ERC i l'abraçada de l'ós convergent


Fa dies que els tertulians i demés generadors d'opinió convergents han començat amb la ofensiva per a forçar ERC a formar part del govern d'Artur Mas o, sí més no, a compartir el desgast de governar tot un país pels interessos d'uns pocs sota l'excusa que és l'únic que es pot fer. 

I sonen seriosos i entenimentats quan diuen que "és qüestió de responsabilitat", sonen convincents quan expliquen que "no hi ha altra i que el país els necessita". I suposo que molts no recordaran que són els mateixos que ens van fer creure que el país aclamava el nostre messies personificat en president, que ens van pintar un país irreal. Diumenge passat el país els va demostrar que, com deia l'Edgar Rovira: no és el mateix "la opinió pública que la opinió publicada".

Òbviament és el tema central de les notícies als mitjans sobre política catalana. No ha passat massa per a començar a tenir notícies de la resposta d'ERC. I mentre tothom ahir opinava sobre la negativa de Junqueras a entrar al govern, no vaig veure massa ressò del que deia la notícia més enllà del titular, trobàvem el que per a mi era autènticament la notícia:
"ERC apoyará a CiU para sacar adelante la investidura, los presupuestos y la consulta"
Hem tingut diferents converses aquests dies amb molta gent comentant la notícia i em trobo amb una inesperada acceptació a aquest supòsit sota varis arguments que no veig massa clars, gaire realistes o massa curt-terministes. Provo de situar la meva aportació al debat contestant en part arguments que m'he trobat i complementant amb reflexions que m'he trobat fent al respecte:

"Si és a canvi d'aturar les retallades.. a mi m'està bé"
Crec que és força ingenu pensar que una força amb menys de la meitat de diputats, dins o fora del govern, pugui fer canviar l'eix central d'acció política de CiU, la política econòmica. Seria ingenu penar-ho, crec jo. Perquè a més, les primeres declaracions al respecte tant de Mas com de gent del seu partit o de l'actual govern en funcions si alguna cosa posen en dubte és la consulta, el referèndum, mai la retallada de prop de 4000 milions d'euros que (convenientment després de les eleccions) ja han anticipat que han d'incloure els pressupostos del 2013.

Així que com a molt, es poden matisar algunes coses, algunes mesures concretes però mai un canvi radical cap a la redistribució, l'auditoria del deute públic i encara menys aturar el procés de privatització del sistema sanitari (al que seguirà el de l'educació) i de les empreses públiques com TABASA o ATLL.

"...si no pactarà amb el PP"
També trobo erroni pensar que la política econòmica serà pitjor si es pacta amb el PP, ja que bàsicament és el que ha passat aquests últims anys tant aquí com a Madrid. D'altra banda, i no menys important, no crec que haguem de tractar CiU com si tant li fotés una cosa com altra. Saben molt bé quines conseqüències té pactar amb el PP (vegis conseqüències del pacte del Majèstic) i més encara després de la campanya en clau nacional i el fictici conflicte de banderes amb el PP amb l'objectiu d'intentar tapar les vergonyes de les dues bandes. Aquest conflicte dificulta a imatge pública ara un pacte amb el PP encara més.

"
Algú ha de governar, si no, perquè s'han presentat a les eleccions?"
L'objectiu dels partits polítics no crec que hagi de ser el de sacrificar el seu programa i ideari "perquè algú ha de governar". El problema el té CIU, és qui vol governar sense renunciar a la seva política econòmica i sense haver de pactar amb el PP. Les esquerres s'haurien de plantar en aquest punt.

No malinterpreteu, no ho diu un purista. Jo sóc el primer que defensa que tot i la moderació dels governs tripartits calia fer-los i des de la minoria en aquest menjar-se els marrons q suposa estar en un govern més conservador que tu i que després alguns et considerin còmplice etc. És obvi que el centre ideològic d'ERC és més proper al de CiU del que seria per ICV-EUiA però en ambdós casos vull pensar que la distància és molt gran.

No només pensem en avui
Per molt dramàtica que sigui la situació avui, cal plantejar-se la situació no només a curt termini. Ja sabem quins són els resultats d'aquestes eleccions, què permeten i què no. No pretenguem fer el que no es pot fer amb una força que no ens deixa fer-ho ni pensem que si no ho fem ara no ho farem mai. Avui l'esquerra a Europa està enfonsada i deslegitimada, cal reestructurar i consolidar-se de nou com a alternativa. Aquí Catalunya, ERC penso que opta a ser el relleu hegemònic dels socialdemòcrates històrics (PSC) i ICV-EUiA (i jo espero que no només) representa l'esquerra alternativa, transformadora o com li vulgueu dir. El nou panorama de l'esquerra catalana només és una llavor, però una llavor consolidada ben arrelada i que si ho fa bé pot esdevenir hegemònica, a mig termini.

Això passa per créixer i consolidar-se com a alternativa a les polítiques neoliberals i avui això vol dir plantar-li cara, i no pactar-hi i intentar-les maquillar. És cert, avui per avui, és millor que ERC maquilli tant com pugui (poc) la política econòmica de CiU que no pas que no ho faci, però això els desprestigiarà com a part de l'alternativa en un futur i els necessitarem. 

El poc que guanyaríem avui amb aquest matís que pot fer ERC no té res a veure amb el molt que perdem demà: l'oportunitat de muntar una gran aliança d'esquerres per tombar l'hegemonia neoliberal i plantar cara a la dictadura dels mercats aquí Catalunya i amb aliances europees intentar aconseguir-ho a nivell continental.

Veurem què passa, tot son notícies incertes i vagues encara, negociacions obertes i complexes. Però l'"entramat tertulià" ja està actuant i creant un estat d'opinió entorn el tema, tractant d'empènyer ERC a ser l'executor de polítiques no pròpies. Crec que seria un error tant que col·lectivament féssim nostres aquests missatges i aquest argumentari convergent, com per part d'ERC si acaba sucumbint a aquestes pressions.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola Joan, voldria preguntar-te el següent: tu saps què van fer les esquerres amb l'economia catalana durant els governs tripartits? Si no ho saps llegeix el blog del Sala i Martí (text: sobre el rescat de catalunya). Si ja ho saps, aleshores la meva pregunta és una altra: què et fa pensar que un nou govern d'esquerres no faria les mateixes bestieses? no em sembla normal haver de triar entre el benestar social o l'economic. Vull un partit que procuri per les dues coses. Gràcies!!

Ramon Alguer ha dit...

Anònim, se t'envà l'olla. No comparis les retallades, privatitzacions, frau i trapis que estan fent CiU i PP amb el que es va fer durant el tripartit.

A nivell de sanitat, educació, benestar social, cultura i investigació no es pot comparar, el tripartit va apujar les partides per ajudar a tots aquests sectors clau, vitals i primordials, i CiU i PP no només no els han recolzat sinó que els han retallat fins deixar-los sota mínims. No fotem el boig, ni diguem xorrades eh!!

Sala Martín parla molt bé, és molt didàctic i és molt català, però és un neo-liberal fatxa de collons, deixa d'escoltar-lo home... ja es veu que t'ha ben menjat el cap...

Oriol Lladó ha dit...

Ei Joan!

Interessant, el teu text. Gràcies per compartir-ho.

Els tres punts que enumeres crec que són ben presents en el cap de la gent d'Esquerra, pels que els conec, i en tot cas són presents al meu, de cap. La decisió presa ha estat dificil, però en cap cas ha estat frivola. És, al contrari, plena dels riscos... l'abraçada de l'ós, futilitat del gest, desllealtat al procés de construcció de les esquerres… i encara en trobaríem més.

Tanmateix, en el teu article crec que passes de puntetes per dos temes centrals.

1. La prioritat d'ERC avui és impulsar el procés d'independència. Ho ha dit per activa i per passiva durant la campanya. Et semblarà il·lús, simplista o egoista, però aquesta és la prioritat. Independència per fer què? Independència per tenir un país més just, superar la crisi, etc. Eix social i eix nacional són el mateix. Et semblarà il·lús, simplista, etc però aquest és l'esquema (que comparteixo, bàsicament, no sense dubtes i/o prevencions, ja que la realitat s'entesta sempre a desafiar fórmules i receptes).
2. ERC ha tingut i té molts problemes però si una cosa no té és por escènica. L'Eduard Voltas diu, i té raó, que ERC és un partit que ha governat en primera persona (bé que fa dècades) i que no és un partit d'oposició, sinó de govern. En tot cas, crec que precipiten la decisió de mullar-se: a) la possibilitat real d'accelerar el canvi d'escenari, vist com la manera fer un canvi de fons en el model de país; i b) l'oportunitat que li dóna el seu paper 'decisiu' (en el fons CiU està condemnada a entendre's amb ella) per reconduir algunes polítiques (coincideixo que no hi haurà canvis de gran calat, no tant per l'oposició de Convergència sinó per la falta de marge nacional, en el curt termini).

La meva opinió és que el gruix de la gent d'ERC creu que estem al 'final' d'un procés i que cal fer pinya precisament perquè la situació és tan dramàtica; i això fa relativitzar, que no oblidar o menystenir, els riscos associats amb qualsevol decisió.

Veurem com acaba tot. Si surt "bé", que ho espero de cor per la gent d'aquest tros de món, la cosa portarà de bracet un premi (en aquest cas conjuntural i òbviament secundari) ERC haurà consolidat el seu paper en la futur espai de la socialdemocràcia al dia al país.

En fi, n'anem parlant… que hi ha moltes coses a anar parlant.

joan vallvé ha dit...

Moltes gràcies pels 3 comentaris. Com sempre procuraré respondre a tot el que plantegeu..

Anònim, conec bé l'argumentari de Sala i Martin, neoliberal radical on n'hi hagi, que supera en neoliberal als mateixos governs espanyol i català. L'economia no és una ciència exacta, on hi ha premisses certes sempre, saps que hi ha diferents corrents i que precisament aquestes diferents apostes són les que originen les diferents ideologies polítiques que hi ha. La seva diagnosi de la situació econòmica no em val, i les meves propostes a ell l'aterren (per ell els socialdemòcrates són radicals!). En fi, si plantegem el debat econòmic entorn les premisses neoliberals és com jugar a escacs amb peces de parxís.

Ramón, d'acord amb tot el que dius (potser amb lo de fatxa no tant.. perquè el feixisme sempre ha tingut tocs de proteccionisme econòmic que a ell també li farien urticària).

No em sembla malament que aquest tio surti a la TV ni que la gent se l'escolti, però és que és l'UNIC economista que surt a TV3, cada dijous al divendres, com a mínim.. és indecent, inculquen el pensament únic neoliberal.. i així ens va.

Oriol, d'entrada dir-te que deslleialtat cap, ERC ha fet (a diferència d'altres eleccions) una campanya amb les cartes destapades, no crec que sorprengui a ningú si acaben pactant govern, pressupostos o ves a saber..

Tenir com a prioritat avui la independència, crec que és perdre una mica el nord, al meu parer. I aquí en el plantejament d'aquest punt sí que crec que hi ha hagut i hi ha engany. Es planteja la independència com el mitjà per a solucionar problemes, deute públic i la situació extrema d'avui. Tothom que sap més o menys quins passos ha de tenir la construcció d'un estat sap que és fotre'ns en un gran 'berenjenal' (més enllà de què passarà amb la UE i l'euro que, francament, no em crec ni uns ni els altres, no està decidit i no és tan òbvi en cap dels dos cantons).

No vull dir això del 'berenjenal' com a un argument per a no fer-ho, alerta. Només per a que ho tinguem clar.

Que ningú vulgui començar (que no acabar, com dius) aquest procés per a posar fi a complicacions actuals, en tot cas fem-ho perquè ho creiem, perquè ho volem, etc. però no com a una solució màgica i menys a curt termini.

Cap partit és d'oposició ni de govern, ho és en la mesura que creu que pot exercir part del seu projecte polític. Com he explicat a l'article, dubto que ERC pugui fer gaire més que aconseguir la consulta i em sembla una mala estratègia si ho fa.

Una abraçada i seguim parlant!

Anònim ha dit...

Ramon, pel què dius veig que: 1. No has entès massa res del meu text, i 2 no has llegit el blog del Sala i Marti ;)
No qüestiono la necessitat de les polítiques socials, al contrari! critico que els que les fan (que són pocs) no tenen en compte que aquestes polítiques han de ser sostenibles! La societat (i sobretot aquells sectors més desafavorits) necessiten subvencions tant avui, com demà. El tripartit ens va endeutar tantíssim, que ara només hi ha diners per pagar aquest deute i els interessos que genera (de fet ni per això). Preferiria garantir 400e al mes a tots els jubilats durant els pròxims 10 anys que 800e avui i 200e els següents 8 anys. En altres paraules: pan para hoy, hambre para mañana.
Evidentment no els culpo de la crisi econòmica, només dic que no van ser responsables amb l'economia..Allò de: el diner no és infinit, si poso més aquí he de treure d'allà, els deutes s'han de tornar i aquesta mena de conceptes d'economia 1.0
REPETEIXO: no em sembla normal haver de triar entre el benestar social i l'economic.
Ah, i si no vols mirar el blog que et proposava, mira-ho a altres fonts que consideris fiables: les xifres són les mateixes (que era del que jo et parlava, de xifres, no de si el Sala i Martin mola molt o mola poc)
I per cert, les dretes no cal ni que les mencionis, estic convencuda que en tenim la mateixa opinió...
Espero haver-me explicat millor aquest cop i que per tant pogueu contestar-me la pregunta que feia i que ni tú ni el Joan heu respòs. Merci!
Per cert: em dic Bet. No puc posar el nom desde el mòbil..

joan vallvé ha dit...

Hola Bet

Dir-te que llegir Sala i Martín enganya una mica fent creure que és ciència el que no ho és i veritat absoluta el que és opinió, o corrent econòmica o ideològica.

D'entrada, vincular el deute públic al tripartit és un engany bastant evident. Si mirem les xifres veiem que no és que la despesa pugés més que en períodes anteriors sinó que els ingressos van caure de manera excepcional degut a la crisi. Segons la manera depensar de Sala i Martín, el que haurien d'haver fet totes les administracions hauria estat regular la despesa pública per a no endeutar-se. Home, doncs depèn de qui preguntis. Hi ha economistes per a tot, sí, sí, catedràtics i premis nobel d'economia que diuen exactament el contrari.

Perquè en economia res és cert i res és fals i totes les xifres són només xifres i és el significat que li intenta donar cadascú el que no és veritat objectiva, per molt que es recolzin en dades objectives com les xifres.

D'entrada, Sala i Martin mai estarà d'acord amb redistribuir la riquesa. Mai estarà d'acord amb la progressivitat d'impostos (qui més té, més paga) ni amb la no privatització dels serveis públics. No li entra al cap renegociar un deute il·legítim (els bancs compren al BCE a l'1% d'interès i compra deute públic al 7%?!) ni posar fre a l'especulació financera perquè ell creu en un dogma que es diu "la ma invisible", busca-ho, busca-ho, és el principi del liberalisme econòmic i realment fa riure que tota la seva "ciència" es basi amb una tonteria tant gran que qualsevol pot posar un exemple que la desmenteixi.

Et poso "deures", llegeix alguna cosa de Paul Krugman o del seminari Taifa, o de ATTAC sobre economia. Mai està de més llegir entesos sobre economia que et facin veure que Sala i Martín no és ni l'únic que sembla que sàpiga del que parla ni, òbviament, el que exposa les "dades objectives" ni molt menys.

Els diners hi són, però s'estan concentrant excessivament. Una abraçada