Caritat o impostos?


Ja fa unes setmanes que es va anunciar que TV3 farà una marató excepcional contra la pobresa. La polèmica no va tardar i és que després de retallar la Renda Mínima d'Inserció (coneguda com a PIRMI) i desmuntar part del sistema encarregat de treballar per a que ningú quedi despenjat en aquests moments tan difícils, des de la televisió pública es fa una gran col·lecta caritativa.

Aquest exemple em serveix per a fer una comparació dels diferenciats models de tractar la pobresa i la exclusió social de dreta i esquerra; la caritat davant el dret a una vida digna.

Es pot entendre tal i com ho he escrit que la dreta no vol que la gent tingui una vida digna, ni molt menys. Entendre que tenir una vida digna és un dret, no només implica voluntat sinó que comporta que com a dret de totes les persones, algú ha de garantir que es compleix, la intervenció pública és necessària per a que tothom tingui el dret a l'existència, a una vida digna. La caritat deixa en mans de la benevolència de la gent i per tant, és la gent la que decideix o no si exerceix la caritat i on. Això no només situa els recursos disponibles a la voluntat de la gent sinó que també condiciona en quines problemàtiques d'exclusió es treballa i quines no. Obre la porta a col·lectius menystinguts als qui ningú atén per problemàtics, mala imatge o "invisibilitat" social.

És clar que no estem parlant de blanc o negre ni la intervenció de l'administració té perquè estar contraposada a la caritat en el sentit més ampli. Sempre hi ha hagut una col·laboració entre el tercer sector (entitats sense ànim de lucre) i l'administració, Barcelona n'és un bon exemple. Però el que és al meu entendre clau i inamovible és que l'administració corresponent ha de ser la que lidera i vetlla per a que ningú es quedi enrere. No pot haver-hi de cap manera un condicionament a la generositat de la gent o a circumstàncies econòmiques, per això és l'administració qui ha de garantir l'existència d'una xarxa de protecció per a que a última instància ningú quedi enrere.

És cert que la nostra història condiciona el nostre present i en aquest aspecte la existència de les nombroses organitzacions benèfiques té relació amb l'església i el concepte cristià de caritat. A vegades, els partidaris de la caritat entesa d'aquesta manera argumenten que cal potenciar l'esperit caritatiu de cadascú. Hi estic d'acord, però a més, crec que cal potenciar el sentiment de col·lectiu que funciona i tira endavant perquè es relaciona i coopera. No estic d'acord en que l'acte de solidaritat sigui individual. No s'ha oblidar que en la nostra història hi ha altres exemples de com articular la solidaritat col·lectiva com eren les societats de socors mutu, de les primeres organitzacions del moviment obrer.

Sóc molt més partidari d'aquest tipus de solidaritat, la que s'estructura des del col·lectiu, la que tots hi posem i qui més té, més hi posa. Organitzar-nos conjuntament i exercir aquesta solidaritat de manera habitual, de manera natural i no com actes puntuals subjectes a la voluntat individual. Aquesta organització  és l'estat, l'administració, sigui Generalitat, Ajuntament o Govern de l'estat en la forma i àmbit que cadascú sigui partidari (independentistes, federalistes, autonomistes, etc.) i aquesta solidaritat són el que anomenem impostos.

El problema és que hem deixat que ens pintessin els impostos com una imposició que hem però no volem exercir però a l'hora donatius i actes de caritat com a gestos lloables. A l'hora, qui s'escapen dels impostos són espavilats i llestos mentre que no donar a la marató és ser egoista. Cal revertir aquesta connotació que tenen els impostos i recuperar-ne el significat original.

Tot el terreny que van guanyar les lluites obreres en aquest i molts països d'Europa per a que la caritat i la beneficiència deixessin lloc als drets laborals, sanitaris, educatius i en definitiva, drets a una vida digna; tot aquest terreny sembla que s'està perdent. Per sort, les organitzacions caritatives esmorteeixen el cop. Tot i que desbordades, la seva tasca ha evitat una veritable catàstrofe social per el moment.

I és llavors quan ens situen en el dilema d'ajudar i ser caritatiu, fent possible la falta d'intervenció de l'administració, o ser un insensible i no fer-ho. No pot ser, són els qui desmunten la protecció social pública els qui trien, no nosaltres.

Hem de treballar pel sentiment col·lectiu davant un imperant esperit individualista, hem de treballar per la solidaritat entre tothom, per això crec que s'ha d'explicar que aquest és el sentit dels impostos, que són la nostra contribució per a garantir que tothom té una salut, una educació públiques i una xarxa de serveis socials que garantirà que ningú pugui caure en la pobresa i l'exclusió.

Per això no estic gens d'acord amb la marató contra la pobresa, perquè fa recaure el que s'ha deixat de pagar via impostos a la caritat de la gent. I denunciant-ho encara sembla que siguem egoistes.

Recuperem el significat dels impostos, recuperem tots els impostos rebaixats al llarg dels anys als qui més tenen, recuperem el paper de l'estat de garant de la justícia social. Ni tan sols havíem arribat a una societat amb igualtat d'oportunitats. Al menys, no renunciem a tenir els drets més fonamentals.

4 comentaris:

waj1Fum ha dit...

El tema és que cada cop tenim impostos menys progressius. I sense progressivitat no hi ha redistribució. I sense redistribució els impostos no tenen sentit.
El problema : qui fonamenta, legitima, persuadeix, i fins i tot aprova les baixades d'impostos a les rendes altes, és el mateix que impulsa aquest tipus d'aportacions. Uns, perquè així poden sortir al carrer sense por de veure un sense sostre i sentir-se malament ("aquest dorm al carrer perquè vol, amb la pasta que va recaudar la Marató!"). Altres, més sincers, simplement ho fan per desgravar l'aportació. Com quan contracten a discapacitats a les seves empreses pel mateix motiu.
En resum, que del 15% dels nostres impostos, destinen el què volen a política social. Mentrestant, l'1% que paguen els més "llestos", es pot convertir en un 0'8% gràcies a la seva "solidaritat". Potser són molt llestos, però no demostren gaire ètica, ni tampoc intel·ligència...

glamboy69 ha dit...

Molt d'acord amb el teu article!

Ja corre el hashtag #maratodelavergonya donem-li canya!

Anònim ha dit...

Sense justicia social és impossible la democràcia. No ens poden canviar DRETS per CARITAT.

Anònim ha dit...

Molt bona la teva argumentació, però en aquest precís moment és d'aplicació utòpica doncs amb el Govern i l'Administració que tenim, els diners cauen per totes les escletxes i pocs arriben al seu destí.
Jo sóc pobre, però no vull una caritat d'un dia. Vull una feina que em permeti mantenir-me i viure amb dignitat. No vull que em regalin res: m'ho vull guanyar tot.
¿Què passarà amb els diners recaptats? ¿Donaran un quilo d'arrós i una manta a un pobre mentre li fan una foto i la publiquen als diaris?
Alguns són miserables en diners però molts d'altres són miserables en consciència.