Reactable

Ja fa un temps que em plantejo què faré amb el meu Projecte Final de Carrera (PFC a partir d'ara). La meva intenció, la qual estava prosperant, era fer un projecte propi amb temàtica musical.

Fins que vaig topar amb la gent del MTG (Music Technology Grup) un grup de recerca de la UPF en tecnologia musical. Ells són els responsables que deixés totalment aparcat la idea del PFC propi que ja havia començat a madurar. Perquè a partir del Febrer començaré a col·laborar en el projecte més atractiu que tenen (al meu entendre): el Reactable. I el PFC és part d'aquesta col·laboració, és clar.

És un instrument diferent, és impressionant.
No us explico perquè no en sabria, mireu-ho vosaltres mateixos:

DEMO 1:


DEMO 2:



REACTABLE EN ACCIÓ:





No cal dir que n'estic contentíssim tot i que ja ho he dit.

La sentència


No cal dir res, suposo.
És molt bona, molt, però no crec que valgui 3000€.

Finalment, les rodalies, l'ave i tota la pesca

Han hagut de passar llargues setmanes.
Unes setmanes que ens ha agafat per ser més del 'cuento'...

Sense voler ser repetitiu amb tot el que es diu, no vull deixar de donar la meva opinió i queixa sobre el tema. Ja sabeu que no sortiré a defensar ningú, però no m'agrada que els principals culpables semblin els qui potser no són els més principals.

Al meu entendre, el problema actual és doble:

- L'estat de les infraestructures ferroviàries (que no és actual)
- La crisi dels esvorancs de l'AVE amb la seva mala gestió (totalment actual).

Òbviament el segon no es dóna sense el primer. I el segon es dóna en un moment en que s'intenta solucionar el primer, la falta de control i posteriorment la mala gestió d'aquesta crisi és òbvia, com ho és el deure de dimitir de la Ministra Álvarez.

Crec però, molt més greu el primer problema i serà en el que em centraré:

L'estat de les infraestructures ferroviàries.
I dic ferroviàries perquè no sóc partidari que les infraestructures viaries tinguin dèficit i sobre ports i aeroports no m'hi fico per ignorància completa.

És indecent, inconcebible, inimaginable, impermissible, indignant (i molts més in..s) l'estat en que ens trobem ara. Això no pot ser. Causes estan clares:
  1. poca inversió en infraestructures
  2. mala aplicació de la poca inversió.
Sobre la primera causa obre la qüestió de les responsabilitats, els culpables i sobre qui hem de "cagar-nos" més. Si admetem que aquest és un problema històric, hem de mirar la història. La falta d'inversió es dóna de segur en un govern de la generalitat de CiU i central de Felipe González i J.María Aznar (PSOE i PP) la exagerada centralitat dels quals ja coneixem. Des de la generalitat, el que s'aconsegueix és la poca inversió reconeguda pels mateixos CiU sense evitar un creixent "odi" a "los catalanes" fent que tot i emportar-nos ben poca cosa, a Espanya es respiri que Catalunya s'emporta els seus diners. L'actitud de CiU queda ben allunyada de la culpabilitat. La del PP segueix en la seva línia de sempre. El PSOE es disculpa intentant salvar els mobles i el PSC no crida prou dins de casa seva.

De la segona causa, només cal mirar dades. De la inversió prevista, el percentatge d'execució és dels més baixos de l'estat. Mai s'ha invertit en rodalies. Mai l'aposta per la mobilitat ha estat enfocada cap al transport públic, és el que tenen les dretes.

Ho deixo aquí.

Informar que s'ha fet un manifest ciutadà: www.catalaemprenyat.cat
Llegeixin el manifest i inscriguin-s'hi només si hi estan d'acord!

El revolt diari

Relat curt per a visitants amb paciència

El senyor que vivia de canvis no podia veure la rutina, no podia reviure una cosa ja succeïda. Tenia l’estranya devoció per mai repetir, una costum quasi automàtica com el respirar mateix o el beure aigua de tant en tant.

El senyor que vivia de canvis votava sempre el partit de l'oposició, mai tornava de la feina pel mateix camí i no tenia tocadiscos per si un cas.

Li agradava aixecar-se i fixar-se que la seva habitació era diferent, que la reorganització d'anit havia estat exitosa en la seva missió i li encantaven els canvis d'estació. Mai ningú el veié donant l'import exacte.

Es va comprar una tele per poder fer zàpping quan li vingués de gust deixar de fer qualsevol altra cosa. Casa seva era un aparador d'activitats: Una camisa a mig planxar, un puzzle a mig muntar, a l'ordinador 4 o 5 programes oberts i algun joc en pausa darrera d'un salvapantalles d'aquests imprevisibles, un mobiliari amb rodes (un bon dia va voler canviar la bronca diària del veí de sota), la caixa de llapis de colors més gran que va trobar i caixes de cartró per desfer encara de l'última mudança al costat d'un 'primeramà' amb uns quants pisos de lloguer encerclats amb colors diferents.

L'home que vivia del canvi era solitari. El més semblant a l'amistat, a l'amor, que tingué no anava més enllà d'una 'primera cita' o una coneixença en algun barber al qual no repetiria per fer un altre canvi d'imatge. No era flors i violes, és clar. Era el primer que notava la seva raresa i com afectava aquesta a la seva vida social. Però era superior a ell, no podia deixar de canviar i havia acatat aquesta soledat col·lateral de manera exemplar.

Tenia l'afició de descobrir què seguia fent igual. Li agradava descobrir una cosa més a canviar a la seva vida tot i que últimament havia començat a notar un cert cansament, cada cop representava més temps haver de canviar tant. Se sentia orgullós, encara, de la seva última pensada, se li escapava un somriure al veure la vaixella de dimensions desmesurades que feia poc havia adquirit; amb un plat ben gran ja no calia repetir mai més.

Feia temps, que pensava, però, en un gran canvi, ja no en tenia prou en canviar individualment. Se sentia egoista, sempre actuava pel seu benefici, pel seu canvi. Havia trobat una cosa que malgrat tants canvis i per més que n’hi hagués, sempre seria igual. Havia doncs d’actuar en conseqüència i buscar aquest gran canvi que posés fi a aquest egoisme. El seu canviar de pensament, però, no el permetria maquinar gaire prolongadament, així que com qui paga a plaços una gran despesa, encara seguí un temps ‘perfeccionant la seva vida canviant o canviant la seva vida perfecta’ (aquesta era la seva frase preferida tot i que mai la digué per segon cop) mentre a voltes seguia reflexionant i planejant el gran canvi.

Encara va canviar de nacionalitat 2 vegades més i va comprar un g
os, el qual va poder canviar posteriorment per una tortuga, un canari i més tard un petit hàmster.

Finalment, quan va fer els 72 anys es llençà a fer el més gran dels canvis que havia fet mai, un cop pagats tots els plaços del pensament fraccionat, quan va creure que havia canviat totes les variables que podia arribar a modificar de la seva vida, va posar fi al canvi constant: Va canviar de món, es va treure la vida.

I mireu si era bon home, que només ho féu perquè tothom qui llegís la seva història, canviés de conte, finalment.