Campanades: Torre Agbar + Reactable

Doncs si senyor!

Aquest any TV3 torna a fer les campanades a millor edifici (al meu entendre) de Barcelona.

I aquest any no serà menys ni igual que l'anterior. Aquest any les campanades van acompanyades d'un espectacle visual i musical que aprofitaràn el potencial d'aquesta gran torre (i la seva il·luminació) i del conegut (i familiar a aquesta casa) reactable.


Un espectacle recomanat enèrgicament, jo des d'Eivissa no el podré veure però me'l grabaré, vull saber com acaben les campanades.

u_mä: faltava i no ho sabíem

Ja ha sortit el disc d'u_mä.

Ja es pot comprar aquí per 5€ (més 2,90€ d'enviament) o a qualsevol concert d'Estanislau Verdet (com el de diumenge a les 10h a l'Heliogábal, Gràcia BCN)

Em prenc la llibertat de deixar la meva crítica:

Deixant de banda el previsible excel·lent ordre de les cançons amb que es presenta el nou CD, em centraré en la falta que fa u_mä en la música catalana i el bon gust del projecte que vessa per sobre d'un simple disc abarcant el disseny i les lletres.

Faltava, perquè (sense treure mèrits) de broma i ironia en tenim, començant pels boletaires i seguint amb el familiar lletgisme. I de cançons "afectades", rock, mestissatge, rumba o qualsevol "traducció" de músiques ja fetes, ens en sobren i en tenim per triar i remenar a la nostra cultura musical catalana. I és que u_mä no és ni broma, ni cap traducció, és u_mä.

No en sobra cap cançó, no es repeteix. No és prescindible cap cançó sense que cada cançó perdi una relació indubtable de co-existència en un mateix CD, en un mateix projecte. Així com tampoc és prescindible cap instrument, cap línia, cap frase, cap part de cap cançó.

Em sap greu no trobar altres adjectius que hauré de matisar. Bonic, senzill i dolç. Sense ser bonic per ser-ho sinó com si fos casualitat. Música que d'una manera senzilla et passa per davant sense pretensions i t'adones que és bonica, com si no ho sapigués ni la mateixa cançó. I una dolçor apte per diabètics, perquè mai serà excessiva ni afegida, és la que ja tenia...

No entro en valoració de cada cançó, no vull explicar la pel·lícula abans que la veieu. Només delataré que aquest disc té la millor cançó d'amor que he sentit mai: Estiu.

Seran poques 13 pistes per tirar fins que arribi el segon.
Un dels discs que he esperat més. Des del coneixement (i filtracions) que tenia de l'existència del projecte. Però des d'abans, ja: des del final d'OAK.

La típica història de l'home desenfocat

Relat breu per a visitants amb paciència

Si la vida d'un desenfocat (borrosos com se'ls diu despectivament) ja és complicada, hi ha un dia de l'any que cap d'ells vol que arribi: el dia d'anar a l'òptica.

Allà no hi són ben vistos. S'entén que ningú amb bona vista o ben compensada òpticament no veu bé les persones desenfocades, em refereixo al tractament discriminatori que viuen les persones desenfocades dins les òptiques, és denigrant.

Els pocs òptics que s'han vist involucrats en algun encontre amb algú desenfocat (cosa no massa freqüent, no és gaire nombrós el col·lectiu desenfocat) justifiquen el tracte discriminatori amb el descrèdit professional que provoca l'aparició d'algú borrós davant un client que s'emprova unes ulleres recent graduades.

Però l'associació de la qual el típic home desenfocat en forma part, l'APDD (Associació Pro-Drets dels Desenfocats) titlla d'abusives les conductes i el tracte que es dóna per part de les òptiques a les persones desenfocades. "Fer-los entrar per la porta de darrere, tapar-los amb teles o fins i tot prohibir-los la entrada són incidents normals", explica la seva presidenta al fulletó informatiu de l'associació.

El protagonista d'aquesta història, el típic home desenfocat, per sort té estigmatisme. Sempre ha valorat la seva sort dins la desgràcia: sense ulleres veu borrós però es veu enfocat a si mateix.

Molt pitjor viuen els desenfocats amb bona vista que s'han de comprar i graduar unes ulleres només per poder-se mirar o els desenfocats d'una graduació distinta a la ocular que van pel món amb dues ulleres, una per veure-hi i l'altre per veure's. Només pensar-ho els compadeix i se n'adona de la casualitat del seu cas. Deu ser l'única persona desenfocada amb la mateixa graduació amb la que pateix estigmatisme. És pràctic, porta sempre les ulleres i se les treu quan es vol veure al mirall, dutxar-se, tallar-se les ungles o pentinar-se.

De petit el típic home (llavors nen) desenfocat no entenia perquè ell s'havia de posar ulleres per veure bé els altres i els altres no es posaven mai ulleres per veure'l bé a ell. Al acabar sociologia, ja en tenia una lleugera idea: tot era qüestió de números. Com que en aquell moment no estava disposat a començar ciències exactes es va conformar amb aquesta lleugera intuïció i va preferir fer ciències polítiques.

I amb aquesta intuïció viu ara el típic home desenfocat, pensant dia i nit el sentit de la seva vida. La recepcionista tan guapa de la planta on ell treballa no es fixarà mai en ell, i mira que és guapo i simpàtic i sincer i sensible i senzill. De fet, és potser, el 'millor' home de la ciutat segons la majoria de les dones tot i que elles no ho saben, no es fixen en ell.

A més, com a sociòleg, ningú li podria criticar res, la seva columna setmanal és bastant llegida en el diari regional de mitja tirada i és un bon analista polític. És un paio molt intel·ligent.

Per això entén perfectament la situació (i es diu "burro" per no haver pensat en aquesta possibilitat) quan al entrar aquell dilluns al matí, la recepcionista el mira amb uns ulls entre la sorpresa i l'admiració, despullats de les ulleres que avui s'ha deixat: ella també té, casualment, estigmatisme.