Els nostres tertulians 2012

Ja fa més d'un any, vaig publicar l'article 'els nostres tertulians' amb l'objectiu de fer un petit estudi per comprovar si d'alguna manera allò que tothom sempre hem pensat sobre les tertúlies i els tertulians és un estereotip o té fonament. La veritat és que va tenir força repercussió però sempre em vaig quedar amb les ganes de repetir-lo ampliant les dades, ja que vaig tenir en compte les tres principals tertúlies ('Els matins' de TV3, 'El món a RAC1' i 'El matí a Catalunya Ràdio') durant només 5 setmanes, és a dir, 25 dies.

Aquest any, doncs, repetim i actualitzem l'estudi sobre les tertúlies dels mateixos tres programes (que sumen una audiència de quasi un milió i mig de persones cada dia) i s'han recollit i analitzat les dades de tot l'any 2012. Així, l'estudi es fa sobre un total de 248 tertulians i tertulianes i 749 tertúlies que han tingut lloc en 289 dies diferents.

Tertúlies, cosa d'homes?
El primer i més evident dels tòpics sobre les tertúlies és la poca presència de la dona en aquests espais. Per avaluar fins a quin punt és cert aquest tòpic, una primera dada a analitzar és la composició mitjana de les tertúlies, quants homes i quantes dones de mitjana formen cada tertúlia. Donada, però, la gravetat amb que la dona és absent a les tertúlies, pren rellevància el percentatge de tertúlies sense cap tertuliana, exclusivament formades per homes.

Malauradament, la diferència entre tertúlies és en aquesta segona dada. I és que mentre de les 749 tertúlies del 2012 només n'hi ha hagut una sense cap home (en ple agost a RAC1), són 351 les que no comptaven amb cap dona, un 42% del total. Aquest panorama fa que per comparació les xifres de 'Els matins' de TV3 aparentin ser bones, però només és perquè 'El món a RAC1' i, sobretot, 'El matí a Catalunya Ràdio' són tertúlies majoritàriament masculines.

És preocupant que a la ràdio pública de Catalunya, per citar el pitjor cas, no només la dona té una presència gens paritària a les tertúlies sinó que directament no hi és a 186 tertúlies. En aquest programa, pràcticament 4 de cada 5 tertúlies van ser exclusivament formades per homes. Crec que no és un disbarat afirmar que efectivament, a Catalunya, les tertúlies, són cosa d'homes.

Sempre els mateixos?
Les tertúlies diàries, també per temes de viabilitat organitzativa, compten amb una plantilla més o menys fixa de tertulians i tertulianes, motiu per el que molts critiquen aquest format. La dimensió d'aquesta plantilla i la rotació (o la repetició) dels tertulians és un dels indicadors que ens pot mostrar fins a quin punt la composició d'aquestes tertúlies són flexibles davant els temes d'actualitat. 

Fins a quin punt es fa una tria diària entre la plantilla en funció dels temes d'actualitat? S'escullen tertulians que treballin o estiguin involucrats en el sector o l'àmbit concret en que es vol centrar la tertúlia? O fins i tot, es conviden tertulians esporàdics de fora la plantilla regular?

Fins a quin punt tenim tertúlies de "totòlegs" o d'"especialistes" és el que estudiant d'una banda les plantilles de tertulians de cada programa (tots els tertulians que hi han assistit al llarg de l'any) i la composició mitjana de les tertúlies identificant 4 tipus diferents de tertulià en funció de l'assiduïtat al programa:


Trobem una diferència significativa entre les dues tertúlies de ràdio i la de televisió tant en la dimensió de la plantilla, 'Els matins' de TV3 més que duplica les de les dues tertúlies radiofòniques, com en la rotació o assiduïtat dels seus tertulians.

D'una banda, les dimensions de la plantilla i també el nombre de persones de mitjana a cada tertúlia són aspectes on clarament es diferencia TV3 de les ràdios, bàsicament en tertulians esporàdics i en els que han assistit entre 2 cops i menys d'una cada quinze dies.

Però totes tres tertúlies, d'altra banda, coincideixen força tant en la quantitat de tertulians assidus i habituals com (òbviament) la presència d'aquests tertulians en la composició mitjana. Totes tres tertúlies tenen al voltant d'uns 30 tertulians habituals o assidus que ocupen de mitjana més de tres cadires a cada tertúlia.

La diferència entre les tertúlies radiofòniques i la televisiva és, doncs, que la de 'Els matins' de TV3 té, de mitjana, més tertulians per tertúlia i una major rotació dels no assidus ni habituals fruit de convidar habitualment un tertulià de fora la seva plantilla, buscant el perfil més aviat d'"especialista" que anteriorment dèiem almenys en un dels tertulians presents.

De totes maneres, en aquest aspecte no és agosarat afirmar, també, és que el tòpic de "sempre són els mateixos" té tota la raó de ser, les tertúlies són ocupades de llarg per tertulians que hi van habitualment. Aquest fet és especialment accentuat a les tertúlies radiofòniques, ja que de mitjana estan íntegrament formades per tertulians habituals i assidus una de cada dues tertúlies.

Top 20 dels tertulians catalans
Estudiades la rotació i repetició de la plantilla de cada tertúlia, què sabem de la repetició en vàries tertúlies? A quantes tertúlies assisteixen els tertulians? És interessant fer un rànquing dels tertulians que han assistit a més tertúlies al llarg del 2012 per a valorar fins a quin punt l'opinió pública que aquestes generen està concentrada en poques persones. Són sempre els mateixos a totes les tertúlies?



D'entrada, sorprèn la gran similitud amb l'estudi anterior tot i haver passat un any. També és rellevant i coherent amb el que s'ha presentat abans, que en el TOP 20 només hi ha una dona (Pilar Rahola) i en posició 17. Òbviament, veiem que, efectivament, molts són assidus o habituals a vàries tertúlies.

Al fixar-nos en la xifra de la dreta el ràtio entre el màxim de tertúlies possibles (entenent que no es pot estar a dues tertúlies a l'hora) i les tertúlies assistides podem veure xifres que criden l'atenció entre els primers del rànquing: Joan B. Culla ha assistit a una de cada 3 tertúlies a les que podia haver anat en tot el 2012, tot un professional de la tertúlia.

Només entre aquests 20 tertulians i tertuliana ja ocupen de mitjana 1,5 cadires a totes les tertúlies, (1,0 entre els 11 primers) mentre que els altres 228 tertulians i tertulianes s'han de repartir les 2,6 cadires restants. D'altra banda, tenint en compte el que se sol cobrar per tertúlia, al voltant dels 125€, fent quatre números veiem que representa un molt bon sobresou per alguns.

Perfil del tertulià
Ara que ja sabem que les tertúlies són cosa d'homes, i que són molt pocs els que ocupen la majoria de cadires en aquestes, cal analitzar fins a quin punt són heterogenis (edat, sector professional, formació, ideologia, etc) els qui posseeixen un poder d'influència tant gran.

En el sexe ha quedat prou clar: d'heterogeni res, ben homogeni, 19 homes i una dona. Tampoc en la edat hi ha massa diversitat, tenen de mitjana 57 anys i només tres baixen dels 50 anys. Repassant la formació i el sector professional, la immensa majoria són periodistes (12), 5 són professors d'universitat, també 5 són polítics o van ser-ho, 3 són advocats, hi ha 3 escriptors, un economista i un director de cinema. Vull remarcar que no n'hi ha cap del món científic ni tecnològic fora de les ciències socials i les humanitats.

Molt menys objectiu però d'obligat anàlisi és la ideologia d'un dels espais clarament més influents en l'opinió pública catalana. Em reafirmo en que la ideologia conservadora (moralment) i liberal (econòmicament) és majoritària.

Tota persona que hagi vist o sentit gaires tertúlies fàcilment sabrà situar la gran majoria dels tertulians i tertuliana del TOP 20 en l'espectre ideològic. Si bé, hi ha alguns tertulians que es poden identificar amb el centre-esquerra, no crec que sigui massa agosarat afirmar que la dreta està sobredimensionada de manera clara. Començant per Joan B. Culla, "l’intel·lectual més visible mediàticament del pujolisme" en paraules de Vicenç Navarro, trobem Manuel Milián, creador del PP català, Vicent Sanchís, exdirector del diari Avui i director de la Fundació Catalunya Oberta (Think Tank de CiU), Jordi Barbeta, redactor-jefe de la secció política de La Vanguàrdia, Paco Marhuenda, director de La Razón, i també l'ex-regidor i diputat del PP, Jordi de Juan.

Sense haver de dir res de Joan Carles Girauta (ell mateix s'auto-situa) o Màrius Carol (vegin o sentin el paper a les tertúlies del director de comunicació del Grup Godó i columnista de La Vanguàrdia), encara falten per repassar Salvador Cardús, el sociòleg convergent, el director de La Vanguàrdia, José Antich, la gran Pilar Rahola, biògrafa d'Artur Mas (per dir alguna cosa) o el director de El Mundo Catalunya, Àlex Sálmon.
Sobre aquest aspecte us remeto al magnífic i completíssim estudi que fa ben poc han publicat a l'observatori crític dels mitjans, Mèdia.cat, sobre els opinadors més influents de Catalunya que inclou tant tertúlies com columnes d'opinió en premsa escrita i digital, amb una anàlisi de quins són i quin és el seu discurs.

Crec que havent fet el repàs dels principals aspectes, queda prou definit el que seria el tertulià català mitjà: un home de 57 anys que treballa al món de la comunicació i clarament de dretes.

L'opinió pública o la opinió publicada?
Quin model de tertúlia tenim actualment a Catalunya? La tertúlia dels que opinen sobre qualsevol debat d'actualitat més enllà del seu àmbit de coneixement o formació? La que creu que la opinió és cosa d'homes? La que uns pocs controlen el missatge predominant? Hem de ser conscients que tenim tertúlies polítiques a diari que no són reflex de l'opinió pública sinó que la generen. Arriba el moment en que sembla que l'opinió pública no és res més que la absorció i assimilació social de l'opinió publicada, la de les tertúlies, columnes i editorials. Sense plantejar fins a quin punt el que es presenta com a informació no és ja opinió.

Cal fer una reflexió important des del món de la comunicació sobre el gran poder que té i quins actors i en quin grau dominen els principals mitjans. Perquè a última instància la democràcia no serà lliure sense una ciutadania lliurement informada i amb una opinió formada amb esperit crític, després d'haver valorat arguments i posicions diverses.


_______________________________

Infografies: Per a qui ho vulgui, aquí hi ha 3 infografies per a compartir a les xarxes socials amb dades de l'estudi:
Font: Elaboració pròpia a partir de dades extretes dels portals web dels programes.

El risc de conformar-nos amb les engrunes

Article publicat a l'edició impresa d'el Triangle del 12 d'abril de 2013

Avui vull rebatre un argument que m'he anat trobant des de ja fa un temps. He sentit moltes vegades, dient que la lluita des de la política institucional, amb una esquerra derrotada arreu d'Europa no és factible i l'alternativa al capitalisme passa per les cooperatives, l'auto-organització i les resistències col·lectives sorgides del sí de la ciutadania organitzada.

El cooperativisme i l'economia solidària ha anat experimentant des de molts anys enrere un discret però incessant creixement fins al dia que avui és sens dubte un factor importantíssim a l'hora de valorar l'estat de l'anticapitalisme, l'altermundisme o com el lector prefereixi. A tot això, noves formes de mobilització i organització molt local han sorgit o han revifat.

No crec que ningú que es pugui considerar altermundista negui el potencial i com d'imprescindible són des del punt de vista que ofereixen alternatives i treballen per canviar el sistema.

Des de Som Energia, cooperativa de consum d'energia renovable a Fiare, cooperativa de banca ètica, passant per bancs del temps, cooperatives de consum agroalimentari o la mateixa Plataforma d'Afectats per la Hipoteca no només denuncien un funcionament injust del sistema sinó que plantegen alternatives i accions que canvien la realitat avui, ara.

Totes aquestes resistències són més necessàries que l'aire que respirem. Fa temps que el consumisme com a motor d'una societat del creixement econòmic per el creixement econòmic ha acabat per malmetre el sentiment col·lectiu, comunitari, social. Gràcies a totes aquestes lluites i a la forma de lluita, podem veure com d'alguna manera, s'està revertint la situació i part de la ciutadania torna a pensar en clau col·lectiva, de drets comuns i en clau solidària. La ciutadania s'està organitzant i fent-ho està recuperant l'esperit col·lectiu, s'empodera i pren consciència social.

Perquè s'ha de triar?
El que no entenc és perquè contraposar això a la política institucional. A la lluita política i ideològica que té per objectiu assolir grans quotes de poder. Com a autocrítica, he de dir que molts han, hem considerat a vegades que des de la política institucional tot era possible o quasi bé tot.

Tant fals és això com que des del cooperativisme, des de la solidaritat mútua i la economia solidària es pugui guanyar la partida. Estem davant d'una suma obligada i no pas un dilema. Perquè el treball per a una economia social i unes finances ètiques avui, s'han de complementar amb la lluita per el que volem que sigui l'estat, l'administració, la democràcia.

La seguretat social, l'educació pública, els drets laborals, socials, humans... el model energètic, de transports, econòmic que volem en un futur són lluites per les que ens cal un gran empoderament. I això passa per tenir grans quotes de poder institucional.

Però sobretot per un motiu, el més important i determinant. La redistribució de la riquesa. La raó de ser de l'estat en sí mateix. El que fa possible la resta: qui paga i quant paga. Vet aquí la meva raó per no abandonar mai la política institucional com a lluita indispensable, com a part indivisible de les múltiples resistències i lluites anticapitalistes.

No defallim
El desànim de veure explícitament com som minoria numèrica en democràcia no ens pot fer abandonar aquesta lluita. No serà que, al cap i a la fi, som minoria a seques? No serà que és tan il·lús aspirar a tenir majories parlamentàries com que Som Energia superi en nombre d'usuaris a Endesa o que més gent tingui els diners a Fiare que a 'la Caixa'?

Som minoria arreu i això ens ha d'aclarir precisament l'estratègia. Hem de ser més, en tots els fronts i no abandonar-ne cap. Perquè cap batalla està perduda nii cap es pot abandonar. Si renunciem a la redistribució de la riquesa, llavors només farem que conformar-nos amb les engrunes que ens deixi el sistema.