vivint mites propis

Hi ha moments que vius a càmera lenta.

Deu ser la importància que tenen que et fa disseccionar cada segon, vulguis o no vulguis.

Quan tanques 'algo' és un d'aquests moments, ni s'hi apropa ni s'hi assembla, l'és. I mentre ocupes el teu cap disseccionant segons, et pren només l'emoció que et faria actuar irracionalment, doncs ella sempre ho intenta.

I només pots desitjar una alternativa. I només pots buscar aquesta alternativa. I només pots veure que no hi ha alternativa. I només pots lamentar-te que no hi ha alternativa.

I encara portes 2minuts i la gola s'inflama (d'inflamació i de flama). I el que queda...
Et quedes en aquest estat uns dies, perquè no en vols sortir, tampoc. Llavors és quan una cançó fàcil, senzilla, maca o simplement de les que du records t'agafa i fa de tu el que vol. Et destrossa.

Ara mateix tinc una des les emocions més tristes i maques. Vull tornar a començar.
Maleeixo el creixement. Necessito tornar a ser petit, a passar l'adolescència, per aprofitar més i millor el que em costa recordar, que m'ha passat davant la cara i ni me n'he adonat.

Necessito tornar a ser un nen.
Avui necessitava dir-ho.