Maig

Frase del mes: Que ningú es quedi fora de joc

Aquest és el lema de la marató extraordinària que TV3 farà per la pobresa. Sense pensar-hi gaire, un pensa que sempre està bé que es munti una marató, una acció solidària massiva del país, bla bla bla...

Fins ara la marató, em generava una sensació contraposada. Crec en la recerca pública, el finançament públic de la recerca científica és la garantia que es farà una recerca amb el finançament aplicat en funció del bé comú i no de la rendibilitat del projecte o del coneixement que hagi generat. L'exemple és la esgarrifant dada que els defensors de la recerca privada (estil estats units) no em poden respondre mai, i és que per molt pioners que siguin als EUA en recerca, la majoria dels recursos destinats a la recerca de la indústria farmacèutica és en la virilitat masculina i l'estètica femenina. No els culpo, no podem pretendre que les empreses inverteixin en el que ens interessa a nosaltres, per això no crec en "potenciar" (un eufemisme de desgravar i ajudar fiscalment) la recerca privada. I finançar en una recapta caritativa aquesta recerca posa en evidència la falta d'inversió pública i fins i tot permet que els nostres representants polítics hi comptin a l'hora de fer números fent que no sigui una aportació "extra" sinó al contrari.

Però d'altra banda, la marató anava acompanyada d'un component de donar visibilitat a malalties minoritàries, a la sensibilització cap a la prevenció, la solidaritat i el coneixement i és que hi ha molt més que el programa que recapta diners, moltíssims instituts i escoles del país reben xerrades i debats sobre el tema de torn.

El que és el 'colmo', però, és la marató per la pobresa. Aquí ja no hi passo. És una broma de mal gust que la televisió pública recapti diners per a que "ningú quedi fora de joc" després de la retallada i tancat el grifo de la Renda Mínima d'Inserció (la eina més potent que es tenia contra l'exclusió i pobresa), imposat el pagament de les receptes mèdiques, retallat la sanitat, l'educació, apujat el transport públic...

En fi, en aquest article ja explicava perquè estic en contra d'aquesta marató: "Caritat o impostos". Els motius en segueixen sent els mateixos. 

Cançó del mes: El fong i el llangardaix - Joan Colomo (Producto Interior Bruto Vol.2)

Joan Colomo ha tret el segon volum del seu Producto Interior Bruto, és quasi obligat que aquest mes, la cançó sigui El fong i el llangardaix, una de les cançons que més m'agraden d'aquest disc juntament amb Mart, Ya Ves Andres i Mans Buides. Us deixo la cançó amb el videoclip de la cançó, que ja és en la llista d'Spotify de les cançons del mes.

Recomanació del mes: Anuari Media.cat - Els silencis mediàtics del 2011

El silenci és una censura molt efectiva. A Media.cat, l'observatori crític dels mitjans de comunicació catalans, cada any fan un recull dels temes silenciats. La força de les grans empreses anunciants és desproporcionada davant uns mitjans que depenen dels ingressos dels seus anuncis. 

Aquesta recomanació podeu considerar-la tant per l'anuari (un dels moments importants de l'any a Media.cat) com per el portal media.cat on s'hi van publicant estudis del tractament de les notícies dels diferents mitjans així com notícies que per un motiu o altre han quedat silenciades. 

A twitter els podreu seguir a @MediacatCat. Podeu descarregar-vos l'anuari dels temes silenciats el 2011 aquí.

Abril

Frase del mes: "el riesgo de que la gente viva más de lo esperado" Gerent del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde.

El FMI proposa modificar l'edat de jubilació davant el "problema" que la gent viu més de l'esperat. Després d'aquestes desafortunades paraules amb un missatge no gens desafortunat sinó intencionat, el FMI segueix demostrant que des d'un punt de vista econòmic no deixem de ser unitats de consum i despesa. Quan ens jubilem no sortim a compte i el fet que afortunadament l'esperança de vida s'hagi allargat i tants milions de persones gaudim de salut per arribar a viure més anys de la nostra vida resulta ser un problema.

Ja em direu fins a quin punt hem arribat. El funcionament de l'economia és una artificialitat, no deixa de ser com funcionem els humans, les institucions i empreses dominades per humans. Com hem deixat que alienin l'economia i la deslliguin de la responsabilitat de cada individu? Llavors no és que siguem mala gent, no, és que l'economia "funciona així". Quina estafa, com si no poguéssim governar-la, com si ningú fos responsable d'això. Quina rentada de cara als especuladors i directius financers agressius. No és que ells siguin els responsables, és l'economia. A cagar a la via.

Cançons del mes:  

Ja no sap greu - Paul Fuster (Repte)

I estels - Ferran Palau (L'aigua del rierol)

No ho he pogut evitar. Aquest és un mes agitat musicalment i tot apunta que el proper també ho sigui, aquest mes hi ha dues cançons del mes, irrenunciables totes dues.

I és que quan Amniòtic Records publica alguna cosa és per a estar-hi atent. Ferran Palau, part del clan d'Anímic, publica aquest atemporal 'L'aigua del rierol' amb cançons delicades, que van quallant. He escollit una de les que en aquest moment més m'agraden i és que és un disc amb vida. Les cançons tenen el seu moment i a mesura que s'escolta es van cedint el protagonisme les unes a les altres com si fossin un grup de ciclistes en un velòdrom.

Però irrenunciable, també, és la reaparició d'en Paul Fuster en un disc (Repte) en català. N'hi haurà molts pels que la notícia és que Paul Fuster ha tret un disc en català. Crec que la notícia és que en Paul Fuster ha tret un disc. I és que fins que com a país no ens acostumem a valorar i celebrar la creació artística catalana i no la creació artística en català, ens allunyem de ser un país i ens apropem a una 'reserva ètnica'.

Tornant al disc, estic molt content que el canvi de llengua que es fa d'una manera natural i fins i tot lògica, sentint el disc. Crec que no s'ha perdut cap bocí del que jo escoltava fa uns anys i és el que celebro. Per qui no coneixia fins ara a Paul Fuster, vull recomanar enèrgicament que explori el seu passat musical que té autèntiques perles, estic segur que qui ja el coneix hi està d'acord. 

Recomanació del mes: Home a l'aigua - llibre de poemes/aventures de Pau Gener Galin

Pocs cops es pot recomanar un llibre que encara no s'ha llegit. Però havent llegit i sentit el Pau (amic de Paul Fuster, per cert) estic segur que aquest home a l'aigua promet. Quan l'hagi llegit, prometo crítica. De moment, us recomano el llibre així com tot el que fa i ha fet en Pau Gener, un escriptor compromès, sensiblement contundent com només ho pot ser el que mesura i selecciona les paraules amb l'habilitat del poeta que és i creativament inquiet. 

Dret al treball, piquets i violències

Divendres va ser un dia de ressaca, la Vaga General de dijous encara omple els murs de Facebook i els timeline del twitter de molts amb valoracions i reflexions sobre tot el dia amb especial presència de referències al que va passar al centre de Barcelona i els detinguts del matí en insòlita presó preventiva.

Divendres tot just s'acabava un dia de 48h per a molta gent. Gent que des que començava el dijous -a les 00h- s'organitzaven per a aturar el país amb els piquets i no van parar fins a l'hora de la manifestació massiva al Passeig de Gràcia. A tota aquesta gent, de plataformes veïnals, de sindicats, d'assemblees de treballadors i un llarg etcètera en que tothom qui va participar-hi se senti al·ludit: mil gràcies perquè ahir, per molt que els de can Godó diguin el contrari, la vaga va ser tot un èxit.

Un èxit en un context extremadament difícil. En el moment on pesava molt la precarietat extrema, la necessitat econòmica de la gran majoria, l'amenaça i coacció exercides per moltes empreses i el qüestionament continu de l'efectivitat, el sentit i perquè no el propi dret a fer la vaga, un moment on més que mai la decisió dels treballadors a exercir el seu dret a fer vaga era més difícil de prendre, el país es va aturar.

I cal dir-ho, es va aturar gràcies, també, als nombrosos piquets. 

Piquets que van ser els primers blancs de l'artilleria mediàtica de la dreta aconseguint en molts casos la condemna moral de molts i moltes dels que creien en la vaga i que l'exercien. Normal però injust. Els piquets no són cosa d'avui, són també responsables dels drets guanyats, esgarrapats, aconseguits després de molta lluita d'anys que ens estan robant un a un. Si acceptem aquests drets laborals i socials guanyats fins ara, acceptem com s'han aconseguit. O una cosa o l'altra, quedar-se amb els drets i criticar els piquets em sembla un gest hipòcrita.

I avui ningú parla del dret al treball.

De cop, tots els que ahir el defensaven avui se n'obliden i a una altra cosa. Només se'n recorden d'aquest dret el dia de vaga mentre la resta de dies hi ha 5 milions d'aturats que volem exercir-lo i és que avui, els mateixos que parlaven del dret a treballar parlen de violència. 

Sobre això tinc vàries coses a dir-hi. Sí, hi va haver aldarulls i sonats a Barcelona. No els aplaudeixo ni crec que sigui la manera, però els entenc perfectament.

Per mi no és la manera. Jo crec que no aconseguirem canviar res si no som una majoria, i més enllà d'eslògans ben trobats, no són el 99%. Si bé és veritat que l'1% ho sap, nosaltres, el 99% no tenim consciència de ser-ho. Si algun dia ho arribem a aconseguir, podrem canviar tot el que vulguem organitzant-nos. En la línia d'aconseguir ser aquesta majoria que realment som, la violència no hi ajuda gens. Molts no volen estar en la mateixa lluita que els que lluiten amb violència, per això crec que és contraproduent.

Sense deixar de recordar que la violència va ser molt minoritària i que no s'ha de relacionar amb la majoria pacífica, crec que cal contestar també al que es diu des d'Interior. No són gent amb ganes de trencar coses, no és igual que els brètols que després de celebrar que el Barça ha guanyat la lliga trenquen bancs i cabines. Ahir la violència era una resposta a la violència del sistema, ahir la violència era fruit de la desesperació, de la injustícia repetida i en augment.

La violència d'ahir al centre de Barcelona no té res a veure amb la violència estructural del sistema, amb la pobresa extrema a la que arriben moltes persones mentre es rescaten bancs i caixes amb beneficis immorals, no té res a veure amb la violència que representa ser desnonat d'un pis mentre un dels culpables de la crisi que t'ha posat en aquesta situació somriu a la seva cadira de ministre d'economia, no té res a veure amb la violència de tancar hospitals, unitats i allargar llistes d'espera mentre les grans riqueses i empreses segueixen tenint comptes en paradisos fiscals.

Com poden condemnar-la tant quan un dels ministres en feia negoci, de la violència?

Hi ha moltes formes de violència, que la menys explícita no passi desapercebuda per a que puguem ser justos i denunciar-les totes.

El que no es pot tolerar és el barregem-ho tot, el confonem al personal i vinculem les destrosses del vespre amb els detinguts al matí per argumentar la presó preventiva sense fiança a diferència de Matas, Millet, Montull i una llarga llista de gent. Uns nanos que tallaven un carrer amb uns containers al matí és profundament desproporcionat que hagin d'esperar a un judici a la presó.

Estem vivint una llarga ressaca en la que han aconseguit que més que celebrar l'èxit de la mobilització, estiguem pendents dels nostres companys a la presó mentre als mitjans públics es criminalitzi tot el que va passar al 29M per pocs centenars de persones.

Més val que ens refem ben ràpid, ja hi ha nous motius per a no aturar-se i seguir la lluita pacífica però enèrgica. L'amnistia fiscal pels que han defraudat milions durant anys, la pujada de l'energia, les retallades dels pressupostos (a excepció de l'església i en menys mesura defensa)... No tenim opció, no podem parar perquè, de gran, volem ser uns avis com cal i que al explicar les nostres 'batalletes', siguin totes victòries i conquestes socials.

Un avi com cal

A vegades recordo la postura amb què la majoria de fills i néts entomàvem una sessió de "batalletes" dels pares o avis. Aquella postura entre la resignació i l'avorriment mentre m'explicaven "ui, que això i allò altre, abans ni pensar-ho..." Un munt de coses que si bé n'entenia el significat, fins que he sigut més gran no he pogut arribar a entendre'n la magnitud. Quina gran lluita hi ha hagut, quantes vides senceres, morts, llàgrimes i suor per arribar aquí.

Quina por m'entra quan penso que les nostres "batalletes" potser siguin ben diferents. 

Quina actitud seria la dels nostres fills i filles al sentir-nos explicar-los que abans la gent que no tenia diners també podia anar a l'hospital perquè el pagàvem entre tots? Entomaran amb avorriment que els expliquem amb un nus a la gola que ja sabíem que estàvem acabant-nos els recursos i provocant un canvi climàtic? 

No en tinc prou amb posar tots els esforços en procurar no tenir cap motiu per avergonyir-me'n. No en tinc prou. No és qüestió de lliurar-se d'una culpa individual, és que això no pot arribar a passar. 

Val més que ens posem tots les piles. Ja no és suficient la pròpia mobilització, és completament insuficient davant el que ens enfrontem: la resignació i l'escepticisme de la majoria. No ens podem permetre, en un moment tant crucial de la nostra història, el dubte dels qui d'una manera o altra estem preocupats per l'estat del benestar, per la sanitat, l'educació, el transport públics. 

Tots i totes hem de deixar de ser un element reflexiu ("perquè faré vaga?") i convertir-nos en un actor mobilitzador ("com puc convèncer a amics/companys de feina/familiars de fer vaga?").

Tenim recursos a tot arreu, cadascú els pot trobar d'allà on li agradi més però hem de convèncer a tothom qui tinguem al voltant que s'incorporin a la lluita. El 29 de Març es lliura una batalla important la Vaga General i seguirem després. Serà llarg, serà dur, hi haurà més batalles perdudes, però no podem fer res més que plantar-hi cara. Si no què?

Espero poder ser el pare i l'avi pesat que explica "batalletes" de com ens va costar aconseguir això i allò altre. Crec que és el que més desitjo, vosaltres no?

Març

Frases del mes:  

"No han entès la situació del país" Artur Mas

El president de la Generalitat ha tornat a menysprear a qui s'oposa a les seves polítiques amb la mateixa tàctica de sempre. I és que funciona. Des d'un punt de vista on el que fa la Generalitat és l'únic que es pot fer, tota queixa queda qüestionada i etiquetada de "pataleta", "ignorància" o "poca responsabilitat".

En saben. No hi ha millor batalla que la que es guanya sense lliurar-se. No hi ha hagut lloc a cap batalla ideològica si es pinten com a inevitables les retallades i no hi ha culpables més que els que van "gastar massa" si mai, mai de la vida, es parla dels ingressos. Han portat el debat al seu terreny, aquí només es parla de despesa. Si no hi ha diners, hem de gastar menys. La tramposa analogia amb la economia familiar.

Entonant el "a mi no m'agrada retallar però és l'únic que puc fer" ens deixa com irresponsables i demagogs als qui sabem que en política no hi ha mai una sola sortida (i recordem que només entrar es van rebaixar impostos a famílies adinerades).

La feina nostra doncs, amb un sol gest dialèctic, ja no és lliurar la batalla ideològica sinó convèncer i intentar cridar als quatre vents que HI HA ALTERNATIVA! I quan algun dia part de la societat catalana se n'hagi assabentat, podrem lliurar la batalla en la que cadascú haurà de decidir quina alternativa prefereix, la de les retallades de despesa o la de l'augment dels ingressos per part de qui té més, qui més guanya i qui més contamina.

En saben i tenen bons ajudants. Perquè la veritat es construeix a base d'informatius, telenotícies, diaris i ràdios. I ja veiem quins mitjans persisteixen i tenen més audiència. I quan la veritat ja és una molt concreta, quasi que no cal opinió.

De moment, els que ens queixem i denunciem l'espiral de recessió econòmica i pèrdua de drets de tot tipus a la que ens porten les seves polítiques, tots aquests seguim sent uns "irresponsables", uns "demagogs" o senzillament "no entenem la situació real del país".

"Protestant no s'aconsegueix res" Mariano Rajoy

Menys elaborada ha estat la resposta del president del govern espanyol. La seva batalla és una altra, la de desanimar i desarticular la creixent mobilització de repulsa a les mesures que ja ha pres el seu govern i a l'espera del gran paquet de retallades que s'ha anunciat però no concretat. Mentint no es va enlloc. No només és mentida sinó que la protesta ha estat una de les grans palanques de canvi al segle XX. La diferència entre segles, desafortunadament, és que la protesta va aconseguir guanyar molts drets. Avui estem protestant per defensar-los i intentar mantenir-los. Quina decadència.

Tinc l'esperança que la història posi cadascú al seu lloc. No vull haver d'explicar als meus fills i néts què era la seguretat social, que entre tots pagàvem els hospitals, les escoles, les universitats... vull que ho vegin amb els seus ulls. Vull, com els meus pares, explicar que les coses abans estaven pitjor.

Per això caldrà protestar molt més i molt més alt, perquè sí que s'aconsegueixen coses, així.

Cançó del mes: The daily mail - Radiohead (The Daily Mail & Staircase)

L'any passat, un dels meus grups preferits, Radiohead, van treure un disc nou després d'un llarg silenci. 'The king of limbs' no va ser rebut amb massa efusivitat per molts dels fans que esperàvem el disc amb ànsia. Però, al menys en el meu cas, després d'escoltar-lo més ha acabat sent un bon disc (ni molt menys dels millors). Sobretot, després de veure i sentir el directe al programa FROM THE BASSEMENT. Dues cançons noves es van sentir en aquest directe, Staircase i la que he escollit com a cançó del mes, the Daily Mail. Aquí us deixo el vídeo de la cançó: 

Com ja debeu saber, aquesta i totes les cançons del mes, les podeu trobar a la llista de reproducció d'Spotify amb ja 45 cançons: Cançons del mes - walden III.


Recomanació del mes: Verkami.com - Micromecenatge

Cada cop trobem més idees i iniciatives innovadores que empoderen la ciutadania, cooperatives de consum, energètiques, banca ètica, etc. El crowdfunding o micromecenatge sorgeix en un moment en el que tant la subvenció pública a projectes artístics o de cooperació és complicada com el finançament per part dels bancs és una utopia. Verkami és una plataforma per conseguir finançament de manera distribuida. Tothom pot ser micromecenes d'un projecte i tothom pot fer un projecte per a ser finançat d'aquesta manera.

Projectes com l'Anuari Mediacat dels temes més sil·lenciats a la premsa durant el 2011 o la campanya RobaNeta que elaborarà una guia per vestir-se sense contribuir a l'esclavitud han estat finançats recentment d'aquesta manera. Us recomano que hi feu un cop d'ull, tant al portal com als projectes perquè valen molt la pena.

...en quin moment?!

Divendres a l'ajuntament de Barcelona es va celebrar un ple sobre l'estat de la ciutat. Arran del debat que s'hi va fer (molt buit, ideològicament parlant) i el debat paral·lel a twitter amb comentaris de baix nivell per part d'alguns regidors, vull compartir algunes preguntes que últimament em ballen pel cap...

Quan una persona dormint al carrer deixa de ser un problema d'exclusió i es torna un problema de civisme? 

En quin moment un home demanant almoina va deixar de ser un problema de pobresa i es va convertir amb un problema de seguretat ciutadana? 

Quan els límits del parc natural de Collserola van deixar de ser per a la seva protecció i es tornaren les portes de Collserola? 

Des de quan participació ciutadana deixa de ser la creació de nous espais de debat com els consells de barri i es converteix en una compta de twitter de l'alcalde que ni tan sols porta ell? 

Quin dia potenciar la mobilitat sostenible es va convertir en apujar la tarifa del transport públic i rebaixar-ne els serveis però desgravar l'ús del cotxe, apujar la tarifa del bicing però fer gratis l'àrea verda? 

En quin moment el 0-3 va deixar de ser una etapa educativa i es torna amb conciliació laboral? Quan les escoles bressol públiques es van convertir en guarderies privades? 

I finalment, el que ho permet tot, els diners. Quan s'ha decidit que tot i ser Barcelona de les poques (o l'única) gran ciutat de l'estat amb finances sanejades, calia rebaixar la fiscalitat que ho havia fet possible?

...en quin moment?! En el moment que Xavier Trias va ser investit alcalde de l'ajuntament de Barcelona amb els vots, sempre és bo recordar, de Jordi Portabella i Joan Laporta. Senyors, senyores, se'ns acumula la feina.

Caritat o impostos?

Ja fa unes setmanes que es va anunciar que TV3 farà una marató excepcional contra la pobresa. La polèmica no va tardar, després de retallar la Renda Mínima d'Inserció (coneguda com a PIRMI) i desmuntar part del sistema encarregat de treballar per a que ningú quedi despenjat en aquests moments tan difícils, des de la televisió pública es fa una gran col·lecta caritativa.

Aquest exemple em serveix per a fer una comparació dels diferenciats models de tractar la pobresa i la exclusió social de dreta i esquerra; la caritat davant el dret a una vida digna.

Es pot entendre tal i com ho he escrit que la dreta no vol que la gent tingui una vida digna, ni molt menys. Entendre que tenir una vida digna és un dret, no només implica voluntat sinó que comporta que com a dret de totes les persones, algú ha de garantir que es compleix, la intervenció pública és necessària per a que tothom tingui el dret a l'existència, a una vida digna. La caritat deixa en mans de la benevolència de la gent i per tant, és la gent la que decideix o no si exerceix la caritat i on. Això no només situa els recursos disponibles a la voluntat de la gent sinó que també condiciona en quines problemàtiques d'exclusió es treballa i quines no. Obre la p

orta a col·lectius menystinguts als qui ningú atén per problemàtics, mala imatge o "invisibilitat" social.

És clar que no estem parlant de blanc o negre ni la intervenció de l'administració té perquè estar contraposada a la caritat en el sentit més ampli. Sempre hi ha hagut una col·laboració entre el tercer sector (entitats sense ànim de lucre que treballen en el món de la caritat) i l'administració, Barcelona n'és un bon exemple. Però el que és al meu entendre clau i inamovible és que l'administració corresponent ha de ser la que lidera i vetlla per a que ningú es quedi enrere. No pot haver-hi de cap manera un condicionament a la generositat de la gent o a circumstàncies econòmiques, per això és l'administració qui ha de garantir l'existència d'una xarxa de protecció per a que a última instància ningú quedi enrere.

És cert que la nostra història condiciona el nostre present i en aquest aspecte la existència de les nombroses organitzacions benèfiques té relació amb l'església i el concepte cristià de caritat. A vegades, els partidaris de la caritat entesa d'aquesta manera argumenten que cal potenciar l'esperit caritatiu de cadascú. Hi estic d'acord, però a més, crec que cal potenciar el sentiment de col·lectiu que funciona i tira endavant perquè es relaciona i coopera. No estic d'acord en que l'acte de solidaritat sigui individual. No s'ha oblidar que en la nostra història hi ha altres exemples de com articular la solidaritat col·lectiva com eren les societats de socors mutu, de les primeres organitzacions del moviment obrer.

Sóc molt més partidari d'aquest tipus de solidaritat, la que s'estructura des del col·lectiu, la que tots hi posem i qui més té, més hi posa. Organitzar-nos conjuntament i exercir aquesta solidaritat de manera habitual, de manera natural i no com actes puntuals subjectes a la voluntat individual. Aquesta organització  és l'estat, l'administració, sigui Generalitat, Ajuntament o Govern de l'estat en la forma i àmbit que cadascú sigui partidari (independentistes, federalistes, autonomistes, etc.) i aquesta solidaritat són el que anomenem impostos.

El problema és que hem deixat que ens pintessin els impostos com una imposició que hem però no volem exercir però a l'hora donatius i actes de caritat com a gestos lloables. A l'hora, qui s'escapen dels impostos són espavilats i llestos mentre que no donar a la marató és ser egoísta. Cal revertir aquesta connotació que tenen els impostos i recuperar-ne el significat original.

Tot el terreny que van guanyar les lluites obreres en aquest i molts països d'Europa per a que la caritat i la beneficiència deixessin lloc als drets laborals, sanitaris, educatius i en definitiva, drets a una vida digna; tot aquest terreny sembla que s'està perdent. Per sort, les organitzacions caritatives esmorteeixen el cop. Tot i que desbordades, la seva tasca ha evitat una veritable catàstrofe social per el moment.

I és llavors quan ens situen en el dilema d'ajudar i ser caritatiu, fent possible la falta d'intervenció de l'administració, o ser un insensible i no fer-ho. No pot ser, són els qui desmunten la protecció social pública els qui trien, no nosaltres.

Hem de treballar pel sentiment col·lectiu davant un imperant esperit individualista, hem de treballar per la solidaritat entre tothom, per això crec que s'ha d'explicar que aquest és el sentit dels impostos, que són la nostra contribució per a garantir que tothom té una salut, una educació públiques i una xarxa de serveis socials que garantirà que ningú pugui caure en la pobresa i l'exclusió.

Per això no estic gens d'acord amb la marató contra la pobresa, perquè fa recaure el que s'ha deixat de pagar via impostos a la caritat de la gent. I denunciant-ho encara sembla que siguem egoistes.

Recuperem el significat dels impostos, recuperem tots els impostos rebaixats al llarg dels anys als qui més tenen, recuperem el paper de l'estat de garant de la justícia social. Ni tan sols havíem arribat a una societat amb igualtat d'oportunitats. Al menys, no renunciem a tenir els drets més fonamentals.

Els nostres tertulians

Fa molt temps que al walden insisteixo en com de concentrada està la opinió en el nostre país a diferència del que ens volen fer creure. La cançoneta que internet democratitza l'opinió va molt bé per a que ens quedem tranquils escribint en els nostres blogs i compartint opinió pel twitter i facebook però no hi ha punt de comparació entre el poder de convicció, credibilitat i abast que té una frase com "els experts denuncien que els impostos alts de Catalunya respecte la resta de l'estat poden ser perjudicials per l'arrelament de les empreses" (sentida ahir al telenotícies vespre de TV3).

Un dels espais on es genera més opinió, també, és la tertúlia del matí. Jo ja fa temps que vaig deixar d'escoltar-les/mirar-les per el bé de la meva salut -no ha de ser bo començar el dia així- però és innegable que és un dels grans puntals de la opinió pública d'aquest país així que em vaig decidir a fer un petit estudi sobre els nostres tertulians i tertulianes.

L'estudi s'ha centrat en les tertúlies de "Els matins" de TV3, de "El matí a Catalunya Radio" i "El món a RAC1" els últims 25 programes (del 12 de Gener al 15 de Febrer). Després de fer un buidat de dades, s'han estudiat diferents aspectes d'aquestes tertúlies i tertulians que us presento a continuació.

Renovació - varietat

Una de les primeres coses que he quantificat és la renovació que hi ha dels tertulians al llarg de les setmanes. Aquí tenim dues dades, la quantitat de tertulians i tertulianes que han passat per la tertúlia en els 25 programes i per altra banda, quants hi han participat 5 o més vegades (equivalent a una vegada per setmana).

• Matins TV3
  Nº total de tertulians: 60
  Nº de tertulians habituals: 2
  Manuel Milián, Joan B. Culla  
• RAC1
  Nº total de tertulians: 27
  Nº de tertulians habituals: 14
  Paco Marhuenda, Rafael Nadal, Jordi Barbeta, Jordi Bosch, Jordi de Juan, José Antich, Màrius Carol, Ernest Folch, F.M. Álvaro, Toni Bolaño, Toni Comín, Vicent Sanchis, Glòria Serra, Pilar Rahola
• CatRadio
  Nº total de tertulians: 31
  Nº de tertulians habituals: 8
  Pere Portabella, Josep Maria Ureta, Manuel Milián, Cirus Andreu, Germà Bel, Joan B. Culla, Salvador Cardús, Xavier Vives

Amb els números a la mà, TV3 són els que més renoven els tertulians mentre que RAC1 més de la meitat dels tertulians han estat en 5 o més tertúlies en 5 setmanes. Ja anem veient que aquí hi ha més d'un pluriempleat i que entre els més habituals no hi ha gaires dones.

Paritat i presència de la dona

Crec que no se li escapa a ningú que la presència de la dona a la política no és massa notable, no se fins a quin punt aquesta reflexió s'ha fet en la opinió. Quina és la presència de la dona en els cercles generadors d'opinió?

• Matins TV3
  Mitjana de dones per tertúlia: 1,44
  Nº de tertulies amb presència de dones: 25 (100%)
• RAC1
  Mitjana de dones per tertúlia: 0,68
  Nº de tertulies amb presència de dones: 16 (64%)
• CatRadio
  Mitjana de dones per tertúlia: 0,12
  Nº de tertulies amb presència de dones: 3 (12%)

El panorama no és gens positiu en cap cas. El millor dels casos és la tertúlia d'els matins de TV3 on sempre almenys hi ha una dona (i poques vegades més d'una) per prop de 3 homes que ja no és una gens bona proporció però anant a RAC1 només 16 dels 25 programes comptava amb la presència d'una dona i la pitjor i alarmant dada de les tertúlies de Catalunya Ràdio on només en 3 de les 25 tertúlies hi havia una dona. Quin missatge estem transmetent amb això? La opinió és cosa d'homes? Els homes són els que en saben de tot? Crec que s'han de demanar explicacions per aquestes xifres, sobretot a una ràdio pública com és Catalunya Ràdio.

"Sempre són els mateixos"

Crec que qui més qui menys tenim aquesta sensació, és una cosa que he volgut comprovar. En total, durant els 25 dies estudiats, han passat per les 3 tertúlies 98 tertulians i tertulianes diferents. D'aquests 98, només el 30% (29 persones) han assistit a 5 o més tertúlies (una per setmana), 26 homes i 3 dones. Són persones que han assistit a una tertúlia setmanal de mitja.

Però no ens quedem aquí, fem un recompte, la classificació de "reincidents", el TOP 15 dels tertulians

1. Joan B. Culla - 10 tertúlies
2. Manuel Milián - 10 tertúlies
3. Antoni Puigverd - 8 tertúlies
4. Jordi Barbeta - 7 tertúlies
5. Rafael Nadal - 7 tertúlies
6. Àlex Salmon - 6 tertúlies
7. Cirus Andreu - 6 tertúlies
8. F.M. Álvaro - 6 tertúlies
9. Germà Bel - 6 tertúlies
10. José Antich - 6 tertúlies
11. Josep Maria Ureta - 6 tertúlies
12. Toni Bolaño - 6 tertúlies
13. Vicent Sanchis - 6 tertúlies
14. Gemma Calvet - 6 tertúlies
15. Glòria Serra - 6 tertúlies

En total, entre 15 tertulians acumulen 102 tertúlies de les 75 estudiades, és a dir que en una tertúlia a l'atzar el més provable és que hi hagi un o dos tertulians d'aquesta llista. Crec que la sensació de que sempre són els mateixos està prou fonamentada.

Edat
Si ens fixem en les edats dels tertulians i tertulianes d'aquest TOP 15, trobem que la mitjana d'edat és de 54,8 anys*. El més jove és Francesc-Marc Álvaro, que té 45 anys i el més vell és Manuel Milián, de 69 anys. Així que d'igual manera que amb el gènere, podem veure que les tertúlies no són gens representatives de la realitat pel que fa a l'edat.

Un bon sobresou
Fa uns dies es va publicar la notícia de la rebaixa del sou que es pagava als tertulians dels matins a TV3. Joan Carles Girauta (un dels tertulians més propers al PP) denunciava a la tertúlia de Catalunya Radio que no tornaria als matins ja que havien retallat a la meitat el sou de tertulià, de 250€ a 125€. Gràcies a un comentari hem pogut saber que Catalunya Ràdio paga 125€ als tertulians esporàdics i 100€ als habituals i RAC1 paga actualment 125€.

Ideologia i professió

Una anàlisi menys objectiva però obligatòria és la ideologia que impera en les tertúlies del nostre país. Sense comptar la mà dels presentadors (notable tot i que menys que anteriorment des que en Josep Cuní va marxar de TV3), sempre he pensat i escrit que la ideologia conservadora (moralment) i liberal (econòmicament) era la majoritària. Sense aprofundir massa, podem veure una mica qui son aquest TOP 15, la seva professió i ideologia.

Tenim un professor, varis periodistes i directors de diaris, un economista, un banquer, una advocada i una presentadora de televisió. Molts han estat relacionats amb la política (Toni Bolaño era cap de comunicació de José Montilla o Germà Bel diputat a les corts fa 8 anys) però tots tenen la seva ideologia.

Sense anar més lluny, el primer de la llista, l'historiador Joan B. Culla que en paraules de Vicenç Navarro és "l’intel·lectual més visible mediàticament del pujolisme", Manuel Milián, fundador del PP a Catalunya, Antoni Puigverd, escriptor molt conservador o Jordi Barbeta, redactor de la secció de política de la Vanguàrdia i principal executor del grup godó contra el tripartit. Fins a Rafael Nadal no trobem un socialdemòcrata moderat però el segueixen Àlex Salmond (el Mundo), Cirus Andreu (sotsdirector del Banc Sabadell) o Francesc-Marc Álvaro, molt proper a convergència. Els representants de la dreta catalana o espanyola sumen pràcticament el doble que la resta i no en trobo cap que representi clarament l'esquerra alternativa d'entre aquests 15.

El tertulià mitjà
Amb totes aquestes dades podem fer un clar retrat del perfil de tertulià d'aquest país. El tertulià català és un home, adult d'uns 55 anys, de dretes i que es dedica al món del periodisme o a la universitat. Res més lluny del català mitjà, no creieu?

Això ja no s'aguanta

Tot plegat no deixa de ser un petit estudi amb petites dades, però recolza el que molts i moltes creiem i és que ja n'hi ha prou. El format tertúlia, en el que uns entesos de tot il·lustren a tots els oients i espectadors en una societat cada vegada més informada, ja no té sentit o sí, si el que pretén és inculcar certes maneres d'anar llegint els fets econòmics, polítics i socials que van passant. La cultura del "no cal que pensis", que ja tenim uns experts que et diran què has de pensar, ells són molt més entesos i llestos que no ho puguis ser tu així que si vols semblar o pensar que ets llest, opinaràs i pensaràs com ells.

Com diu Bel Zaballa a Mediacat: "Ens trobem sempre les mateixes cares i una mateixa visió del món. I aquesta qüestió encara és més alertant si tenim en compte que les tertúlies, més que no ser el reflex de l’opinió pública, es dediquen a generar-ne."

La cultura dels "experts", dels tecnòcrates en temes on no hi ha solució tècnica (opinió, política, economia) sembla que s'està posant perillosament de moda apel·lant a la mandra de la gent per a triar la seva opinió en un món amb masses dades, informacions i contrainformacions. Deixar-se anar en el "això que ho faci un tècnic, algú que en sàpiga" és el primer pas per a que la democràcia deixi de ser-ho del tot. 

________________________________

Per a qui vulgui jugar una mica amb les dades, treure'n més suc o inclús ampliar-les i fer un estudi més seriós, aquí us deixo l'excel que he utilitzat: tertulians.xls  

* No s'ha trobat la edat de Toni Bolaño. Totes les edats calculades al 2012, l'edat que han complert o compliran durant l'actual any.

Febrer

Frase del mes: "hay que echar una culpa muy grande [a los políticos] porque no han sabido manejar la situación"

Emilio Botín, president del Banc Santander (el més important d'Espanya i un dels més importants d'Europa) no només s'expulsa les culpes del sector financer i concretament del seu banc sinó que apunta als polítics com a culpables de la crisi "perquè no la van saber manejar".

Ja sabeu que aquí he criticat molt com la política neo-liberal regnant a Europa (executada tant per PSOE com per CiU i PP amb una mica més de cruesa, s'ha de dir) però em sembla d'un cinisme i una poca vergonya molt gran que un home que actualment és investigat per frau fiscal (amb tota la seva família) i responsable d'un dels bancs més importants d'Europa culpi als polítics "perquè no els han vigilat prou".

Crec que sobren les paraules i que aquestes declaracions havien de ser la frase del mes descaradament.

Cançó del mes: On and ever onward - Dirty Projectors + Björk (Mount Wittenberg Orca)

Fa uns mesos vaig recomanar una cançó de Dirty Projectors, aquest mes recomano una nova cançó d'un disc col·laboració entre Dirty Projectors i la Björk. Un disc molt i molt recomanable.

Com totes les cançons del mes, ja està afegida a la llista de reproducció d'Spotify.

Recomanació del mes: Miguel Noguera - Ultrashow

Per a qui s'hagi despistat i no hagi conegut un dels booms de l'humor actual, us recomano Miguel Noguera. Tant el seu llibre Ultraviolencia com els seus Ultrashows (cada divendres al teatre Alexandra,10€ reservant entrada aquí). No es un monologuista, explica idees d'una manera difícil d'explicar. Us he preparat un tastet dels dos dies que va anar al Buenafuente.

Aceptamos 'Majestic' como geometría variable

Avui s'ha publicat arreu el resultat del pacte entre PP i CiU a la llei d'acompanyament dels pressupostos. Com era d'esperar (tot i que a alguns els fa mal sentir-ho), la sintonia ideològica dels dos partits de dretes ha estat altra vegada bona i ha donat fruits. Fruits de dretes, és clar.

La taxa turística

La taxa turística que tant a contracor va acabar acceptant Artur Mas és òbviament el que s'ha modificat més i és que no és una d'aquestes mesures que agradin a les dretes. S'ha rebaixat l'import de la taxa en tots els tipus de turista:

• Hotels *****  i Creuers de 3€ a 2,5€
• Hotels **** a Barcelona de 2€ a 1,25€
• Hotels **** resta de Catalunya de 2€ a 1€
• Resta d'allotjaments a Barcelona d'1€ a 0,75€
• Resta d'allotjaments a la resta de Catalunya d'1€ a 0,5€

A més, s'han modificat altres característiques de la taxa:

• Ajornament de l'aplicació fins a mínim l'1 de novembre del 2012
• Rebaixa de nombre de pernoctacions a pagar de 10 a 7
• Rebaixa de persones per allotjament que hauran de pagar només 2
• Augment de l'edat d'exempció de la taxa de 12 a 16

Fem una hipòtesi, una família amb 2 fills que ve d'Alemanya al Majestic (per triar-ne un a l'atzar). En el millor dels casos (fills menors de 16 anys i estança de 10 dies o més) es podria estalviar 85€ mentre que li costaria com a molt mínim 6000€ l'estada a l'hotel (en temporada baixa i habitacions més barates).

No ens enganyem, cap turista hauria deixat de venir per 1€ a 3€ més la nit ni cap turista es tornarà a plantejar de venir per aquesta rebaixa però a l'hora, l'aplaçament, les rebaixes i les modificacions de les condicions afectaran de manera molt important a la recaptació d'aquesta taxa que s'estimava en 100 milions d'€ anuals. D'entrada aquest 2012 no es recaptarà pràcticament res ja que la taxa s'implantarà al novembre o fins i tot desembre segons el PP.

Encara ningú ha valorat la nova recaptació que es tindrà al 2013 amb aquesta taxa descafeïnada però no cal ser gaire llest per entendre que podria arribar a ser prop de la meitat. Si fan falta tants diners, la taxa s'hauria augmentat de preu.

L'€ per recepta mèdica

El pacte amb el PP també ha tractat el polèmic "euro sanitari", és a dir, el repagament del sistema sanitari públic per part dels usuaris, els malalts i ha pactat els col·lectius que queden exempts de pagar-lo.

La majoria dels serveis públics es paguen via impostos, de manera que qui té més diners contribueix més a pagar els serveis per a tothom. La taxa, per tant no s'ha d'anomenar copagament sinó repagament. Tot repagament es basa en la idea de "qui l'utilitzi més, que pagui més". Si en alguns aspectes hi puc arribar a estar d'acord com el transport (sobretot, ús d'infrastructures com autopistes o autovies: peatges), en el cas sanitari això vol dir, qui estigui més malalt, que pagui més.

És profundament injust que un govern, pel sol fet d'estar malalt en comptes d'ajudar-te, et faci pagar. El pacte d'avui entre els dos partits de dretes, ha deixat fora els malalts crònics dels col·lectius exempts de pagar aquesta taxa per medicament. Així, un malalt crònic haurà de pagar al llarg de tota la seva vida un euro per cada recepta del medicament que necessita. La idea és sàdica a més no poder.

En resum, el pacte ha servit per renunciar a ingressos per part de turistes que venen de vacances a Catalunya o perdonem a menys de 500 famílies de pagar un impost per heretar fortunes però fem pagar als malalts un suplement pels seus medicaments i retallem despesa per tot arreu.

Ens estem acostumant a la injustícia i això és perillós. Si arribem a acostumar-nos-hi, ja no la veurem com un problema sinó com a part de la nostra realitat i és difícil de lluitar contra una realitat assimilada.

Mentrestant a TV3 segueixen dient que el govern practica una política de pactes de "geometria variable".

No n'hi ha prou

Avui vull compartir una reflexió senzilla i curta per trencar el silenci que ha regnat al walden aquestes últimes setmanes. Crec que no som conscients, a vegades, que no n'hi ha prou. Sense que soni com un rampell pessimista (per als que no en sobren motius, d'altra banda), cal saber les pròpies limitacions. Les limitacions dels qui ens oposem al moviment imperant. Aquest moviment neo-liberal en la vessant política, de consumisme egocèntric en la vessant personal i, per tant, en la no existència de vessant col·lectiva. 

Qui ens oposem a tot aquesta única idea, el capitalisme, tenim moltes limitacions i sovint confonem esperança amb innocència i oblidem o ens permetem oblidar que no n'hi ha prou.

No som prou gent
Que no som suficients, ni tan sols majoria, crec que és evident. No parlo d'idees, no ens serveix de gran cosa comptar qui està en contra o a favor del sistema i el seu funcionament, el sistema és el que és i per tant, crec que només és rellevant quants en algun moment passen a l'acció, en qualsevol de les infinites possibilitats i maneres de fer-ho.

No hi som prou
Tot plegat ja està muntat per a que la organització col·lectiva no en surti guanyant i, individualment, cadascú necessitem dedicar masses esforços, temps i diners en "anar fent". La societat del 'campi qui pugui' no és un terreny de batalla gaire favorable

No fem prou
Ens falta gosadia. Penso que d'alguna manera se suma les ganes de no molestar i poques ganes d'anar a contra-corrent. Encara hi ha un cert pudor en parlar de política i compartir notícies i articles amb contingut ideològic al facebook o twitter. Perquè pensem que poden molestar mentre veus que altres pengen unes fotos de la nit passada o parlen de'n Pepe i en Mou? Li hem de posar una mica de morro.

En fi, sí que és veritat que es tracta, com tot, d'anar sumant granets de sorra però hem de ser conscients que no som suficients els que aboquem aquests granets ni n'aboquem gaires. Jo tinc esperança i espero no perdre-la mai. Però ara per ara, no n'hi ha prou per canviar el sistema. 

Necessitem ser més, ser-hi més i fer més. Crec que avui no ens podem permetre el luxe d'adoptar una postura còmode. Ens hem de mullar, arriscar-nos i ser generosos a l'hora amb els que comparteixen objectius i no la manera d'aconseguir-los.

Últimament, els moviments socials han aconseguit que molts fessin un pas molt important; situar-se, posicionar-se ideològicament. És hora que fem un pas més i ens convertim en individus generadors d'opinió. No pot ser que cadascú de nosaltres ens limitem a decidir la nostra consciència deixant que els mitjans de comunicació massius segueixin sent els principals generadors d'opinió. 

Només tornarem a tenir democràcia quan la opinió torni a generar-se democràticament.

Desembre

Frase del mes: #trenquemelgel

Ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. I a l'ajuntament de Barcelona també s'hi han tornat. Sota l'argument de dinamitzar el comerç pel Nadal, s'ha instal·lat una gran pista de gel a plaça Catalunya. Amb una despesa energètica equivalent a 200 pisos de Barcelona, una immensa part de la plaça ha quedat privatitzada i només s'hi pot passar pagant 8€ l'hora.

Recordo moltes argumentacions dels que pel maig d'aquest any no estaven gaire còmodes amb l'acampadabcn. El mateix Xavier Trias deia al respecte: "és de lògica que en un país o ciutat la gent no s'apoderi de l'espai públic". Curiosa doble moral.

Trias pot privatitzar l'espai públic per dinamitzar l'economia i el 15M no podia socialitzar-lo per dinamitzar la democràcia?

Cançó del mes: Inner Light - the Seihos (2)

Fa poc més d'un any, la cançó del mes aquí al walden va ser Pretending, de the Seihos. Un any i dos mesos més tard, torno a recomanar-los perquè han tret un nou disc que han anomenat 2. La cançó que més m'agrada després d'unes quantes escoltes, és Inner Light (escolteu-la al Spotify perquè val la pena), ja està inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes. Com que de moment no hi ha cap videoclip del nou disc, us deixo amb el videoclip de Pretending. Llarga vida als the Seihos!

Recomanació del mes: Nadal + sostenible

Com deia, ja som a Nadal i, per tant, ja ens hem tornat bojos tots plegats o estem a punt de tornar-nos-hi. Vénen "les festes" i amb elles aquesta obligació de gastar, regalar i rebre regals. I masses cops acabem pensant "no se què regalar-li, té tot el que vol", per alguna cosa es regalen tantes colònies i perfums. I el ja típic regal tecnològic, que si la càmera de fotos, la de vídeo, el mòbil tàctil, l'ipad o el que sigui.

M'agrada el nadal, no cregueu. No dic que s'aboleixi ni que no ens regalem res. Ni tan sols estic contra de l'exitència de les càmeres, mòbils.. seria bastant hipòcrita. Però Nadal no vol dir el que fem ni l'existència dels mòbils vol dir que ens l'haguem de canviar cada any ni comprar un ipad perquè "no se què fa però segur que mola". Tots hi estem ficats, que consti que és una crítica a la que m'incloc.

Suposo que a tothom li rebel·la pensar "què li regalo si ho té tot?". A mi em rebel·la.

La recomanació d'aquest més, no només és en aquest sentit, és una publicació que tot i ser del 2006, és un bon recull de 36 consells per a fer un nadal més sostenible. Estan organitzats per temàtiques, no són només "els típics" i acompanya cada consell dels motius per donar-lo.

La revolta de les corbates

Aquesta noia amb pressa no té res a veure amb l'home que creua pel seu costat. Es creuen per primera i última vegada. La seva història mai es tornarà a trobar en un futur. No hi haurà més creuaments, ni interaccions de cap tipus. No coincidiran en cap ascensor, en cap cua de cap supermercat, ni al quiosc que es veu a 20 metres pujant pel carrer que surt a mà dreta ni en qualsevol dels centenars que hi deu haver repartits per tota la ciutat.

La noia ve de recollir un paquet a una oficina de correus molt llunyana a casa seva "per error" segons li han dit per telèfon, qui sap si del repartidor o del qui havia escrit l'adreça. Té els vint anys recent fets i els porta amb un ímpetu propi del qui sempre se n'ha sortit amb prou èxit en tots els aspectes. Aquell ímpetu d'invencibilitat que només tenen els joves o els invencibles.

L'home, d'uns 50 anys mira el rellotge. No és que tingui pressa, és un tic nerviós. Fa dies que es planteja deixar la corbata a banda al anar a la feina. La possibilitat de fer aquest petit acte de rebel·lia l'omple de vida aquestes últimes setmanes. Només pensar en desobeir el nou cap de l'oficina, aquell carca que han posat "des de dalt", s'ha transportat a aquella etapa quasi oblidada d'inconformisme contra el poder, quan anava a les manifestacions d'estudiants.

Ella projecta una actitud enfadada, dura, sobretot avui que ha hagut de creuar la ciutat en l'hora lliure que té entre dues assignatures que normalment passa estirada a la gespa amb els companys de classe. Projecta aquesta imatge sabent que la projecta, orgullosa no sap perquè de "trepitjar fort". Qui sap si és un estereotip més que d'alguna manera se li ha acabat inoculant per saturació en aquest mar d'estímuls en el que ens movem. Sense ser conscient de la contradicció, mentre projecta aquesta actitud enfadada i dura està contenta de ser com és i de tenir el que té, de viure la seva vida.

Ell porta uns dies de rebel·lia, rebel·lia interior però rebel·lia al cap i a la fí. Ja no recordava a sensació de pànic, incertesa i poder sobre un mateix que provoca saltar-se alguna norma o plantejar saltar-se-la. Per estúpida que sigui, serà probablement la primera norma que se salta en 20 anys i vulnerar-la sap que significa molt més que no portar un tros de tela penjat al coll. S'imagina una conversa enmig de la oficina. "Brufau, em pot dir perquè no porta corbata?". La seva resposta la ha anat polint durant aquests dies que porta donant-li voltes: "Senyor Sanchís, crec que no és cosa seva com vesteixi, forma part dels meus drets individuals" i imagina com l'endemà uns quants atrevits arriben a l'oficina sense corbata i següent en són uns quants més. Quan pensa en la seva "revolució de les corbates", s'hi capfica tant, que es desemmascara i projecta la imatge més contraposada a la jove invencible amb la que es creua. 

A la bossa de la noia vibra el mòbil. Un moviment defectuós, humà d'altra banda, fa que el paquet li caigui de sota el braç mentre treu la mà de dins la bossa un iphone radiant i nou que encara li fa ilusió d'agafar. Les trucades, els correus electrònics tenen durant aquests dies de novetat un valor afegit pel sol fet de rebre'ls a l'"iuforn", com diu sa mare.

Un paquet passa per davant la mirada de l'home, que porta un mig somriure rebel i innocent dibuixat a la cara mentre es planta a en Sanchís en el seu món interior. Sense canviar gaire l'expressió recull el paquet i l'ofereix a la jove invencible: "em penso que és teu, oi?"

Es dóna un creuament de mirades, d'expressions contraposades. Mirant-la, ell recorda aquell ímpetu perdut, a base de tantes derrotes que li havia preparat la vida. Ella veu un somriure que la desarma. Una expressió que li encanta, per sincera, per real, per propera. I d'alguna manera, el que era contraposició s'equilibra i s'alimenta mútuament.

"Sí... Sí... Gràcies, gràcies"

Ella ho vol. Li ha agradat veure algú que no projecta més que el que li passa pel cap, el que sent, el que és. Ho vol per ella. De cop es descobreix profundament hipòcrita, "trepitjar fort", troba banal aquesta postura dura i invencible. Ella està contenta, feliç, i decideix deixar que els altres se n'adonin. Perquè n'està orgullosa d'estar-ho.

Ell ho vol. L'ha il·luminat la fortalesa d'aquesta noia, la profunda confiança en una mateixa que projecta. I es descobreix auto-convencent-se que ell no és tan fort i s'enfada. "I tant que sóc fort, el que no m'hagi passat en 53 anys" pensa. L'empenta que necessitava. Girant carrer avall, quan reprèn el fil del que pensava i es descobreix amb forces per fer-ho. I abans d'arribar a la feina, llença la corbata a la primera paperera que troba i es creua amb set persones amb les que mai més tornarà a creuar-se però ni tan sols les veu.

Quan recorda que l'havien trucat, la noia ja és al metro. Ha tingut temps de descobrir la comoditat d'anar pel carrer sense altra actitud que l'estat d'ànim que un té. Al llarg del dia s'haurà creuat amb una trentena de persones que no tornarà a tenir la oportunitat de veure.

I demà serà un altre dia, a la ciutat.

Tòpics falsos de la llei electoral

Aquests dies hi ha molt debat sobre la llei electoral, la seva falta de proporcionalitat, els resultats que s'haurien donat amb una de més proporcional i s'han llençat vàries propostes, crítiques i com no, han ressorgit alguns tòpics molts d'ells falsos. Avui en vull repassar uns quants aquí.

"La culpa és de la llei d'Hondt": FALS

Tenim una llei electoral per la qual els resultats són poc proporcionals, és a dir, que el percentatge de representació que se li dóna als partits dista del percentatge de vots que ha obtingut a les eleccions. És a dir, la proporció de diputats que té cada partit no és equivalent a la proporció de vots que ha obtingut. Podeu veure quan de diferents són els resultats en l'anterior article.

Quan es parla d'això molts cops es diu que és culpa de la llei d'Hondt. Sense anar més lluny ahir mateix al matí de Catalunya Ràdio ho deia el Manel Fuentes en la presentació d'un especialista que l'ha corregit després i és que això és fals. La llei d'Hondt és el sistema que s'utilitza per repartir els diputats, tot i que es desvia a favor dels partits majoritaris és força proporcional, el causant són les circumscripcions electorals massa petites.

La constitució espanyola marca que les circumscripcions electorals siguin les províncies. Què vol dir això? Els 350 diputats a escollir, es reparteixen per les més de 50 circumscripcions de manera més o menys proporcional a la població que hi viu. Així, a Barcelona se n'escullen 31, a Girona i Tarragona 6 i a Lleida 4. A excepció de les circumscripcions més poblades com Barcelona, Madrid, València, Sevilla i poques més la majoria són circumscripcions que només es reparteixen al voltant de 5 diputats. Això fa que els partits que recullen pocs vots però a tot l'estat no aconsegueixin representació més que a les circumscripcions molt poblades.

Imagineu-vos un parlament de 500 diputats d'un país on totes les circumscripcions són de 5 diputats. Tenim els partits amb els següents percentatges de vots vàlids:

A: 45%
B: 35%
C: 15%
D:   5%

Suposem que tenen aquest % de vot de manera uniforme en tot el país. Com que les circumscripcions són de 5 diputats, per arribar a obtenir un diputat a qualsevol circumscripció, qualsevol partit necessita una cinquena part dels vots (el 20%) en aquella circumscripció. Així, C i D, no aconseguirien cap diputat en cap circumscripció. En canvi dos partits majoritaris A i B obtindrien 3 i 2 diputats en cada circumscripció. El nombre de diputats que obtindria cada partit seria:

A: 300 - majoria absoluta sobrada amb un 45% dels vots.
B: 200
C: 0
D: 0

Imaginem-nos el mateix país però en comptes de circumscripcions de 5 diputats, tinguessin una sola circumscripció on es reparteixen els 500 diputats proporcionalment. Els resultats serien els següents:

A: 225

B: 175

C: 75

D: 10

Aquesta diferència és l'efecte que produeixen les circumscripcions electorals petites i això és el que li passa més o menys al sistema electoral espanyol. Per això el PP ha obtingut majoria absolutíssima amb menys d'un 45% dels vots i tenim els resultats que tenim. S'han sentit moltes veus que demanen, per aquest motiu, la circumscripció única electoral i això ha fet sortir veus en contra a vegades amb motius equivocats i així encadeno amb el següent tòpic.

"La circumscripció única aniria contra els partits nacionalistes": FALS

Sabem què passa amb els partits que tenen un suport minoritari arreu de l'estat (IU, UPyD a espanya o els partits C i D de l'exemple) però no hem vist què passa amb les minories que es concentren en unes poques circumscripcions. Els partits nacionalistes com PNV, ERC es presenten només al País Basc i Catalunya, de 4 circumscripcions les dues, no és cert que una circumscripció única els perjudicaria.

Els partits nacionalistes, aglutinen el vot en poques circumscripcions cosa que fa que pràcticament allà on es presenten obtenen algun diputat així que no són perjudicats per les circumscripcions petites però tampoc beneficiats. El tòpic amb el que els partits nacionalistes es posicionen contra la circumscripció única són falsos, de fet, més d'un en sortiria beneficiat.

Recupero aquesta taula de l'article anterior per a il·lustrar que qui perdria amb una circumscripció única només serien els que actualment en surten beneficiats notablement que no són altres que els partits majoritaris estatals.

De tota manera, caldria canviar la constitució per a fer un canvi com aquest. La interpretació de la mateixa constitució sobre la igualtat la fan servir els que defensen la circumscripció única; una persona un vot. Tenim una constitució que es contradiu?

"La culpa de la desafecció és de la llei electoral" ?

Aquesta si bé comença a ser un tòpic no es pot dir que sigui ni fals ni cert. Però volia fer una reflexió sobre aquest discurs que des de la política sovint s'acaba anant. Sembla que avui busquem dreceres per a tot i n'hi ha molts i moltes que s'han apuntat a la drecera contra la desafecció d'una llei electoral nova.

A Espanya cal una llei electoral nova (i una primera llei electoral catalana, per cert), fem-la perquè cal fer-la, no per altra cosa. I és que ja he sentit de diferents colors com s'acusa la llei electoral com el causant i la solució de la desafecció de la societat vers la política. Uns diuen que la poca proporcionalitat i altres al contrari, demanen sota la fal·làcia "proximitat" unes circumscripcions més petites.

La solució a la desafecció vers la política no la té ningú perquè ningú coneix tots els motius de cada persona d'aquest estat. I com que jo molt em temo que és una suma molt i molt gran, més val que comencem a fer cadascú l'autocrítica que ha de fer, començant pels partits i seguint, sobretot, per les televisions, ràdios, premsa escrita i acabant a casa, a la família i en un mateix. Perquè, com sempre, l'autocrítica és allò que sempre es demana per als altres.

Què hauria passat amb una llei electoral justa?

Ja està, ja tenim nou congrés dels diputats.

Hem viscut una campanya electoral on no hi ha hagut massa debat ideològic, a nivell estatal, en el pla mediàtic. Alguns sempre hem volgut que una campanya sigui l'excusa perfecte per poder rescatar el debat ideològic que fa tant que ja no té lloc als mitjans de comunicació massius.

Per sort, els moviments socials i les xarxes socials faciliten aquest debat ideològic. Un dels debats que ja des del 15M es va donar repetidament i que durant la campanya s'ha anat sentint ha estat la llei electoral espanyola. Per això vaig fer una sèrie d'articles sobre el tema: 1.Territori o proporcionalitat?, 2.Llistes obertes o tancades? i 3.Qui vol canviar-la?

Ahir ja vaig prometre que faria un article tant bon punt conèixer els resultats sobre la hipòtesi que s'haguessin donat amb una llei electoral proporcional (que al meu entendre és el més just). Aquest matí he publicat els gràfics d'una notícia de lainformacion.com i hem tingut un debat molt interessant sobre la seva validesa.

És per això que m'he animat a implementar amb un excel el que hauria estat una repartició mitjançant el mètode del residu major* que al meu entendre és el repartiment més proporcional que hi ha per a repartir una quantitat alta de representants com seria el cas de la circumscripció única a Espanya. Aquí teniu els resultats que disten una mica (encara són més indignants) dels que aquest matí ha publicat lainformacion.com

Vàries dades interessants a comentar:

1. El PP no tindtria majoria absoluta. S'hauria quedat amb 158 escons, 28 menys dels que ha obtingut i molt lluny de la majoria absoluta.

2. El bipartidisme s'hauria reduit a 260 diputats, 36 menys dels que ha obtingut els quals s'haurien repartit bàsicament entre les minories no territorials: IU i UPyD.

3. EQUO-Compromís també hauria estat sorpresa, i és que tot i que tothom coincideix en que Amaiur ha estat la sorpresa (esperada) d'aquestes eleccions, EQUO-Compromís ha obtingut més vots traient només un diputat.

4. Minoritaris amb representació. El Partit Andalusista, PACMA, Escons en Blanc, PxC i P.R.C. haurien obtingut representació.

Tornem a posar de relleu que l'actual sistema lluny dels tòpics no afavoreix als partits territorials i la circumscripció única per tant no els perjudicaria. Mentre que dóna un resultat prou ajustat per a partits territorials (CiU, Amaiur, PNV, ERC, CC, BNG, CC...), penalitza extraordinàriament minories repartides pel territori (IU, UPyD, EQUO) i premia de manera indecent els majoritaris PP i PSOE fins al punt de donar al PP una majoria absoluta sense tenir la més de la meitat dels vots.

En fi, lo "prometido es deuda". Aquí us deixo aquest breu article amb una última reflexió. Cal llegir les eleccions amb nombre de vots per saber què ha passat i és que mirant-ho així, el tsunami blau no ha estat tant tsunami. El PP ha pujat menys de 500.000 vots mentre que el PSOE ha perdut més de 4 Milions de vots. Com sempre ha passat a Espanya, és el PSOE qui guanya i qui perd les eleccions i són els votants socialistes qui decideix que guanyi el PP quedant-se a casa i no castigant-lo donant el vot a un altre partit.

________________________
* El mètode del residu major agafant com a quocient q el nombre d'electors dividit entre el nombre de representants a repartir és a la pràctica el més proper a assignar el percentatge de diputats igual al percentatge de vot.

No penso callar, mai

No penso callar. Perquè ni crec que poguem permetre'ns el luxe de fer-ho ni perquè crec que pugui evitar-ho.

No puc evitar no callar quan uns pocs avariciosos provoquen una crisi amb la que hi guanyen diners i que paguem la resta. No puc callar quan a sobre els mateixos són els que són rescatats pels estats, a costa de deute públic que compren ells mateixos al preu que ells mateixos fixen.

Qui pot callar quan ara diuen que no hi ha calés però amaguen que fa dècades que abaixen impostos a les fortunes, a les grans empreses i als grans capitals?

No puc, no podem callar però a més no ho hem de fer. El nostre deure és no callar.

No callar quan per recuperar diners s'apugen impostos a les classes treballadores com l'IVA, però en canvi quan es descobreix que la família Botín ens ha robat, ha defraudat milions d'euros li perdonem una gran part. No hem de callar veient que els beneficis que es treuen pel sol fet de tenir diners tributin menys que el que tributa el sou del treball. 

I hem d'animar la gent de l'entorn a no callar quan un banc rescatat fa fora una família endeutada de casa seva o quan els mateixos directius d'un banc intervingut cobren primes milionaries.

És que no penso callar.

Qui podria callar en un món en el que cada dia la riquesa està més concentrada? En un sistema econòmic que quan diuen que funciona ho fa a costa d'altres, en un dels moments que sortirà a la història que estudiaran els nostres fills en una escola privada perquè no n'hi haurà d'altres. 

Jo vull poder dir als meus fills i als meus néts que jo no vaig callar, que jo no només hi estava en contra sinó que vaig fer tot el possible per lluitar-hi. Que no callava, que escrivia a les xarxes, que cridava al carrer i que no callava quan em deixaven votar.

No em dóna la gana acceptar que això és el que toca viure i no penso callar. I cridaré ben fort per tots els canals que tingui a l'abast.

I avui, ho sento, però tampoc em dóna la gana rebre ni lliçons escèptiques ni puristes. Allà cadascú amb els seus actes. Jo tinc la certesa que als meus fills els diré que fins l'últim moment vaig defensar la democràcia per sobre els mercats i que mai vaig callar.

A tu, que no penses votar

No ens coneixem, o potser sí, no ho se. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge hi ha eleccions. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que pronostiquen que donaran la majoria absoluta al PP. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem" perquè sóc dels que pensa que sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. Sempre estem a temps de queixar-nos però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar més. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

Ens demanen que triem com volem que governin l'estat. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat i que s'ho pagui qui pugui, si volem un estat on els més rics, els que més guanyen i els que més contaminen paguen més o on el gruix dels impostos els segueixin pagant la classe mitja i treballadora i les PIMES, on el frau fiscal s'investiga, es persegueix i condemna o on el frau segueixi sent el doble que a la UE. Ens demanen si volem viure en un estat on paguin els plats trencats de la crisi els qui l'han generada i que s'han enriquit amb ella o on segueixin pagant els de sempre, on l'ecologia i la sostenibilitat siguin la palanca per sortir-ne o on els interessos de les elèctriques, les concessionàries i l'industria automobilística marquin les polítiques energètiques. I tantes coses més, autodeterminació vs autoritarisme, transparència vs corrupció, democràcia vs reformazo... Tot això es vota aquest diumenge.

Després ens queixarem i en tindrem tot el dret, jo seré el primer en fer-ho. Però jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar. Per això penso votar. Per intentar no haver-ho de fer més.

A l'estat espanyol sempre hi ha hagut bipartidisme. Els partits petits només han pogut intentar influenciar des de fora en el projecte polític de socialistes o de populars amb esmenes a les lleis, mocions o proposicions. I vosaltres, els que esteu pensant de no votar sou molts... Tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada tant necessària i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?