El revolt diari

Relat curt per a visitants amb paciència

El senyor que vivia de canvis no podia veure la rutina, no podia reviure una cosa ja succeïda. Tenia l’estranya devoció per mai repetir, una costum quasi automàtica com el respirar mateix o el beure aigua de tant en tant.

El senyor que vivia de canvis votava sempre el partit de l'oposició, mai tornava de la feina pel mateix camí i no tenia tocadiscos per si un cas.

Li agradava aixecar-se i fixar-se que la seva habitació era diferent, que la reorganització d'anit havia estat exitosa en la seva missió i li encantaven els canvis d'estació. Mai ningú el veié donant l'import exacte.

Es va comprar una tele per poder fer zàpping quan li vingués de gust deixar de fer qualsevol altra cosa. Casa seva era un aparador d'activitats: Una camisa a mig planxar, un puzzle a mig muntar, a l'ordinador 4 o 5 programes oberts i algun joc en pausa darrera d'un salvapantalles d'aquests imprevisibles, un mobiliari amb rodes (un bon dia va voler canviar la bronca diària del veí de sota), la caixa de llapis de colors més gran que va trobar i caixes de cartró per desfer encara de l'última mudança al costat d'un 'primeramà' amb uns quants pisos de lloguer encerclats amb colors diferents.

L'home que vivia del canvi era solitari. El més semblant a l'amistat, a l'amor, que tingué no anava més enllà d'una 'primera cita' o una coneixença en algun barber al qual no repetiria per fer un altre canvi d'imatge. No era flors i violes, és clar. Era el primer que notava la seva raresa i com afectava aquesta a la seva vida social. Però era superior a ell, no podia deixar de canviar i havia acatat aquesta soledat col·lateral de manera exemplar.

Tenia l'afició de descobrir què seguia fent igual. Li agradava descobrir una cosa més a canviar a la seva vida tot i que últimament havia començat a notar un cert cansament, cada cop representava més temps haver de canviar tant. Se sentia orgullós, encara, de la seva última pensada, se li escapava un somriure al veure la vaixella de dimensions desmesurades que feia poc havia adquirit; amb un plat ben gran ja no calia repetir mai més.

Feia temps, que pensava, però, en un gran canvi, ja no en tenia prou en canviar individualment. Se sentia egoista, sempre actuava pel seu benefici, pel seu canvi. Havia trobat una cosa que malgrat tants canvis i per més que n’hi hagués, sempre seria igual. Havia doncs d’actuar en conseqüència i buscar aquest gran canvi que posés fi a aquest egoisme. El seu canviar de pensament, però, no el permetria maquinar gaire prolongadament, així que com qui paga a plaços una gran despesa, encara seguí un temps ‘perfeccionant la seva vida canviant o canviant la seva vida perfecta’ (aquesta era la seva frase preferida tot i que mai la digué per segon cop) mentre a voltes seguia reflexionant i planejant el gran canvi.

Encara va canviar de nacionalitat 2 vegades més i va comprar un gos, el qual va poder canviar posteriorment per una tortuga, un canari i més tard un petit hàmster.

Finalment, quan va fer els 72 anys es llençà a fer el més gran dels canvis que havia fet mai, un cop pagats tots els plaços del pensament fraccionat, quan va creure que havia canviat totes les variables que podia arribar a modificar de la seva vida, va posar fi al canvi constant: Va canviar de món, es va treure la vida.

I mireu si era bon home, que només ho féu perquè tothom qui llegís la seva història, canviés de conte, finalment.