Alguna cosa a la paret

relat curt per visitants amb paciència

No és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc, tampoc llegir-la. A vegades, però, veient el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot i pots reconstruir història. Igualment, en aquests casos quedarà molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.


La primera d’aquestes informacions és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de la història. No puc determinar una cronologia dels fets però, igualment, no interessa massa. Ara, al present, veient aquest horrorós paisatge ‘humà’ puc explicar com ha passat tot, si més no què ha passat. No pot ser d’altra manera:

La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret.

Ahir no hi era o ningú la va veure i aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda ni tan sols que pugui conèixer– veu per primer cop la paret, o més aviat hi veu alguna cosa. I tot i que ningú ha vist com passava per explicar-ho, no ha pogut passar d’altra manera, doncs de primer segur que n’hi va haver un encara que ningú, repeteixo, ho podrà assegurar mai del cert.

Torno al moment en què l’energumen anònim, amorf, asexual i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps, en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret desapareix del seu cos tota mena de velocitat i resta aturat en aquesta posició de segur ben estranya, com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.

I amb les funcions vitals sense anomalies perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.

No ha pogut passar d’altra manera. N’hi va haver un primer i un segon, tan anònim i genèric com el primer. Si dos minuts més tard, o dos dies i mig després no ho sé però un altre humà en algun moment abans d’ara entra en escena. I passa per allà amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què mira?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, esclar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.


I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Cada cop crida més l’atenció una aglomeració de gent observant alguna cosa en un silenci immòbil al carrer. Cada cop surten de casa més familiars, companys de feina, amics... a buscar algú que fa dies tard.


Totes les denúncies de desaparició fetes a la policia sobrepassen de molt la mitjana de denúncies per setmana d’aquella ciutat tan tranquil·la així com la pèrdua d’agents en servei. Els últims efectius surten en missió especial, ja res és normal en la ciutat. Cauen immòbils molt aviat sense ni tan sols haver entès què passa en aquell racó on hi ha una paret nova.

Un silenci acompanya els invidents de la ciutat, abans disminuïts físics i ara privilegiats en mobilitat. Nadons, senyores grans, executius amb pressa, parelles que estaven passejant, algú que havia sortit amb el gos que ja s’ha cansat d’intentar deslligar-se... tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era.

Així he pensat jo que devia haver passat tot. Veient el resultat no hi ha altra interpretació possible i així ho he escrit. Així ha hagut de passar i així descobreixes que ha passat quan veus les estàtues humanes de prop, just abans que la curiositat et traeixi a tu també fent-te desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia i enfocar a...

2 comentaris:

proudemax ha dit...

Que consti que m'ho vaig llegir, però em vaig quedar mirant la paret fins ara.

Sr. Pistraus ha dit...

deu ser la única!

enhorabona?