partits.

Tinc la sensació (ja m'ho confirmareu) que socialment s'entén que a més coses a decidir, més democràcia, i una de les maneres de democratitzar més aquest país és obrir les llistes. El 2008 a Espanya es van presentar fins a 98 partits polítics diferents però el 83,81% dels vots va ser per als 2 partits majoritaris i cap dels 96 partits restants van arribar al 4% del total. No crec que obrir les llistes faci ens faci avançar en democràcia i m'atreveixo a preguntar-li a qui sí que ho cregui que el 20N miri la llista del partit que vulgui i em digui quantes persones coneix.

Si ja no m'agrada el nivell de personalisme al que ha arribat la política, les llistes obertes potenciarien aquest aspecte cosa que deixaria en un segon pla la proposta ideològica que provinent d'un mateix partit és pràcticament la mateixa. Necessitem democratitzar els partits i això va molt més enllà del que a mi em sembla una drecera molt contraproduent.

Per últim us recomano la lectura d'aquest article del diari Ara força interessant sobre el tema: Llistes obertes: una solució màgica?

La llei electoral: 1.Territori o proporcionalitat?

2011-10-04T18:30:00.000+02:00

En una democràcia parlamentaria com la nostra és molt important entendre i recordar sempre (tot i que la propaganda, les declaracions i tot plegat a vegades ho fan molt difícil) que el que votem la ciutadania és un parlament i no un president. Sembla que no és el que interessa als dos grans, ja que com més es pensi la gent que vota un president, menys es plantejaran votar partits que d'entrada no tenen opcions d'obtenir una majoria. Així, el parlament és (o s'entén que hauria de ser) una representació ideològica de la població.

En el debat sobre lleis electorals, dos raonaments que se senten sovint (i que normalment vénen de veus diferents, ja ho veurem) són la representativitat territorial i la proporcionalitat.

Repassem què volen dir aquests dos conceptes i els seus efectes col·laterals. El que defensa la gent que advoca per la representativitat territorial és que per tal de lluitar contra la desafecció una de les solucions és fer circumscripcions petites i que aquestes triïn el seu o seus representant polític al congrés, parlament o el que pertoqui. Per contra qui defensa la proporcionalitat es basa en el principi 'una persona, un vot' és a dir en aconseguir que la representació dels partits sigui el màxim fidel a la proporcionalitat de la població. Òbviament no estem parlant de models sinó de principis que es poden aplicar més o menys en un sistema electoral concret.

Tot i que els dos principis no són contradictoris, molt sovint són incompatibles, és a dir que s'haurà d'arribar a un compromís entre tots dos. Les circumscripcions petites premien molt els partits majoritaris i les minories concentrades territorialment, per contra les minories dispersades són molt castigades. I com més petites siguin les circumscripcions (i per tant, menys representants escullin), menys representativitat tenen aquestes minories. La llei electoral espanyola té circumscripcions molt petites, les províncies. Així, CiU, ERC (minories territorialitzades) i IU (minoria dispersa) en les eleccions del 2008 són un exemple del que dèiem: CiU va obtenir 10 diputats amb prop de 800.000 vots mentre que IU en va obtenir 2 amb prop d'un milió. Fins i tot que ERC amb menys d'un terç dels vots va superar-los amb 3 diputats.

Els partidaris més radicals de la proporcionalitat demanen la circumscripció única, és a dir, que tot l'estat voti les mateixes llistes. La circumscripció única, però, comporta un dubte important en la representativitat a nivell territorial i en la confecció de les llistes. Així que sovint demanen augmentar la proporcionalitat del sistema. Fixar un grau de representativitat de les minories és clau per saber quina quantitat i dimensió de les circumscripcions hem de reclamar.

Actualment tenim un congrés de 350 diputats i diputades i unes circumscripcions molt petites, moltes amb només 3 o fins i tot 2 escons en joc. Òbviament, en aquestes circumscripcions, els partits minoritaris no hi tenen res a fer i tots els vots que reben en aquestes províncies no sumen amb els d'altres on tampoc s'obté representació. Les solucions matemàtiques per solucionar això són augmentar el nombre de diputats i diputades de la cambra, o bé fer més grans (fusionar) les circumscripcions, o una mescla de les dues coses.

Altres aspectes que actuen contra la proporcionalitat són el llindar i la mateixa llei d'Hondt de repartició dels escons. Tots els partits que obtenen un percentatge de vot menor a un cert llindar, es descarten abans de repartir els escons d'una circumscripció. Normalment aquest llindar és del 3%, en el cas de les municipals o algunes autonòmiques, però, el llindar arriba al 5%. Això provoca que, per exemple, a les eleccions municipals de Barcelona un partit que podria treure 1 o 2 regidors, no obtingui cap representació. A aquests partits, el vot en blanc els afecta negativament ja que com que el vot blanc (a diferència del nul) és un vot vàlid i per tant eleva el nombre de vots llindar. Crec per ajudar a millorar la representativitat, caldria eliminar aquest llindar o deixar-lo en un límit testimonial.

D'altra banda la llei d'Hondt, el repartiment dels escons que es fa a cada partit, és una repartició que afavoreix la majoria, una mena de proporcionalitat desviada cap als partits més grans. Hi ha moltes altres regles per a repartir escons i crec que podríem trobar-ne una més proporcional. A més, en alguns casos com Catalunya, hi ha una ponderació favorable a les zones menys habitades que tenen més representants per població cosa que també distorsiona la proporcionalitat dels resultats electorals.

Aquest any a més, tenim una novetat en la regulació electoral. Si els partits minoritaris ja tenen prou dificultats, a banda del poc finançament i espai electoral (que no n'hem parlat), un pacte de PSOE, PP, CiU i PNV ha fet que aquest any tots els partits que no tinguin ja representació que vulguin presentar-se a les eleccions hauran de recollir avals de la població, un 0,1% del cens electoral on es vulguin presentar en 20 dies. A Madrid, per exemple, calen unes 18.000 firmes. Prop de 800.000 persones van votar a candidatures que no tenen representació les passades eleccions al congrés i tot fa pensar que aquest any haurien estat més, aquesta mesura crec que atempta directament contra la pròpia democràcia.

Per últim, us deixo una comparativa de les diferents reparticions que s'haurien donat el 2008 en funció de la llei utilitzada, el tamany de les circumscripcions i el llindar. A la dreta ho podeu comparar els diferents resultats amb el que seria un repartiment proporcional pur, és a dir, usant l'arrodoniment científic aplicant els percentatges de vot de cada partit.

Font: Estudi GESOP "El sistema electoral espanyol, hipòtesis de repartiment d'escons"

* L'arrodoniment científic pot fer que hi hagi escons no assignats, en aquest cas són 2. No s'ha de

prendre com un model de repartició sinó com un valor per a valorar el grau de proporcionalitat.

Com a conclusions i centrant-me en el cas espanyol, crec que tenim un sistema electoral que penalitza molt les minories no territorialitzades i, d'altra banda, els partits grans (PP i PSOE) tenen una sobre-representació molt important. Caldria millorar i avançar cap a la proporcionalitat del sistema aglutinant circumscripcions o canviant-les a les comunitats autònomes directament i podria ser una bona mesura reservar una bossa d'escons de compensació proporcional. D'altra banda, cal desfer el camí de penalització i obstaculització de l'entrada de nous partits i anar més enllà abaixant els llindars que actualment estiguin al 5% que és excessiva.

Per últim, recomanar-vos molt enèrgicament llegir la sintètica (4 pàgines) i molt rigorosa guia "LA REFORMA DEL SISTEMA ELECTORAL: GUIA BREU PER A PENSADORS CRÍTICS" feta per diversos politòlegs de la UAB i el CSIC.

Ens desborda la indignació

2011-09-22T17:47:00.000+02:00

Últimament, tinc una sensació de saturació, més aviat una sensació que la realitat em supera i no puc absorbir-la, entendre-la sencera. No tinc capacitat ni tan sols per tenir una reacció emocional per la sobresaturació de missatges que tenim, en gran part missatges que em reclamen una indignació que ja no puc fer créixer.

Pateixo un cansament d'indignació. D'alguna manera no em sorprèn, no m'indigna, no puc assimilar les notícies que ahir m'haurien rebel·lat. Em descobreixo tranquil·lament indignat al llegir com acaben amb l'estat del benestar. I és que no puc més, no se què podem fer per seguir-nos rebel·lant de la mateixa manera que el primer dia.

El xantatge dels especuladors, la borsa i els qui juguen amb el deute públic lucrant-se a costa de tothom. Començant pels mateixos que van ocasionar la crisi financera i que encara campen pel món, alguns donant lliçons de com gestionar-la. Veure com a l'hora el frau fiscal de les grans fortunes i empreses és escandalós i mentrestant la generalitat investiga els cobradors del PIRMI.

El xantatge s'adopta des de la socialdemocràcia i venen reformes laborals que abarateixen l'acomiadament i condemnen els joves a contractes precaris de formació o a contractes temporals encadenats indefinidament amb l'horitzó de jubilar-se als 69 anys. Mentrestant retallen en salut, tanquen plantes senceres d'hospitals i CAPs sencers negant que això afecti l'usuari, retallen la 6a hora a la pública i renoven concerts amb escoles de l'Opus. Retallen en escola bressol, escoles de música, cooperació i cultura a l'hora que assenyalen els més febles de frau i juguen amb els arguments racistes donant-los ales.

Falten diners, diuen, després de quinze anys rebaixant impostos a les grans fortunes i les grans empreses i mai a la classe treballadora, que rep una pujada de l'IVA. Però de recuperar aquests impostos ni parlar-ne, és més, traurem alguns impostos més que encara paguen els rics. Ah, i dictarem per constitució quina és la política econòmica que s'ha de fer en aquest estat. Canvien la constitució sense refrendar-la però sense tocar res.

I que a ningú se li acudeixi demanar la república i acabar amb la monarquia malbaratadora que només serveix per entretenir la gent que mira les revistes i els programes del cor. Ni tampoc l'autodeterminació dels pobles, això, senyors seria una reforma de la constitució massa complicada, res a veure.

Però no és tot, encara queda un intent de censura prèvia a la televisió pública i una llei contrarreformista que es carregui 80 lleis que s'havien fet amb consens i pactes nacionals.

I tant reformar, no se'ls ha acudit en retallar el tracte immoral que té l'estat amb la santa seu? Si l'església pagués l'IBI de tots els seus solars potser no ens faltarien tants diners, no? I què me'n dieu d'aplicar la normativa antiincendis a les esglésies? des de quan puc muntar un concert de festa major en un local amb espelmes sense aforament limitat, sortides d'emergència ni tan sols un extintor i a sobre demanar diners i lucrar-me?

No, senyor, si retallar només és en una direcció. Les elèctriques es freguen les mans amb una MAT en construcció que els permetrà vendre energia a l'estranger i a sobre saps què, encara que ens sobre energia allargarem 10 anys més la central nuclear d'Ascó, que 100 accidents en un any tampoc és tant home.

I seguiríem, i tant que seguiríem! Aquí podríem fer-hi una pluja d'idees i no acabaríem mai i és que sembla que la tàctica sigui aquesta, no podem amb tot. No podem manifestar-nos cada dia dues vegades. Allò que deia aquella, la doctrina del shock. I quin shock, sí senyor, s'ha de reconèixer que se l'han treballat.

Sé que sona molt pessimista tot plegat. Precisament el més fàcil, el que volen, és que ens resignem i que cadascú s'apanyi com sàpiga. Campi qui pugui. Doncs no podem fer-ho. Ens repartirem les manifestacions, si cal, farem les vagues que facin falta, però no podem rendir-nos. I per això també caldrà rellevar-los com més aviat millor, quan ens deixin triar-los.

Setembre

2011-09-08T19:00:00.000+02:00

Frase del mes: #jovullvotar i #jonoacato

No he pogut triar, em quedo amb una frase del mes que és suma de dos "frases". Aquests dos hashtags ens han portat de cap a moltíssims, han estat la resposta a dues agressions a la democràcia i la cohesió social espanyola i catalana respectivament. La primera ha estat la reacció al #reformazo exprés de la Constitució Espanyola. Allò intocable que costava tant de modificar resulta que ni era tant intocable ni tant difícil de modificar.

I és que de cop hi havia molta pressa, molta, així que han aprovat urgentment una modificació que entra en vigor al 2018. Alguna cosa no acaba de quadrar oi? La reforma no és un detall, limita el dèficit públic en un 0,4% del PIB a l'estat i la demanda sembla òbvia: si s'ha de canviar la constitució i incloure un dels mandats neoliberals, fem un referèndum. Doncs no, el pacte PP-PSOE ha estat nítid.

Resposta de la borsa el mateix dia que s'aprovava al congrés és una de les pitjors baixades de l'any. Vaja. Tot perd el sentit. Us recomano sentir la intervenció de Gaspar Llamazares al congrés sobretot recomano les veritats indignants que diu entre el minut 4:40 i el minut 7. En fi, moltes coses a dir però que s'han dit àmpliament.

D'altra banda hi ha hagut el #jonoacato, referent a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el model d'immersió lingüística que ha estat l'èxit no només de l'educació al nostre país. I jurídicament ens trobem amb un problema molt gran, a què hem de fer cas, a la llei d'educació o al TSJC? Com pot treure un Tribunal Superior de Justícia una sentència que va contra una llei? No sóc ni molt menys expert en dret però em sorprèn aquesta incongruència...

No podem renunciar al català com a llengua vehicular, senzillament és innegociable i si cal fer desobediència civil, s'haurà de fer. Com en tots els 'innegociables' que ens puguin sorgir pel camí.

Cançó del mes: Dream Brother - Jeff Bucley (Grace)

Aquest mes retorno als meus orígens. Una de les meves cançons preferides d'un dels meus cantants preferits. Crec que no es pot afegir gaire cosa més. Us deixo el vídeo d'aquesta cançó en directe (amb un so extraordinàriament bo) a Chicago el 1995.

Recomanació del mes: Retorna Tour

La associació Retorna és una associació que vol promocionar el SDDR, el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn com un sistema de reciclatge més eficient. Des de fa uns dies està fent un tour per deu ciutats espanyoles, -del 15 al 25 de setembre farà una parada a Barcelona- en el que vol demostrar com funciona tant a la ciutadania com a les administracions. Tothom qui s'hi apropi amb envasos (llaunes o ampolles de plàstic de fins a 2l) podrà dipositar-los i rebrà 5cèntims d'euro per cadascun. Podeu seguir el seu perfil del twitter on van explicant com evoluciona aquest Tour.

Per a qui li interessi, us animo a llegir més sobre el SDDR i alguns articles que s'han fet des de diferents costats sobre el sistema, sobre la nova llei de residus que finalment el contempla com a opció:

Llei de residus - Greenpeace
Llei de residus - Retorna
Quién falsea los datos de reciclaje? - Greenpeace

'Ja no t'estimo'

2011-09-06T20:25:00.000+02:00

Un ho fa tot per la seva parella. Porten una època que està intranquil·la, la relació no funciona i tot són problemes.

Però abans de deixar-ho, un sempre vol donar-ho tot, estar tranquil que ha lluitat per a revifar-ho i es deixa la pell en generosos regals i concessions. Dins seu comencen a sortir unes quantes veus que li diuen que no val la pena però encara guanyen les que li diuen "renuncia a més". No s'imagina una vida sense la seva parella i renuncia a espais, a hàbits i a l'equilibri amb el que havien arribat al llarg de tants anys. I la reacció és encara pitjor. I no només empitjora sinó que tot recau sobre seu, és el principal blanc de la seva parella.

Ara sí que dins seu, són moltes les veus que l'indueixen a no basar les seves decisions personals en funció de la parella. A aquestes altures no està bé, ha renunciat a tantes coses, s'hi ha esforçat tant que s'ha consumit per dins, toca cuidar-se. Però encara hi ha una guerra al seu interior, uns li diuen que l'únic que pot cuidar-lo és la seva parella, altres li diuen que la seva parella no fa més que portar-lo on és. Fent balanç, el resultat de les grans concessions no podia ser més contrari al esperat.

Quan un ho fa tot per la parella, per tranquil·litzar-la i satisfer-la i fer-li generosos regals però la relació no fa més que empitjorar acaba deixant-ho córrer.

Per desgràcia, sembla que la nostra relació amb els mercats és l'única excepció.

En falten 8?

2011-08-23T21:05:00.000+02:00

A hores d'ara crec que qui més qui menys estem tots al corrent de la sorprenent proposta de reforma constitucional. Es veu que no era tan extremadament complex ni llarg canviar la constitució, almenys aquest cop per a limitar el dèficit públic constitucionalment no sembla ser-ho.

Què representa això? Bàsicament per mi representen dues coses, primer, la definitiva dissolució de la socialdemocràcia espanyola en el neoliberalisme europeu, la supeditació de la política econòmica espanyola als interessos dels mercats. I segon i encara més greu, el menyspreu i la liquidació del que quedava de democràcia. Si es regula constitucionalment la política econòmica d'un estat (la mare de les polítiques) estem reduint la democràcia a la pregunta de "qui vol vostè que apliqui unes polítiques que ja estan decidides?". Perquè hauríem d'anar a votar doncs? Em deixen triar quin titella farà el que diguin els mercats? Això no pot ser.

Però avui crec que sobren opinions, n'hi ha per tots els gustos i tothom ha dit la seva. El que m'ha fascinat avui ha estat la reacció que hem tingut tots plegats per la xarxa. Amb unes poques hores, al Twitter #yoquierovotar ha esdevingut Trending Tòpic estatal i mundial, també s'han aconseguit més de 13000 firmes demanant un referèndum per ratificar aquesta reforma. Paral·lelament han sortit altres mesures de pressió per intentar evitar la reforma o aconseguir com a mínim aquest referèndum com aquest llistat de tots els diputats.

Fem números, les tres cinquenes parts del congrés necessàries per aprovar una reforma de la constitució són 210 diputats i PSOE i PP en sumen 323 així que ara per ara sembla improbable evitar l'aprovació de la reforma. Però més enllà de l'aprovació, un 10% dels diputats de la cambra poden forçar un referèndum. Aquesta és la opció més factible tot i que aconseguir que 35 diputats no és gens senzill: Sumant la resta de les forces polítiques de la cambra només s'arribaria als 27 diputats, en faltarien 8.

I comptar amb tots 27 ja és ser molt optimista. Repassem-los.

Podem assegurar els vots del grup IU-ICV-ERC (5 diputats), pel twitter, per exemple, la diputada d'ICV Núria Buenaventura i Gaspar Llamazares s'han posicionat clarament. Podem suposar també uns quants vots més provinents del grup mixt: BNG (2), CC (2), Na-Bai (1) i una dubtosa UPyD (1) que al seu twitter ha dit que "està a favor d'una reforma a fons de la constitució", un tweet d'interpretació múltiple. D'altra banda, sembla que el PNB (7) també podria votar per un referèndum ja que s'ha mostrat contrari a la modificació constitucional. Pel que fa a CiU (10), mentre que Francesc Homs ha posicionat la Generalitat contrària a la reforma alegant que atempta contra l'autogovern, Duran i Lleida s'ha mostrat partidari de votar a favor de la reforma.

Està complicat. Sí o sí necessitem que alguns diputats del PSC es desmarquin del PSOE cosa que em sembla profundament complicat. Des d'ara mateix hem de començar a fer pressió per a que la veu d'Homs guanyi a la de Duran i per a que els diputats del PSC (o almenys 8 dels 25) forcin aquest referèndum.

Cal que ens fem sentir, d'entrada difondre a totes les amistats i coneguts la pàgina on firmar per reclamar-lo a tots els grups parlamentaris però també anar recordant, no fos cas que el #20N ens agafi a tots un atac d'amnèsia, mandra o resignació. Tinguem ben clar que els 323 diputats del PSOE i PP no són culpa d'una llei electoral injusta, que van sumar el 83,8% total dels vots.

Violí MIDI a Lunático

2011-08-19T20:37:00.001+02:00

Foto de la gravació de "Lunático"

Avui ha estat un dia anòmal enmig de les vacances. Avui el violí MIDI tenia bolo, uns estudiants de l'ESCAC estan rodant un fals documental anomenat Lunático (no rebel·larem arguments ni res de res per si un cas) a Porrera i el que fins ara és el meu últim 'bitxo' -el més nou tot i que ja té més d'un any de vida- hi té un paper.

Repassant, ja en porta uns quants de bolos. Es va estrenar tocant amb la Laptop Orchestra de l'Esmuc, al cap d'un temps va poder tocar la primera cançó composada per als dos bitxos per en Pau Vallvé. Això va ser al Sonarmàtica del 2010 on van estar exposats tres dies seguits tocant la cançó cada quart d'hora. Aquí teniu un vídeo:

Aquest curs, el projecte en la seva globalitat tancarà una etapa que ha estat la del PFC (Projecte Final de Carrera) d'Enginyeria Industrial i començarà, espero, la etapa de la continuïtat com a projecte creatiu personal. De moment, estic molt content que mentrestant, els 'bitxos' (encara no tenen nom!) segueixin fent els seus bolos, que es vagin movent i no estiguin aturats.

Moltes gràcies a l'equip de producció, direcció i gravació (tothom, vaja) he estat molt a gust i el projecte és molt maco i molt interessant. I els lectors estigueu segurs que avisaré quan s'estreni!

Agost

2011-08-10T21:16:00.000+02:00

Frase del mes: "Las elecciones generales se celebraran el próximo dia 20 de Noviembre" José Luís Rodriguez Zapatero

Uns dies després que el CIS deixés entreveure un cert #efectoRubalcaba que ràpidament la xarxa va entomar per engrandir, ridiculitzar o menysprear en funció de la sensibilitat de cadascú; el president del govern ens ha confirmat que les eleccions generals seran avançades a la tardor d'aquest mateix any.

Així que tornin a engegar les maquines els partits i tornin a armar-se de paciència la ciutadania que venen altre cop eleccions. Una data que crec que almenys als partits els agafa amb els pixats al ventre. Les eleccions es convoquen amb un PSC i una ERC pendents d'un congrés que els doni una nova direcció, una nova cara i un full de ruta per refundar-se. Potser exagero, no se si tenen previst fer un rentat de cara i prou però en fi, desconec el seu funcionament, la naturalesa de les seves bases i del seu electorat així que només em remeto a desitjar que resulti tant d'esquerres com els sigui possible.

La dreta crec que els agafen preparats i armats de forces. A curt i a llarg termini, la dreta està en un bon moment. La onada neoliberal que està tenyint Europa de blau els últims anys se suma als bons resultats de les últimes eleccions per part del PP i CiU. Pel que fa a ICV, IU, Compromís i la recén creada EQUO la data de les eleccions arriba en ple debat sobre la complicada unitat de les esquerres en un moment polític complicat per anar cadascú a la seva. Podeu dir-hi la vostra a l'enquesta del mes!

En fi, molt en la línia de #nolesvotes, diré que en el fons ZP en la política econòmica i fiscal de l'estat ha fet si fa no fa el mateix que hauria fet Rajoy així que només espero que hi hagi un avís important i espero que constructiu i útil. Un avís important hauria de transformar-se en un revés als grans: PP, PSOE, CiU i PNV i quan dic que aquest revés ha de ser constructiu i útil em refereixo a que el revés no sigui abstenció o vots blancs i nuls.

Cançó del mes: Hearts a mess - Gotye (Like drawing blood)

Una cançó descoberta recentment en una curiosa pel·lícula, només sentir-la un cop em va cridar l'atenció i amb poc temps ha arribat a agradar-me molt i molt. El videoclip no m'apassiona per això comparteixo amb vosaltres la portada del disc, una portada molt literal si tenim en compte el nom del disc.

Si la voleu sentir a l'Spotify aquí teniu el seu link o bé podeu subscriure-us a la llista de cançons del mes del walden III.

Recomanació del mes: Españistán

Aleix Saló és un dibuixant de còmic català de 28 anys que ha triomfat. Així de clar. La majoria sabem qui és perquè hem vist, revisitat i compartit vàries vegades el que va ser pensat com un video complement-promoció del seu llibre amb el mateix nom que el vídeo: Españistán. Aquí teniu per qui encara no l'hagi vist (però on viviu!?)

Però un cop vist el vídeo, pel qual va rebre algunes crítiques que va respondre magistralment, us convido a visitar el seu blog on hi penja les seves tires còmiques, a mi m'encanten.

Ara ja sabeu si sou dels que us voleu comprar el llibre. Per fotuts que estiguem, per molt que les perspectives siguin encara pitjors. Per molt que la nostra generació ja no siguem aquella que explicarà "la guerra civil" sinó "com era aquella època amb escoles, hospitals i pensions públiques"...

...que l'humor no falti. Mai.

L'aventura continua

2011-07-25T18:00:00.002+02:00

Un dia com avui del maig de l'any passat estava nerviós. Al vespre hi havia plenari del districte d'Horta-Guinardó i seria nomenat conseller d'ICV-EUiA al districte. Havia tingut pocs dies per a fer-me la idea de ser conseller, cosa difícil quan no saps què representarà el càrrec ni ben bé què et tocarà fer.

Avui al vespre tenim el plenari de constitució i s'acaba la meva etapa com a conseller. Ara que marxo i crec tenir una idea de què representa, marxo content i satisfet. Satisfet del paper que he fet, orgullós de saber que m'hi he dedicat tant com he pogut i tant bé com he sabut. Marxo content, també, perquè en aquest any llarg sóc conscient que he après moltíssim, ha estat com un màster en política local i crec que l'experiència també ha representat un creixement personal més enllà de la política.

El primer que em va sobtar -recordo explicar-ho les primeres setmanes- va ser el bon ambient que vaig poder respirar. Tant entre personal del districte, que em van rebre esplèndidament, com el respecte entre els diferents partits polítics. La contundència a l'hora de defensar diferents models de ciutat, de societat i de funció pública mai ha representat cap problema per tenir una relació molt cordial, és una de les primeres lliçons que vaig aprendre.

He tingut la sort de poder viure en primera persona un dels canvis més importants en l'organització municipal de Barcelona des de fa temps. L'apropament als barris, la figura del tècnic o tècnica de barri i el conseller o consellera de barri, la creació dels consells de barri i les seves comissions de seguiment a Horta-Guinardó van arribar amb experiències existents de participació en marxa com les comissions de seguiment de grans obres o programes molt potents i pioners com Nous Veïns i Veïnes, la gestió mixta dels Casals de Gent Gran, la gestió cívica del Punt d'Informació Juvenil del districte per part del CJD7 o del Casal de la Font d'en Fargues.

La participació ha estat l'assignatura on aquest màster m'ha impartit més classes en forma d'experiències. He viscut els consells de barri i sobretot les seves comissions de seguiment i el debat dels plans de futur dels barris intensament. Un projecte emocionant.A barris com el Guinardó on paral·lelament hem dissenyat de la mà del teixit associatiu la gestió del Casal d'entitats Mas Guinardó o a Horta on en el mateix espai on es treballava el pla de futur s'ha dissenyat un procés participatiu per la reforma de la plaça Eivissa. Un espai de participació dissenya un procés participatiu, participació al quadrat! El Consell de Salut del districte o el de Persones amb Discapacitat també ha representat tot un repte per a mi, estic molt orgullós de tota la feina que hem fet en tots aquests espais.

Els que em coneixen, saben que sóc una persona bastant ideològica. Però sovint la política i sobretot la ideologia s'allunya de les persones. No ho critico, per dissenyar un sistema fiscal més just és necessari veure les coses amb perspectiva, per exemple. Allunyar-se no vol dir perdre els motius pels que es fa política, quedi clar. La política local, però, és ben diferent. He descobert una política molt humana, de relacions humanes vull dir i m'ha agradat i molt.

Ara em toca marxar, i ho faig com deia molt content i satisfet de la feina feta. Parlo de la feina que "els que sí que em representen" han fet al districte en 8 anys. He tingut la oportunitat de comprovar la gran feina que fa anys es ve fent al districte seguint uns ideals que comparteixo de justícia social, sostenibilitat i radicalitat democràtica i que em sap greu que si bé molta gent la valora, hem d'assumir que electoralment no ha estat prou valorada.

La feina feta va més enllà dels carrers remodelats i de com s'han remodelat, va més enllà dels equipaments que s'han fet, de com s'han dissenyat o de la seva gestió. Va més enllà de les polítiques concretes que s'han fet. La feina feta deixa un precedent de relació amb les entitats i la ciutadania que vol participar, deixa una manera de fer i un ambient de treball amb l'equip tècnic i els consellers i conselleres de l'oposició. Un precedent que marca una direcció per on cal seguir avançant, l'elaboració d'un PAD ara que tenim els Consells de Barri en ple funcionament té múltiples potencialitats en matèria de participació. He de reconèixer que em sap greu no poder-ho viure i experimentar en primera persona i que em fa por veure què passa amb tots els espais i el tarannà que s'ha aplicat fins ara en participació.

I ara em permetreu que sigui una mica exagerat. No m'han donat cap Òscar ni res però vull donar les gràcies per la confiança i el suport que he rebut mentre he estat conseller. Òbviament vull donar les gràcies a tot el personal tècnic del districte, especialment la Montserrat, gerent del districte fins fa uns dies. També especialment a les tècniques i tècnic de barri amb qui ha estat genial treballar-hi colze a colze i m'ho han posat tot més que fàcil. Vull explicitar les gràcies a les "meves" tècniques, la Núria, la Mercè, la Pilar, la Marta i la Cecília.

També vull agrair als consellers i conselleres de tots els grups el bon ambient i relació més enllà de la confrontació política, òbviament especialment a l'Anna Mir, sempre diem que ens hem complementat molt bé l'un a l'altre i és veritat, gràcies Anna.

No em vull deixar per res la gent que participa activament, sigui a títol individual o des de les entitats dels diferents barris, en la transformació de la nostra ciutat, persones amb les que he tingut la oportunitat de treballar; gràcies, ha estat una gran experiència. Marxo amb el convenciment que Barcelona és on és en gran part gràcies a tota aquesta gent que voluntàriament històricament ha lluitat pels seus barris i la gent que hi viu, caldrà que segueixin la lluita. Crec que ara més que mai la lluita veïnal s'haurà de seguir fent escoltar davant les retallades sanitàries, educatives i ves a saber de què més que ja han començat.

Per acabar, vull donar les gràcies a l'Elsa i sobretot, sobretot, al Pere. Més enllà de tot el que m'heu ensenyat, que és moltíssim, m'he sentit molt recolzat i aprecio molt la confiança i llibertat que m'heu donat.

L'aventura continua, com sempre. Així que seguirem i seguiré l'activitat, des d'altres llocs (aquí al Walden III sempre m'hi trobareu) perseguint els ideals de sempre. Estic convençut que ara, cal més política que mai.

No n'aprenem

2011-07-21T18:00:00.008+02:00

Ja tenim pressupostos. I la llei que l'acompanya, la de mesures fiscals també ha estat aprovada. El primer que destaca és que per aquest proper any 2011, els pressupostos tornen al nivell de despesa del 2007. D'aquesta dada en podem fer dues reflexions:

El 2007 encara no havia arribat la crisi, per tant, pretenem encarar amb el nivell de despesa social de 'bonança' el pitjor tram de la crisi a nivell social ja que ara és augmenten les famílies sense cap ingrés ja que s'acaben les prestacions d'atur i per tant també quan s'acumulen els desnonaments i situacions familiars límit.
D'altra banda, no vull deixar de fer una reflexió més òbvia: tot el que es retalla s'havia augmentat anteriorment. En crisi econòmica, s'havia augmentat la despesa social tant directa com indirecta. Tant hospitals, CAPs, escoles, mestres com inversió en llei de barris, infraestructures, etc. Per tant, d'alguna manera, contrastar i donar valor a la diferència en com actua un govern d'esquerres i un govern de dretes en temps de crisi. Reflexió òbvia però que cal fer.

Centrem-nos en els pressupostos que s'han aprovat gràcies a l'abstenció del PP i el vot de Joan Laporta. De fet, s'han aprovat gràcies a l'abstenció del PP, el vot de Joan Laporta és testimonial i innocu tot i que posa de relleu el gran error que va fer Portabella i ERC Barcelona fent-lo regidor de l'ajuntament de Barcelona.

El grup d'ICV-EUiA ha rebut amb pancartes l'aprovació del pressupost. Òbviament hi ha hagut crítiques des de tots els costats. Uns diuen que és fàcil criticar les retallades sense proposar alternatives. Això és fals, ICV-EUiA n'ha proposat en la seva esmena a la totalitat, potser no l'han llegida. Uns altres diuen que el lloc de les pancartes és al carrer, cosa que no entenc. La reivindicació s'ha de fer des de tots els llocs on es pugui. Sembla que n'hi ha que preferirien que tots els partits fossin iguals, de dretes i antisocials, no sé si per fer la lluita més èpica o vés a saber, no ho entenc.

Parlar de pressupostos avui és parlar del deute. Catalunya té deute, sí, i a nivell immediat té dèficit. Quant? d'un 3,8% del PIB. És molt? Depèn de la ideologia econòmica que ho llegeixi i de la predisposició a acceptar xantatges de les agències avaluadores del risc. Aquelles que no van preveure la crisi però que ara apreten rebaixant la nota del deute públic d'uns quants estats mentre no imposin la doctrina neoliberal d'abaratir acomiadaments, rebaixar sous i allargar l'edat de jubilació. Curiós que no parlin d'impostos oi? Sobre deute públic hi ha dos debats a tenir i sobre els que cadascú s'ha de posicionar:

D'una banda tenim el debat de fins a quin punt és 'normal' que en temps de crisi hi hagi un dèficit de menys del 4% del PIB (limit que tenen, per exemple els Lands Alemanys). Mirem què ha passat en la història de la pitjor crisi econòmica després de l'actual; després del crack del '29 l'única política econòmica que es va demostrar efectiva va ser el Keynessianisme, els famosos New Deal. La filosofia precisament va ser la d'endeutar-se per part de l'administració. I no és que es provés només amb això, no va ser fins al 1932, quan va guanyar el demòcrata Roosvelt, que van aplicar la doctrina Keynesiana. Fins aleshores, els republicans van tenir temps per demostrar que reduir despesa pública no funcionava entre el '29 i el '32 on el país va tocar fons. Doncs bé, ara el dèficit públic i el deute públic es veu amb mals ulls. Ja em diran com hem de sortir de la crisi.

L'altre debat és quines solucions plantejem davant el deute, la crisi segueix i no podem anar acumulant deute indefinidament. I abans de tenir el debat, s'han de reconèixer totes les sortides que tenim. Crec que falta honestedat per part de CiU i el sector neoliberal de la societat catalana, dir que només hi ha una manera de reduir el deute és mentir, n'hi ha dues. A part de reduir despesa, es poden augmentar els ingressos. S'estalvien que la societat s'hagi de posicionar entre pujar impostos i retallar despeses.

CiU i PP no són partidaris d'augmentar impostos, ni tan sols a grans fortunes i sembla que tampoc de les mesures per perseguir el frau fiscal que es dóna per part de grans fortunes en paradisos fiscals. Em sembla perfecte, però cal fer aquest debat i la societat mereix tenir-lo. Som un dels estats europeus amb menys pressió fiscal i, el pitjor, amb una fiscalitat menys progressiva. Mentre que en els estats amb els que ens emmirallem en serveis públics i despesa social paguen més impostos i recauen sobretot en grans fortunes, grans empreses i inversors, aquí paguem menys impostos i la recaptació recau en la classe treballadora, la classe mitja sobretot i en autònoms, petites i mitjanes empreses. Tenim molt de marge per augmentar la recaptació i no haver-nos d'endeutar més per a seguir mantenint la despesa social.

Us deixo amb un vídeo sobre les retallades que representen els pressupostos de CiU i quines alternatives hi ha per fer uns pressupostos que no retallin i no provoquin més deute. Dedicat als que encara diuen que només diem no i no proposem alternatives:

També us convido a llegir l'article diferent que vaig fer sobre què hi ha darrere els arguments de les retallades. Deixo per un altre dia la relació de partides que lluny de retallar-se s'han mantingut o fins i tot han augmentat, que n'hi ha i no crec que us agradin i també deixo per un altre dia les aprovacions de les tres lleis òmnibus en què s'ha dividit l'original on el PSC i ERC sembla que estan oblidant la S i la E respectivament.

Toca't els sous!

2011-07-06T18:39:00.001+02:00

Després de les eleccions municipals i amb el predomini mediàtic de la indignació, han inundat pàgines (sobretot digitals) les notícies sobre els sous dels alcaldes. El que només arribar es puja el sou i baixa el de l'oposició, el que només arribar se'l baixa un tant per cent, l'altre que només l'ha abaixat un altre tant per cent i vinga, embolica que fa fort i seguim donant corda a la vessant més populista i menys profunda del moviment.

Com ha degenerat allò de "eliminar els privilegis polítics" si amb l'únic que ens fixem és en un percentatge, sense saber el sou de partida, ni el tamany del municipi i, per tant, la dedicació que necessita aquest. És un tema complicat i difícil de tractar, però crec que hauríem de començar a parlar-ne seriosament.

Quin sou, per quins polítics?

Per encarar el debat, crec que abans hem de saber quina política volem i quins polítics volem. Jo vull una política i uns polítics sense altres interessos ni dedicacions que el servei públic, per això entenc que l'activitat política ha de ser l'única activitat d'un polític amb responsabilitats. També vull que qualsevol persona amb vocació de servei públic, idees clares i un recolzament social suficient (es clar, ha de ser escollit..) pugui dedicar un temps de la seva vida a fer política des de les institucions. Per això crec que un alcalde ha de cobrar un bon sou.

Què és un bon sou?

Personalment estic força en contra dels grans sous i ara no parlo només de política. No deixa de ser un símptoma de la injustícia del nostre model semi-descafeïnat del somni americà. Falla per massa costats tot plegat. El model de grans executius amb sous encara més grans és un model de desigualtat d'oportunitats d'inexistència de conciliació laboral, de perpetuació de classes socials. Actualment es sobre-premia la responsabilitat i la qualificació acadèmica i s'infravalora el risc laboral, la temporalitat, l'esforç i desgast físic, la longitud i la duresa de la jornada laboral.

Centrant-nos en la política, jo crec que un sou d'un alcalde ha d'anar molt relacionat amb la quantitat d'habitants del municipi o ciutat ja que és bàsicament el que marca el pressupost de l'ajuntament a gestionar, la complexitat de la institució i per tant la dedicació que exigeix el càrrec. Però fins un límit. Arriba un moment en què la dedicació d'un alcalde no pot ser més, a partir d'aquest punt, per què l'alcalde de Barcelona ha de cobrar més que l'alcalde de l'Hospitalet, per exemple?

Igual que personalment no entenc que un directiu d'una multinacional no ha de cobrar més que el directiu d'una empresa mitjana. Arriba un moment en que la feina es delega, per això hi ha un equip directiu més gran en una multinacional, igual que l'ajuntament de Barcelona té més regidors i més personal tècnic, assessors i càrrecs de confiança que el de l'Hospitalet. Estic convençut que els dos alcaldes hi dediquen tot el dia, cada dia, al càrrec. I igual amb els regidories de districte o tinences d'alcaldia. Crec que no hi hauria d'haver massa diferència de sou, és el meu parer. Un argument una mica utòpic, ja ho sé.

Els motius per dedicar-se a la política

Tothom sap que surt més a compte dedicar-se al món privat. Ser màxim directiu d'una empresa amb un personal i un pressupost equivalent a qualsevol de les institucions públiques té un sou molt més alt que ser alcalde, president o regidor. I ja està bé, qui es dedica a la política no ho ha de fer per diners, ho ha de fer per conviccions. Els polítics no són gestors.

Aquells qui defensen un sou ínfim o inexistent per un càrrec polític estan fent-lo un càrrec elitista o bé de poca dedicació. Compte amb les postures exagerades. Per a càrrecs amb dedicació exclusiva, el sou ha de garantir que no és un càrrec elitista al que s'hi poden dedicar només els qui per a ells els diners no són problema però també ha de tenir unes incompatibilitats com podria ser treballar en un altre lloc o ser accionista o soci d'empreses contractades.

Així ho veig tot plegat, què en penseu vosaltres?

Juliol

2011-07-05T18:26:00.000+02:00

Frase del mes: "El problema de la piratería es un problema de la sociedad, de la quiebra de unos valores morales"

Això va dir Teddy Bautista, president del consell de direcció d'SGAE detingut per un pressumpte apropiació indeguda el 2005 en un debat (Video al segon 30). El que està passant em sembla un molt bon exemple del que en penso de l'SGAE. Crec que és necessari un sistema que garanteixi que els creadors d'una obra artística han de cobrar de tota activitat comercial que se'n tregui de la seva música, crec en els drets d'autor. He estat prou vinculat en el món musical per veure que no es pot pretendre que els músics visquin només dels concerts, per exemple. Però no estic d'acord en absolut en l'execució d'aquest concepte que n'ha fet l'SGAE ni en la recaptació ni en el repartiment que és més injust fins i tot que la recaptació.

Dic que el que passa és un bon exemple del que en penso de l'SGAE perquè així com crec que una mala gestió dels drets d'autor han de portar a un raonament contra els mateixos, un pressumpte cas d'apropiació indeguda no s'ha de carregar l'SGAE. Així, no carregaré contra la societat que gestiona els drets d'autor genèricament per un cas en el que està implicada la cúpula directiva, hi carregaré perquè no m'agrada com funciona.

Precisament en aquesta línia va l'enquesta del mes, quina és la vostra postura entorn els drets d'autor?

Cançó del mes: Màgic - Joan Colomo (Producto Interior Bruto vol.1 )

Ja fa uns mesos, Joan Colomo va tenir cançó del mes amb Camí. Ara, el seu nou disc conté unes quantes perles, entre elles Hort Mort (amb la col·laboració del Petit de Cal Eril), Màgic o Malestar. A l'espera que el disc estigui al Spotify, tot el que puc compartir és aquest video de Ràdio Arenys amb la versió acústica d'aquest Màgic que m'agrada fins i tot més que la versió del disc. Espero que us agradi:

Recomanació del mes: Donant Dades

Aquest interessantíssim blog fet per Oriol Canosa i Àlex Canosa si bé té un contingut molt divers, el que és invariable és la rigorositat amb la que estan fets els articles. Són especialistes en la recerca d'informació i sempre enllacen les fonts utilitzades en cada article. Són especialistes en fer articles on trenquen tòpics o idees preestablertes, per exemple o curiositats, temes de medi ambient, cultura de la pau, etc. sempre des de la rigorositat que deia i amb un objectiu de fer pedagogia. Us el recomano, és un d'aquests blogs que s'han d'anar visitant sovint.

Podreu anar veient els nous articles a la secció de "...han dit" de la barra lateral.

Enrocats

2011-06-29T18:45:00.000+02:00

Avui torno a parlar dels indignats i és només per fer una reflexió sobre alguns posicionaments que s'estan donant envers aquest moviment i dins del mateix. L'altre dia, quan parlava dels neo-indignats, ja vaig explicar quin és per mi el principal tret que fa heterogeni el moviment. Com deia, implicats al moviment hi ha molta gent que porta anys treballant des dels moviments socials, ONGs, sindicats o partits polítics d'esquerres varis i d'altra banda hi ha el que en deia neo-indignats.

Però avui vull parlar d'un altre col·lectiu, transversal en el moviment i fora d'aquest. Els enrocats.

D'una banda, alguns neo-indignats (m'agrada pensar que pocs) han adoptat una posició enrocada, al meu entendre injusta. Gent que desperta i sense saber qui és qui disparen en totes direccions, mentre proposen alternatives que han ideat molts dels que ara són posat al mateix sac de corruptes, especuladors i culpables d'un sistema injust. Alguns neo-indignats estan enrocats en un posicionament creat amb pocs dies de reflexió que es resisteix a flexibilitzar unes idees que s'han convertit en dogmes; som el poble, tenim la raó i els polítics no ens representen.

Cal més humilitat per part d'aquests enrocats que s'acaben de despertar en la lluita per la justícia social. I també paciència i esforç: ni tot és tan fàcil, ni senzill.

No tot és tan fàcil amb les majories socials, mediàtiques i creadores d'opinió del nostre país i del nostre estat per aconseguir una fiscalitat justa o garantir drets laborals. No tot és tan senzill, quan es parla de nova llei electoral, per exemple, la proporcionalitat tendeix a des-territorialitzar els representants polítics i viceversa mentre que obrir llistes exigeix més coneixement de la societat i afavoreix els personalismes, els clientelismes i la corrupció. Per tant, humilitat a l'hora de carregar-se fins i tot els que abans que nasquessin, ja lluitaven pels principis que ara tant impacientment demanen alguns i esforç per llegir, debatre, escoltar i reflexionar molt sobre ideals, ideologies i polítiques concretes. Un no pot construir en poques setmanes una ideologia que tingui respostes per a tots els problemes socials, econòmics i ambientals.

D'altra banda, però, vull parlar també dels altres enrocats. De tota la gent que fa temps que lluita per causes si fa no fa iguals, n'hi ha una part que també s'ha enrocat i també m'agradaria pensar que és una part minoritària. Hi ha històrics lluitadors, sobretot del món sindical i militants de partits polítics, que porten dècades lluitant per uns drets, una democràcia i unes llibertats que no han entomat bé la irrupció dels indignats i concretament dels neo-indignats, al meu entendre.

I a aquests crec que també els cal més humilitat, jo crec.

La experiència és un valor, saviesa acumulada de lluita i reflexió al llarg del temps però la renovació ideològica sempre ha estat a partir de l'experiència i la renovació. Humilitat per pensar que no es té la raó pel fet de portar més anys en la lluita, sobra paternalisme. Hi ha moltíssim a aprendre de moviments com aquest igual que hi ha moltíssim a aprendre de la gent jove. Noves maneres d'organitzar-se, noves maneres de comunicar-se, noves maneres de veure una realitat. A vegades l'experiència també és un obstacle per poder reinventar. I crec que molts estem d'acord en que cal reinventar la democràcia.

Aquesta és la meva reflexió. Avui volia parlar del que crec que obstaculitza més l'evolució del moviment i les seves reivindicacions, enrocats cadascú en una posició massa inflexible. El futur és dels que parlen, sense desconfiança, amb ganes de transformar i trobar punts d'acord on treballar plegats.

Ja sé que la foto no és d'un enroc, no n'he trobat altres que em fessin el pes.
Si en teniu alguna d'un enroc i la voleu cedir per l'article, estaré encantat.

Resposta a Pilar Rahola

2011-06-23T17:17:00.001+02:00

Avui he mirat pel 3alaCarta la intervenció de la Pilar Rahola post-entrevista amb Arcadi Oliveres. Si ja sempre que veig aquesta dona em quedo contestant i parlant sol amb el televisor, avui ha arribat al punt que he callat i ho he volgut escriure tot, aquí. I és que avui no podia callar, necessito respondre a les tantes bajanades al meu entendre que ha fet, com sempre, amb el seu estil barroer i escandalosament maleducat.

El format dels matins sempre m'ha semblat un format horrible des d'un punt de vista ètic, el convidat és entrevistat i posteriorment, al cap d'una estona, la senyora Rahola amb la tranquil·litat que dóna la impossibilitat del dret a rèplica de l'entrevistat, apareix per esquarterar i pervertir el contingut de l'entrevista i l'entrevistat com a ella li plau. No entenc per què sempre se li dóna el poder de l'última paraula.

Aquí us deixo el vídeo de la seva intervenció i a sota uns quants comentaris en resposta a frases i afirmacions que s'hi fan:

"Arcadi és un home intel·lectualment antic"
És desconcertant que algú que repeteix dia rere dia la doctrina més antiga de totes digui "tot això que és molt antic a mi em sembla que no serveix pel moment actual". Si el que proposa aquesta dona fos nou, tindria lògica, però el que proposa és igual o més antic del que proposa l'Arcadi Oliveres.

D'altra banda, aquest hauria de ser un argument a favor nostre. Sempre hem proposat el que proposem i mai s'ha aplicat del tot. I seguim tenint crisis econòmiques cícliques, potser és que el que proposa la dreta des de sempre no funciona. Si el problema és el mateix, hem de proposar alternatives diferents pel fet que ja fa temps que les proposem? I si provem d'aplicar-les d'una vegada i veiem si funcionen?

"El sistema [...] és el que està garantint l'estat social i no la seva banca ètica"
I aclareix que el "sistema pervers" és qui garanteix les "pensions, jubilacions, sanitat pública universal, escola pública" i qualifica de "flower power" l'alternativa que es proposa. Passant per alt el to maleducat i burlesc amb que ho diu (cosa que costa), vull aclarir unes quantes coses.
Qui garanteix les pensions, jubilacions, sanitat pública universal i l'escola pública no és el capitalisme, és l'absència d'ell, precisament. El poder de l'estat en contraposició a la llibertat del mercat que va aconseguir amb la socialdemocràcia (quan ho era) és precisament qui garanteix tot el que diu. Precisament, quan està en perill tot això és quan el capitalisme juga el seu paper i aprofitant la llibertat de mercats, provoca una crisi financera que acaba en crisi global. Els estats no estarien endeutats si no hagués passat tot això i ara qui juga a fer xantatge a tots aquests estats és el propi mercat financer posant condicions per a comprar-li el deute que han generat ells. I les condicions són, com no, retallar en pensions, jubilacions, sanitat pública, despesa social, drets laborals... Això sí, no es descuidin d'abaixar impostos a les grans fortunes i ni pensin posar una Taxa de Transaccions Financeres no fos cas que eixuguessin el deute a costa del mateix mercat financer.

Els mètodes "flower power" que diu, són precisament els que recapten més ingressos per eixugar el deute i garantir aquests drets. Ei, i ni se li acudeixi dir que recaptar més ingressos frenaria l'economia. No se jo si investigar els paradisos fiscals, posar un impost de 0,5% dels moviments financers, recuperar l'impost de patrimoni i equiparar la pressió fiscal de les rendes del capital amb les del treball són precisament coses que "paralitzen" l'economia que ens interessa, al contrari, que l'activen i penalitzen l'economia especulativa que és la que no crea ni llocs de treball ni riquesa.

"Aquest sistema tant dolent ha fet que algú avui estigui cobrant una jubilació"
M'agradaria respondre-li preguntant-li: a costa de què i de qui? Si alguna cosa no es pot fer quan es parla d'economia capitalista és parlar en clau d'estat o fins i tot d'unió europea. És trampa. El capitalisme s'ha globalitzat com cap organisme públic ho ha fet per poder-lo controlar i aquí tenim el drama. A costa de què vivim aquí com vivim? A costa de l'explotació infantil asiàtica, de la pobresa d'Amèrica llatina, de les guerres del petroli de l'orient mitjà i de les guerres ètniques a l'Àfrica darrere les quals hi ha interessos miners. El capitalisme s'ha carregat la independència alimentària de continents sencers, la especulació alimentària d'aquest sistema tant bo que dóna (de moment) una jubilació ha matat milers i milers de persones. Triem?

"N'hi va haver uns que van sortir amb una pancarta 'mori el capitalisme' i va venir Stalin"
Bravo, això és com carregar-se la democràcia perquè Hitler va guanyar unes eleccions. Acusar als anti-capitalistes de totalitarisme és patètic i acusar-nos com fa després que és culpa nostra que la dreta pugi al poder és delirar.

"Per què hi ha més garanties amb la banca ètica que amb l'estat de dret?"
Un altre cop; bravo. Tothom sap que la banca ètica és incompatible amb "uns parlament i unes lleis" oi? Au va, com es pot contraposar una cosa amb l'altra? L'estat de dret hauria d'obligar a fer que tots els bancs fossin banca ètica, mentrestant, la opció de la banca ètica només fa que sumar-li garanties a l'estat de dret insuficient.

"La banca no fa res que no li demani el seu client"
Té raó, jo mateix vaig enviar nombrosos correus i trucades demanant a la caixa que invertís en armament i en especulació alimentària. Aquests dos personatges es pensen que aquí tots hem fet un pla de pensions o tenim uns estalvis en un dipòsit o una hipoteca o hem comprat accions d'alguna cosa. Tenir un compte corrent en el moment actual és obligatori, no hi ha manera de viure sense una compta corrent i una targeta de crèdit, transformar això en "la majoria dels que estan indignats avui, ahir volien ser més capitalistes" és una afirmació aberrant. I si algú s'ha fet una hipoteca és perquè en aquest país desgraciadament surt més car llogar que comprar un pis, és culpa nostra, també?

"No accepteu el debat"
Això diu als indignats. Com? La senyora Rahola acusa a algú de no acceptar el debat? Aquesta sí que és bona. Us recomano veure 59" a TVE per veure com ella accepta el debat quan la gran Gemma Galdón la desborda ideològicament.

Ho deixo aquí, ja n'hi ha prou. Com a reflexió final, però, m'agradaria dir que no tinc cap dubte que hi ha moltíssima gent com la Pilar Rahola amb qui distaré ideològicament i en les formes. Seguiré posant-me malalt quan senti personatges semblants parlar allà on sigui i poques vegades podré callar però no vull caure al parany de culpar-la a ella. Si el país la sent cada matí és perquè li donen els minuts cada dia a una televisió pública. Quin apassionat de la política no faria el mateix si li oferissin els minuts que li ofereixen a ella? Jo tinc clar que aprofitaria per explicar-me i desenvolupar els meus ideals igual que ella ho fa.

El que no entenc ni m'agrada ni accepto de cap de les maneres és com la televisió pública porta tant temps donant uns minuts cada matí per 'vomitar' la doctrina neoliberal a la televisió pública. És un escàndol i sempre ho ha estat, no entenc des de quin punt de vista es pot defensar per part de TV3 i de Josep Cuní. Si les tertúlies ja em posen malalt per ser el menys representatiu ni democràtic en un espai tant generador d'opinió pública, l'espai mediàtic que té Pilar Rahola és inexplicable i indignant.

Bases per un món (més) injust

2011-06-22T18:39:00.000+02:00

Avui vull compartir dos visions que crec que estan generalitzades entre la societat catalana fins al punt d'esdevenir dogmes i permeteu-me una mica d'ironia:

#1 No entenc per quin motiu pensem que estem en un sistema ultra-comunista o alguna cosa similar en el que els polítics tenen poder i responsabilitat sobre tot el que passa al món i als nostres països i ciutats.
#2 Hi ha algun motiu genètic o similar que desconec pel que tots els polítics són iguals.

Potser així no fan gaire por. La veritat és que aquestes dos grans dogmes de la societat actual formen uns fonaments des dels quals no podrem construir res estable per canviar el món, és més, bàsicament són els fonaments sobre els quals se sustenta la nova onada neoliberal que acabarà amb l'època de l'estat del benestar europeu. La evolució d'aquests dogmes està en un estadi molt avançat en el que cada dogma ha desembocat en conclusions més preocupants.

El dogma #1 ja fa temps que va degenerar a 'tot és culpa dels polítics'. La combinació amb el dogma #2 és explosiva, si tot és culpa dels polítics i tots són iguals fàcilment s'arriba a 'política, com menys millor' i d'aquí al 'deixeu fer al mercat, que ell se n'encarrega' no hi ha gaire.

D'altra banda el 2n dogma també ha evolucionat, "gràcies" a l'ús que fan de la llengua els mitjans, ja és normal sentir l'expressió 'classe política'. En els últims anys sembla que han desaparegut les classes socials, ningú parla de classe treballadora, ni classe benestant, són una cosa antiga del segle passat. Ara només es parla de classe mitja, a casa nostra no hi ha rics, ni grans empreses, ni accionistes, no hi ha més que dues classes socials: classe mitja i classe política.

Tot i que hi ha signes de mobilització important, d'indignació, aquesta masses vegades ja s'ha construït sobre aquestes bases. La part antipolítica, que crec que és important tot i que no lidera el moviment, ja situa la política com un problema i no una solució.

No dic que la uns quants polítics (o la majoria) estigui exempta de culpa, al contrari, els que em llegiu ja sabeu a qui disparo normalment. Però si fem el pas a identificar la política com el problema, acabarem per veure amb bons ulls que la política, que allò públic, s'aparti de la gestió de serveis, drets i deures i la mercantilització de tot plegat ja tindrà via lliure.

I no és que quedi poc, ja ha començat fa temps.

neo-indignats

2011-06-20T18:35:00.002+02:00

Foto: La Vanguàrdia

#19J: Indignats, pacífics i heterogenis, com sempre

Ahir, tot i que en Puig digui que vam ser 50.000 a Barcelona, cosa que no creu ni ell, a Barcelona i altres ciutats de l'estat va haver-hi manifestacions massives. La indignació ha tornat a demostrar que ni és minoritària ni està resignada.

Personalment, vaig sortir molt content de la manifestació d'ahir, no vaig veure ni sentir de cap incident violent, la quantitat de gent que hi havia per tot arreu es sumava a l'efecte que feia quan arribaven les columnes de gent que venia dels barris i ciutats properes que s'havien anat trobant pel trajecte. Era emocionant.

Ahir la expressió de la indignació va ser pacífica i va ser heterogènia, com sempre ha estat aquest moviment encara que des de tants llocs s'hagi intentat homogeneïtzar-los. L'únic que és comú en el moviment és la indignació i la no violència. Ni anti-política, ni pro-política, ni joves, ni vells, ni okupes, ni comunistes, etc: indignats i pacífics, heterogenis en la resta. I, per suposat, ni kale borroka ni violents.

Aquesta heterogeneïtat del moviment és el que el fa tant ampli i el que massa gent no entén. Uns cridaran contra sindicats al passar per davant la seu de CCOO, altres faran un vídeo titllant als polítics d'iguals, de corruptes i liberals tots. Ho diu el moviment? Jo crec que no.

Foto: Èric Álvarez - Creative Commons

Hi ha molts Arcadis entre els indignats

Dins aquestes diferències dins del moviment per a mi, n'hi ha una d'important i determinant. A ningú se li escapa que dins el moviment hi ha una gran part de gent que fa molt de temps que treballen des de diferents espais per la justícia social. Gent de moviments socials, d'associacions, ONGs, partits polítics, sindicats i altres organitzacions, que fa temps que estan indignats, que fa temps que proposen i exigeixen alternatives econòmiques, denuncien injustícies del model econòmic actual i avisen del perill del model econòmic al que ens dirigim. Hi ha molts 'Arcadis Oliveres' al moviment, només calia veure els debats a les comissions de Plaça Catalunya per adonar-se'n. I no parlo només de gent adulta, que consti.

Jo crec que en gran part gràcies a tots aquests Arcadis, el moviment es va estructurar des d'un inici i ha tingut un funcionament tant cívic, assembleari i té un document de mínims tan potent.

Neo-indignats

I si hi ha indignats de sempre, hi ha neo-indignats. Si més no, neo-mobilitzats. El gran triomf del moviment són ells. Ho repeteixo sempre que en parlo, si m'he de quedar només amb una cosa del moviment és amb la capacitat d'incorporar neo-indignats i en un nombre molt i molt considerable.

Els neo-indignats estan afamats. Aquests dies és quan més contingut polítics s'està consumint sobretot per les xarxes socials. Notícies indignants, vídeos amb propostes, articles de queixa, de reivindicació, propositius. Primer a les places i després a les xarxes els neo-indignats estan coneixent les propostes històriques dels moviments socials d'esquerres, estan aprenent els defectes que té el sistema i es troba amb múltiples solucions que es proposen des de diferents àmbits.

Cadascú amb el seu grau d'implicació, el seu temps i els seus valors i idees, va fent seves o no cadascuna de les propostes ideològiques que representen l'alternativa al model actual i al que ens dirigim. Tant a nivell econòmic, com democràtic, laboral etc.

Però (sempre hi ha un però) si els neo-indignats són el gran triomf del moviment, també són el que em planteja més dubtes. Els que portem força temps treballant per aquesta transformació, sabem que les coses no es canvien d'un dia per l'altre. La fiscalitat justa, el moviment per la pau, la reforma de la llei electoral, la confrontació al model liberal, el feminisme, la igualtat de drets, el dret a l'existència... són causes històriques. Sabem que tot i ser molts cops massius al carrer, no podem auto-nomenar-nos "el poble", que la majoria social no podem provar-la i en tot cas la quota de poder que tenen aquestes demandes no ho són en absolut, de majoritàries.

Foto: Xènia Garrofé

El cicle de la indignació

Per mi, la gran esperança segueixen sent els neo-indignats, però segueixo preguntant-me si tots tindran la paciència necessària, si tots tindran la humilitat de no voler representar "el poble", si tots tindran la perseverança de continuar la lluita.

No hem d'arribar a la desesperació, crec que la indignació, quan es mobilitza segueix un cicle d'emocions o almenys així ho experimento jo. La indignació fa mobilitzar-te, la mobilització et provoca eufòria, els dies després apareix la decepció i més tard la impotència i la ràbia. I sempre cal fer un esforç per transformar la impotència i la ràbia en indignació i forces per continuar treballant.

Que sigui així i que no es transformin en desesperació i resignació.

Què hi ha darrere les retallades?

2011-06-17T18:11:00.001+02:00

Ja fa quasi 3 mesos vaig fer un article en un format diferent on explicava, donat que el govern no ho vol explicar, les raons per a privatitzar i retallar despesa pública a l'hora que es retallen impostos a la gent més rica. Per desgràcia, segueix en plena actualitat. Crec que cal seguir fent pedagogia ja que ningú explica el perquè de les coses:

Autocrítica, allò que sempre volem pels altres

2011-06-16T19:09:00.105+02:00

Avui faig un article inspirat com altres vegades en un comentari fet en aquest mateix blog. Vull parlar de l'autocrítica i el partit al qual milito. Els altres ja respondran si volen des dels blogs on vulguin que jo no tinc perquè parlar per ells. I que consti que, com sempre, no parlo per iniciativa sinó que parlo d'iniciativa.

Un cop han passat les primeres setmanes de l'explosió de la indignació, crec que s'haurien d'haver vist quin paper i quina postura han anat agafant tots els agents socials davant aquest fenomen que segur que apareixerà en els llibres d'història (ara potser em traeix la il·lusió). Jo crec que ha quedat prou clara la reacció dels ecosocialistes. O m'ho pensava.

I és que el problema de comunicació entre partits com iniciativa i la ciutadania es considerable. És el primer que s'aprèn quan un comença a militar-hi i el segon que s'aprèn és que no és gens fàcil solucionar-ho. Quan parlo amb gent d'esquerres de política molts cops acaben sortint frases com "això ho haurieu de dir més" o "i perquè no ho dieu això?", la meva resposta és "si ja ho diem, ja...". Fa temps que em ronda pel cap el mateix: què passaria si es sabés més què pensem, què diem i què fem? I així s'ha convertit el walden III en part per culpa d'aquesta obsessió.

Finalment, fa un mes va arribar l'explosió d'una indignació adormida fins al moment. I la meva primera sensació va ser la de no sentir-me tant sol. Més tard comencen a apareixèixer documents de mínims, manifestos, debats i reivindicacions de les que una gran part -si no la totalitat- no només les comparteixo sinó que estan dins dels programes d'iniciativa i en nombroses propostes al congrés, al parlament o mesures aplicades quan estaven al govern. Coses com la llei electoral, la dació en pagament, la fiscalitat justa, la disconformitat amb les retallades socials i els privilegis a la banca i poderosos, etc.

Llavors és quan reafirmo aquest problema de comunicació, de fet, d'informació. Quantes persones exigint el que ja hi ha qui des de fa molts anys està provant de tirar endavant amb només massa poca representació. Però ens demanen autocrítica.

Què hem de dir si les reivindicacions del moviment portem anys defensant-les allà on som? Doncs que no ens expliquem, que no ho fem prou, que no sabem o no podem transmetre-ho tant i tal com voldríem, aquesta és la principal autocrítica.

Altres hauran, si volen, d'admetre que fa temps que treballen per una minoria. Nosaltres fem autocrítica i per desgràcia, trobem masses cops que la solució a aquest gran problema no està a les nostres mans. Entre el desinterès, la desconfiança, la poca presència als mitjans i allò que som tots iguals... No podem fer més webs, més vídeos, més material de mà, més argumentaris que pocs llegeixen, més rodes de premsa o reivindicacions que no surten i que per tant "no han passat" a ulls de la gent. La mateixa gent que et reclama propostes, quan les reparteixes no te les accepta perquè "són propaganda".

La resposta molts cops és "és el vostre problema". Doncs jo crec que no pot ser només el nostre problema, quan les reivindicacions del carrer, d'un gruix social tant gran, no tenen el seu referent dins les institucions, totes aquestes reivindicacions són una a una trepitjades i ignorades. Exactament el que està passant ara amb els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus.

Cal tornar a trobar els ponts de diàleg i col·laboració entre partits, moviments socials i ciutadania, sense desconfiança i sense que això vulgui dir que ningú es supedita a ningú. La victòria d'un moviment social ve quan treballa en els dos fronts, la ciutadania i la institució. La transformació social es fa des de la sensibilització de la ciutadania i des de la influència en les institucions.

No m'estranya

2011-06-15T19:05:00.000+02:00

Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.

Ahir ICV va portar al congrés dels diputats una moció en la que demanava que es publiqués la llista de les 659 grans fortunes titulars de les comptes bancàries de Suissa que s'han descobert sense declarar. La moció demanava també que es portessin a judici tots els suposats pressumptes delictes fiscals sense excepcions i que es faci pública la llista de denunciats.

PSOE, PP, CiU i PNV van votar-hi en contra.

339 diputats dels 350 que hi ha al congrés dels diputats van votar en contra d'això, i també en contra de recuperar l'impost de patrimoni a les grans fortunes, d'apujar l'impost de societats per a les empreses que facturin més de 100 milions d'euros anuals i d'equiparar els impostos de les rendes del capital a les del treball. I és que ara pagues més impostos pels diners que guanyes treballant que pels diners que guanya algú de les seves accions i moviments especulatius.

El 96,9% dels diputats van votar-hi en contra.

Sempre repetim que la solució mai passarà per carregar-nos el 100% sinó per fer que el 3,1% restant sigui cada cop més gran o que almenys no rebin per els altres. Que no tots els polítics són iguals, que si els posem tots al mateix sac no ens en sortirem i tota la mandanga que seguiré dient dia rere dia.

Però avui volia dir que ho entenc.

Tant fàcil i senzill i còmode com és generalitzar, és normal que la població confongui el 96,7% com un 100%. Veient la poca presència als mitjans que té la minoria restant, com ha de saber un que existeix una minoria que encara defensa els interessos de la majoria per sobre dels mercats.

Cada cop més, la gent està més desencisada amb els polítics. Amb tots.

I és que no m'estranya.

Juny

2011-06-09T19:00:00.010+02:00

Felip Puig, Conseller d'Interior, segueix amb la mateixa actitud respecte l'actuació dels mossos d'esquadra del 27 de maig. A ningú se li havia passat pel cap que l'acampada de plaça catalunya fos ni de lluny violenta, l'espectacle lamentable i a l'hora heroic per part del moviment va ser en com va reaccionar pacíficament davant un desallotjament sense avís ni intent de mediació -Puig només arribar ja va carregar-se la unitat de mediació dels mossos- deixant el paper dels mossos públicament en evidència. Tota violència va ser per part seva, exclusivament. I jo crec que el pitjor és l'actitud que ha seguit tenint.

Molts m'estan recordant que amb Saura, els mossos també van actuar violentament, i tant, aquí al walden en vaig parlar. Quines són les diferències dels dos casos? Primer, l'ordre de desallotjament, en un cas el rector de la universitat va instar el desallotjament però segon i més important, vistes les actuacions policials el conseller d'interior va dir: "les intervencions policials no es van ajustar al principi de proporcionalitat en l'ús de la força" i va obrir una investigació per depurar les responsabilitats que va acabar per cessar el director general dels mossos. Felip Puig segueix dient que no se'n penedeix o diu falsedats com "la culpa del que va passar la tenen els violents" o "no es va agredir cap periodista". La diferència és claríssima, en un cas les agressions distaven de la ideologia del conseller i aquest cop no.

I no me n'amago, molts estan demanant sempre autocrítica a la política. Aquests dies no faig com si aquells dies no existissin sinó que confronto clarament què va passar en un cas i què ha passat ara. No són acceptables aquestes càrregues policials (que a més en el cas recent no hi havia violència per part dels manifestants) i el conseller no les ha d'acceptar i canviar el que calgui, si cal, el director general. El problema és que Felip Puig les veu acceptables i en canvi no troba acceptables el codi ètic, les càmeres a les comissaries, el programa contra la violència de gènere o la unitat de mediació. No hi ha on comparar.

Cançó del mes: La gent així - Nico Roig (Tornada del genoma humà)

La firma Amniòtic Records (u_mä, Maria Coma, Inspira, Pau Vallvé) ha fet un nou fitxatge, es diu Nico Roig i treu el seu primer disc sota el seu nom tot i tenir una llarga carrera musical, Tornada del genoma humà un disc "que parteix de la guitarra i la veu, com a fils conductors sobre els quals cada cançó troba intuïtivament el seu propi acompanyament musical" i d'enregistrament casolà. De les 11 cançons del disc em quedo amb La gent així tot i que com que no té videoclip us deixo amb Autobús buit, una cançó tant senzilla com bonica:

Recomanació del mes: bancaetica.cat

Portal de FETS-Finançament Ètic i Solidari, una associació que agrupa entitats del 3r sector i l'economia social i solidària que intenta donar difusió a totes les opcions de banca ètica i transparent així com conscienciar sobre la importància d'on i a qui deixem els diners. En el portal podreu veure les diferents opcions que teniu per passar a la banca ètica i no ser còmplices del finançament de la industria armamentística, l'especulació alimentària o altres xacres mundials.

Quan Artur Mas va llegir Tolkien

2011-06-07T18:53:00.004+02:00

Quan la indignació semblava que no pogués ser més...

Quan el que esperàvem tot serrant les dents eren noves retallades...

Quan ens preparàvem per les de veritat, les que el govern va deixar per després del 22m...

Quan ens preparàvem per confrontar les retallades immorals amb qui diu que no hi ha diners mentre renuncia a quantiosos ingressos suprimint impostos...

Quan tots estàvem repensant la democràcia a les places i les acampades...

Quan ens indignàvem amb les càrregues policials i denunciàvem la falta d'identificació...

Quan una gran part de la societat catalana s'estructurava contra el gir neoliberal, privatitzador que poc a poc va desmantellant l'estat del benestar...

...quan tot això passava, Artur Mas llegia Tolkien.

Mentre deixava fer al conseller Boi Ruiz amb la sanitat i Mas Colell -més partidaris de Tim Burton-, ell llegia i s'inspirava en la famosa novel·la de El senyor dels anells.

I lluny de captar el missatge ecologista dels ents (i tornar a crear la conselleria de medi ambient) o d'aprendre de l'avarícia del gòllum (i rectificar la pujada de sous als alts càrrecs), ell s'inspirava en un dels primers poemes de la mitologia de la terra mitja i l'anell únic. I en les tenebres dels despatxos de la Generalitat més privatitzadora i liberal de tots els temps, Artur Mas planificava l'aplicació de l'anell únic en la política catalana: la llei òmnibus.

Una llei per a governar-les a totes

I desafiant la legalitat presenta una llei de les lleis, una llei que les governa a totes. Més de 600 articles que canvien més de 80 lleis de manera que el control i anàlisi d'aquesta llei és pràcticament impossible ja que entitats, periodistes, partits polítics han d'anar a buscar els articles citats per a veure el text original que modifiquen i entendre quina és la reforma. I aprenent, potser també, del senyor dels anells no donarà tant temps per a que Frodo pugui acabar la seva missió; tramita la llei amb urgència i dóna només una setmana per a fer desentramar i descobrir què és el que amaga aquesta llei poti-poti quan el temps d'exposició pública hauria de ser entre 15 i 20 dies.

La idea és molt i molt bona, tant bona com malèvola.

De quina altra manera es pot evitar el debat públic? Mentre tothom estem intentant desxifrar i argumentar públicament perquè els pressupostos són injustos perquè retallen despesa mentre renuncien a ingressos per impostos a grans fortunes, solapar la exposició pública de les que seran les dues lleis més importants d'aquest mandat d'Artur Mas: la d'acompanyament als pressupostos i la òmnibus. Si t'ho menges de cop fa menys mal i sobretot et queixes menys.

La veritat és que no tenim prou capacitat d'indignació per processar el que proposa la llei, per quantitat i per gravetat:

Eliminació del registre únic d'habitatge deixant en mans dels promotors privats l'adjudicació d'habitatge de protecció oficial.
S'autoritza l'opció de ser titular de més d'un habitatge de protecció oficial en contra del que fins ara existia.
S'elimina la possibilitat d'obligar un propietari a llogar un pis desocupat.
Reducció de les avaluacions ambientals, informes previs de la conselleria i exigències en petits municipis de cara a construir noves promocions urbanístiques.
Derogació dels mínims d'habitatge social en les promocions d'habitatge.
Supressió de l'apartat que especifica que s'ha de procurar que l'habitatge de protecció oficial es distribueixi per tot el territori per tal d'evitar guetos.
Eliminació de l'obligatorietat que els edificis plurifamiliars de més d'una planta tinguin ascensor.
Introducció de la possibilitat que els adjudicataris d'habitatge social puguin adquirir una altre habitatge lliure.
Semi-privatització del sistema públic sanitari els 8 hospitals i els 360 CAP de l'Institut Català de la Salut (ICS), propietat de la Generalitat, perdrien per primera vegada la condició d'institucions públiques i podrien ser utilitzades com a clíniques privades.
Sense assistència sanitària els sis primers mesos La sanitat pública catalana atendria exclusivament els empadronats a Catalunya amb una antiguitat mínima de sis mesos, deixant fora immigrants acabats d'arribar i turistes de llarga estada.
Privatització de l'aigua del Ter-Llobregat el projecte de llei obre la possibilitat de «firmar convenis amb empreses o entitats privades per a l'explotació coordinada de les instal·lacions d'Aigües del Ter Llobregat (ATL)
Exclusió del paratge de la Vall de la Santa Creu del parc natural del Cap de Creus.
Revisa la llei d'accés motoritzat als espais naturals, on es dóna potestat a la Conselleria d'Agricultura perquè autoritzi el pas de vehicles per determinats camins, encara que siguin estrets.
Concessió de rang d'autoritat pública a la vigilància privada. Els vigilants tindran una cobertura jurídica molt més gran, qualsevol agressió verbal o física que pateixin passarà a ser considerada com un atemptat a l'autoritat, un delicte castigat amb penes de dos a quatre anys de presó.
Veto a la prostitució a les carreteres. La seguretat viària passarà a ser utilitzada com a argument per prohibir la prostitució a les carreteres.
Buidar de funcions el Conca. El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) es converteix en un organisme sense funcions executives. Deixa d'administrar les subvencions a la creació i es limita a les seves funcions com a ens avaluador i supervisor. Es limitarà a concedir els Premis Nacionals, realitzar auditories als equipaments culturals i avaluar els contracte programa.
Buidar de funciona la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Es reduirà a un consell assessor i perdrà capacitat per repartir beques i programar activitats de difusió.
L'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) surt reforçat. L'ens dirigit per Fèlix Riera (Unió) administrarà les subvencions i ajudes.
La llei de barris deixarà de ser d'obligada convocatòria anual deixant-la com a opció que té la generalitat de convocar ajuts per la remodelació de barris del país.

Esperem que en la Terra Mitja catalana ens unim humans, nans, elfs i hòbbits (que cadascú interpreti qui és qui) per destruir la llei única. Perquè el gran Artur Mas sense més aliats no podrà i el les tenebres neoliberalistes que pretenen desmantellar l'estat del benestar seran derrotades.

(Ja em disculpareu però si no li posem una mica d'ironia, el panorama és desolador.)
Informacions extretes de diferents notícies del Periódico i el País.

Eleccions indignades

2011-06-02T19:04:00.001+02:00

Article publicat el 27 de Maig a el Triangle

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

El que em sembla important és que s’ha aconseguit el que molts havien intentat; mobilitzar la indignació. Aquests dies les places són un autèntic àgora on es debat què falla del sistema actual i quines alternatives hi ha. S’ha fet una barreja heterogènia de gent, des de qui mai hi havia pensat fins a gent que ve debatent això des de fa temps des dels moviments socials o d’alguns partits polítics d’esquerres. S’articula la indignació, es mobilitza i les alternatives al capitalisme prenen força poc a poc.

I dilluns ens despertem amb un país i un estat dominat per la dreta. Veient el resultat de diumenge, ha sorgit certa indignació amb els indignats: què passa amb la indignació? On ha anat? La dreta ha arrasat a tot l’estat, on eren els indignats mentrestant?

Hem de tenir en compte dues coses. Primera, si algú esperava més d’aquest moviment el dia d’eleccions és que no l’havia entès del tot. Les acampades, si bé podien afectar els resultats, mai han tingut aquesta intenció. Segon, tampoc és veritat que electoralment la indignació no es mobilitzés diumenge. Hem de tenir en compte l’augment de vot blanc, del vot nul, dels partits minoritaris i segurament part de l’augment de partits com les CUP i ICV. Només a Barcelona estem parlant de més de trenta mil vots, més o menys els mateixos vots que han donat 2 regidors a Portabella.

I doncs, la indignació és minoritària? La il·lusió ens ha fet arribat a creure que tothom estava indignat mentre altres apel·laven a una majoria silenciosa. Hem de ser prudents, ni podem pensar que “el poble” està indignat ni ens poden dir que som una minoria.

Tenim una realitat que és difícil de llegir, però no cal fer recompte ni mesurar forces sinó tenir clares les idees, els objectius i les motivacions per mobilitzar-nos. Cometrem un error si arribem a creure’ns que els indignats som una gran majoria, també el cometrem si per pensar que som minoria desistim en la mobilització. Les majories no surten del no res, històricament les minories han canviat consciències aconseguint molts cops ser majoria i aquesta és, crec jo, l’autèntica revolució.

Tinc ganes de dir... - Maria Freixanet

2011-05-30T18:26:00.002+02:00

Ja fa uns dies que han passat les eleccions i jo encara no he publicat què en penso. No hi ha cosa que em vingui més de gust però no trobo el moment de posar-m'hi. Altres, però, sí que n'han dit alguna cosa i és el cas de la Maria Freixanet, una reflexió que va compartir fa uns dies i que trobo molt i molt encertada. Espero que us agradi:

A la gent que diumenge va preferir fer botar una pilota a plaça Catalunya que anar a votar per que creien que “és a igual a qui votis, tots són iguals”- Quan tota la gent d’esquerres boti pilotes a la plaça en lloc d’anar a votar, totes les alcaldies seran per al PP, per a Plataforma per Catalunya i per a CiU. Aleshores us n’adonareu que potser hagués estat bé utilitzar la nostra majoria social per a aconseguir una majoria política d’esquerres. Potser entendreu que no podeu deixar-nos sols i soles en la lluita política. La nostra única força, la força del poble, resideix en que som majoria. Quan anem tots a una som invencibles.

A la nova indignació – Benvinguda sigui la indignació als qui us ve de nou. Hi ha molta gent que s’ha indignat quan ha vist que les coses li anaven malament personalment, quan sent la injustícia en pròpia pell. La gent d’ICV, la gent d’EUiA, la gent de CCOO, tota la gent que lluita des de l’esquerra, des del moviment obrer… portem molts anys indignats i indignades no només per les injustícies pròpies sinó per les dels altres. Per les del col·lectiu; 200 anys d’indignació. Per la desigualtat que suporta la classe treballadora. Benvinguts i benvingudes!

A IU i a ICV-EUiA – Bons resultats, però seguim sent petits: Necessitem tota la força per a deixar fora del poder els feixistes i els racistes, els qui prefereixen salvar bancs que persones, els qui s’enriqueixen a costa del malestar de la gent humil. Dir-nos que les propostes consensuades a la plaça del Sol pràcticament no tenen cap diferència amb el nostre programa electoral, amb les nostres reivindicacions. Realment ens expliquem molt malament si tota aquella gent no entén que nosaltres treballem des de sempre amb els mateixos objectius. Amb tot, que les seves conclusions siguin les nostres, és reconfortant. Endavant!

A ERC – Lamento la vostra caiguda generalitzada. Crec que no us la mereixeu, i menys si alguns dels vostres vots giren a la dreta. El que no lamento és la caiguda a Barcelona; vau deixar que la dreta escalés fins al vostre segon lloc, amb el Sr. Laporta.

Al PSC – La vostra caiguda no la lamento. Heu oblidat què és ser d’esquerres: estar al costat dels més dèbils, defensar els interessos de la gent treballadora. Oposar-se a les retallades de drets i serveis públics i a la subvenció a bancs i empreses. Heu estat aplicant polítiques de dretes, ja que us heu cregut les receptes dels mercats: Reduir impostos als rics i reduir serveis públics per a la gent treballadora. (Ampliar la desigualtat). Heu aplicat retallades quan hi havia l’alternativa contrària: Augmentar els impostos als rics per a augmentar els serveis públics per a la gent treballadora (Reduir la desigualtat). Sempre hi ha alternativa, per que les retallades no són requisits tècnics sinó una opció ideològica.

A la gent de classe treballadora que ha votat la dreta o l’extrema dreta – No hi ha res més trist que votar en contra dels propis interessos. No sé què dir. Frustració.

A la gent de classe treballadora que no ha votat – La vostra passivitat és la nostra derrota, la derrota de la gent humil, que contra el poder econòmic-mediàtic només tenen un trosset del poder polític, però que quan el guanyen, quan guanyen la política, aconsegueixen coses meravelloses (Com l’Estat del Benestar, basat en la solidaritat, on qui més té més paga per tal que la classe treballadora tingui serveis públics de salut, educació, cura, transport,...). El valor bàsic de l’esquerra és la solidaritat. No ens podeu deixar soles defensant-la.

Al conjunt de la classe treballadora - Som el 75% de la població. Som el poble, som la majoria. Defenseu-vos! Ningú ho pot fer per vosaltres! Trobeu el vostre lloc, el vostre espai de lluita, allà on sigui... lluiteu per les vostres vides!

A la gent que he vist currar aquests dies per a que els resultats fossin uns altres, i a mi mateixa - A continuar, que no ha estat res... :) Un dia tots els pobles seran com Marinaleda!

You don't care about us

2011-05-25T19:39:00.001+02:00

Tinc moltíssimes ganes de fer una valoració de tot plegat aquí. La veritat és que no he tingut massa temps per pensar-hi, el que de moment tinc clar és que no sé on anem. Tenim un moviment profundament revolucionari a l'hora que la tendència és al neoliberalisme i fins i tot al feixisme, arreu. En qüestió de 15 anys més els anys que vindran, hauran desmantellat gran part del que es va aconseguir amb molta suor, crits, sang i vides.

De moment no puc dir res més que això: "you don't care about us", dedicat a tots els que ens guiaran a aquest futur gris, injust i desigual.

content, atent i indignat

2011-05-19T18:47:00.000+02:00

Foto de l'assemblea del 17M en plena discussió sobre si es demanava permís o no per l'#acampadabcn

Ja fa uns dies que dura l'#acampadabcn i fins ara no he tingut temps de dir-hi massa la meva sense comptar amb el twitter per on he piulat força al respecte.

Estic molt content

Fa molt de temps que des de sectors i grups molt diversos de gent estàvem intentant mobilitzar aquesta indignació que claríssimament hi ha a la nostra societat. Com no indignar-se davant les xifres d'atur i de pobresa, davant els astronòmics i immorals beneficis que els culpables de la crisi han seguit tenint (perquè sempre els han tingut) i han fet públic sense cap mena de vergonya o davant les ajudes multimilionàries que s'han donat als bancs (que també han publicat grans beneficis, contradictòriament) i la constant retallada d'impostos als rics però a l'hora retallada també de despesa social feta per els grans partits. I mil coses més per les que indignar-se de les que venim parlant fa molt de temps.

Estic content perquè hem d'acceptar que ni sindicats, ni partits polítics d'esquerres minoritaris que compartim indignació hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació en una majoria de sectors de la nostra societat. Hi ha mil factors que ens anaven en contra (mitjans, desconfiança, desinterès...) però hi ha una cosa que és clara:

Quan portes anys reclamant des de la minoria una fiscalitat justa en la que no es baixin impostos sinó que es mantinguin i es pugin a les grans empreses, a les grans fortunes, a les SICAV, etc.
Quan portes anys reclamant des de la minoria que no es socialitzin les pèrdues dels bancs o que es posin els mitjans necessaris per lluitar contra els paradisos fiscals i l'evasió fiscal.
Quan portes anys proposant des de la minoria mesures concretes de transparència i democràcia i contra la corrupció política i empresarial.

Quan portes tant de temps sol al congrés, com diu en Joan Herrera al seu article, demanant, proposant i exigint moltes de les propostes que ara sonen en aquestes acampades i els moviments i plataformes que en formen part, és que com deia, no hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació al nostre costat.

I per això estic content. Perquè finalment s'han donat les circumstàncies per a mobilitzar tota aquesta gent, tenim un nou actor de canvi polític i econòmic a les ciutats del nostre estat.

Estic atent

Perquè si ja des del primer dia me'n vaig interessar per tots aquests motius, vaig poder veure que tot plegat està en un estat embrionari i que poc a poc van dibuixant entre tothom què són, fins quan i com funcionen. Així que estic atent, com crec que ho està el partit al qual milito, perquè serà interessant veure com es gestiona la complexitat d'haver de decidir propostes i postures en diferents temes, si és que es decideixen.

Vull remarcar que abans he posat sonen quan parlava de propostes del col·lectiu perquè si alguna cosa deixen clara és que no tenen portaveus ni líders ni organitzadors; l'únic que compta és el que decideix l'assemblea que es fa cada vespre. Per això estic atent a veure com evoluciona la mobilització, atent des de l'optimisme.

L'altre dia parlava amb en Marc que veia amb tot l'escepticisme del món aquesta mobilització, òbviament una suma de tanta gent i tant diversa conté discursos que agraden i que no. Des del que promou l'abstenció fins al que proposa vot als petits, des del que es carrega els sindicats fins al que defensa que sense ells estaríem molt pitjor. El senzill fet que s'hagi mobilitzat tantíssima gent entorn la indignació que compartim amb el sistema capitalista i la seva gestió política ja és motiu per estar content.

Per altra banda, en un comentari aquí al blog, en Sergi em retreia que "els polítics queden a l'aguait de veure quina reacció pot provocar estar-hi o no d'acord, per donar-hi recolzament, enlloc de fer valer els principis" i d'altra banda deia "hem d'esperar quant tardaran els partits a desqualificar o veure si s'hi poden fer la foto amb aquests". Crec que les postures dels partits no han trigat gens. Jo només vull parlar del que ha fet ICV. Crec que la reacció ha estat pràcticament la mateixa que explico en aquest article i que donant tot el suport hem respectat el seu procés i no hem anat a fer-nos-hi fotos ni a intervenir-hi fent valer aquests principis que tenim i que sempre hem defensat. No crec que un partit pugui ni hagi de fer altra cosa que la que s'ha fet, així és com ho veig.

Estic indignat

Segueixo indignat igual que abans (ara sentint-me més acompanyat en la indignació) i no puc entendre el tractament que n'estan fent els grans mitjans. Aquests dies no vull escoltar les tertúlies ni suporto gaire com es tracta la notícia als informatius. Quasi m'agafa un atac d'ira quan el programa Divendres no se'ls acut millor convidat per parlar del fenòmen i de "si es pot o no canviar el sistema econòmic" a Xavier Sala i Martín.

Bravo TV3.

En fi, unes reflexions que no volia deixar de compartir amb qui les vulgui llegir, estic molt content, atent i indignat. I vosaltres?

Ningú pot retallar el teu futur

2011-05-18T19:07:00.003+02:00

Diumenge triem els regidors dels nostres municipis arreu de l'estat. Una constant quan s'apropen les eleccions és aquest neguit que tenen alguns per pintar tots els partits i tots els polítics iguals i posar-los al mateix sac.

El "tots són iguals" destruirà la política i "els sindicats són una colla de mandrosos venuts" destruirà els sindicats i sense política i sindicalisme el mercat serà lliure de fer i desfer, riu-te'n de les retallades.

Una reflexió curta avui. Però no per això menys important. Cal rescatar la política que es proclama contra-poder dels mercats. El sistema capitalista juga molt bé a favor seu, desarticula el col·lectivisme, el cooperativisme i individualitza. No dubteu que el missatge que posa a tots els polítics al mateix sac prové de l'interès d'aquest sistema.

Us deixo el fantàstic vídeo de campanya de Joves d'Esquerra Verda. Tant la forma com el contingut m'encanten, espero que a vosaltres també.

Carta al no-votant d'esquerres

2011-05-17T18:43:00.101+02:00

No ens coneixem, o potser sí, en algun cas. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge, el 22 de maig, hi ha eleccions municipals a tot l'estat. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que votem. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem". Perquè sóc dels que pensa que sempre, sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. No pel fet d'abstenir-nos deixen d'afectar-nos les accions que pugui fer un govern, i l'exemple d'aquests dies és ben clar. A qui no li afecten les retallades sanitàries?

Sempre estem a temps de queixar-nos com dissabte passat. Però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

No votem gestors, votem polítics. Ens demanen que triem el partit que defensa una ciutat més semblant a la que volem. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat, amb voreres més amples i accessibles o amb més carrils pel cotxe i la moto, amb més transport públic i més barat o amb més túnels d'entrada pels vehicles i més aparcament.

Després ens queixarem i, com deia, en tindrem tot el dret però el motiu de queixa allà estarà. Jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar i que les coses es facin de la manera que jo crec que s'han de fer i per això penso votar.

A Catalunya sempre hi ha hagut les mateixes majories. Els partits petits només han pogut triar si ser o no un matís en el projecte polític de socialistes o de convergents. Sou molts, tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Barcelona pot decidir per tot Catalunya?

2011-05-16T18:28:00.000+02:00

enquesta d'avui al periódico

Últimament he estat parlant amb molts independentistes d'esquerres que dubten. L'aparició de Laporta i la indefinició de Portabella davant el possible pacte amb Trias no ho posa gens fàcil per tot aquest col·lectiu gens minoritari.

Però podria ser pitjor, si el 22 de maig tinguéssim eleccions generals o eleccions al parlament de la generalitat tindrien un seriós problema.

Jo crec que no han d'estar preocupats en absolut de cara al 22 de maig, i és que la independència de Catalunya no és una cosa que s'hagi ni tan sols de discutir en l'ajuntament de la població on hi viuen una cinquena part de tots els habitants del país, per molt capital que sigui. Per tant, la meva resposta al títol de l'article és: clarament no.

Amb això no vull dir que no hem de tenir en compte aquest factor a l'hora de votar el 22 de maig. El que a nivell de ciutat és importantíssim per tots aquells que volem redibuixar la nostra relació amb l'estat espanyol és que la llista a la qual votem tingui sensibilitat per el tema i no tingui condicionants a l'hora de reclamar competències i/o inversions per part tant de la generalitat com de l'estat. I aquests, no seran ni socialistes, ni populars ni convergents, a ningú se li escapa el perquè.

Així que jo crec que tots els i les independentistes d'esquerres que dubteu perquè no voleu fer regidor a Laporta ni us voleu arriscar a fer indirectament Trias alcalde, crec que teniu una opció ben clara, la de ICV-EUiA.

A Barcelona masses vegades es vota no només en clau local i crec que això és un error. El 22 de Maig configurarem el nou ajuntament de Barcelona, si en el sí d'aquest no hi haurà el debat nacional sobre la independència, perquè un votant d'esquerres s'hauria d'arriscar a fer Trias alcalde? Perquè un votant d'esquerres hauria de fer Laporta regidor?

Ningú m'ha donat la resposta encara.

Blocs electorals, línies editorials i la llibertat del periodista

2011-05-12T19:00:00.001+02:00

Arran d'unes interessants converses al twitter amb alguns periodistes (@sergipicazo i @ClaraMolins) amb la complicació que impliquen els 140 caràcters, he volgut escriure alguna cosa més extensa al respecte. Ja fa quasi una setmana que ha començat la campanya electoral pròpiament dita, ja sabeu que poques diferències queden ja entre la precampanya i la campanya; cartells electorals, espais electorals (TV i ràdio) i els anomenats blocs electorals.

Cada campanya electoral veiem com els periodistes es queixen dels blocs electorals que determinen el temps i l'ordre que es dedica a cada partit en funció de la seva representació (regidors en aquest cas) en la informació de la campanya. No puc dir que estigui en contra dels arguments amb els que s'oposen als blocs, el criteri i la ètica periodística hauria de ser de manera natural el que regulés els temps, ordres i contingut de les notícies de qualsevol mitjà de comunicació.

Sí, òbviament hi estic d'acord. El que jo no veig clar és que els blocs electorals sigui l'únic factor que impedeix aplicar lliurement als periodistes el seu criteri. I em remeto a la informació política de la resta de l'any, no crec que aquells resultats mediàtics siguin fruit del criteri periodístic. Crec que per a que sigui així el periodista hauria de tenir una llibertat que ara no té amb ni sense blocs.

Què vull dir amb la llibertat del periodista? Crec que els professionals de la informació tenen vàries traves per tal de no poder fer la seva feina amb rigorositat professional. Són conegudes les reivindicacions dels periodistes pel que fa a les seves condicions laborals i més en aquesta època que passem de crisi en la que s'ha acomiadat tant. No vull deixar de parlar de la línia editorial, aquest gran eufemisme és una imposició més, interessos empresarials i/o polítics que condicionen el periodista. Cada mitjà és un món, el cert és que tot en un grau o altre limiten la llibertat dels seus periodistes i és prou fàcil de distingir-los.

Què passa quan no hi ha blocs electorals en la informació política als grans mitjans? En diaris com La Vanguàrdia, el Periódico, l'Avui/el Punt o el recent nascut Ara (per parlar només de diaris) quins espais i continguts polítics hi ha? Hi ha massa aspectes que no són producte del criteri periodístic. Si molts critiquen els blocs al·legant que afavoreix 'els grans', crec que és dels pocs moments de l'any on ICV, per exemple, té espai als mitjans. La proporcionalitat dels blocs fa que sigui poc però sempre és més que la quota que la resta de l'any.

Així què, estic defensant els blocs? Doncs crec que els blocs són una solució injusta a un escenari encara més injust. Per tant, crec que s'hi han d'incorporar modificacions que facin que siguin menys proporcionals, la resta de l'any els grans ja tenen prou espais en els "seus" mitjans. D'altra banda s'ha de millorar la presència dels partits sense representació, no pot ser que les CUP, SI o C's se'ls tracti igual que el PATO, per exemple. I ja sabeu què en penso de SI i C's. D'altra banda la proporcionalitat no hauria mai de ser respecte a la representació sinó als percentatges de vot mentre no tinguem una llei electoral proporcional (si és que algun dia la tenim). Si IU al congrés té 2 diputats quan va treure 200.000 vots més que CiU que en té 10 li pertoquen més o menys minuts electorals? Un altre dia parlarem de la injusta llei electoral.

D'altra banda, tenim el contingut de la informació. Hi ha alguna norma que faci que quan un polític parla d'un altre aquesta sigui la notícia? Ho sembla. En discurs de mitja hora, entenc que un polític ha de plantejar el model que defensa i en quines propostes s'aplica aquest model però també contrastar-lo i confrontar-lo amb els altres models ideològics. No m'agrada que sempre surti el tall en què un parla de l'altre i l'altre del de més enllà, això no és l'important de la política, de fet és el que l'està perjudicant.

Aquests dies em trobo amb la materialització d'això que diem desafecció, de la desconfiança vers la política de la ciutadania. La contradicció de sentir que la gent demana propostes i no pica-baralles però veure que molts (ni molt menys la majoria) no volen agafar cap tríptic polític amb aquestes propostes, i ja no parlo d'entrar a cap web.

Crec que aquests anys, en aquesta crisi (altra vegada) del sistema capitalista, cal més política (al meu entendre, d'esquerres) per a sortir-ne superant el sistema a l'hora i no replicant-lo perquè si no serà qüestió de temps tornar-hi. El mercat ja hem vist què fa sense que ningú el controli. Per això fa mal veure com el "tots són igual" i els discursos populistes que dinamiten la convivència cada cop tenen més presència social desgastant la política i pervertint el sentit de la seva existència.

Cal pla de rescat de la política i això no passarà, entre moltíssimes altres coses, fins que el periodisme es pugui exercir en llibertat sense necessitats mercantils (audiència) ni interessos polítics i empresarials ni línies editorials (vinculats a l'accionariat i als contractes publicitaris). Què en penseu vosaltres?

El retorn de Robin Hood

2011-05-11T18:26:00.007+02:00

Article que em van publicar al setmanari el Triangle del dia 29 d'Abril:

Finalment l’anunci s’ha acabat executant, la generalitat escudant-se en que era una promesa electoral –com si els haguessin obligat a fer-la– ha anunciat que pràcticament eliminaran el que quedava de l’impost de successions. Després de la revisió que en va fer el tripartit, el que en quedava era poc parlant de població afectada però en canvi era molta la recaptació obtinguda ja que eren només les grans fortunes heretades les que pagaven.

Em deixa perplex la simpatia i agraïment que amb la que es rep aquesta mesura que només afavoreix poc més de 500 persones. Alguna cosa s’ha explicat malament quan entre els partidaris de l’eliminació hi ha gent que no té ni tindrà mai cap patrimoni a heretar o deixar en herència.

La vella guerra de la distribució de la riquesa. Mentre a un bàndol els diners generen més diners i demanar-ne té un preu, a l’altre bàndol, guanyar-ne molts t’obliga a compartir-los per pagar uns serveis i garantir els drets tant teus com dels que no poden pagar-se’ls.

La riquesa es mou per un canal dual, públic i privat, que remen cap a costats oposats. És feina de les esquerres dotar l’estat de sistemes que facin assumir a les grans riqueses els costos de l’estat del benestar i d’aquesta crisi de la que n’han sortit encara més rics. Però per contra, renunciant al seu ideari, la socialdemocràcia a tot Europa ha donat per perduda aquesta guerra i ha canviat de bàndol. A Espanya, de la mà de CiU, primer Aznar i després Zapatero han anat desmantellant del sistema redistributiu espanyol. En quinze anys s’ha rebaixat en 2 punts l’IRPF per a les rendes majors de 60.000 euros anuals (sols un 4% de la població), s’han eliminat l’impost del patrimoni i l’últim tram de l’impost de societats per a les més grans empreses (només un 0,12% del total). Ara que tenim dèficit, però, lluny de recuperar els més de 8000 milions d’euros anuals que recaptaven aquests impostos, l’únic que s’ha pujat ha estat l’IVA (el menys progressiu de tots els impostos) i han començat a reduir la despesa; les famoses retallades.

Tan important com la reforma laboral o la de les pensions és aquesta perversió del sistema fiscal i, en canvi, les mobilitzacions ciutadanes han estat notablement diferents. No recordo cap vaga general ni cap gran manifestació en contra de totes aquestes reformes fiscals que han provocat que siguem un dels estats europeus amb més desigualtat entre rics i pobres. De res serveix denunciar les retallades en la despesa si acatem la rebaixa dels impostos progressius.

En aquest context decebedor, les esquerres tenim motius per a l’optimisme, fa uns dies el Parlament Europeu ha aprovat la creació de la taxa Tobin, un impost de 0,1% per a totes les transaccions financeres que a falta que la Comissió Europea la instauri podria generar només a l’estat espanyol 6.300 milions d’euros anuals. És la redistribució materialitzada, una taxa que penalitza el moviment de grans fortunes, l’activitat financera especulativa i dificulta l’existència dels paradisos fiscals.

Avui la prioritat de les esquerres és la batalla de la redistribució de la riquesa, ja que és l’únic que ens permetrà no desmuntar l’estat i el poder públic davant de la pressió dels mercats. Aquesta taxa és la nostra bandera per a fer pedagogia i augmentar la fiscalitat progressiva. És que els rics aportin el que els toca. És que els que mouen diners amunt i avall especulant paguin. És que els que ens han portat a la crisi assumeixin la seva culpa. És el retorn de Robin Hood.

Maig

2011-05-09T18:22:00.003+02:00

Frase del mes: "Ningú pot retallar les teves idees"

El divendres començava oficialment la campanya electoral per les eleccions municipals, ja fa temps que ICV-EUiA amb en Ricard Gomà com a cap de llista, vam presentar el lema i el cartell de campanya. Com hem fet sempre, tenim un lema que no podria dur qualsevol altra opció política.

D'entrada el lema situa clarament el fenòmen de les 'retallades' no només les més famoses executades pel govern de la Generalitat d'Artur Mas. Quan parlem de retallades també ens referim a les que ha protagonitzat Zapatero i un PSOE que ha fet un gir cap a les polítiques neoliberals amb la reforma laboral (ineficaç i injusta com les últimes xifres d'atur confirmen) o la reforma de les pensions per citar dos exemples.

Aquí és quan s'ha de posar en relleu quines polítiques fan els socialistes depenent dels socis que tinguin. A Barcelona, l'augment en un 40% de la despesa social (duplicant les places d'escola bressol públiques o universalitzant les beques menjador) va de la mà del govern amb ICV-EUiA i només és quan el PSC es desmarca i pacta amb CiU quan apareix la ordenança del civisme, l'hotel vela o la requalificació del miniestadi.

El lema posa clarament les idees com a riquesa que sempre tindrem la majoria social de la ciutadania de Barcelona que de cap manera ni el govern més neoliberal ens podrà retallar i situa la opció eco-socialista com la única que barrarà el pas a aquesta dreta que sota arguments fàcilment desmuntables retalla els serveis públics i a l'hora rebaixa els impostos als qui més tenen i als qui més guanyen.

Com alguns de vosaltres sabreu, formo part d'aquesta candidatura en el número 28 de la llista. És obvi que no és un lloc de sortida, igualment, però, no m'havia imaginat mai les sensacions que es viuen al implicar-se d'aquesta manera en un projecte polític en el que crec des de fa ja anys i en el que mai he deixat de donar el meu vot.

Així que sempre des de les idees, les propostes i el confrontar els diferents models ideològics sapigueu que estic a la disposició de qui vulgui sentir què proposa iniciativa i parlar d'aquestes propostes. Sovint tenim pocs minuts i pàgines als mitjans i ja és usual que sempre es faci ressò només de les crítiques, declaracions i contradeclaracions per moltes propostes que s'hagin fet, per això m'ofereixo per qui ho vulgui i per als que ho vulgueu tafanejar per vosaltres mateixos aquí trobareu programa, agenda, prioritats... www.ricardgoma.cat i si sou d'Horta-Guinardó no us perdeu el web que ens hem treballat de balanç de mandat i de programa en un format prou innovador i còmode de llegir: www.marquemladiferencia.cat

Cançó del mes: Cannibal Resource - Dirty Projectors (Bitte Orca)

Fa un temps que vaig descobrir aquest grup gràcies a la llista d'Spotify de la Marta. Aquest mes toca, ja que és un grup al que ràpidament m'he enganxat. Molt recomanable també la cançó Stillness is the move. Us deixo amb un directe de la cançó del mes i el seu link d'Spotify. Òbviament ha estat inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes.

Recomanació del mes: Concerts imprescindibles:

19 Maig: Pau Vallvé al C.A.T. Gràcia
21 Maig: Raydibaum a l'Apolo [2]

Més música encara i és que aquest mes podreu veure a Barcelona els directes de Raydibaum i el seu últim disc Alfabet i el 2010 de'n Pau Vallvé. Cal que expliqui perquè ho recomano? Si escolteu aquests dos grans discs al Spotify mateix (tot i que sempre està bé comprar els discs dels artistes als que volem recolzar) entendreu de sobres els motius per anar-hi. Un tast del directe de Pau Vallvé i "sus pedales" per als curiosos:

Trobo a faltar ERC

2011-05-06T17:06:00.020+02:00

Ja ho he dit altres cops, no sorprenc a ningú i als companys i coneguts d'ERC ja els hi he comentat més d'una vegada; Laporta em pertorba.

Ja sé el que alguns deveu pensar; masses vegades parlem dels altres sense explicar les nostres propostes. En part és veritat, però també crec que no en som els únics responsables però això és un altre tema que, en tot cas, tractaré en el proper article. Avui no puc aguantar-me, necessito treure-ho.

Ahir al Parlament de la Generalitat, ICV-EUiA presentava una moció per frenar les retallades en el sector de la sanitat. Òbviament, la dreta (CiU, PP i C's) van evitar que prosperés, però espera, un diputat no adscrit també va votar-hi en contra!

Joan Laporta, candidat per SI a les eleccions del 28N (però ara diputat no adscrit Democràcia Catalana, per poder presentar-se a les eleccions municipals) i candidat número 2 per UnitatxBarcelona (ERC+DemocràciaCatalana+Rcat) va votar en contra d'aquesta moció. ICV-EUiA, ERC, PSC i el que queda de SI hi van votar a favor així que la moció no va prosperar.

Tenim, doncs, que Joan Laporta al parlament va votar el contrari del partit amb qui es va presentar a les eleccions al parlament de Catalunya (SI) i el contrari també del partit amb qui es presenta a les eleccions municipals de Barcelona (UxB). Si fos una moció sobre algun matís sense una importància ideològica greu, d'acord, però no era el cas. El model de la dreta de la retallada de serveis bàsics com la sanitat o la educació no és un matís.

Tot això passa quan no fa ni una setmana, l'1 de maig dia del treballador, Jordi Portabella deia que 'no pactarà amb qui defensi retallades socials'. Ho té difícil, el porta de número dos, penso jo que alguna cosa hauran de pactar. Tot i així, no semblen gaire incòmodes Portabella i companyia, sempre hem sabut que Laporta no és "exactament" d'esquerres. El gir de Portabella és considerable per a que Laporta no li comporti cap incomoditat.

En fi, pensava que no ho diria mai però senyors i senyores; trobo a faltar ERC.

Un article diferent

2011-04-26T19:07:00.005+02:00

He estat jugant amb una eina per a fer presentacions online últimament. Es diu prezi i he trobat que és una molt bona interfície per a fer articles no lineals, en els que no cada argument va darrere l'anterior. Us deixo el meu primer article en prezi (recomano que el mireu en fullscreen)

Abril

2011-04-08T17:30:00.000+02:00

Frase del mes: "després diuen que no hi ha ‘quartos'"

Ho ha dit Joan Herrera en la sessió de control al govern (23/03/11) denunciant la reducció serveis socials públics mentre s'afavoreix fiscalment les grans fortunes eliminant l'impost de successions. I és que com sabeu fa poc s'ha anunciat que s'eliminarà el que quedava de l'impost de successions, un favor per a poc més de 500 persones que són les que deixaran de pagar el que Mas Colell ha xifrat en 150 milions d'euros (la més baixa de les xifres que es donen, òbviament). Imagineu-vos quines fortunes heretaven aquesta gent.

Altres vegades he parlat d'aquest impost, un dels més progressius que hi ha, avui vull remarcar el que posa de relleu Herrera. Amb quina poca vergonya es renuncia als milions d'euros que siguin d'uns quants adinerats mentre cada dia rebem una notícia d'una retallada diferent en hospitals, personal sanitari, mestres, mossos d'esquadra, cultura... Ja no és que estigui a favor d'aquest impost i trobi injusta la seva eliminació, és que em sembla completament incompatible amb el discurs "hem de retallar despesa perquè no tenim 'quartos'".

I el que em posa més nerviós és com tothom se'n felicita, de l'eliminació, gent que no té res a heretar ni a deixar en herència, fins i tot. La gent segueix repetint uns arguments que ja no són certs amb la reforma que en va fer el tripartit. Alguna responsabilitat en tenen els qui han d'informar i explicar a la població.

Cançó del mes: La pols i el punyal - Anímic (Hannah)

Anímic ja fa prop d'un mes que ha tret el seu nou disc 'Hannah'. M'ha costat molt i molt triar-ne una per a la cançó del mes, especialment recomano 'Boirina', 'Hannah' i la que finalment he triat: 'La pols i el punyal'. En aquest disc incorporen en vàries cançons l'acompanyament de vàries cordes amb uns arranjaments que han sabut mantenir molt la marca "anímic".

Anímic amb aquest disc no ha perdut aquesta dualitat de llenguatge, i no parlo només d'idioma, entre cançons. Tot seguir vestint-les de manera similar, la barreja que representen els anímic segueix intacta tot i que cada vegada és una barreja més natural, que no homogènia.

Recomanació del mes: Inside Job

Documental americà sobre els culpables de la crisi i les seves responsabilitats guardonat amb l'Oscar al millor documental, us deixo el trailer. Espero que així us vinguin ganes d'anar a veure'l:

In the time - Hyperpotamus

2011-04-07T18:41:00.000+02:00

Ha sortit el vídeo de "In the time" una de les millors cançons d'Hyperpotamus, un gran loopejador de la seva veu. Us recomano de veure'l en directe, és un espectacle brutal. Us deixo amb aquest 'videoclip':

No som el matís de ningú

2011-04-01T14:32:00.000+02:00

Suposo que tots heu tingut oportunitat per a llegir o sentir què ha passat a les eleccions a l'estat federat de Baden-Wüttemberg, un dels més importants del país i que havia estat governat per la dreta de la CDU des de la segona guerra mundial. Els Verds, duplicant el seu resultat han arribat al 24,2% i el seu candidat, l'ecopacifista Winfried Kretschmann serà primer ministre del land de Baden-Württemberg.

Però hi ha més, en dos altres lands, també han fet història. A Renània-Palatinat van triplicar els resultats obtenint així un 15,4% del vot i a Hesse també han duplicat arribant fins al 20%. Alemanya s'ha tornat més verda, sens dubte.

No faré trampes. No vull dir ni insinuar que això sigui una onada verda que estendrà l'ecologisme arreu d'Europa. Els resultats alemanys tenen uns motius, vàries tendències i moviments que han confluït en aquest gran resultat. Sens dubte, Fukushima ha estat un condicionant important però no ho dic en el sentit de desvirtuar el resultat, al contrari. Ha hagut de passar una desgràcia per a tornar a posar a la ment de la gent que l'energia nuclear és molt complicada, perillosa i cara social, ecològica i econòmicament parlant (encara tenim l'assignatura dels combustibles fòssils), és indubtable que els partits verds europeus són els únics que poden capitalitzar aquest canvi de percepció vers les nuclears de la societat europea i mundial.

Però he dit que no faré trampes, no diré que ha començat la onada verda a Europa, seria massa fàcil. Però aquest creixement històric del DIE GRÜNEN ens fa preguntar-nos perquè això no pot passar aquí? Òbviament, aquí a Barcelona, els verds no érem a l'oposició i les eleccions són locals i no a la Generalitat, que vindria a ser l'equivalent. En comptes de liderar una protesta, aquí hem liderat unes polítiques a l'Ajuntament.

Però hem pogut desenvolupar el nostre projecte polític? És obvi que no.

El nostre projecte polític, la nostra ambició no és un matís sobre el projecte socialdemòcrata. Sempre un partit minoritari en un govern, es troba en una posició incòmode o si més no, difícil d'explicar. És incontestable, i així ho diem, que l'ajuntament de Barcelona ha desenvolupat polítiques d'esquerres i que avancen cap a la sostenibilitat ambiental, econòmica i social de la ciutat. Però hem d'assumir que el projecte del soci gran (PSC) és el nostre? No, clarament no.

Per tant, sí, estem orgullosos del que hem aconseguit, del que hem fet de la mà dels socialistes però no amaguem que el nostre projecte va molt més enllà en la sostenibilitat i la visió d'esquerres. Allà queden la requalificació del miniestadi, l'hotel Vela, l'ordenança del civisme, la de la nuesa i seminuesa...

Si alemanya no té perquè ser l'inici d'una onada verda europea, sí que pot suposar un 'clic' per als ciutadans i ciutadanes de Barcelona.

Un 'clic' per a preguntar-nos, perquè no? què ens fa pensar que no podem tenir un gran partit verd a Barcelona? Què ens fa pensar que hem de ser un soci minoritari quan socialment els 'valors verds' estan tant assumits i hi ha una majoria social d'esquerres?

Un 'clic' per pensar és el projecte eco-socialista és un projecte aplicable? Perquè hem d'entendre que l'ecosocialisme ha de ser un matís sobre el projecte socialdemòcrata?

Reivindico des d'aquí el projecte d'iniciativa per ell mateix, un projecte valent, sòlid i innovador.

Ricard Gomà als matins

2011-03-30T14:04:00.001+02:00

No m'agrada en Cuní, no m'agrada "els matins a TV3". Avui Cuní ha entrevistat el cap de llista d'ICV-EUiA a Barcelona: Ricard Gomà, tot i que l'entrevistador i les preguntes són les que són i com són, m'ha agradat veure com el Ricard ha anat responent amb eficiència i amb el seu to que cada cop m'agrada més, gens crispat, clar però no violent ni autoritari. Un to que necessita la política.

Quina és l'opció pacifista?

2011-03-22T18:40:00.005+01:00

Veiem aquests dies un debat entre les esquerres d'aquest estat sobre la intervenció armada a Líbia. Sembla mentida el senzill que és fer-nos perdre el fil a les esquerres, ràpidament comencem a discutir entre nosaltres. Com hem arribat a aquest punt entre l'espasa i la paret: "guerra si o no?".

Ja sabeu què ha estat passant al Japó després del terratrèmol i el posterior tsunami. A part del desastre, com a enginyer industrial i com a ecologista vaig estar seguint especialment (i encara ho faig) els greus problemes a la central nuclear de Fukushima. En cap moment es va anar a preguntar als ecologistes què preferíem: "Alliberar gas radioactiu o arriscar-se a una fusió del nucli?" Els ecologistes no som partidaris de mantenir en funcionament una central nuclear de més de 30 anys a territori sísmic, i per tant no he vist que el dilema hagi dividit els ecologistes entre partidaris i no partidaris d'alliberar gas radioactiu.

Trobo que el paral·lelisme amb el conflicte de Líbia és prou clar. Òbviament hi ha pacifistes que creuen que s'ha d'aturar a Gaddafi tot i no creure en les intervencions armades i altres que no, no crec que haguem de caure en el parany de caure en aquest dilema imposat. Igual que Fukushima, a Líbia hi tenim un problema que amb polítiques pacifistes no tindríem: un boig armat fins les celles. En comptes de discutir-nos tant sobre el posicionament d'uns i altres al congrés, hem de recordar que tots els pacifistes hem denunciat sempre l'armament que se li ha estat venent durant anys i anys a Gaddafi.

Avui toca un article senzill i curt, la idea és senzilla: Si deixem que centrals nuclears antigues segueixin funcionant i armem fins a les celles un personatge com Gaddafi doncs passa el que passa. I després correm-hi tots.

Quina és, doncs, la opció pacifista? No ens fa ser més pacifistes o menys recolzar la intervenció o oposar-s'hi igual que no ens fa ser més ecologistes optar per l'alliberament de gasos o el risc de fusió del nucli. Hem d'aprofitar els dos exemples per fer pedagogia de l'ecologisme i el pacifisme amb els quals no hauríem arribat a les dues situacions de les que parlo.

_______________________________

A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.

No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.

Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.

"Dime con quién vas y te diré quién eres"

2011-03-17T18:00:00.004+01:00

Després de saber que finalment Joan Laporta i Anna Arqué de Democràcia Catalana seràn el número 2 i 5 de la llista amb la que ERC es presenta a l'ajuntament de Barcelona. Resumint, tenim que d'ERC queden el número 1 (Portabella), el número 3 (Ester Capella que fa 4 anys era independent) i fins al 6 res més ja que el 2 és per a Laporta, el 4 per a Reagrupament i el 5 per a Anna Arqué.

Avui faré un article bastant esquemàtic de tres parts, el desenvoluparé al voltant del concepte "junts" i les preguntes "Amb qui?" i "Per a què?". Últimament Portabella i la seva gent està insistint en dos conceptes, principalment, el tercer espai (ja n'he parlat en l'últim article sobre ERC) i anem junts Barcelona i és a aquest últim concepte al que vull dedicar-li l'article.

Junts
El concepte 'junts' implica aglutinar-se amb sensibilitats i col·lectius que anteriorment no formaven part del teu col·lectiu. Això és el que ERC està tractant de dur a terme a Barcelona des que van iniciar aquesta campanya. Si anteriorment a la campanya el partit volia representar als independentistes socialdemòcrates, ajuntar-se implica convidar a altres a unir-se. Implica inevitablement convidar a altres sensibilitats, siguin no socialdemòcrates o bé no independentistes, ja que si el que fan és convidar el que ja intentaven representar estaríem parlant del que fan tots els partits, fer campanya.

Amb qui?
La primera pregunta que ens ve al cap un cop entès que volen anar "junts" és "amb qui?", òbviament. Jordi Portabella ja fa temps que ens explica amb qui es volia ajuntar, la intenció és aglutinar el col·lectiu independentista a Barcelona i així sembla que ho està fent. Ja fa temps que Reagrupament s'ha incorporat a les llistes i recentment hem vist com Joan Laporta ha protagonitzat un autèntic 'culebrón' dins de SI (no sense un cobriment mediàtic sobredimensionat, com tot el que l'envolta) per acudir al cant de sirena de l'oferta de ser regidor a Barcelona. Així que ja tenim amb qui: amb altres independentistes com Reagrupament o Democràcia Catalana (o el xiringo de Laporta altrament dit).

I qui són Reagrupament i Democràcia Catalana? El primer és l'escissió d'ERC partidària del pacte amb CiU abans que el pacte d'esquerres a la Generalitat. El segon és un dels partits integrants de Solidaritat per la Independència amb el que Laporta es presentava a president de la Generalitat. Amb tant poc temps al parlament ja s'han trobat amb el que molts insistíem: SI s'ha hagut de posicionar en altres temes que la independència. Efectivament, hem pogut veure que són clarament de dretes per exemple en el posicionament sobre l'impost de successions. Així que tenim que el 'qui' el tenim clar, dos grups representants de l'independentisme conservador.

Per a què?
Quasi sembla una equació en la que ja hem aïllat la incògnita: "Dime con quién vas y te diré quién eres". He confessat altres vegades que em desconcerta la direcció que ha triat Portabella, crec que un cop sabem "amb qui" s'entén, ja, "per a què". Però no podem oblidar "a on", no hem de perdre de vista que estem parlant de l'ajuntament de Barcelona, una institució que no té, tindrà ni ha de tenir competències per decidir sobre la sobirania de tot el país.

Per això em sorprèn que a l'ajuntament l'objectiu de Portabella sigui presentar una llista que renuncia a l'esquerra incorporant de números 2, 4 i 5 representants de la dreta independentista.

L'única explicació que trobo és la supervivència. ERC a les eleccions al parlament va fregar el 5% que és el mínim per tenir grup municipal, repetint resultats a Barcelona l'existència del partit a l'ajuntament estaria en joc i al partit es devien activar totes les alarmes. Entenc que a nivell nacional, ERC aprengui que han d'aglutinar l'espectre independentista, a nivell local és un altre món i crec que renunciant a l'esquerra ho poden pagar car, dins i fora del partit.

Que ningú ho dubti ni intenti negar-ho, aglutinar implica renunciar i a Barcelona, incorporant Laporta, Portabella ha renunciat a l'esquerra. Ja han avisat, pensen fer a Trias alcalde.

En TEO va a 'Barceloniestán'

2011-03-08T18:28:00.003+01:00

Ho acabo de veure al twitter, @btvnotícies: Fernández Díaz: “Barcelona no es pot convertir en una Barceloninestan”, aquí teniu les curtes declaracions:

No puc evitar fer-ne un article d'urgència, per quedar-me més tranquil tot i saber que aquest energumen segueix per allà fora preparant-ne de pitjors per quan s'acosti la campanya de les municipals. Tremolo. I és que no ha necessitat una gran excusa ni preparar-se un discurs massa llarg, ja tenien la frase preparada (vegin com és l'únic moment on mira el paper) després d'una introducció del tema pam, la deixa anar.

Qui es dedica a la política ho ha de fer per voluntat de servei públic i és justament per això que vull afirmar que aquest home (i tot el seu equip) fa temps que no és polític. Aquest home, en motiu del dia de la dona treballadora lluny de lluny de criticar la xacra de la violència masclista (principal causa de mort de dones de 15 a 44 anys a Espanya) o que només un 12% dels càrrecs directius estan ocupats per dones, insisteix en el seu leitmotiv; la immigració. I no de qualsevol manera, sempre troba la manera de criminalitzar el col·lectiu sencer, parli de seguretat, ocupació, economia... ell fidel al seu estil. M'imagino el seu despatx amb tot d'assessors rumiant... "cómo podríamos criminalizar un poco mas la immigración en el dia del padre..?"

"Barceloninestán", si això no és estigmatitzar, si això no és simplificar... Com ens deixem enganyar per un home que representa el partit polític amb la visió més masclista de la societat? No ens fa pensar que les propostes de prohibició del burka i niqab vinguin d'on venen?

Avui no tornaré a argumentar sobre la prohibició del burka i el niqab, ja ho vaig escriure a l'article 'El burka o com acabar amb la poca llibertat d'algunes dones'. De fet, poc després de fer-ho el PSC amb Hereu al davant sucumbia a la pressió de la dreta i per decret prohibia el burka i el niqab als equipaments públics seguint l'onada de municipis catalans. En aquest tema la ciutadania ho hem de tenir clar perquè sembla que molts partits estan vacil·lant i prendran la decisió que els sembli majoritària socialment.

L'estratègia m'ha quedat clara, dir o fer-la cada cop més grossa. Primer va ser la prohibició per sí sola, després Vic va voler prohibir el padró als sense papers, més tard l'Alícia es va convertir en Alicia Croft i finalment, Albertito, t'has superat noi, Barceloninestan deu ni do. No està gens malament, a veure què més inventen els teus guionistes.

Març

2011-03-07T19:02:00.001+01:00

Frase i recomanació del mes: A Horta-Guinardó, marquem la diferència

Aquesta és la frase que presenta la web en la que ICV-EUiA fem balanç de la feina feta al districte d'Horta-Guinardó: www.marquemladiferencia.cat. Han estat moltes setmanes i molt intenses en les que hem creat aquesta pàgina web per rendir comptes. Jo crec que el format és prou innovador, permet valorar la feina feta per barris, per temes, per subtemes més concrets, sobre el mapa i permet ser compartit a les xarxes socials i per correu des d'una mesura concreta a un barri o tema sencer.

Crec que és un exercici de transparència, de rendir comptes de tot el que s'ha fet i el que no i de com i perquè s'ha fet. A més, és el nostre aval, és on demostrem com i perquè fem les coses quan governem en contraposició primer amb el PSC que governa als altres districtes i després amb la proposta de l'oposició. El nostre model de ciutat aplicat al districte. Em fa il·lusió presentar-vos-la ja que el grup municipal del districte (el Pere, l'Anna, el Toni i jo) hi hem posat molt d'esforç i dedicació això sí, amb l'ajuda, les aportacions i la col·laboració de la gent de l'agrupació. La veritat és que fent el recull de tota la feina feta, es posa en relleu que ha estat moltíssima i cal agrair-ho a tot l'equip tècnic i polític del districte. Us convido a entrar-hi i donar-hi un cop d'ull i us deixo aquí el video que hem fet de presentació i promoció de la web:

Cançó del mes: Alfabet - Raydibaum (Per fi pot ser demà)

Alfabet és una de les cançons que més m'agraden d'aquest nou disc de Raydibaum és aquesta però he de reconèixer que he triat aquesta perquè és la que té videoclip. Dins la Balena o Aniversari, per exemple, també podrien haver estat cançó del mes i és que el segon disc en català de Raydibaum m'està agradant molt i pel que es diu, tenen un directe molt bo, a veure si ho podem comprovar ben aviat.

...què podem fer: dir prou

2011-02-23T19:43:00.000+01:00

No és el primer article que escric al walden sobre aquest tema. Recentment SOS Racisme ha iniciat una campanya molt potent, necessària i oportuna:

Diguem Prou

Us convido a llegir el manifest de la campanya. Veureu que fa un repàs de l'estat de la discriminació de races a nivell europeu (amb la directiva de la vergonya), a nivell Espanyol (on segueixen havent-hi Centres d'Internament per a Estrangers), a Catalunya on Plataforma per Catalunya està intoxicant l'espectre polític de propostes xenòfobes i discursos populistes que alimenten el racisme; així com a nivell local on les mesures són més nombroses (no empadronar a immigrants sense papers, xantatge amb el reagrupament familiar, carnets de "bon immigrant", etc.)

La veritat és que crec que el moment és l'oportú. Estem en el pitjor moment pel que fa a repercussions de la crisi econòmica i financera, mentre les empreses comencen a generar alguns beneficis, l'atur està en els màxims i cada cop hi ha més famílies que es queden sense cap mena de prestació. És ara quan discursos plens de mentides i tòpics falsos calen més i dinamiten la convivència entre cultures a les nostres ciutats i pobles i, per tant, és ara quan els ciutadans que ho veiem amb preocupació tenim la obligació de fer-hi alguna cosa, tenim l'obligació de dir prou.

A més, han engegat una iniciativa on demanen que envieu una foto de la vostra mà amb el missatge escrit de a què dieu Prou! a sosracisme@sosracisme.org.

Aquí podeu veure la meva >>>

Ja ho he dit aquí altres vegades, tenim masses exemples de com la xenofòbia està representada a masses ajuntaments, no només per PXC, PP també juga amb aquestes arts per esgarrapar uns quants vots, CiU aplica propostes que s'hi apropen cada cop més i el PSC cada dia està més proper al discurs criminalitzador.

Si alguna cosa podem fer és dir prou, seguir i difondre la campanya pel seu twitter, facebook o web, parlant amb els amics, coneguts i família. El que cadascú cregui i pugui.

Hereu, i ara que?

2011-02-22T19:24:00.001+01:00

Ja hi ha resultats de les primàries del PSC per decidir el candidat a l'alcaldia de Barcelona. Ja ho sabeu, Jordi Hereu repetirà com a alcaldable socialista després d'obtenir un clar suport (60%). Jo, aquí al walden vull fer-ne una valoració per a qui la vulgui llegir.

S'ha parlat molt sobre la participació d'aquestes primàries, com no, per desgastar i desprestigiar, no em sorprèn. La veritat és que les dades no es poden interpretar sense abans separar entre simpatitzants i militants. Quan es va fer públic que les primàries es farien a militants i simpatitzants recordo haver comentat amb vàries persones la sorpresa, sobretot per el concepte de 'simpatitzant' que tenen a can socialista, en sé d'alguns que ho són sense haver-s'hi apuntat enlloc i fins i tot alguns que no en són pas votants fidels. Això volia dir d'una banda que el PSC s'exposava amb les primàries a una desestabilització molt gran per part de simpatitzants "poc simpatitzants" però d'altra banda s'exposaven a una baixa participació d'aquest col·lectiu, que efectivament ha acabat sent d'un 23%.

El que no es pot fer és llegir la dada de la participació total i intentar treure conclusions. La militància ha votat molt més, un 63%, tot i que tampoc és una participació per tirar coets, és prou bona. I el suport a Hereu és prou semblant: 62% dels militants i 57% dels simpatitzants.

Tot i que a l'article sobre el PSC que vaig fer fa poc ja vaig parlar sobre els candidats, últimament veig que crec (que equivocadament) la gent argumenta que com que la Tura és del sector catalanista del PSC, és més progressista. D'entrada no ha de tenir res a veure una cosa amb l'altra i en tot cas, si el sector catalanista del PSC és alguna cosa és més conservador que la resta de companys de partit.

Aquí al walden l'enquesta de Febrer era sobre les primàries. La diferència d'altres enquestes estava en els motius que feien preferir un candidat o l'altre:

Si poguessis votar... Tura o Hereu?

Tura, perquè la prefereixo ideològicament ___29 %
Tura, perquè té més opcions de guanyar ____29 % - Total Tura: 58%
Hereu, perquè el prefereixo ideològicament__35 %
Hereu, perquè té més opcions de guanyar___5 % - Total Hereu 40%

Com veieu, els resultats no tenen res a veure amb els de les primàries, l'objectiu d'aquesta enquesta era intentar corroborar la sospita que tenia de que els partidaris de Tura eren els més pragmàtics (té més opcions de guanyar) i els de Jordi Hereu eren més ideològics. Entenc que el suport social a Tura no només és pragmàtic sinó que rau en la simpatia que socialment té (potser des de sectors externs al PSC) el sector catalanista de Maragall, Castells i Tura.

A nivell polític jo ja m'havia decantat per Hereu com a soci viable davant una Tura que trobo molt més ordenancista, més rígida, menys social i menys avesada al diàleg amb el que trobava més complicat un pacte d'esquerres. Hereu pel que diuen algunes enquestes té molt menys suport electoral, caldrà que el PSC faci remuntar tot el que la campanya mediàtica ha fet desgastar la seva imatge. Sincerament les receptes que han utilitzat fins ara des de l'ajuntament no crec que siguin les correctes. La campanya d'enduriment de l'ordenança del civisme, la prohibició del nudisme i el semi-nudisme, la prohibició del burka i altres gesticulacions de caire populista situen a ICV-EUiA en una posició complicada i fan perillar el pacte d'esquerres que ha situat Barcelona com a pionera en medi ambient, serveis socials, accessibilitat o participació.

De totes maneres, sabem quins seran els candidats, cal començar a proposar i discutir, a contrastar, criticar i avaluar-ho tot plegat, pels incrèduls, sapigueu que això es fa tot i que no surti als mitjans. Si n'esteu interessats, haureu de buscar-ho vosaltres i moure-us, cada partit estarà encantat d'explicar-vos les propostes que té per la ciutat, es veu que els periodistes fa temps que només els interessa la pica-baralla.

Punt de partida (V) ERC: Aglutinar-se o morir

2011-02-20T19:15:00.002+01:00

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

ERC després dels pèssims resultats de Barcelona a les eleccions a la Generalitat en que va quedar-se molt a prop del 5% del vot -el mínim per tenir representació en unes eleccions municipals- ERC està intentant aglutinar el vot independentista. Si bé el gest representa un canvi de tendència del 28N, passa de dividir-se a aglutinar-se, crec que Portabella segueix la direcció de Puigcercós d'intentar buscar bàsicament el vot independentista. No entraré a valorar-ho com a estratègia electoral, no em veig en cor de dir si és una bona o mala estratègia, només voldria fer unes reflexions sobre les decisions polítiques que aquesta estratègia porta implícites.

D'entrada aglutinar-se en l'eix independentista sempre ha comportat que es desdibuixi la posició en l'eix esquerra-dreta. Si bé ERC es defineix clarament com un partit socialdemòcrata, aglutinar-se amb gent de reagrupament i solidaritat comporta renunciar a una part important del programa d'esquerres, motiu pel qual sembla que les CUP s'han negat d'entrada per no renunciar a res de la seva proposta política. Fent el paral·lelisme amb el partit a nivell català veiem la posició còmode que ha tingut ERC amb la investidura de Mas.

ERC sempre tindrà i ha tingut aquesta dualitat i aquest doble vessant en el que les majories socials (traduïdes en els grans partits) els obliguen a triar entre l'esquerra i l'independentisme. I triar implica renunciar, el PSC el trobaran a l'hora de fer polítiques d'esquerres però mai defensant ni tan sols l'autodeterminació, CiU sense arribar a exercir-lo mai, parla de l'autodeterminació però mai el trobaran executant polítiques d'esquerres.

Jo entenc que el dilema és més fàcil quan parlem de l'ajuntament de Barcelona. Hauria de ser més fàcil triar ja que des d'allí es pot avançar infinitament més en polítiques d'esquerres que no pas cap a la independència de Catalunya, una competència que ens queda una mica lluny, doncs la gent que no viu a Barcelona em sembla que té coses a dir-hi.

Jordi Portabella està intentant rellançar el partit, després de quatre anys a l'oposició on no han estat visibles, amb el que diuen el Tercer espai, l'espai on intenta aglutinar independentistes. Què vol dir aglutinar? El votant dels republicans estava molt clar, independentista d'esquerres, si ERC vol aglutinar més "sensibilitats", més sectors socials ha d'incorporar nous col·lectius. Si aglutines entorn l'independentisme sense renunciar a l'esquerra no estàs aglutinant ningú.

Crec, a més, que la gent sap diferenciar i sap posar les coses al seu lloc. La independència es treballa a tots els nivells, des del mateix entorn familiar, a les entitats i la xarxa associativa, als barris, però políticament parlant, la batalla es troba al parlament i al congrés dels diputats.

És per això que el gest aglutinador de l'espectre independentista a nivell local em sorprèn. Les competències i el paper que tenen els ajuntaments és vital en l'acció social, els serveis públics, en vetllar per la justícia social. En les eleccions municipals, la vessant progressista té tot el sentit del món.

Perquè tercer espai? Segons diu Portabella, el primer és PSC+ICV, el segon CiU+PP i el tercer ells. Crec que hi ha una trampa bastant barruera. ERC té menys representació que el més petit dels socis dels espais que diuen (ICV). D'altra banda crec que per fer aquesta proposta, Portabella s'ha de comprometre a no contribuir a crear un "quart espai" en els pactes post-electoral, mentre no se senti aquesta promesa, penso que la proposta del tercer espai és fum.

Punt de partida (IV) ICV-EUiA: El candidat desconegut

2011-02-14T19:32:00.001+01:00

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

A ICV s'ha efectuat un relleu de candidat de manera tranquil·la. El nou cap de llista de la coalició, Ricard Gomà, té llarga experiència i preparació, la seva feina a la regidoria d'acció social i ciutadania l'avala i la seva proposta política és innovadora en tots els aspectes, en la forma i en el contingut en la perspectiva i en l'aplicació.

I de què serveix tot això? El de sempre, tornem-hi. A qui arriba la proposta que fa Ricard Gomà de la política des de la quotidianitat? És més, qui coneix Ricard Gomà? I qui sap què hi ha fet a la regidoria d'Acció social i Ciutadania? Fins i tot, qui sap que actualment hi ha una regidoria d'Acció social i Ciutadania a l'ajuntament de Barcelona? I un llarg etcètera en el que ens arribaríem a preguntar de qui és culpa, qui és l'encarregat d'informar de què es fa i què passa tant a la cuitat com el món, polítics o periodistes?

S'acaba un mandat on els ecosocialistes han estat el soci menor d'un govern en minoria amb un PSC que ha iniciat una deriva ordenancista i d'aproximació a la dreta, una deriva que ha posat en una situació compromesa més d'una vegada a ICV-EUiA. El decret del burka, la requalificació del miniestadi, la campanya STOP actes incívics o el recent pacte contra el nudisme i el semi-nudisme han estat moments en els que el iniciativa ha hagut de desmarcar-se dels socialistes sense poder forçar-los a retrocedir.

És cert que aquests episodis poden fer dubtar a alguns sobre el sentit que ICV-EUiA estigui al govern de l'Ajuntament de Barcelona, sobretot quan la política que s'ha exercit des de les àrees que governava directament és tant desconeguda. També crec que s'infravaloren els punts on s'ha acabat convencent als socialistes (no hi ha conflicte, no són notícia). És cert que l'ajuntament cada dia ha destinat més recursos a l'acció social, en medi ambient, que s'han duplicat les escoles bressol en un mandat i que és referent europeu en accessibilitat, per exemple. Fa temps, ningú més reclamava el TRAM per la diagonal i és cert que ningú parlava de la mobilitat sostenible. Estant al govern ICV-EUiA ha fet molt més que impedir que CiU governés la ciutat i em sembla injust que hi hagi gent que ho dubti o que pensi que ha sigut un soci fàcil perquè crec no és veritat.

ICV-EUiA ens enfrontem a les eleccions amb un candidat amb molt poc grau de coneixement per part de la ciutadania i menys coneixement encara sobre què ha fet. I és que si la política ja és prou invisible (dic política, no pica-baralla absurda), la política social encara n'és més, d'invisible, pel gruix de la classe mitja benestant que al cap i a la fi són qui exerceixen el dret a vot. Persones que no coneixen els serveis i recursos que es destinen a polítiques contra la pobresa i l'exclusió perquè tenen la sort de no haver-hi de recórrer. ICV-EUiA ens situem al punt de partida amb un candidat que té tot el suport de la organització, sense disputes i preparats des d'ara mateix per explicar què s'ha fet, perquè i què proposem: el nostre model de ciutat. De tot això ja en parlaré aviat aquí, al walden III.

Punt de partida (III) PP: L'amenaça del racisme

2011-02-08T19:36:00.002+01:00

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

El PP segueix recte, coherent i constant en els seus principis. Principis que no amaga, però que sí maquilla amb arguments tramposos i amb alarmismes falsos.

Segueixo pensant, però, que és un dels partits més autèntics que hi ha en la política catalana. I dels que més disto i menys respecto, també.

El PP em fa por. No pels resultats que puguin tenir, sobretot em fa por la campanya que pugui liderar l'Alberto Fernandez Diaz. L'escalada en xenofòbia i en la campanya d'arguments que alimenten els racisme dels últims anys del PP és preocupant i cada cop cala més a la població que pateix directament els estralls de la crisi. I em preocupa l'efecte "moda" que provoquen, esquitxant de propostes xenòfobes als partits propers (PSC i CiU), en la prohibició del burka, en els carnets de "bons immigrants" o en fer xantatge amb el reagrupament familiar.

Ja estem acostumats a les propostes espanyolistes o privatitzadores del PP a Barcelona, Catalunya i Espanya, a les posicions molt properes a CiU en quant a mobilitat i als discursos semblants al del PSC en quant a l'ús de l'espai públic. Hi discrepo enèrgicament però en això els animo, al cap i a la fi hi ha gent que hi combrega. Però arguments xenòfobs i propostes o discursos populistes que posen en joc una convivència que sempre es fa més complicada en temps difícils em sembla nefast, profundament irresponsable i em fa por.

El PP es situa en el punt de partida de la precampanya i la campanya a les municipals amb expectatives de créixer tal i com va fer a les eleccions al parlament de la Generalitat, i es planta -sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona- amb una posició desafiant, amb l'amenaça de fer una campanya en la que per uns quants vots estem disposats a dinamitar la convivència i la cohesió de la societat catalana, a l'estil Alicia Croft.

Punt de partida (II) CiU: Tancar el candidat a l'armari

2011-02-07T19:43:00.000+01:00

Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

CiU sembla que ha amagat el candidat. Xavier Trias fa temps que ha desaparegut del mapa, el seu partit es limita a deixar que els seus sequaços (llegeixi's la Vanguàrdia i Rac1, principalment) facin la campanya a la contra. D'alguna manera, el que fa el PP amb en Rajoy mentre Zapatero perd punts.

Així que trobo que un cop més, CiU fa una campanya mesquina. La de la destrucció i el desgast des d'una altra plataforma, l'entorn mediàtic conservador, sense embrutar-se les mans per poder després fer una "campanya neta" és ser tant trampós com mesquí. D'entrada és un frau a l'electorat vendre que la teva campanya és neta quan la feina bruta ja l'han feta per tu. Després, crec que una campanya d'aquest tipus és mesquina perquè és l'últim necessita una democràcia i menys una democràcia debilitada com la nostra. És la campanya immediata, la que restar vots a l'adversari és tota l'estratègia, la que et fa guanyar com a conseqüència de fer perdre l'altre.

Em sembla mesquí. Això no és política. La política tracta de discutir i confrontar models, d'explicar perquè no comparteixes la ideologia i/o les mesures del partit de més enllà però contraposant-les amb les teves propostes i la teva ideologia, sempre. En les properes eleccions, Trias de ben segur aconseguirà molts vots de gent que està radicalment en contra de les propostes convergents i és que la campanya a la contra no té propostes amb les que estar d'acord, aglutina tot el col·lectiu crític que s'ha sembrat durant tant de temps.

Perquè som l'esquerra els que hem d'explicar quines són les mesures del programa de convergència?

Trias s'ha anat treballant una imatge 'progre', s'ha sabut desmarcar prou de fer propostes i s'ha beneficiat de l'eslògan "el canvi" que ja va començar Mas. Un concepte amable que amaga la finalitat, canvi cap a on? Cadascú pensa en el canvi que li agradaria i allà està Trias intentant-los recollir tots. Vet aquí perquè no proposa.

A nivell electoral, CiU es planta al punt de partida amb mig peu a l'ajuntament, però tard o d'hora haurà de treure el candidat de l'armari i haurà de fer propostes. Com reaccionarà la gent quan senti que no es faran noves escoles bressol públiques? Com reaccionarà la gent quan senti que a Barcelona hi calen 7 nous túnels? Recordarà la gent la campanya contra l'àrea verda de Trias que ara promet estendre a tota la ciutat?

Ves a saber, no em feu confiar amb la gent, ja sabeu que jo tinc desafecció.

Punt de partida (I) PSC: Primàries i secundàries

2011-02-03T19:35:00.003+01:00

Avui trenco el llarg silenci polític del walden III per parlar de les properes municipals a Barcelona. He pensat partir-ho en diferents articles, un per cada partit amb representació a l'ajuntament. Falten encara poc menys de quatre mesos i després de les autonòmiques i la seva ressaca política, uns més que altres ja han començat a treballar de cara als comicis del 22 de maig.

I. PSC: Primàries i Secundàries

Pel PSC que encara sagna després de la desfeta a les eleccions al parlament de la Generalitat, sense un lideratge del partit clar, a l'agrupació de Barcelona el camí cap a la campanya electoral està molt obert. Encara no saben quin serà el seu candidat, tothom sap que hi ha primàries (la premsa no en deixa de parlar) i la campanya s'haurà d'enfocar de manera radicalment diferent si l'alcaldable és Hereu o és Tura.

Els socialistes barcelonins han de triar doncs, el seu candidat d'entre l'alcalde i l'ex-consellera de justícia. Òbviament l'entorn mediàtic ja està intentant condicionar aquesta elecció publicant sondejos sense fiabilitat (600 enquestes fetes al moment de la notícia). Tot aquest soroll infla l'opció 'Tura' per la senzilla raó que té més opcions. És un greu error que crec que els simpatitzants i militants del PSC a Barcelona poden cometre al meu entendre. Jo crec que les primàries d'un partit han de confrontar models diferents, els votants han d'escollir entre dos projectes polítics diferents i no entre candidat que traurà el millor resultat.

Realment, Tura i Hereu representen dos models polítics diferents i dos models de lideratge diferents, i d'això crec que molts militants del PSC n'han d'ésser conscients. Tinc clar que la prioritat d'Hereu és la de reeditar un govern d'esquerres mentre que no tinc clar si Tura apostaria per una inèdita sociovergència, i tampoc no tinc clar que els militants i simpatitzants del PSC que votaran ho tinguin present.

La veritat és que em sorprèn molt el grau de descrèdit que té l'alcalde Hereu, un dels alcaldes més 'socials' que ha tingut la ciutat. No sortiré a defensar-lo, sabeu que he fet molts articles en els que critico moltes posicions socialistes a Barcelona, Catalunya i Espanya; la meva reflexió és que trobo estrany i sospitós que es tingui pitjor imatge d'Hereu que de Clos i crec que respon a aquesta campanya de descrèdit que fa principalment el grup Godó. D'Hereu no m'ha agradat l'enfoc criminalitzador de l'ús de l'espai públic, el seu esperit ordenancista ni gestos estranys com els jocs olímpics d'hivern o el decret del burka, tot això són coses que comparteix amb Tura o fins i tot on Tura hauria anat més lluny.

Des d'un punt de vista d'esquerres, crec que el PSC fa un temps que ha perdut el nord en alguns aspectes. No seria just deixar de reconèixer que a Barcelona i a Catalunya, en governs on hi eren presents s'han efectuat moltíssimes polítiques d'esquerres.

Així, m'agradaria pensar que com a mínim, qui té a les seves mans la decisió de qui serà l'alcaldable socialista tingui present més el projecte polític que representa cada candidat que les opcions de mantenir-se al poder. Que pensin també en les decisions que van lligades al resultat d'aquestes primàries, política de pactes, projecte polític, sensibilitat social, etc.

Febrer: petit homenatge al Martí Rosselló

2011-02-01T22:34:00.002+01:00

Frase del mes: "La seva cadira va quedar buida, al seu lloc de sempre, i nosaltres ens vam asseure al voltant de la taula per obrir per enèsima vegada la metafòrica capsa dels records i la veritable capsa de cartró de les fotografies."

Martí Rosselló - Llibre de contes Parelles de Tres (2003)

Recomanació del mes: Parelles de tres - (2003) Llibre de contes de Martí Rosselló

Avui ja ho veieu, la recomanació del mes i la frase del mes van de la ma. Aquest gener ha fet un any que el Martí va morir. Ja em permetreu però no suporto l'expressió "ens va deixar", va ser una putada i és així de cru com ho vull escriure.

Torno a recomanar aquest gran llibre de contes, ja ho vaig fer el gener del 2008 (ho comprovareu a la sidebar). Fa un any em vaig estar de fer un homenatge al Martí aquí al walden III, ho vaig provar masses vegades sense trobar el to ni la forma. En aquells moments descobria que si moltes vegades ja li havia expressat la meva admiració, mai li havia confessat (em semblava vulgar i ingenu) que si mai he volgut escriure com algú, aquest és ell, sens dubte. El Parelles de tres és el llibre de contes que sempre he somiat escriure. Fa un any que vaig perdre un referent, avui no podia deixar que aquest espai no tingués un record per ell.

Cançó del mes: Encara no - Pau Vallvé (2010)

No, no faig trampes, senzillament em permeto el petit luxe de fer-ho quadrar tot. Ara que ja té videoclip (el trobareu a l'article anterior) i ara que ja està a l'Spotify, no vull que la meva cançó preferida del 2010 que s'ha convertit un dels meus discs preferits (remarcar que no és peloteo ni promo familiar); no vull que deixi d'estar a la llista de reproducció de l'Spotify de cançons del mes del walden III.

A més, amb el permís del Pau, deixeu-me que la inclogui en aquest petit homenatge al Martí. Estic convençut que ell que seguia de molt aprop la trajectòria de'n Pau, seria un fan més d'aquest disc i aquesta cançó.

Aquí queda el petit i modest homenatge, Martí.

'Encara no'

2011-01-21T19:19:00.003+01:00

Ja sé que últimament no penjo cap post, avui, un cop vist vull compartir aquest videoclip de la cançó que més m'agrada del '2010' de'n Pau Vallvé. Ja m'esperava que, venint de la Lyona, estèticament m'encantaria però no m'esperava un videoclip com aquest, em sembla brillant, tant en estètica, com en ritme, com en tècnica.

"No ens fallis"

2010-12-22T18:03:00.000+01:00

Mirem-ho tot plegat des de fora per una estona.

Al món hi passen moltes desgràcies, hi ha terratrèmols, tsunamis, riuades, sequeres, incendis, huracans, ciclons, volcans que entren en erupció, inundacions... ja sembla que estem impermeabilitzats emocionalment al veure imatges a la 'tele', és trist. El que rebel·la és veure que més que aquestes desgràcies, som nosaltres mateixos qui generem més misèria.

Alguna cosa no funciona quan els humans, com a col·lectiu, ens organitzem d'una manera en la que el 20% té dificultats per sobreviure.

Alguna cosa no funciona quan ens organitzem en un sistema que sense catàstrofes externes cau en crisi i genera més misèria encara.

Quantes vegades he sentit dir 'el comunisme s'ha provat que no funciona', encara és hora que senti algú dient que el capitalisme s'ha comprovat que no funciona. I jo no ho entenc.

I ara mirem-ho des de dins.

De què ha servit a tots aquells ciutadans i ciutadanes d'esquerres votar el 'prometedor' i jove Jose Lúis Rodríguez Zapatero? Alguns drets civils, és clar, que estan molt bé. Però en política econòmica, aquella que és la mare de les polítiques, de què ha servit?

Ha servit per rebaixar els trams més alts de l'IRPF a les grans riqueses.
Ha servit per eliminar l'impost de patrimoni.
Ha servit per rebaixar l'impost de societats a les grans empreses.
Ha servit per privatitzar gestió d'aeroports.
Ha servit per fer una reforma laboral que facilita l'acomiadament i el subvenciona.
Ha servit per eliminar els 420€ per aturats sense prestació d'atur.
...i amenaça de servir per allargar l'edat de jubilació als 67 anys.

Després d'un temps de retallar ingressos, tenim crisi de deute i ves per on quina és la solució, retallar despeses. Dubto moltíssim que aquestes fossin les polítiques que volien els 11 milions llargs de persones que el van votar al 2008. El mateix dia de les eleccions, en la celebració es van sentir crits: "no ens fallis", quina ironia.

Aquells ciutadans van votar un govern que ha fet polítiques de tot tipus, però que no s'ha atrevit a fer política econòmica, aquesta li han fet. Ara, en política econòmica, des de dins i des de fora no hi ha democràcia que valgui, ara ja manen els mercats.

Economia d'esquerres?

2010-12-09T19:02:00.006+01:00

Clar, directe i rigorós, com tots els articles de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques de la Universitat Pompeu Fabra i ex-catedràtic d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona. Vull recomanar-vos un article publicat al 'público' que desglossa els números detallats de les propostes que l'esquerra (no la socialdemocràcia de pa sucat amb oli) està proposant des de fa anys. Ara mateix que sembla que els economistes i l'economia en general és de dretes, llegir un article com aquest reconforta bastant:

Existen alternativas a los recortes, Vicenç Navarro (9 Desembre 2010)

Faig un resum pels que no tinguin paciència. Davant les retallades com a solució única contra el dèficit públic, cal recordar que hi ha alternatives a les retallades per acabar amb aquest deute públic que tant desagrada als mercats. Després de la retallada d'impostos als més rics feta pels governs d'Aznar i Zapatero (amb l'ajut inestimable de CiU) toca posicionar-nos, en la línia d'Irlanda, Gran Bretanya i EUA o en la línia de Suècia o Finlàndia.

IRPF: recaptació de 2.500 milions d'euros més, afectant només al 3,98% dels ciutadans.

Augmentar d'un 43% a un 45% el tram de les rendes superiors a 60.000€.
Afegir un nou tram al 50% per als que ingressen més de 120.000€.

Recuperació de l'impost sobre el patrimoni, eliminat el 2008 afavorint els sectors més poderosos. recaptació de 2.120 milions d'euros.
Recuperació del tram de l'impost de societats augmentant del 30% al 35% a les grans empreses (les que tenen una base impositiva superior a 30 milions que representen només un 0,12% del total), recaptació de 5.300 milions d'euros.
Augmentar la tributació d'un 1% a un 5% a les SICAV (Societats d'Inversió de Capital Variable)
Segons l'associació de tècnics tributaris del Ministeri d'Hisenda, Gestha, a través de mesures immediates es pot reduir en un 5% del PIB el tamany de l'economia submergida, recaptant 12.700 milions d'euros.
Si s'eliminen els paradisos fiscals utilitzats per la banca, les grans empreses i les grans riqueses, es poden recaptar 6.155 milions més d'euros.

TOTAL: 35.235 millions d'euros. Més del doble que el que intenta aconseguir el govern de Zapatero amb les mesures de retallades. Tot això afectant poc més del 4% de la ciutadania i menys de l'1% de les empreses.

És interessant la reflexió que fa de la desigualtat a Espanya, recomano un altre cop, llegir l'article. Espanya és un dels estats amb més desigualtat, gràcies a la poca fiscalitat redistributiva, a diferència dels que alguns ens intenten convèncer, a Espanya paguem molt pocs impostos però sobretot, els rics i les grans empreses són les que menys paguen comparativament.

En fi, que hi ha alternatives d'esquerres. Que hi ha solucions factibles, responsables i totalment calculades, el que falta és valentia. Si l'esquerra no es mobilitza passarà allò que diu aquella cançó "passarán las crisis, pagarán los mismos".

Desembre

2010-12-01T18:50:00.000+01:00

Frase del mes: "Catalunya ha d’observar el miracle econòmic irlandès amb molta atenció, perquè ensenya el camí de com un país pot trobar, en l’adaptació a la globalització, no només la seva supervivència, sinó fins i tot un grau de prosperitat i modernitat sorprenents..."

No és un secret. Encara que ho sembla últimament, els mitjans no han dit pràcticament res ni en campanya ni després, de la caiguda en desgracia d'Irlanda model econòmic i financer de Convergència i Unió. David Madí, Secretari Executiu de Comunicació i Estratègia de Convergència i cap de campanya de CiU en el seu llibre 'Democràcia a sang freda' escrivia el que consta en quantitat de documents públics de la coalició conservadora. El model és clar: impostos molt baixos a les grans empreses i a les grans riqueses fent una competència deslleial als països europeus per acollir més empreses al seu territori. El model de com sortir de la crisi també ha quedat clar: Irlanda ha pujat l'IVA (i no els impostos a empreses i grans riqueses, us sona?), ha acomiadat 25.000 treballadors públics i ha retallat la despesa pública. Com deia aquell, "no hace falta decir nada mas".

Cançó del mes: Cau la neu - El Petit de Cal Eril (Vol i dol)

Aquesta és una cançó del nou disc del petit, Vol i dol, que encara no ha sortit a la venda ni a l'Spotify però que podem sentir sencer al seu myspace. Tot un disc molt i molt recomanable, menys ingenu i senzill que el primer, mantenint el to però una mica més fosc i seriós, tant en lletres com en música. Aquí us deixo amb el videoclip d'aquesta segona cançó del disc, Cau la neu:

Recomanació del mes: Regals responsables

Venen festes, d'aquí poc ja s'encenen els llums de nadal (ja fa un any, de LEDs) i comença la bojeria consumista de les festes. Per això aquesta recomanació tant tonta. Crec que fer la reflexió abans d'entrar en aquesta etapa pot servir per evitar més despesa de la que és necessària (a nivell econòmic propi) però també un nadal més responsable ecològicament i socialment parlant.

Àpats i festes:

evitar al màxim gots i plats d'un sol ús.
Minimitzar la compra de productes sobre-embasats
Una ampolla d'un litre millor que cinc ampolletes de 20cl o tres llaunes de 33cl.
Comprem productes de temporada, produïts a prop.

El cost ambiental del regal:

La cultura, espectacles, oci són un bon regal.
Valorem el cost ambiental i social de regalar electrònica.
evitem al màxim embolicats o fem-los amb material reutilitzat (diaris, revistes...)

Són uns pocs exemples de coses a tenir en compte, com sempre, el millor residu és el que no es genera, si el generem, reciclem-lo.

Dia mundial contra el SIDA

2010-12-01T12:36:00.000+01:00

Avui repeteixo la foto d'un article anterior, aquest cop no perquè vingui algú sinó per un dels motius pels quals no l'esperàvem. Avui és el dia mundial contra el sida i un any més llegim dades que esgarrifen de morts per culpa d'aquesta malaltia. Està provada l'efectivitat del preservatiu per prevenir contraure el sida, tot i així, el vaticà històricament ha anteposat la persecució del pecat a la eradicació o si més no, la no expansió de la malaltia als països més pobres. Aquest és el sentit que Benet XVI li dóna a l'evangelització.

Em sap molt greu que tenint el poder de convicció que té dediqui tots els seus esforços a perseguir pecats i no a lluitar contra injustícies, a defensar la família com a concepte rígid i intolerant dels nous models familiars, a comparar l'anticlericalisme espanyol actual al de la república (tots sabem la quantitat d'esglésies incendiades i monges violades que hi ha avui en dia) i a l'oposició frontal a l'educació sexual que és la principal arma que tenim per prevenir el sida a la nostra societat.

Avui, dia mundial contra el sida, cal refermar la posició que tenim en defensa de l'educació sexual als instituts públics i privats de Catalunya així com arreu del món.

Tinc desafecció

2010-11-29T18:45:00.004+01:00

Escric aquest article encara en calent. Tot i ser un dia després encara em fa mal veure els resultats de les eleccions al parlament d'ahir, no tant pels números concrets. Des de fa un temps que ho vaig notant, però avui us he de confessar que finalment sé què em passa:

Tinc desafecció, una desafecció profunda.

Tinc una desafecció de la societat catalana, dels ciutadans i ciutadanes que viuen a Catalunya. I no em malinterpreteu, no és una pataleta "no m'has votat, ara ja no t'estic", avui no reflexiono en clau de partit, ni tan sols en clau ideològica. Crec que una societat avançada que reclama transparència a les institucions, que reclama una regeneració política i que creu que s'ha de renovar tot plegat no actua així. Una de dues, o una o l'altra, però que aquesta societat presumptament responsable, que vol regenerar la política, que no tolera la corrupció, que vol noves formes, que aquesta societat voti a una formació política amb sospita (totalment contrastada i verificada) de finançament il·legal en la licitació d'obra pública i que sigui votada en majoria tant bèstia no quadra. Aquesta no és la societat que vol una regeneració política que no tolera la corrupció. Crec cada cop més en el tòpic "cada país té la classe política que es mereix".

I és que no tornaré a caure en l'error de pintar la societat com a víctima dels mitjans de comunicació tant polititzats i partiditzats. Me'n seguiré queixant, però deixeu-me dir que la societat, que cada individu, té a l'abast la informació que pugui desitjar, d'acció de govern, de propostes de partits, d'implicats en casos de corrupció, de propostes de lleis fetes per cada partit, etc. Si en aquestes eleccions el conjunt de la societat volia sortir-ne amb aquesta "política renovada" no han apuntat gens bé. Algú, durant la campanya, ha sentit parlar a Artur Mas de transparència, de corrupció, de mesures de renovació política, de contenció de despesa electoral, de prohibició de donacions anònimes, de registres de lobbys, de transparència de comptes dels partits i dels candidats?

Efectivament cada individu té la ideologia que té, o en cas de no tenir-ne, vota al que li cau millor, el més guapo o el que li diu el marit, la família, els amics... Em sembla perfecte, és la imperfecció de la democràcia en un món consumista i individualista com el que cada cop més tindrem. Però no em vinguin amb discursos bonistes cap a la societat catalana, que no culpin sempre als polítics. Això sí que no.

Seguiré lluitant i treballant per defensar els i les més febles per ideologia, seguiré lluitant i treballant per defensar el medi ambient per ideologia, seguiré lluitant per evitar la corrupció política i empresarial per ideologia. Tot per ideologia, no perquè cregui, ja, que la societat catalana ho demana, perquè ja n'ha tingut la oportunitat.

Avui, com veieu, no faig valoració dels resultats del meu partit, ni de cap altre. Tampoc faig balanç dels que han anat a votar i els que no, ni valoro què representarà que la dreta torni al poder: avui em declaro en desafecció de la societat catalana.

Dia de reflexió i valoració de la campanya

2010-11-27T12:12:00.001+01:00

Avui toca fer valoració.

D'entrada la primera sensació que tinc al acabar la campanya electoral és de molta, moltíssima feina de molta gent, de molt d'esforç per intentar col·locar proposta als mitjans i a l'hora, desafortunadament, mediàticament una campanya molt pobre, molt poc ideològica. El que em porta al de sempre, al que sempre responc d'entrada (ja ho sabeu els que hem parlat més d'un cop) que molt sovint critiquem a la política el que és culpa del missatger.

I és que no és casualitat que tantes joventuts i partits no parlamentaris hagin fet vídeos porno, frikis o videojocs provocatius, la cosa és que segurament el lector ha vist o sentit parlar de tot això i no del vídeo de Joves d'Esquerra Verda que no és ni friki ni porno ni res. La proposta no ven diaris ni dóna audiència, el tall i la frase que sempre, sempre, es selecciona és el que fa referència a l'altre partit, a l'altre candidat, la confrontació. I dóna audiència i ven diaris per algo, també, però això ja és el debat de la tele-porqueria de sempre.

Sense que soni a teoria conspiratòria, torno a repetir que fa molt temps que els grans grups editorials privats cada cop són més generadors d'opinió i no tant informadors. Hem arribat a un moment on els debats públics són oberts premeditadament per aquests grups.

Precisament d'aquí vull partir per fer la valoració de la campanya d'ICV-EUiA i Joan Herrera. Amb la dificultat de 'colar' proposta, d'obrir debats i incidir en la política podem estar contents. A part de tot el material de mà totalment propositiu, crec que hem aconseguit fer arribar propostes bàsiques però sobretot crec que hem aconseguit situar el debat dels impostos als més rics, als que més guanyen i els que més contaminen per recaptar més i fer més política social i pública així com la sortida verda de la crisi.

I si no vam rebre resposta de cap partit (tret de C's) en el seu moment amb la proposta del pacte anticorrupció, en aquesta campanya hem aconseguit situar el tema a l'ordre del dia amb la declaració dels béns dels candidats (faltarà que també ho publiquin al deixar el càrrec).

I ha calgut (i jo assumeixo que ho he fet molt) remarcar què farà la dreta, quines propostes tenen i incentivar el vot una mica des de la por, per activar aquesta resignació que sembla que el votant d'esquerres tenia. No és el mateix CiU amb majoria absoluta que amb una forta oposició d'esquerres que no pactaran mai amb ells i això és el que garanteix ICV-EUiA.

A l'espera dels resultats de demà diumenge, segueixo desitjant que l'esquerra no es quedi a casa ni es resigni ni faci un vot de silenci davant la dreta descarada.

Perdoneu-me, sisplau

2010-11-26T19:11:00.000+01:00

Perdoneu-me per haver estat tant pesat durant la campanya, precampanya i un temps abans. Per semblar que no se parlar d'altra cosa que de política, de què proposta tal i què ha dit pasqual.

Perdoneu-me per no estar disponible, per no ser-hi i per estar absent quan hi sóc.

Perdoneu-me per estar cansat, estar malhumorat i estressat. Per estar en un altre lloc i desconnectar tant.

Perdoneu-me si al intentar advertir qui és que amenaça en venir i quines propostes diu que té i què suposen, m'he passat de negatiu i no m'he dedicat tant a explicar les propostes d'ICV-EUiA, sempre intento dir coses i no repetir-les i les propostes ja sabeu que les podeu trobar per poc que busqueu (una pista per mandrosos).

I també, perdoneu-me per fer un últim esforç per explicar-me:

Els últims sondejos (que no es poden publicar a espanya, per això els publiquen a el periódico d'andorra) marquen una tendència positiva d'ICV-EUiA que esgarrapa una quarta posició i s'apropa al PP. Marquen una tímida tendència que el votant d'esquerres es rebel·la, que dóna un toc d'atenció votant l'únic partit que no pactarà amb la dreta. Això no és, ni pot ser, ni serà un bon resultat a les eleccions. No. No n'hi ha prou. No repetiré el que ja he explicat tants cops en campanya, ja sabeu qui amenaça en venir. Cal que diumenge anem en massa (perquè no ho oblideu, ho som, seriem majoria si hi anéssim tots) a votar el partit que no pactarà amb la dreta sota cap concepte, per posar-ho el màxim dificil a l'hora de retallar, retallar i retallar.

És el gest responsable de la gent d'esquerres. Així ho crec i per això us ho demano: Diumenge 28 de Novembre, cal anar a votar ICV-EUiA.

'Xafem-ho' tot

2010-11-25T19:16:00.001+01:00

Trobo que cada cop més hi ha un moviment de gent jove que s'ho carrega tot.

Estic content que passi per un motiu, molts joves senten la responsabilitat de preocupar-se per la política i el govern del seu poble, ciutat o país. És una magnífica notícia.

Però molts hi venen des del desconeixement absolut del que hi ha, hi havia i qui és qui, què s'ha fet i com estàvem, identificant el problema actual i culpabilitzant el que està ara, allà. Tots aquests joves, que són normalment d'esquerres però que estan molt verges políticament, sovint cauen en discursos fàcils, populistes i argumentacions pensades precisament per a captar-los l'atenció.

Els sous dels polítics, els diners que es gasten en comunicació i altres arguments fàcils sumats a la ignorància de l'acció de govern i el poc esforç que hi posen (tot s'ha de dir) en informar-se i buscar dades acaba convertint a potencials votants d'esquerres en gent desmobilitzada i molt negativa vers la política, que no sap que hi ha opcions al mateix parlament que fa temps, molt de temps, que persegueixen les seves inquietuds.

L'esquerra del PSUC i posteriorment d'ICV és la que sempre ha estat i estarà al costat dels treballadors, amb vagues generals, amb la defensa dels impostos als més rics i als que més guanyen, amb la defensa dels drets laborals i socials que tanta suor, crits i fins i tot sang han costat, en la lluita contra el capitalisme així com de la dictadura franquista, els que van estar i estan contra de la OTAN. Amb la incorporació de l'ecologisme com a valor indestriable de l'esquerra, amb la defensa sempre dels més dèbils, dels col·lectius vulnerables i socialment exclosos, dels col·lectius homosexual, bisexual i transsexual, dels nouvinguts. Amb propostes contra la corrupció política i empresarial, contra el frau fiscal de les grans fortunes que actualment encara estafen moltíssims diners a hisenda.

Falta memòria a tota aquesta gent jove, una memòria de coses que no han viscut. Algú els ha d'explicar que aquestes guerres ja fa temps que estan obertes i que no estan sols, perquè no creguin que estan tant perduts però també per sumar-los en la defensa d'un món més just i sostenible que en un futur hauran d'entomar ells i els seus fills i filles.

Fem fora els homòfobs

2010-11-25T12:01:00.002+01:00

Tornem-hi, necessito dir-ho. Avui he llegit una de les propostes que CiU fa al seu programa electoral. Per si no en teníem prou amb les declaracions de Josep Antoni Duran i Lleida al seu blog defensant els psiquiatres que feien tractaments contra la homosexualitat, llegim al programa electoral:

"Proposta 377: Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar."

Jo repeteixo, hi ha un 15% d'indecisos i un 6% que pensa votar en blanc, tota aquesta gent pot aconseguir que Artur Mas tingui una oposició radical d'esquerres o resignant-se pot deixar fer a aquesta colla de lladres. A part, us convido a unir-vos al grup de Facebook:

A tu tampoc no t'espero

El silenci còmplice

2010-11-24T18:55:00.047+01:00

Rebaixa d'impostos als més rics, 433M€ programa CiU propostes 478, 479, 483, 485, 486
Contracte laboral per a joves no retribuit i sense cotizar programa CiU proposta 433
Eliminació de la limitació dels 80km/h (mesura que ha aconseguit un 50% menys de mortalitat i 12% menys de contaminació) programa CiU proposta 785
Recuperar el transvasament del Roine programa CiU proposta 915
Xecs a les famílies i no escola bressol pública Artur Mas 22/10/2010
Privatització de serveis públics Felip Puig 12/10/2010
Noves places d'FP i Batxillerat concertades i privades programa CiU proposta 215
Congelació de pensions i d'ajuts a la dependència CiU fa possible la proposta del PSOE
Reforma laboral injusta CiU fa possible la proposta del PSOE al congrés
Rescat de les autopistes de Madrid, 500M€ esmena de CiU pressupostos 2011al congrés

En aquesta campanya, Artur Mas s'ha desemmascarat amb tota la tranquil·litat que li han donat les enquestes i ha ensenyat la seva proposta descaradament liberal amb la que vol recuperar la Generalitat de Catalunya. Davant d'això tothom té dues alternatives: acceptar-ho i resignar-s'hi o rebel·lar-s'hi.

Jo sincerament crec que el vot blanc, el vot nul i el vot a partits minoritaris que no obtindran representació parlamentària és silenci. I el silenci és còmplice.

Hi ha un 15% d'indecisos i un 6,8% que volen votar en blanc, tota aquesta gent pot decidir que el proper parlament de la Generalitat sigui bel·ligerant contra la dreta o que durant quatre anys es desmunti l'estat del benestar en plena crisi sense que ningú hi pugui fer res.

Vot blanc, vot nul i altres dreceres

2010-11-23T19:20:00.007+01:00

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Avui m'agradaria parlar d'un fenomen que crec que tindrà el seu màxim exponent en les properes eleccions al parlament de la generalitat de Catalunya: les dreceres.

Hi ha moltes dreceres, per a diferents objectius i amb diferents camins. De cara al 28-N hi ha dreceres independentistes (reagrupament o Solidaritat) i dreceres d'esquerres (Des de baix o la campanya pel vot nul). Són moviments i partits que basen el seu discurs o manifest amb una premisa: "si una majoria de gent ens dóna suport, declararem la independència" o "si una majoria de gent vota nul, haurem enviat un missatge clar". No et fot.

Si ERC tingués majoria absoluta, estic convençut que ja hauríem fet un referèndum i estaríem en un procés de separació d'Espanya. Si ICV-EUiA tingués majoria absoluta, estaríem en un país on els rics paguen molt més, on els especuladors no se'n surten amb la seva i on desplaçar-se amb transport públic de reus a Taradell no fos una gimcana. La LEC seria completament diferent, el tram autonòmic de l'IRPF (per a riqueses majors a 100.000€ anuals) ja faria temps que s'hauria incrementat, i el pla tren 2014 s'hauria ja estaria assolit, fins i tot hauríem fet una consulta federalista i independentista.

Estic convençut que seria així perquè voldria dir que, en el primer cas l'independentisme i en el segon, l'esquerra, tindria una majoria social clara a Catalunya. El problema és que de moment no existeixen aquestes majories, mal ens pesi.

Ja sabeu que no sóc dels que defensa ERC, al contrari, trobo que massa sovint renuncia a la seva E (i espero que no ho faci el 29-N) però que un independentista digui que ERC no ha fet prou cap a la independència em sembla absurd. Amb un 21 diputats del total de 135 al parlament què vols? I que una persona d'esquerres digui que no pot ser que ICV-EUiA s'hagi menjat el 4t cinturó, el túnel de Bracons, la MAT o la LEC, no ha també em sembla poc realista. Amb 12 diputats i sent la tercera força del govern què esperes? Falta cultura del pacte i consciència de la correlació de forces.

Em sembla que a vegades les minories no acceptem que ho som i busquem dreceres i això no només no ajuda sinó que ens converteix en més minoritàries. I tot això en un moment en què hauríem de créixer, després d'una Vaga General i el gir a la dreta de la socialdemocràcia, amb retallades socials i jugant-nos com sortim de la crisi.

enllaç a l'article del crònica.cat

Examen als lectors

2010-11-20T11:00:00.002+01:00

"Fa temps que veiem com es debiliten els drets socials en favor de la protecció dels béns privats. Davant realitats com la crisi, l’augment de l’atur i la desigualtat social, l’empobriment de la població o la destrucció del territori no hem sentit cap proposta que doni solucions per a la majoria de la població. Al contrari: l’augment de l’IVA, la rebaixa de sous, la reforma laboral, la congelació de pensions o la privatització dels serveis públics són les “solucions” que paguem tots, aportades per mantenir els beneficis del mercat enlloc del benestar de la ciutadania.

Per si això fos poc greus casos de corrupció han sortit a la llum pública en els darrers mesos. Casos als que tampoc no s’ha donat una resposta satisfactòria per als ciutadans i ciutadanes, i que creixen setmana rere setmana implicant cada cop a més polítics i institucions. Estem vivint en un clima general de sospita i, de fet, els llargs anys de bombolla immobiliària i especulativa que hem patit a Catalunya fan témer que aquests casos de corrupció no seran ni molt menys els únics. Sembla que la malversació i apropiació privada de fons públics, el finançament irregular de partits polítics, la prevaricació en la política urbanística, la manca de transparència i control, entre d’altres estan a l’ordre del dia.

Estem indignats i decebuts. Cal una reflexió i un debat profund que generi reformes en la gestió pública. Tenim el deure, ara més que mai, d’exigir unes institucions i uns representants que defensin els interessos dels ciutadans i ciutadanes amb honestedat i coratge. Cal una gestió pública amb més control i transparència, que afronti els nous reptes amb els que ens trobem, i un sistema que representi a les minories i que protegeixi els col·lectius més desafavorits. Calen unes reformes que incorporin mecanismes de participació del conjunt de la població en l’elaboració i el control de les polítiques públiques. Com a ciutadans tenim no només el dret sinó la responsabilitat de formar part del correcte desenvolupament del nostre país. Si les denúncies que fan moviments socials i persones individuals haguessin tingut canals més clars d’expressió, potser no hauríem arribat a la situació actual."

Em podríeu dir si trobeu res estrany en aquest text?

Crec que ningú es sorprendrà de llegir en aquest blog aquests paràgrafs, oi? L'estil no és el meu, però en tot cas, estan en la línia de l'argumentari usual i subscric totes i cadascuna de les paraules d'aquests tres paràgrafs. I sé que el partit al qual milito, ICV, no només hi està d'acord sinó que són moltes de les prioritats i eixos que del partit.

Perquè dic això? Aquest text és l'inici del manifest de la campanya "Transforma la teva indignació, vota nul", els motius pels quals diu que hem de votar nul.

Òbviament entenc que hi ha persones que troben motius per votar nul, però aquests motius? Si són els motius que donem per votar ICV-EUiA..! Em sona a una drecera de la gent d'esquerres desencantada del que el partit més petit del govern tripartit no ha estat capaç de fer, estirar ERC i PSC a fer polítiques d'esquerres i no doblegar-se, per la política que ha fet Zapatero a Espanya. Però deixeu-me preguntar, ha tingut la força suficient ICV-EUiA al congrés amb 1 diputat i al parlament amb 12?

No, no suficient. Per això la LEC, la reforma laboral, el decret de retallada salarial, la baixada d'impostos als rics pactada amb CiU, la MAT, el quart cinturó i un llarg etcètera. Però a l'hora, què hauria passat si no hi hagués hagut tripartit a Catalunya? La política d'habitatge, la nova cultura de l'aigua, el Memorial Democràtic, l'acció social, l'aposta per l'escola pública, la sanitat pública, les millores en seguretat vial (50% de reducció de la mortalitat!) i un llarg, també, etcètera.

La setmana que ve ja publicaré un article sobre dreceres com aquesta, avui volia expressar la meva sorpresa.

Alícia Croft, l'aniquiladora d'immigrants il·legals

2010-11-19T17:11:00.005+01:00

Ja sé que arribo tard, però no podia quedar-me sense dir res.

El PP aquest any s'ha superat. En tot. Amb un procés judicial obert (en el que ICV està a l'acusació) precisament per el mateix pressumpte delicte, en plena campanya electoral les Nuevas Generaciones, joves empresaris carques i fatxes que els seus papes i mames no han volgut enxufar a cap de les seves empreses, publiquen un videojoc (i el PP català en fa un link amb un banner) en el que la heroina, Alícia Croft -la versió desinhibida d'Alícia Sanchez Camacho- elimina immigrants il·legals que cauen en paracaigudes des d'un avió i destrueix zeppelins independentistes o cues de l'INEM.

Hi ha coses que hem de criticar. Però hi ha coses que hem de castigar. Primer des dels tribunals, perquè sense conèixer la llei, estic convençut que han comès un delicte, si més no crec que el que han fet hauria de ser-ho. Segon des de la política i la ciutadania. A gent així se'ls ha de negar el vot, el pacte i cap mena de suport perquè han creuat el límit, un límit amb el que feia temps que jugaven.

No només hi ha un partit xenòfob que aspira a entrar al parlament, ja n'hi ha un instaurat.

La plataforma Unitat contra el feixisme i la xenofòbia ha convocat una manifestació aquest dissabte 20 de novembre a les 17h a la Pl.Universitat sota el lema "Per la convivència en la diversitat".

Què en saben, aquests, d'economia?

2010-11-17T19:27:00.001+01:00

Article d'opinió d'aquesta setmana al crònica.cat.

Abans de la crisi, quan la classe mitja s'havia consolidat com a classe benestant amb tota mena de luxes, les esquerres ja reclamàvem que aquesta bonança no era de tots: l'invisible 4t món, treballadors migrats amb contractes precaris, pensionistes que no arribaven, joves amb una precarietat laboral en ascens i un llarg etcètera. I advertíem d'un creixement fictici, d'una bombolla immobiliària i un creixement insostenible. Però ningú no ens fotia cas: què en saben, aquests, d'economia?

I efectivament aquella bonança en capitalisme vol dir "oju que prendrem mal". I passa el que nosaltres dèiem, el capitalisme té crisis cícliques i comencem a reclamar que aquesta crisi no la paguin els menys afavorits, que la paguin els rics. I ningú ens fot cas: què coi saben, aquests, d'economia?

Durant un temps es parla que cal "refundar el capitalisme", que cal més control del mercat financer. Nosaltres diem que no cal refundar res, que cal canviar el model econòmic, cal més estat per sortir d'aquesta crisi i no tornar-hi a caure mai més perquè aquesta crisi és culpa de la llibertat excessiva al mercat (aquesta vegada al financer), que l'interès lucratiu és el que regeix els mercats i acaba enviant-ho tot a prendre per ja sabeu on. Però ningú ens fot cas un altre cop: què vols que en sàpiguen, aquests, d'economia?

A Espanya la crisi arriba en un context on també la llibertat del mercat (immobiliari i de la construcció) juntament amb el financer havien creat la bombolla immobiliària que ja havíem denunciat però ningú ens havia fotut cas: què en saben, aquests, d'economia?

Arriba la crisi i es multiplica pel coi de bombolla: un drama. I es desdibuixa aquesta classe mitja benestant i s'engrandeix la classe treballadora i encara sort si treballes. I amb un sector de la construcció sobredimensionat en fallida, un sector industrial tocadíssim per carambola i un atur estratosfèric es rescaten els bancs amb diner públic davant el nostre astorament. Un altre cop sortim denunciant que no només ens amaguen quins bancs s'han rescatat amb fons públics sinó que no se'ls ha exigit res a canvi però aquesta vegada tampoc, ningú ens fot cas: què han de saber, aquests, sobre economia?

I efectivament, passen els anys i els bancs segueixen publicant beneficis immorals sense donar crèdit a la indústria ni a les persones. Observem com a Europa (Espanya la primera) la socialdemocràcia claudica i ni intenta allò de "reformar el capitalisme". S'aplica la política de la dreta: s'abaixen impostos als més rics, s'apuja l'IVA que afecta tota la població, s'aplica una reforma laboral ferotge i s'anuncien canvis en el sistema de pensions. I sortim al carrer sindicats i esquerres (les que encara sabem què vol dir aquesta paraula) i fem una vaga general contra tot això. I de cop la preocupació de tots els mitjans i la dreta per un dia és el dret a treballar i la notícia no és ni el seguiment ni la rebel·lia que es manifesta sinó els desperfectes. Quins collons.

I la gent d'esquerres reclamem més públic i menys privat, la sortida de la crisi des de l'esquerra amb més impostos pels rics i més serveis públics per tothom. I la gent d'esquerres reclamem que qui faci l'esforç siguin els poderosos, no els aturats ni els pensionistes, ni els treballadors i treballadores. I la gent d'esquerres proposem un pla per generar 300.000 llocs de treball, basats en les noves economies, la sostenibilitat i l'atenció social. I ningú ens fot ni cas: què coi saben, aquests, d'economia?

I arriben les eleccions a la Generalitat de Catalunya i cada partit explica les seves propostes. La proposta de la dreta és clara, més capitalisme, més mercat. Esforç de 'tots' i baixada d'impostos als rics. Els socialdemòcrates no l'han d'explicar, la política de Zapatero sembla que els ha agradat. I mentre els republicans parlen d'emprenedors valents i no de treballadors putejats els que som d'esquerres seguim parlant del mateix, de les solucions d'esquerres. Però vaja... què en sabem, nosaltres, d'economia?

enllaç a l'article del crònica.cat