mentides

Relat breu per a visitants amb paciència

Va ser el seu cosí gran qui de petit ja li va ensenyar que mentint s'obtenien millors resultats.

En aquella ocasió, el gerro no l'havia trencat "el gat" (pobret), però el seu cosí es va estalviar una bona bronca dels seus pares sobre on es podia i on no es podia jugar amb el boomerang nou de l'avi.

Com la millor empresa de qualsevol sector, aviat va estudiar la competència per aprendre'n ensenyaments profitosos i al cap dels anys, ell, era el mentider més professional de casa seva. Al principi va començar mentint per mentir, com a projecte de futur, per salvar-se d'algun possible gerro trencat o una taca de menjar al sofà. Volia aprendre a aguantar els nervis, a dominar les seves expressions i gestos per poder utilitzar-los quan realment li fessin falta.

Llavors va convertir-se en un vici. I com a bon vici, ni tan sols ell podria haver dit si ho necessitava més que li agradava o viceversa. A l'escola hi va descobrir un banc de proves fantàstic, ben aviat va esdevenir el nen més popular de la seva classe. El coneixien fins i tot a la temorosa classe de 6è-B.

Aquella persona, valenta, capacitada, hàbil, segura que semblava ser, cada cop tenia menys en comú al fill únic d'aquella família a la que pertanyia. I la necessitat d'explicar una nova aventura/habilitat/anècdota de la persona que li agradava ser anava creixent i es va convertir progressivament en un espectador més de les seves mentides. Al cap de poc es van posar de moda els diaris personals.

Tothom de l'escola va començar a portar a l'escola el seu diari personal per mostrar-lo tancat amb un candau, símbol de històries i vida interior que feia sentir a qualsevol que el portés més interessant. No va trigar a sucumbir a la temptació, feia temps que el que més l'interessava de les seves demostracions públiques d'una vida fictícia era creure's testimoni i protagonista un desig ocult, no resolt. Així que va començar a escriure (o escriure's, ja que era ell mateix l'espectador) el diari personal d'aquesta persona que tothom (començant per ell mateix) creia que era.

Amb l'adolescència, li va faltar temps per eliminar el "estimat diari, avui..." de les capçaleres i es va perdre el candau. Li agradava pensar de tant en tant que quan es morís la gent es llegiria aquell diari, la gran mentida de la seva vida.

Mentrestant, la mentida s'havia convertit en un gest invisible per ell, innegable i automàtic. Enganyava les seves novies simultànies amb les tantes amants respectives. Havia evolucionat per arribar a desenvolupar persones diferents per entorns diferents i en nous entorns naixia una nova persona amb la seva història i personalitat. Alguns grups d'amics van caure en l'oblit al cap d'un temps; precisament aquells als que acudia personificant una vida que ja no li agradava o que havia avorrit. En canvi, altres entorns menys "estimulants" per a qualsevol persona normal es posicionaven com a grans amics gràcies a una bona mentida inicial que li agradava representar.

Amb l'edat, l'exageració es va apoderar de la persona. La dèria de mentir el va convertir en un esclau que sobrevivia en un martiri ensordidor en una sensació de buit, de impersonalitat i transparència. Quantes vides vivia sense tenir-ne ni una... Semblava, tot i així, que no defallia en la seva passió obsessiva, seguia i seguiria mentint sempre més.

Un dia, però, en un sopar familiar d'aquests que acaben amb les ampolles de vi buides, el seu pare i ell van seure al sofà mentre la resta anaven desfilant. Quan es van quedar sols, el pare adoptà una expressió seriosa:
- Sé el que estàs fent amb la teva vida.
- ...
- Te mare i jo ho hem vist des del principi. Sempre havíem pensat que tard o d'hora se t'acabaria tota aquesta fal·lera de mentir. No pensàvem que es tornaria a repetir un altre cop.
- repetir? repetir el què?
El seu pare, tenia un to que espantava, mai l'havia vist tant concentrat, tan... ell mateix. Sobre la mentida i la veritat n'havia après molt i sabia reconèixer en el seu pare una sinceritat que mai li havia notat.
- Fill, hi ha una cosa que mai, ta mare i jo, hem explicat a ningú. En el fons és normal que hagis sortit així... Quina desgràcia. Insensats, què podíem esperar que passés?!
- Pare, de què cony m'estàs parlant?
- ...ta mare i jo... no som nosaltres, fill. Esperava que no passaria mai això, que mai t'ho hauria de dir, però... fill, te mare i jo no estem casats, ni tan sols ens estimem. És una mentida, és tot una mentida... Te mare i jo som una mentida com en la que tu t'has convertit...
Després d'un sil·lenci curt, quan el fill començava a articular alguna pregunta, el pare sentencià, breu i amb llàgrimes als ulls:
- Jo mai vaig deixar embarassada la teva mare... Tu no vas néixer, fill... Ets una mentida més... no existeixes.


[gràcies Ariadna, per una llavor de conte]
La foto:
El Bosque. Mentiras de Jorge Pineda, visca el google!

2 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

salutacions des de PREMIÀ DE MAR, xarxa verdetiana...

mira que em passa pel cap per la cosa d'ICV...

ICV viu la seva pitjor etapa des de la fundació del partit. S'enten per partit, el conjunt dels seus homes i dones que formen part d'un col·lectiu de manera majoritàriament voluntària i cotitzant. Els episodis passats de crisi electoral o orgànica, derivats de la mateixa identitat política, eren una expressió normal d'un procés de canvi en un context de reformulació de les idees d'esquerres. Ara estem davant d'una altra cosa.
La participació d'ICV-EUiA al govern tripartit presenta problemes de relació amb la societat i amb la pròpia militància. Molts hem hagut de contemplar, estorats, com ICV-EUiA després d'un magnífic resultat electoral (12 diputats a les autonòmiques), era desprovist d'una vicepresidència d'un govern de "tres" pactat entre "dos" (PSC-ERC). Després vingué l'assumpció mai deliberada entre la militància del paquet d'Interior, en detriment d'àrees socials que mai es reclamen. Després la desaparició del sentit polític de la presidència del partit, desdibuixada en un hiperinstitucionalisme governamental lògic però gens operatiu en la projecció del projecte ecosocialista. Enmig queda la jugada de Maragall expulsant Salvador Milà del primer govern. Milà marcava perfil, explicava el sentit ideològic de la seva acció de govern (això no agradava a l'establishment i aquest va pressionar Maragall i, per extensió, a tots els factors sociovergents derivats).
L'arribada de Baltasar, poc sensible als gestos contraproduents (la foto amb el constructor Reyna, davant del pacte d'habitatge, com exemple del que dic), és de domini públic i ara, amb l'aigua, és massa evident: esquitxa ICV-EUiA amb una relació nefasta amb el territori, les institucions, els sectors productius, les plataformes ciutadanes, la comunitat científica.

Cal una dimissió? No pas. Una és poc: Dues! Una dimissió de govern per ser mal gestor. Una altra dimissió de partit, per haver provocat un divorci incalculable entre el que som i el que volem ser.

Voleu més: llegiu-vos l'article de l'amic Martí Rosselló al seu blog: http://www.lacoctelera.com/martirossello

Albert Pebràs ha dit...

Caram quin final... Trenca tot el que havia llegit abans.

M'ha agradat molt. Espero que no sigui una mentida i realment el que he llegit sigui un post.

Gràcies per la teva sinceritat.