Avui el jutge Castro ha decidit imputar la Infanta Cristina i l'ha citat a declarar el proper 8 de Març, dia de la dona treballadora (el molt catxondo). Avui tothom es felicita per aquesta imputació (la segona, després que la primera fos anulada per l'Audiència de Palma).
Que celebrem imputacions com aquesta (o la de Blesa, també feta pública avui) com si fóssin condemnes diu molt de la justícia i de les expectatives que en tenim.
Un altre episodi del culebrot mediàtic i jurídic de la família reial que està instal·lada en un espiral descendent en la opinió pública del que malauradament sembla que se'n sortiria fent un senzill canvi de cares i no abolint la institució. La lluita republicana no ha de cometre l'error de personalitzar excessivament els arguments en contra la corona, no és que no volguem aquest rei, és que no volem rei.
Fa temps que 'el petit' va treure aquest disc, però el teniem pendent de recomanar. Tot el disc de 'la figura del buit' projecta un bon rollo general, aquest cop incorporant més vents. Concretament, estic enganxat a la cançó que recomano aquest mes, bon rollo tranquil i amb un punt melancòlic.
Més música. Els Raydibaum han fet un nou disc, "estructures sota terra". Però demanen la nostra colaboració per finançar-ne la seva edició (masterització, fabricació, etc).
Es tracta d'invertir l'ordre habitual: de fabricar i comprar a comprar i fabricar evitant així intermediaris.
Frase del mes: "Professor jo? De què viuria? Què menjaria? Els pobres professors guanyen molt poc. No en tindria prou"
Duran i Lleida, secretari general de CiU i diputat al Congrés pel mateix grup, ha demostrat altra vegada en una entrevista a Catalunya Ràdio el seu nivell de classisme.
La veritat és que ja no se m'acut què dir d'aquest home, el que defensa que la homosexualitat es pot curar, el que des de fa anys que viu a l'hotel Palace a Madrid lluny de llogar (o comprar, que això de llogar fa de pobre) un pis ja que el 1982 ja va ser diputat per primera vegada. Lobbista al pur estil nord-americà que negocia al congrés pel benefici de les concessionàries d'autopistes, elèctriques, etc. dient que ho fa "per Catalunya". El mateix que no ha dimitit després que es provés que a Unió hi havia hagut finançament il·legal i hi ha una sentència judicial al respecte. Podríem fer un llarg repàs, ho deixaré amb que cada vegada que obre la boca deixa clar que viu a costa de la política i no per a la política.
Després de guanyar el premi Puig Porret, la Maria Coma no ha perdut el temps. Ella i lʼequip del Taller dʼEscultura Sonora Baschet de Belles Arts han tingut un any per a crear un nou instrument: el clavi-nimbus (foto). Una llarga estada a
Berlín i la feina d'un any en aquest nou instrument han donat com a
resultat 'Celesta', el tercer disc de la Maria, de nou produït per el
Pau Vallvé. I tot i que sigui obvi ho dic: és un discàs de dalt a baix.
No deixeu d'escoltar-lo sencer perquè és rodó. No hi sobra ni hi falta res i és riquíssim. Des de la senzilla 'El silenci érem nosaltres' acompanyada del clavi-nimbus a la explosiva 'L'últim cercle polar' passant per l'èpica cançó final 'Celesta'. Per citar-ne unes poques i és que escriuria sobre totes però només seria fer-vos perdre el temps; escolteu-lo, sencer, ara.
Frase del mes: "Existen argumentos racionales que dicen que ese matrimonio [homosexual] no debe
tener la misma protección por parte de los poderes públicos que el
matrimonio natural. La pervivencia de la especie, por ejemplo, no
estaría garantizada"
Les declaracions del ministre de l'interior, Jorge Fernández Diaz, han fet el que semblava impossible: fer un missatge homòfob encara més fastigós i perillós. Al fàstic de la ja gastada de tant usar-la terminologia "matrimoni natural" i "matrimoni homosexual" i en un intent de modernitzar o fer arribar el missatge homòfob més enllà dels homòfobs per dogma religiós, s'acosta d'una manera molt perillosa i absurda a motius pseudo-científics. Motius no molt diferents van servir per a sustentar tot l'imperi nazi.
La homofòbia és un problema molt arrelat i normalitzat arreu de l'estat. Només així s'explica com la política, reflex de la societat que regeix, està farcida d'exemples de mostres obertes d'homofòbia greus sense cap mena de represàlia. Encara recordem quan Duran defensava (i no se n'ha desdit que jo sàpiga) que la homosexualitat es pot "tractar".
Aquest senyor pot dir el que vulgui, el que pensi, per suposat. Però en un país sa i normal, ja estaria destituït o hauria o l'haurien fet dimitir i això és cosa de tothom. La lluita contra l'homofòbia comença el dia a dia al propi entorn, amb una actitud activa contra comentaris i actituds intolerants, agressives o denigrants encara que siguin en forma de broma o expressions massa arrelades que molts no noten com poden arribar a ferir.
En un país normal, l'endemà, en totes les taules es parlaria de les declaracions de Fernández Diaz a l'hora de l'esmorzar i a casa a l'hora de sopar. Mentre això no passa, és normal seguir tenint homòfobs a les institucions, perquè no n'hi hauria d'haver?
Un recull dels ja 10.158 indults que el govern espanyol ha fet des de 1996 organitzats en una potent interfície que permet organitzar-los, visualitzar-los de manera molt flexible i il·lustradora comptant amb explicacions dels més importants.
El indultómetro és un projecte de Juan Elosua (@jjelosua) i David Cabo (@dcabo) per a la Fundación Ciudadana Civio,
una organizació sense ànim de lucre que vol fomentar una ciutadania activa, involucrada mitjançant la tecnologia, incidint en la transparència informativa i l'obertura de dades.
Un projecte interessant on s'hi troben casos flagrants com per exemple l'indult al banquer Alfredo Sáenz fet per un govern de Zapatero en funcions o el bastant recent doble indult de Rajoy a quatre mossos condemnats per "torturar un home detingut per error, amenaçar-lo, colpejar-lo i posar-li una pistola a la boca per obligar-lo a confessar".
Després d'un petit parèntesi, tornem amb una nova imatge que espero que us agradi. Ja som a 2013, un any que es preveu mogut i molt fotut. Serà aquest any quan finalment esclatarà la revolta ciutadana? Més val.
Però alerta amb què ve després. El missatge anti-polític pot fer que més que tombar un govern es tombi la democràcia i el que vingui no sigui més que autoritarisme populista, feixisme. Cal emprendre una revolució, però sabent per a què i amb qui es fa el viatge, sigui a nivell català o a nivell estatal.
Frase del mes: "No tenemos nada que ocultar, somos un partido comprometido con la transparencia"
Ahir, Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP, donava la cara davant la premsa en un acte de covardia mediàtica al que ens té acostumats el president del govern. La també presidenta de Castilla-La Mancha, va desmentir enèrgicament (com no) les informacions que ahir publicava EL PAÍS. La informació, de ser certa, esquitxa pràcticament tota la cúpula del PP a excepció sospitosament de la ex-presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre.
Reaccions, per a tots els gustos. La reacció descafeïnada de Rubalcaba que demana que Rajoy "aclareixi" els fets mentre el grup d'Izquierda Plural (IU-ICV-CHA) i també ERC han demanat eleccions anticipades. Mentrestant Duran i Lleida ha demanat "que la justícia actui ràpidament", el que seria tot just el contrari del que va passar amb el cas Pallerols que ha tardat més de 7 anys.
Amb tot, torna a sortir un cabreig de la ciutadania que perillosament generalitza a tothom qui està en política, allò que finament es diu desafecció. Però com caça aquesta desafecció amb el vot massiu al PP? Molt em temo que aquesta desafecció no és tant general entre els votants de dretes. Així no hi ha qui plantegi una alternativa.
Mentrestant, aquí a Catalunya, n'hi ha que s'envalentonen amb la corrupció política espanyola: "hem de marxar, Espanya està prohibida" oblidant (o obviant, qui sap) els casos de corrupció oberts i tancats aquí: cas Palau, cas Mercuri, cas ITV, Pallerols, Lloret i les màfies russes i el cas de la sanitat destapat per la revista Cafèambllet. Cas a part és el de Salvador Cardús que desenvolupa l'argument fins un extrem surrealista:
I és que sembla que tot el que és dolent ve de fora. L'entorn mediatic i opinador de convergència està entonant uns missatges que em preocupen i no se si em preocupa encara més, la bona recepció que tenen: quantes persones l'han retuitejat i l'han marcat com a preferit!
Egon Soda ha tret el seu "difícil segon disc". M'ha cridat l'atenció, primer pel nom i després per la pròpia cançó i la gran lletra, la Nueva Internacional.
Jo sempre he estat un gran fan de la Internacional, em sembla un pèl pretensiós el títol però l'entenc més com un homenatge que res. Qui diu que l'escena pop alternatiu no està compromesa? És cert que hi ha molt costumbrista, però tenim molts exemples de músics que no deixen que la realitat política i social actual els rellisqui. Com un reflex de la ciutadania, cada cop són més els que incorporen la reivindicació social. Aquí els anem repassant i seguirem amb els que s'afegeixin.
Ja sabeu que aquesta i totes les cançons del mes són en una llista d'Spotify: cançons del mes
La revista Jovent és una revista amb una història llarga. Fundada l'any 1977 per la JCC, avui compta amb més de 100 números publicats i amb una edició impresa de més de 15000 exemplars. Recentment la revista ha estat reformulada en el sí del consell de redacció, en el seu disseny i continguts i amb l'obertura d'un portal a internet i les xarxes socials on es pengen els materials publicats ampliats.
D'aquí ben poc sortirà un nou número, el tercer, després d'aquesta reformulació, si voleu rebre-la gratuïtament a casa, aneu aquí.
Aquest és el lema que JEV ha pensat per a la Vaga General que els sindicats han convocat el proper 14 de Novembre simultània al sud d'Europa per plantar cara a les polítiques de retallades que estan duent els països en un espiral de recessió econòmica que alguns ja han batejat com 'austericidi'.
El principal enemic de l'èxit d'aquesta vaga és el fals argument que ha anat calant al llarg dels anys que "les vagues generals no serveixen per a res" i és que fent un senzill exemple de repàs històric es comprova que cap conquesta social ha estat gratuïta sinó que totes i cadascuna d'elles ha estat precedida d'una lluita, d'una mobilització.
Alguns diuen que actualment ja no serveixen i ho argumenten amb els retrocessos socials malgrat les mobilitzacions. Ja us asseguro que sense aquestes, els retrocessos, abusos i mesures indignants s'haguessin fet en pocs mesos i a hores d'ara encara hauríem reculat més. Us linko un article escrit la anterior vaga general: 'Dret al treball, piquets i violències'
Cançó del mes:Two weeks - Grizzly Bear (Veckatimest)
Ja fa un temps que tenia pendent posar alguna cosa de Grizzly Bear. Aquesta cançó és de les mes senzilles del Veckatimest però té alguna cosa que m'enganxa i el seu videoclip és intrigant, no pots deixar de mirar aquestes cares sense saber ben bé què les fa tant incòmodes de mirar. Totes les parts de la cara han estat gravades per separat i s'han muntat sobre la mateixa engrandides. El resultat és un videoclip singular per una cançó prou singular:
Com la resta de cançons de tots els mesos passats, he afegit Two weeks a la llista de reproducció de Spotify cançons del mes - walden III que amb aquesta ja té 51 cançons.
Aquest mes us recomano una aventura d'uns companys de Sants. El Koitton Club és un bar
musical, un espai de concerts, d'exhibició d'arts
escèniques... constituïts com una cooperativa de treball associat.
Com expliquen a la pàgina de Facebook, "vol
esdevenir un espai de trobada entre públic, veïns, artistes,
col·lectius i associacions i col·labora amb altres plataformes del
teixit social, cultural i artístic de Sants i BCN, discogràfiques i editorials independents."
És un exemple de l'economia que a mi m'agrada, davant el missatge insistent de l'emprenedoria des de la petita empresa i projectes individuals en l'economia de la competència, cada cop més la fórmula del cooperativisme, de l'economia social i responsable, es vesteix com a alternativa al model capitalista.
Us recomano un espai on anar a descobrir nous grups o artistes i fer-ho en un projecte il·lusionant com és aquest, arrelat al barri on neix i contribuint a la construcció d'una alternativa a l'economia competitiva i insolidària on manen els beneficis econòmics per sobre dels drets laborals, socials i la dignitat de les persones.
Frase del mes: "En situacions excepcionals, decisions excepcionals"
Així va argumentar Artur Mas la convocatòria avançada d'eleccions i posar fi a la legislatura més curta de la història de la Generalitat de Catalunya. Podem entendre doncs, que segons ell fins ara no estàvem en una situació excepcional.
Artur Mas va basar, segons les seves mateixes paraules, la legislatura en tres pilars, la reactivació econòmica (sortida de la crisi), la protecció de l'estat del benestar i el pacte fiscal. Efectivament, no podem dir que cap dels tres pilars tingui ni tan sols un mínim senyal d'èxit parcial. Tot i així, no és fins que Rajoy es nega a parlar del pacte fiscal que Artur Mas no decideix posar fi a la seva presidència i al seu govern. La situació excepcional és el més que previsible 'no' al pacte fiscal, no pas la excepcionalitat social en la que vivim amb centenars de desnonaments diaris, percentatge d'aturats que s'apropa a la meitat (!!!) de la població activa i un panorama de desastre social que no cal explicar (o potser si). Aquesta excepcionalitat no és prou excepcional per al president.
Veurem ara, doncs, una campanya electoral on més que CiU, la candidatura serà Artur Mas. La imatge de CiU es relaciona amb les brutals retallades a tot arreu i l'inexistent esforç per a treure ingressos d'allà on hi ha calés i molts (successions, nuclears, taxa turística, dipòsit bancari, etc.), això juntament amb l'atmosfera de rauxa independentista fa que a la "casa gran del catalanisme" es plantegin una estratègia d'èpica personalista. En aquestes eleccions oblidarem que votem un parlament i unes llistes i es convertiran en unes eleccions presidencials.
Cal fer tot el possible per a que el debat electoral no sigui parcial. Cal parlar de tot. També de les retallades (les d'aquí i les que CiU i PP pacten al congrés dels diputats), del cas Palau del que tenim notícies fresques, les ITV, l'escàndol destapat per la revista cafeambllet.com de la corrupció a la sanitat catalana (editors de la qual estan al banquet dels acusats...) i de les alternatives a tot aquest conjunt de despropòsits, que hi són, fa temps que molts les intentem explicar amb molt poc espai i cobertura mediàtica.
Cançó del mes:Un gran riu de fang - Pau Vallvé (De bosc)
Jo ja fa un temps que he escoltat el nou disc del Pau Vallvé que sortirà el proper 16 d'Octubre (hi ha certs privilegis, clar) i tenia moltes ganes de poder ensenyar alguna cosa aquí. No avançaré res que no hagi avançat en Pau, només afegiré que ha tornat a fer un discazo. Al Facebook explicava l'altre dia el sentit del títol del disc 'De bosc':
"No sé si és una cosa gaire generalitzada, però 'de bosc' a casa sempre
ho hem fet servir per descriure a algú poc amant de les multituds, que
tendeix a anar a la seva, al seu ritme. A fer les coses amb dedicació i
en solitud. Sol ser algú que, per exemple, prefereix el pa amb tomàquet
que el caviar. Ma mare molts cops m'ho ha deixat anar: 'Ai Pau, mira que
ets de bosc eh...'. Doncs això. Així es dirà el disc: De bosc"
Aquí teniu el vídeo de l'única cançó que de moment ha avançat, la cançó del mes d'octubre:
M'agrada constatar que cada cop més, dins la música alternativa catalana
ja no costa trobar cançons que incorporen
crítica social i política. En la línia d'un dels meus grups de capçalera, Radiohead, ja hi ha molts exemples aquí -en l'escena alternativa, per anomenar-la d'alguna manera- de música i músics compromesos i això s'agraeix. Com a part de la realitat que ens envolta, té molta lògica que també la música reflecteixi la injustícia, les fosques perspectives, etc. Fa un temps sentia en primícia a l'Heliogàbal una cançó (del disc que s'està gestant) d'Inspira amb claríssim contingut social, Joan Colomo fa discs plens de reivindicació (la meva preferida: Màgic, que va ser cançó del mes) i en Pau que ja portava temps parlant-ne als concerts, l'incorpora en aquesta cançó, per exemple, com a part d'un futur molt fosc on 'potser el món sencer serà un gran riu de fang'.
Som Energia és una cooperativa d'energia verda que ja compta amb més de 3500 socis i sòcies. Va néixer el 2010 amb l'objectiu d'assolir els primers objectius marcats: convertir-se en una
comercialitzadora d'electricitat 100% renovable i iniciar els primers
projectes propis de producció d'energia.
Des del setembre de 2011 tots els socis i sòcies de la cooperativa pot contractar a Som Energia com a subministradora d'electricitat verda certificada. A part, també té en planificació i execució varis projectes d'instal·lació de producció d'energia renovable.
Som Energia és un exemple més de com les persones podem organitzar-nos per a iniciar, pressionar i contribuir a canviar grans coses. Us animo a tothom a fer-vos-en socis i sòcies i a contractar l'electricitat de casa vostra i posar el gra de sorra per a contribuir a canviar el mercat de producció d'energia d'aquest país.
Aquests dies encaro la recta final del projecte de robòtica musical que ha estat el meu Projecte Fi de Carrera (PFC) d'Enginyeria Industrial en el que he desenvolupat una automatització d'un metal·lòfon i un violí.
Aviat tocarà defensar-lo davant d'un tribunal de professors i per això he fet un video per a utilitzar a mode de demo si el directe falla (esperem que no). S'ha composat la peça musical que posi de relleu les prestacions de cadascun dels dos instruments. Totes dues automatitzacions basades en la plataforma Arduino interpreten musicalment el senyal MIDI que els arriba en una connexió MIDI IN, tant pot ser d'un ordinador, un teclat o qualsevol controlador MIDI.
En funció de la nota rebuda, el metal·lòfon activa durant unes mil·lèsimes de segon l'electroimant que fa percudir la placa corresponent. El violí quan rep una nota a tocar, controla els 3 motors per a que el rodet del violí es posi a l'alçada corresponent (on un violinista posaria el dit), gira el violí per a que l'arquet fregui la corda que toca i l'arquet comença a moure's per a fregar la corda.
Com es pot observar, el violí desafina una mica. Això és degut a que no faig un control sobre la posició sensada (mesurada per un sensor) del rodet sinó que com que utilitzo motors pas a pas, es suposa que cada pas que s'ha fet fer al motor realment s'ha efectuat sense lliscaments. Quan es dóna un lliscament (alguns passos no es fan) la posició suposada i la real no són la mateixa. S'ha deixat per possibles millores futures el sensat de la posició i el control de posició en base a aquesta mesura.
La veritat és que el projecte (tot i que el PFC abarca fins on he arribat) és molt més gran que aquests dos prototips, qui sap si podré desenvolupar-lo sencer algun dia. De moment, estic molt content d'haver tingut la oportunitat d'arribar fins aquí. Gràcies a tothom que ho ha fet possible!
Aquest és el lema
de la marató extraordinària que TV3 farà per la pobresa. Sense pensar-hi gaire, un pensa que sempre està bé que es munti una marató, una acció solidària massiva del país, bla bla bla...
Fins ara la marató, em generava una sensació contraposada. Crec en la recerca pública, el finançament públic de la recerca científica és la garantia que es farà una recerca amb el finançament aplicat en funció del bé comú i no de la rendibilitat del projecte o del coneixement que hagi generat. L'exemple és la esgarrifant dada que els defensors de la recerca privada (estil estats units) no em poden respondre mai, i és que per molt pioners que siguin als EUA en recerca, la majoria dels recursos destinats a la recerca de la indústria farmacèutica és en la virilitat masculina i l'estètica femenina. No els culpo, no podem pretendre que les empreses inverteixin en el que ens interessa a nosaltres, per això no crec en "potenciar" (un eufemisme de desgravar i ajudar fiscalment) la recerca privada. I finançar en una recapta caritativa aquesta recerca posa en evidència la falta d'inversió pública i fins i tot permet que els nostres representants polítics hi comptin a l'hora de fer números fent que no sigui una aportació "extra" sinó al contrari.
Però d'altra banda, la marató anava acompanyada d'un component de donar visibilitat a malalties minoritàries, a la sensibilització cap a la prevenció, la solidaritat i el coneixement i és que hi ha molt més que el programa que recapta diners, moltíssims instituts i escoles del país reben xerrades i debats sobre el tema de torn.
El que és el 'colmo', però, és la marató per la pobresa. Aquí ja no hi passo. És una broma de mal gust que la televisió pública recapti diners per a que "ningú quedi fora de joc" després de la retallada i tancat el grifo de la Renda Mínima d'Inserció (la eina més potent que es tenia contra l'exclusió i pobresa), imposat el pagament de les receptes mèdiques, retallat la sanitat, l'educació, apujat el transport públic...
En fi, en aquest article ja explicava perquè estic en contra d'aquesta marató: "Caritat o impostos". Els motius en segueixen sent els mateixos.
Joan Colomo ha tret el segon volum del seu Producto Interior Bruto, és quasi obligat que aquest mes, la cançó sigui El fong i el llangardaix, una de les cançons que més m'agraden d'aquest disc juntament amb Mart, Ya Ves Andres i Mans Buides. Us deixo la cançó amb el videoclip de la cançó, que ja és en la llista d'Spotify de les cançons del mes.
Recomanació del mes: Anuari Media.cat- Els silencis mediàtics del 2011
El
silenci és una censura molt efectiva. A Media.cat, l'observatori crític dels
mitjans de comunicació catalans, cada any fan un recull dels temes
silenciats. La força de les grans empreses anunciants és desproporcionada davant uns mitjans que depenen dels ingressos dels seus anuncis.
Aquesta recomanació podeu considerar-la tant per l'anuari (un dels moments importants de l'any a Media.cat) com per el portal media.cat on s'hi van publicant estudis del tractament de les notícies dels diferents mitjans així com notícies que per un motiu o altre han quedat silenciades.
A twitter els podreu seguir a @MediacatCat. Podeu descarregar-vos l'anuari dels temes silenciats el 2011 aquí.
Frase del mes: "el riesgo de que la gente viva más de lo esperado" Gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde.
El FMI proposa modificar l'edat de jubilació davant el "problema" que la gent viu més de l'esperat. Després d'aquestes desafortunades paraules amb un missatge no gens desafortunat sinó intencionat, el FMI segueix demostrant que des d'un punt de vista econòmic no deixem de ser unitats de consum i despesa. Quan ens jubilem no sortim a compte i el fet que afortunadament l'esperança de vida s'hagi allargat i tants milions de persones gaudim de salut per arribar a viure més anys de la nostra vida resulta ser un problema.
Ja em direu fins a quin punt hem arribat. El funcionament de l'economia és una artificialitat, no deixa de ser com funcionem els humans, les institucions i empreses dominades per humans. Com hem deixat que alienin l'economia i la deslliguin de la responsabilitat de cada individu? Llavors no és que siguem mala gent, no, és que l'economia "funciona així". Quina estafa, com si no poguéssim governar-la, com si ningú fos responsable d'això. Quina rentada de cara als especuladors i directius financers agressius. No és que ells siguin els responsables, és l'economia. A cagar a la via.
No ho he pogut evitar. Aquest és un mes agitat musicalment i tot apunta que el proper també ho sigui, aquest mes hi ha dues cançons del mes, irrenunciables totes dues.
I és que quan Amniòtic Records publica alguna cosa és per a estar-hi atent. Ferran Palau, part del clan d'Anímic, publica aquest atemporal 'L'aigua del rierol' amb cançons delicades, que van quallant. He escollit una de les que en aquest moment més m'agraden i és que és un disc amb vida. Les cançons tenen el seu moment i a mesura que s'escolta es van cedint el protagonisme les unes a les altres com si fossin un grup de ciclistes en un velòdrom.
Però irrenunciable, també, és la reaparició d'en Paul Fuster en un disc (Repte) en català. N'hi haurà molts pels que la notícia és que Paul Fuster ha tret un disc en català. Crec que la notícia és que en Paul Fuster ha tret un disc. I és que fins que com a país no ens acostumem a valorar i celebrar la creació artística catalana i no la creació artística en català, ens allunyem de ser un país i ens apropem a una 'reserva ètnica'.
Tornant al disc, estic molt content que el canvi de llengua que es fa d'una manera natural i fins i tot lògica, sentint el disc. Crec que no s'ha perdut cap bocí del que jo escoltava fa uns anys i és el que celebro. Per qui no coneixia fins ara a Paul Fuster, vull recomanar enèrgicament que explori el seu passat musical que té autèntiques perles, estic segur que qui ja el coneix hi està d'acord.
Recomanació del mes:Home a l'aigua - llibre de poemes/aventures de Pau Gener Galin
Pocs cops es pot recomanar un llibre que encara no s'ha llegit. Però havent llegit i sentit el Pau (amic de Paul Fuster, per cert) estic segur que aquest home a l'aigua promet. Quan l'hagi llegit, prometo crítica. De moment, us recomano el llibre així com tot el que fa i ha fet en Pau Gener, un escriptor compromès, sensiblement contundent com només ho pot ser el que mesura i selecciona les paraules amb l'habilitat del poeta que és i creativament inquiet.
El president de la Generalitat ha tornat a menysprear a qui s'oposa a les seves polítiques amb la mateixa tàctica de sempre. I és que funciona. Des d'un punt de vista on el que fa la Generalitat és l'únic que es pot fer, tota queixa queda qüestionada i etiquetada de "pataleta", "ignorància" o "poca responsabilitat".
En saben. No hi ha millor batalla que la que es guanya sense lliurar-se. No hi ha hagut lloc a cap batalla ideològica si es pinten com a inevitables les retallades i no hi ha culpables més que els que van "gastar massa" si mai, mai de la vida, es parla dels ingressos. Han portat el debat al seu terreny, aquí només es parla de despesa. Si no hi ha diners, hem de gastar menys. La tramposa analogia amb la economia familiar.
Entonant el "a mi no m'agrada retallar però és l'únic que puc fer" ens deixa com irresponsables i demagogs als qui sabem que en política no hi ha mai una sola sortida (i recordem que només entrar es van rebaixar impostos a famílies adinerades).
La feina nostra doncs, amb un sol gest dialèctic, ja no és lliurar la batalla ideològica sinó convèncer i intentar cridar als quatre vents que HI HA ALTERNATIVA! I quan algun dia part de la societat catalana se n'hagi assabentat, podrem lliurar la batalla en la que cadascú haurà de decidir quina alternativa prefereix, la de les retallades de despesa o la de l'augment dels ingressos per part de qui té més, qui més guanya i qui més contamina.
En saben i tenen bons ajudants. Perquè la veritat es construeix a base d'informatius, telenotícies, diaris i ràdios. I ja veiem quins mitjans persisteixen i tenen més audiència. I quan la veritat ja és una molt concreta, quasi que no cal opinió.
De moment, els que ens queixem i denunciem l'espiral de recessió econòmica i pèrdua de drets de tot tipus a la que ens porten les seves polítiques, tots aquests seguim sent uns "irresponsables", uns "demagogs" o senzillament "no entenem la situació real del país".
"Protestant no s'aconsegueix res" Mariano Rajoy
Menys elaborada ha estat la resposta del president del govern espanyol. La seva batalla és una altra, la de desanimar i desarticular la creixent mobilització de repulsa a les mesures que ja ha pres el seu govern i a l'espera del gran paquet de retallades que s'ha anunciat però no concretat. Mentint no es va enlloc. No només és mentida sinó que la protesta ha estat una de les grans palanques de canvi al segle XX. La diferència entre segles, desafortunadament, és que la protesta va aconseguir guanyar molts drets. Avui estem protestant per defensar-los i intentar mantenir-los. Quina decadència.
Tinc l'esperança que la història posi cadascú al seu lloc. No vull haver d'explicar als meus fills i néts què era la seguretat social, que entre tots pagàvem els hospitals, les escoles, les universitats... vull que ho vegin amb els seus ulls. Vull, com els meus pares, explicar que les coses abans estaven pitjor.
Per això caldrà protestar molt més i molt més alt, perquè sí que s'aconsegueixen coses, així.
L'any passat, un dels meus grups preferits, Radiohead, van treure un disc nou després d'un llarg silenci. 'The king of limbs' no va ser rebut amb massa efusivitat per molts dels fans que esperàvem el disc amb ànsia. Però, al menys en el meu cas, després d'escoltar-lo més ha acabat sent un bon disc (ni molt menys dels millors). Sobretot, després de veure i sentir el directe al programa FROM THE BASSEMENT. Dues cançons noves es van sentir en aquest directe, Staircase i la que he escollit com a cançó del mes, the Daily Mail. Aquí us deixo el vídeo de la cançó:
Com ja debeu saber, aquesta i totes les cançons del mes, les podeu trobar a la llista de reproducció d'Spotify amb ja 45 cançons: Cançons del mes - walden III.
Cada cop trobem més idees i iniciatives innovadores que empoderen la ciutadania, cooperatives de consum, energètiques, banca ètica, etc. El crowdfunding o micromecenatge sorgeix en un moment en el que tant la subvenció pública a projectes artístics o de cooperació és complicada com el finançament per part dels bancs és una utopia. Verkami és una
plataforma per conseguir finançament de manera distribuida. Tothom pot ser micromecenes d'un projecte i tothom pot fer un projecte per a ser finançat d'aquesta manera.
Projectes com l'Anuari Mediacat dels temes més sil·lenciats a la premsa durant el 2011 o la campanya RobaNeta que elaborarà una guia per vestir-se sense contribuir a l'esclavitud han estat finançats recentment d'aquesta manera. Us recomano que hi feu un cop d'ull, tant al portal com als projectes perquè valen molt la pena.
Frase del mes:"hay que echar una culpa muy grande [a los políticos] porque no han sabido manejar la situación"
Emilio Botín, president del Banc Santander (el més important d'Espanya i un dels més importants d'Europa) no només s'expulsa les culpes del sector financer i concretament del seu banc sinó que apunta als polítics com a culpables de la crisi "perquè no la van saber manejar".
Ja sabeu que aquí he criticat molt com la política neo-liberal regnant a Europa (executada tant per PSOE com per CiU i PP amb una mica més de cruesa, s'ha de dir) però em sembla d'un cinisme i una poca vergonya molt gran que un home que actualment és investigat per frau fiscal (amb tota la seva família) i responsable d'un dels bancs més importants d'Europa culpi als polítics "perquè no els han vigilat prou".
Crec que sobren les paraules i que aquestes declaracions havien de ser la frase del mes descaradament.
Fa uns mesos vaig recomanar una cançó de Dirty Projectors, aquest mes recomano una nova cançó d'un disc col·laboració entre Dirty Projectors i la Björk. Un disc molt i molt recomanable.
Per a qui s'hagi despistat i no hagi conegut un dels booms de l'humor actual, us recomano Miguel Noguera. Tant el seu llibre Ultraviolencia com els seus Ultrashows (cada divendres al teatre Alexandra,10€ reservant entrada aquí). No es un monologuista, explica idees d'una manera difícil d'explicar. Us he preparat un tastet dels dos dies que va anar al Buenafuente.
Ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. I a l'ajuntament de Barcelona també s'hi han tornat. Sota l'argument de dinamitzar el comerç pel Nadal, s'ha instal·lat una gran pista de gel a plaça Catalunya. Amb una despesa energètica equivalent a 200 pisos de Barcelona, una immensa part de la plaça ha quedat privatitzada i només s'hi pot passar pagant 8€ l'hora.
Recordo moltes argumentacions dels que pel maig d'aquest any no estaven gaire còmodes amb l'acampadabcn. El mateix Xavier Trias deia al respecte: "és de lògica que en un país o ciutat la gent no s'apoderi de l'espai públic". Curiosa doble moral.
Trias pot privatitzar l'espai públic per dinamitzar l'economia i el 15M no podia socialitzar-lo per dinamitzar la democràcia?
Cançó del mes:Inner Light - the Seihos (2)
Fa poc més d'un any, la cançó del mes aquí al walden va ser Pretending, de the Seihos. Un any i dos mesos més tard, torno a recomanar-los perquè han tret un nou disc que han anomenat 2. La cançó que més m'agrada després d'unes quantes escoltes, és Inner Light (escolteu-la al Spotify perquè val la pena), ja està inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes. Com que de moment no hi ha cap videoclip del nou disc, us deixo amb el videoclip de Pretending. Llarga vida als the Seihos!
Com deia, ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. Vénen "les festes" i amb elles aquesta obligació de gastar, regalar i rebre regals. I masses cops acabem pensant "no se què regalar-li, té tot el que vol", per alguna cosa es regalen tantes colònies i perfums. I el ja típic regal tecnològic, que si la càmera de fotos, la de vídeo, el mòbil tàctil, l'ipad o el que sigui.
M'agrada el nadal, no cregueu. No dic que s'aboleixi ni que no ens regalem res. Ni tan sols estic contra de l'exitència de les càmeres, mòbils.. seria bastant hipòcrita. Però Nadal no vol dir el que fem ni l'existència dels mòbils vol dir que ens l'haguem de canviar cada any ni comprar un ipad perquè "no se què fa però segur que mola". Tots hi estem ficats, que consti que és una crítica a la que m'incloc.
Suposo que a tothom li rebel·la pensar "què li regalo si ho té tot?". A mi em rebel·la.
La recomanació d'aquest més, no només és en aquest sentit, és una publicació que tot
i ser del 2006, és un bon recull de 36 consells per a
fer un nadal més sostenible. Estan organitzats per temàtiques, no són només "els típics" i acompanya cada consell dels motius per donar-lo.
Frase del mes:El referéndum en Grecia es "una mala decisión"
Alfredo Pérez Rubalcaba, candidat del PSOE a les generals, no ha tardat en opinar sobre la proposta de Papandreu de fer un referèndum sobre el rescat per part de la unió europea i les seves dures condicions. Avui qui també ha respost a la proposta de referèndum han estat membres del mateix govern de Papandreu demanant la seva dimissió i la borsa. Les dues cares d'aquest gran eufemisme que és "els mercats" darrere del qual només hi ha especuladors que vetllen només pels seus diners.
Tothom té el seu dret en preocupar-se només per les seves coses, el que no pot ser és que aquest conjunt de interessos individuals i lucratius governin el món. Els mercats no han callat quan la democràcia pot imposar-se a la mercadocràcia, nosaltres tampoc podem fer-ho quan la mercadocràcia s'imposa a la democràcia i trobo que d'aquí dinou dies serà una bona oportunitat per no callar sense que vulgui dir que sigui suficient, ni molt menys.
Sobre el rescat de Grècia m'agradaria compartir un vídeo contundent de Daniel Cohn-Bendit, eurodiputat del grup Verd Europeu. Apassionat i indignat davant la hipocresia del que fa la UE amb Grècia, lucrar-se.
Cançó del mes: Tots els colors - Maria Coma (Magnòlia)
Era d'esperar, no hauria de ser cap sorpresa per a ningú que la cançó del mes sigui el single del nou disc de la Maria Coma, l'esplèndid Magnòlia que acaba de sortir. Qui vulgui sentir alguna cançó més al bandcamp hi trobareu 4 cançons més. Un disc senzillament imprescindible.
Fent la recomanació d'aquest llibre vull fer-vos una doble recomanació. D'una banda el llibre (de descàrrega gratuïta) escrit per Vicenç Navarro, Juan Torres i
Alberto Garzón amb pròleg de Noam Chomsky. L'economia que no expliquen a
les tertúlies ni "els experts" que sempre s'entrevisten a les teles i ràdios d'aquests mitjans tan plurals que tenim.
D'altra banda vull recomanar-vos un dels autors: Alberto Garzón i el seu blog Pijus economicus. La gran i grata sorpresa ha estat veure com des d'ATTAC-España ha fet el salt i és candidat per IU a Màlaga. I ja que estem de vídeos, us deixo amb un youtube d'un dels dies en que Alberto Garzón va anar al 59" de TV, un dels pocs programes on encara se senten veus de l'esquerra alternativa com ell o la Gemma Galdón. En sap molt i no li costa dir les coses per crues que sonin...
Us l'he posat aquí incrustat perquè el pugueu mirar un altre cop, no entendria que encara no haguéssiu vist 'lo último' de la Maria Coma, en quin món viviu?!. El disc es dirà Magnòlia, surt l'1 de novembre i aquest és el seu single: 'Tots els colors'.
Tela. Videoclip i cançó. Tela. Ja sabeu quina serà la cançó del mes que ve.
Durant la gira del Linòleum (que podeu sentir al Spotify), es podia notar un canvi. D'alguna manera els gats i la vessant més naïf perdien pes i forma. Amb aquest videoclip i els quatre avançaments (#1, #2, #3, #4) crec que es confirma aquest canvi.
No sóc crític musical (ni vull ser-ho) així que no parlaré de lletra, harmonia, melodies, producció ni arranjament, utilitzaré la mateixa Maria per descriure-ho tot plegat. És "com si sabés que sóc jo". D'alguna manera aquest videoclip és una de les coses que necessitava escoltar i veure, així de senzill i així de difícil: "és com si sabés que sóc jo". Sincerament espero que a vosaltres us passi el mateix.
Gent, la música catalana està en un molt bon moment i que ningú em malinterpreti, quan dic música catalana no parlo de música en català.
No he pogut triar, em quedo amb una frase del mes que és suma de dos "frases". Aquests dos hashtags ens han portat de cap a moltíssims, han estat la resposta a dues agressions a la democràcia i la cohesió social espanyola i catalana respectivament. La primera ha estat la reacció al #reformazo exprés de la Constitució Espanyola. Allò intocable que costava tant de modificar resulta que ni era tant intocable ni tant difícil de modificar.
I és que de cop hi havia molta pressa, molta, així que han aprovat urgentment una modificació que entra en vigor al 2018. Alguna cosa no acaba de quadrar oi? La reforma no és un detall, limita el dèficit públic en un 0,4% del PIB a l'estat i la demanda sembla òbvia: si s'ha de canviar la constitució i incloure un dels mandats neoliberals, fem un referèndum. Doncs no, el pacte PP-PSOE ha estat nítid.
Resposta de la borsa el mateix dia que s'aprovava al congrés és una de les pitjors baixades de l'any. Vaja. Tot perd el sentit. Us recomano sentir la intervenció de Gaspar Llamazares al congrés sobretot recomano les veritats indignants que diu entre el minut 4:40 i el minut 7. En fi, moltes coses a dir però que s'han dit àmpliament.
D'altra banda hi ha hagut el #jonoacato, referent a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el model d'immersió lingüística que ha estat l'èxit no només de l'educació al nostre país. I jurídicament ens trobem amb un problema molt gran, a què hem de fer cas, a la llei d'educació o al TSJC? Com pot treure un Tribunal Superior de Justícia una sentència que va contra una llei? No sóc ni molt menys expert en dret però em sorprèn aquesta incongruència...
No podem renunciar al català com a llengua vehicular, senzillament és innegociable i si cal fer desobediència civil, s'haurà de fer. Com en tots els 'innegociables' que ens puguin sorgir pel camí.
Cançó del mes: Dream Brother - Jeff Bucley (Grace)
Aquest mes retorno als meus orígens. Una de les meves cançons preferides d'un dels meus cantants preferits. Crec que no es pot afegir gaire cosa més. Us deixo el vídeo d'aquesta cançó en directe (amb un so extraordinàriament bo) a Chicago el 1995.
La associació Retorna és una associació que vol promocionar el SDDR, el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn com un sistema de reciclatge més eficient. Des de fa uns dies està fent un tour per deu ciutats espanyoles, -del 15 al 25 de setembre farà una parada a Barcelona- en el que vol demostrar com funciona tant a la ciutadania com a les administracions. Tothom qui s'hi apropi amb envasos (llaunes o ampolles de plàstic de fins a 2l) podrà dipositar-los i rebrà 5cèntims d'euro per cadascun. Podeu seguir el seu perfil del twitter on van explicant com evoluciona aquest Tour.
Per a qui li interessi, us animo a llegir més sobre el SDDR i alguns articles que s'han fet des de diferents costats sobre el sistema, sobre la nova llei de residus que finalment el contempla com a opció:
Frase del mes:"Las elecciones generales se celebraran el próximo dia 20 de Noviembre" José Luís Rodriguez Zapatero
Uns dies després que el CIS deixés entreveure un cert #efectoRubalcaba que ràpidament la xarxa va entomar per engrandir, ridiculitzar o menysprear en funció de la sensibilitat de cadascú; el president del govern ens ha confirmat que les eleccions generals seran avançades a la tardor d'aquest mateix any.
Així que tornin a engegar les maquines els partits i tornin a armar-se de paciència la ciutadania que venen altre cop eleccions. Una data que crec que almenys als partits els agafa amb els pixats al ventre. Les eleccions es convoquen amb un PSC i una ERC pendents d'un congrés que els doni una nova direcció, una nova cara i un full de ruta per refundar-se. Potser exagero, no se si tenen previst fer un rentat de cara i prou però en fi, desconec el seu funcionament, la naturalesa de les seves bases i del seu electorat així que només em remeto a desitjar que resulti tant d'esquerres com els sigui possible.
La dreta crec que els agafen preparats i armats de forces. A curt i a llarg termini, la dreta està en un bon moment. La onada neoliberal que està tenyint Europa de blau els últims anys se suma als bons resultats de les últimes eleccions per part del PP i CiU. Pel que fa a ICV, IU, Compromís i la recén creada EQUO la data de les eleccions arriba en ple debat sobre la complicada unitat de les esquerres en un moment polític complicat per anar cadascú a la seva. Podeu dir-hi la vostra a l'enquesta del mes!
En fi, molt en la línia de #nolesvotes, diré que en el fons ZP en la política econòmica i fiscal de l'estat ha fet si fa no fa el mateix que hauria fet Rajoy així que només espero que hi hagi un avís important i espero que constructiu i útil. Un avís important hauria de transformar-se en un revés als grans: PP, PSOE, CiU i PNV i quan dic que aquest revés ha de ser constructiu i útil em refereixo a que el revés no sigui abstenció o vots blancs i nuls.
Cançó del mes: Hearts a mess - Gotye (Like drawing blood)
Una cançó descoberta recentment en una curiosa pel·lícula, només sentir-la un cop em va cridar l'atenció i amb poc temps ha arribat a agradar-me molt i molt. El videoclip no m'apassiona per això comparteixo amb vosaltres la portada del disc, una portada molt literal si tenim en compte el nom del disc.
Aleix Saló és un dibuixant de còmic català de 28 anys que ha triomfat. Així de clar. La majoria sabem qui és perquè hem vist, revisitat i compartit vàries vegades el que va ser pensat com un video complement-promoció del seu llibre amb el mateix nom que el vídeo: Españistán. Aquí teniu per qui encara no l'hagi vist (però on viviu!?)
Però un cop vist el vídeo, pel qual va rebre algunes crítiques que va respondre magistralment, us convido a visitar el seu blog on hi penja les seves tires còmiques, a mi m'encanten.
Ara ja sabeu si sou dels que us voleu comprar el llibre. Per fotuts que estiguem, per molt que les perspectives siguin encara pitjors. Per molt que la nostra generació ja no siguem aquella que explicarà "la guerra civil" sinó "com era aquella època amb escoles, hospitals i pensions públiques"...
Frase del mes: "El problema de la piratería es un problema de la sociedad, de la quiebra de unos valores morales"
Això va dir Teddy Bautista, president del consell de direcció d'SGAE detingut per un pressumpte apropiació indeguda el 2005 en un debat (Video al segon 30). El que està passant em sembla un molt bon exemple del que en penso de l'SGAE. Crec que és necessari un sistema que garanteixi que els creadors d'una obra artística han de cobrar de tota activitat comercial que se'n tregui de la seva música, crec en els drets d'autor. He estat prou vinculat en el món musical per veure que no es pot pretendre que els músics visquin només dels concerts, per exemple. Però no estic d'acord en absolut en l'execució d'aquest concepte que n'ha fet l'SGAE ni en la recaptació ni en el repartiment que és més injust fins i tot que la recaptació.
Dic que el que passa és un bon exemple del que en penso de l'SGAE perquè així com crec que una mala gestió dels drets d'autor han de portar a un raonament contra els mateixos, un pressumpte cas d'apropiació indeguda no s'ha de carregar l'SGAE. Així, no carregaré contra la societat que gestiona els drets d'autor genèricament per un cas en el que està implicada la cúpula directiva, hi carregaré perquè no m'agrada com funciona.
Precisament en aquesta línia va l'enquesta del mes, quina és la vostra postura entorn els drets d'autor?
Cançó del mes:Màgic - Joan Colomo (Producto Interior Bruto vol.1 )
Ja fa uns mesos, Joan Colomo va tenir cançó del mes amb Camí. Ara, el seu nou disc conté unes quantes perles, entre elles Hort Mort (amb la col·laboració del Petit de Cal Eril), Màgic o Malestar. A l'espera que el disc estigui al Spotify, tot el que puc compartir és aquest video de Ràdio Arenys amb la versió acústica d'aquest Màgic que m'agrada fins i tot més que la versió del disc. Espero que us agradi:
Aquest interessantíssim blog fet per Oriol Canosa i Àlex Canosa si bé té un contingut molt divers, el que és invariable és la rigorositat amb la que estan fets els articles. Són especialistes en la recerca d'informació i sempre enllacen les fonts utilitzades en cada article. Són especialistes en fer articles on trenquen tòpics o idees preestablertes, per exemple o curiositats, temes de medi ambient, cultura de la pau, etc. sempre des de la rigorositat que deia i amb un objectiu de fer pedagogia. Us el recomano, és un d'aquests blogs que s'han d'anar visitant sovint.
Podreu anar veient els nous articles a la secció de "...han dit" de la barra lateral.
Felip Puig, Conseller d'Interior, segueix amb la mateixa actitud respecte l'actuació dels mossos d'esquadra del 27 de maig. A ningú se li havia passat pel cap que l'acampada de plaça catalunya fos ni de lluny violenta, l'espectacle lamentable i a l'hora heroic per part del moviment va ser en com va reaccionar pacíficament davant un desallotjament sense avís ni intent de mediació -Puig només arribar ja va carregar-se la unitat de mediació dels mossos- deixant el paper dels mossos públicament en evidència. Tota violència va ser per part seva, exclusivament. I jo crec que el pitjor és l'actitud que ha seguit tenint.
Molts m'estan recordant que amb Saura, els mossos també van actuar violentament, i tant, aquí al walden en vaig parlar. Quines són les diferències dels dos casos? Primer, l'ordre de desallotjament, en un cas el rector de la universitat va instar el desallotjament però segon i més important, vistes les actuacions policials el conseller d'interior va dir: "les intervencions policials no es van ajustar al principi de proporcionalitat en l'ús de la força" i va obrir una investigació per depurar les responsabilitats que va acabar per cessar el director general dels mossos. Felip Puig segueix dient que no se'n penedeix o diu falsedats com "la culpa del que va passar la tenen els violents" o "no es va agredir cap periodista". La diferència és claríssima, en un cas les agressions distaven de la ideologia del conseller i aquest cop no.
I no me n'amago, molts estan demanant sempre autocrítica a la política. Aquests dies no faig com si aquells dies no existissin sinó que confronto clarament què va passar en un cas i què ha passat ara. No són acceptables aquestes càrregues policials (que a més en el cas recent no hi havia violència per part dels manifestants) i el conseller no les ha d'acceptar i canviar el que calgui, si cal, el director general. El problema és que Felip Puig les veu acceptables i en canvi no troba acceptables el codi ètic, les càmeres a les comissaries, el programa contra la violència de gènere o la unitat de mediació. No hi ha on comparar.
Cançó del mes: La gent així - Nico Roig (Tornada del genoma humà)
La firma Amniòtic Records (u_mä, Maria Coma, Inspira, Pau Vallvé) ha fet un nou fitxatge, es diu Nico Roig i treu el seu primer disc sota el seu nom tot i tenir una llarga carrera musical, Tornada del genoma humà un disc "que parteix de la guitarra i la veu, com a fils conductors sobre els quals cada cançó troba intuïtivament el seu propi acompanyament musical" i d'enregistrament casolà. De les 11 cançons del disc em quedo amb La gent així tot i que com que no té videoclip us deixo amb Autobús buit, una cançó tant senzilla com bonica:
Portal de FETS-Finançament Ètic i Solidari, una associació que agrupa entitats del 3r sector i l'economia social i solidària que intenta donar difusió a totes les opcions de banca ètica i transparent així com conscienciar sobre la importància d'on i a qui deixem els diners. En el portal podreu veure les diferents opcions que teniu per passar a la banca ètica i no ser còmplices del finançament de la industria armamentística, l'especulació alimentària o altres xacres mundials.
