Ricard Gomà als matins

No m'agrada en Cuní, no m'agrada "els matins a TV3". Avui Cuní ha entrevistat el cap de llista d'ICV-EUiA a Barcelona: Ricard Gomà, tot i que l'entrevistador i les preguntes són les que són i com són, m'ha agradat veure com el Ricard ha anat responent amb eficiència i amb el seu to que cada cop m'agrada més, gens crispat, clar però no violent ni autoritari. Un to que necessita la política.

Quina és l'opció pacifista?


Veiem aquests dies un debat entre les esquerres d'aquest estat sobre la intervenció armada a Líbia. Sembla mentida el senzill que és fer-nos perdre el fil a les esquerres, ràpidament comencem a discutir entre nosaltres. Com hem arribat a aquest punt entre l'espasa i la paret: "guerra si o no?".

Ja sabeu què ha estat passant al Japó després del terratrèmol i el posterior tsunami. A part del desastre, com a enginyer industrial i com a ecologista vaig estar seguint especialment (i encara ho faig) els greus problemes a la central nuclear de Fukushima. En cap moment es va anar a preguntar als ecologistes què preferíem: "Alliberar gas radioactiu o arriscar-se a una fusió del nucli?" Els ecologistes no som partidaris de mantenir en funcionament una central nuclear de més de 30 anys a territori sísmic, i per tant no he vist que el dilema hagi dividit els ecologistes entre partidaris i no partidaris d'alliberar gas radioactiu.

Trobo que el paral·lelisme amb el conflicte de Líbia és prou clar. Òbviament hi ha pacifistes que creuen que s'ha d'aturar a Gaddafi  tot i no creure en les intervencions armades i altres que no, no crec que haguem de caure en el parany de caure en aquest dilema imposat. Igual que Fukushima, a Líbia hi tenim un problema que amb polítiques pacifistes no tindríem: un boig armat fins les celles. En comptes de discutir-nos tant sobre el posicionament d'uns i altres al congrés, hem de recordar que tots els pacifistes hem denunciat sempre l'armament que se li ha estat venent durant anys i anys a Gaddafi.

Avui toca un article senzill i curt, la idea és senzilla: Si deixem que centrals nuclears antigues segueixin funcionant i armem fins a les celles un personatge com Gaddafi doncs passa el que passa. I després correm-hi tots.

Quina és, doncs, la opció pacifista? No ens fa ser més pacifistes o menys recolzar la intervenció o oposar-s'hi igual que no ens fa ser més ecologistes optar per l'alliberament de gasos o el risc de fusió del nucli. Hem d'aprofitar els dos exemples per fer pedagogia de l'ecologisme i el pacifisme amb els quals no hauríem arribat a les dues situacions de les que parlo.

_______________________________

A 22 d'agost del 2011, sembla que està aprop el final d'aquesta guerra. Els anomenats rebels han arribat a Trípoli i han detingut ja dos fills de Gaddafi. A aquestes altures la meva percepció de la guerra ja fa dies que ha canviat i la meva opinió ja no és la mateixa que quan vaig escriure aquest article si bé la idea principal la segueixo mantenint: la opció pacifista és la que evita que s'arribi a aquestes situacions.

No tenia clar en aquell moment quin posicionament es proposava de tenir, de fet, ens venien que havíem de protegir d'aquell boig tirà a la població civil. Però el que s'ha acabat fent és posicionar-nos davant una guerra civil en la que sabem contra qui és però no amb qui i és que allò que en diuen 'rebels' molt em temo que siguin un conglomerat heterogeni de ideologies, creences i objectius que només estan d'acord en derrocar Gaddafi.

Òbviament, aquesta no és una opció pacifista, això ja no és protegir civils innocents. Una altra guerra amb petroli pel mig. Una altra guerra en la que els mitjans de comunicació ens han explicat clarament quins són els 'bons' i quins els 'dolents'. Tinc clar que hi ha motius per creure que uns són els dolents de la pel·lícula, el que no tinc clar és que els altres siguin els bons, ni tan sols que siguin menys dolents.

"Dime con quién vas y te diré quién eres"

Després de saber que finalment Joan Laporta i Anna Arqué de Democràcia Catalana seràn el número 2 i 5 de la llista amb la que ERC es presenta a l'ajuntament de Barcelona. Resumint, tenim que d'ERC queden el número 1 (Portabella), el número 3 (Ester Capella que fa 4 anys era independent) i fins al 6 res més ja que el 2 és per a Laporta, el 4 per a Reagrupament i el 5 per a Anna Arqué.

Avui faré un article bastant esquemàtic de tres parts, el desenvoluparé al voltant del concepte "junts" i les preguntes "Amb qui?" i "Per a què?". Últimament Portabella i la seva gent està insistint en dos conceptes, principalment, el tercer espai (ja n'he parlat en l'últim article sobre ERC) i anem junts Barcelona i és a aquest últim concepte al que vull dedicar-li l'article.

Junts
El concepte 'junts' implica aglutinar-se amb sensibilitats i col·lectius que anteriorment no formaven part del teu col·lectiu. Això és el que ERC està tractant de dur a terme a Barcelona des que van iniciar aquesta campanya. Si anteriorment a la campanya el partit volia representar als independentistes socialdemòcrates, ajuntar-se implica convidar a altres a unir-se. Implica inevitablement convidar a altres sensibilitats, siguin no socialdemòcrates o bé no independentistes, ja que si el que fan és convidar el que ja intentaven representar estaríem parlant del que fan tots els partits, fer campanya.

Amb qui?
La primera pregunta que ens ve al cap un cop entès que volen anar "junts" és "amb qui?", òbviament. Jordi Portabella ja fa temps que ens explica amb qui es volia ajuntar, la intenció és aglutinar el col·lectiu independentista a Barcelona i així sembla que ho està fent. Ja fa temps que Reagrupament s'ha incorporat a les llistes i recentment hem vist com Joan Laporta ha protagonitzat un autèntic 'culebrón' dins de SI (no sense un cobriment mediàtic sobredimensionat, com tot el que l'envolta) per acudir al cant de sirena de l'oferta de ser regidor a Barcelona. Així que ja tenim amb qui: amb altres independentistes com Reagrupament o Democràcia Catalana (o el xiringo de Laporta altrament dit).

I qui són Reagrupament i Democràcia Catalana? El primer és l'escissió d'ERC partidària del pacte amb CiU abans que el pacte d'esquerres a la Generalitat. El segon és un dels partits integrants de Solidaritat per la Independència amb el que Laporta es presentava a president de la Generalitat. Amb tant poc temps al parlament ja s'han trobat amb el que molts insistíem: SI s'ha hagut de posicionar en altres temes que la independència. Efectivament, hem pogut veure que són clarament de dretes per exemple en el posicionament sobre l'impost de successions. Així que tenim que el 'qui' el tenim clar, dos grups representants de l'independentisme conservador.

Per a què?
Quasi sembla una equació en la que ja hem aïllat la incògnita: "Dime con quién vas y te diré quién eres". He confessat altres vegades que em desconcerta la direcció que ha triat Portabella, crec que un cop sabem "amb qui" s'entén, ja, "per a què". Però no podem oblidar "a on", no hem de perdre de vista que estem parlant de l'ajuntament de Barcelona, una institució que no té, tindrà ni ha de tenir competències per decidir sobre la sobirania de tot el país.

Per això em sorprèn que a l'ajuntament l'objectiu de Portabella sigui presentar una llista que renuncia a l'esquerra incorporant de números 2, 4 i 5 representants de la dreta independentista.

L'única explicació que trobo és la supervivència. ERC a les eleccions al parlament va fregar el 5% que és el mínim per tenir grup municipal, repetint resultats a Barcelona l'existència del partit a l'ajuntament estaria en joc i al partit es devien activar totes les alarmes. Entenc que a nivell nacional, ERC aprengui que han d'aglutinar l'espectre independentista, a nivell local és un altre món i crec que renunciant a l'esquerra ho poden pagar car, dins i fora del partit.

Que ningú ho dubti ni intenti negar-ho, aglutinar implica renunciar i a Barcelona, incorporant Laporta, Portabella ha renunciat a l'esquerra. Ja han avisat, pensen fer a Trias alcalde.

En TEO va a 'Barceloniestán'

Ho acabo de veure al twitter, @btvnotícies: Fernández Díaz: “Barcelona no es pot convertir en una Barceloninestan”, aquí teniu les curtes declaracions:
No puc evitar fer-ne un article d'urgència, per quedar-me més tranquil tot i saber que aquest energumen segueix per allà fora preparant-ne de pitjors per quan s'acosti la campanya de les municipals. Tremolo. I és que no ha necessitat una gran excusa ni preparar-se un discurs massa llarg, ja tenien la frase preparada (vegin com és l'únic moment on mira el paper) després d'una introducció del tema pam, la deixa anar.

Qui es dedica a la política ho ha de fer per voluntat de servei públic i és justament per això que vull afirmar que aquest home (i tot el seu equip) fa temps que no és polític. Aquest home, en motiu del dia de la dona treballadora lluny de lluny de criticar la xacra de la violència masclista (principal causa de mort de dones de 15 a 44 anys a Espanya) o que només un 12% dels càrrecs directius estan ocupats per dones, insisteix en el seu leitmotiv; la immigració. I no de qualsevol manera, sempre troba la manera de criminalitzar el col·lectiu sencer, parli de seguretat, ocupació, economia... ell fidel al seu estil. M'imagino el seu despatx amb tot d'assessors rumiant... "cómo podríamos criminalizar un poco mas la immigración en el dia del padre..?"

"Barceloninestán", si això no és estigmatitzar, si això no és simplificar... Com ens deixem enganyar per un home que representa el partit polític amb la visió més masclista de la societat? No ens fa pensar que les propostes de prohibició del burka i niqab vinguin d'on venen?

Avui no tornaré a argumentar sobre la prohibició del burka i el niqab, ja ho vaig escriure a l'article 'El burka o com acabar amb la poca llibertat d'algunes dones'. De fet, poc després de fer-ho el PSC amb Hereu al davant sucumbia a la pressió de la dreta i per decret prohibia el burka i el niqab als equipaments públics seguint l'onada de municipis catalans. En aquest tema la ciutadania ho hem de tenir clar perquè sembla que molts partits estan vacil·lant i prendran la decisió que els sembli majoritària socialment.

L'estratègia m'ha quedat clara, dir o fer-la cada cop més grossa. Primer va ser la prohibició per sí sola, després Vic va voler prohibir el padró als sense papers, més tard l'Alícia es va convertir en Alicia Croft i finalment, Albertito, t'has superat noi, Barceloninestan deu ni do. No està gens malament, a veure què més inventen els teus guionistes.

Març

Frase i recomanació del mes: A Horta-Guinardó, marquem la diferència

Aquesta és la frase que presenta la web en la que ICV-EUiA fem balanç de la feina feta al districte d'Horta-Guinardó: www.marquemladiferencia.cat. Han estat moltes setmanes i molt intenses en les que hem creat aquesta pàgina web per rendir comptes. Jo crec que el format és prou innovador, permet valorar la feina feta per barris, per temes, per subtemes més concrets, sobre el mapa i permet ser compartit a les xarxes socials i per correu des d'una mesura concreta a un barri o tema sencer.

Crec que és un exercici de transparència, de rendir comptes de tot el que s'ha fet i el que no i de com i perquè s'ha fet. A més, és el nostre aval, és on demostrem com i perquè fem les coses quan governem en contraposició primer amb el PSC que governa als altres districtes i després amb la proposta de l'oposició. El nostre model de ciutat aplicat al districte. Em fa il·lusió presentar-vos-la ja que el grup municipal del districte  (el Pere, l'Anna, el Toni i jo) hi hem posat molt d'esforç i dedicació això sí, amb l'ajuda, les aportacions i la col·laboració de la gent de l'agrupació. La veritat és que fent el recull de tota la feina feta, es posa en relleu que ha estat moltíssima i cal agrair-ho a tot l'equip tècnic i polític del districte. Us convido a entrar-hi i donar-hi un cop d'ull i us deixo aquí el video que hem fet de presentació i promoció de la web:



Cançó del mes: Alfabet - Raydibaum (Per fi pot ser demà)

Alfabet és una de les cançons que més m'agraden d'aquest nou disc de Raydibaum és aquesta però he de reconèixer que he triat aquesta perquè és la que té videoclip. Dins la Balena o Aniversari, per exemple, també podrien haver estat cançó del mes i és que el segon disc en català de Raydibaum m'està agradant molt i pel que es diu, tenen un directe molt bo, a veure si ho podem comprovar ben aviat.