La típica història de l'home desenfocat

Relat breu per a visitants amb paciència

Si la vida d'un desenfocat (borrosos com se'ls diu despectivament) ja és complicada, hi ha un dia de l'any que cap d'ells vol que arribi: el dia d'anar a l'òptica.

Allà no hi són ben vistos. S'entén que ningú amb bona vista o ben compensada òpticament no veu bé les persones desenfocades, em refereixo al tractament discriminatori que viuen les persones desenfocades dins les òptiques, és denigrant.

Els pocs òptics que s'han vist involucrats en algun encontre amb algú desenfocat (cosa no massa freqüent, no és gaire nombrós el col·lectiu desenfocat) justifiquen el tracte discriminatori amb el descrèdit professional que provoca l'aparició d'algú borrós davant un client que s'emprova unes ulleres recent graduades.

Però l'associació de la qual el típic home desenfocat en forma part, l'APDD (Associació Pro-Drets dels Desenfocats) titlla d'abusives les conductes i el tracte que es dóna per part de les òptiques a les persones desenfocades. "Fer-los entrar per la porta de darrere, tapar-los amb teles o fins i tot prohibir-los la entrada són incidents normals", explica la seva presidenta al fulletó informatiu de l'associació.

El protagonista d'aquesta història, el típic home desenfocat, per sort té estigmatisme. Sempre ha valorat la seva sort dins la desgràcia: sense ulleres veu borrós però es veu enfocat a si mateix.

Molt pitjor viuen els desenfocats amb bona vista que s'han de comprar i graduar unes ulleres només per poder-se mirar o els desenfocats d'una graduació distinta a la ocular que van pel món amb dues ulleres, una per veure-hi i l'altre per veure's. Només pensar-ho els compadeix i se n'adona de la casualitat del seu cas. Deu ser l'única persona desenfocada amb la mateixa graduació amb la que pateix estigmatisme. És pràctic, porta sempre les ulleres i se les treu quan es vol veure al mirall, dutxar-se, tallar-se les ungles o pentinar-se.

De petit el típic home (llavors nen) desenfocat no entenia perquè ell s'havia de posar ulleres per veure bé els altres i els altres no es posaven mai ulleres per veure'l bé a ell. Al acabar sociologia, ja en tenia una lleugera idea: tot era qüestió de números. Com que en aquell moment no estava disposat a començar ciències exactes es va conformar amb aquesta lleugera intuïció i va preferir fer ciències polítiques.

I amb aquesta intuïció viu ara el típic home desenfocat, pensant dia i nit el sentit de la seva vida. La recepcionista tan guapa de la planta on ell treballa no es fixarà mai en ell, i mira que és guapo i simpàtic i sincer i sensible i senzill. De fet, és potser, el 'millor' home de la ciutat segons la majoria de les dones tot i que elles no ho saben, no es fixen en ell.

A més, com a sociòleg, ningú li podria criticar res, la seva columna setmanal és bastant llegida en el diari regional de mitja tirada i és un bon analista polític. És un paio molt intel·ligent.

Per això entén perfectament la situació (i es diu "burro" per no haver pensat en aquesta possibilitat) quan al entrar aquell dilluns al matí, la recepcionista el mira amb uns ulls entre la sorpresa i l'admiració, despullats de les ulleres que avui s'ha deixat: ella també té, casualment, estigmatisme.

3 comentaris:

proudemax ha dit...

Ai mira Joan, que m'agrada com escrius i el què escrius, que aquesta història (de la vida d'un personatge, recordem-ho) és molt original i em sento ja fent-te molt la pilota escrivint només comentaris posi-tius, però veure això amb zero comentaris ho trobo injust.

Serà que ara sóc jo la que hi veig borrós, però crec que encara no estic desenfocada.

Ah, que em sembla que ja s'han acabat els meus maldecaps elèctrics.

Srta "Y" ha dit...

genial!

servidora té astigmatisme i sense ulleres pel món... a vegades tot desenfocat millor!

clarica ha dit...

comparteixo la opinió de srta "y", tenint miopia, s'està més tranquil sense saber el q et ve de lluny!