Relat per a visitants amb paciència
L'home que un dia va decidir viure sense cap no va decidir arrencar-se'l, i doncs què es pensaven.
Abans de procedir, el va fer servir un munt per preparar-se a viure sense i com que no era tonto no va ni arribar a plantejar-s'ho: físicament ningú pot viure sense cap, preguntin a Lluís XVI. De fet, ningú sap perquè ho va decidir, només podem fer-ne hipòtesis i engrandir-les fins a convertir-les en història. I a això és al que anem que sinó tot acabaria aquí -->.
Jo el que crec és que motius no li'n faltaven. Amb el mateix cervell, va arribar un moment que va pensar que el seu cap només feia que portar-li problemes. Està bé, aquells ulls tan bonics que a vegades veia i l'havien fet parar boig, desenbogir-lo i tornar-lo a embogir tantes vegades en tenien part de culpa, d'acord... Però a les alçades en que estem, qui culpa al Sr. Otto o al Sr. Dièsel del canvi climàtic?
Tanta capacitat elucubradora es girava massa sovint en contra seu. La creativitat i la imaginació sumaven massa poder amb aquell gran esperit d'esperança il·lusa que no sabia de qui havia heretat i aconseguien elevar-lo ben amunt (emocionalment, s'entén) construint una història que començava coincidint amb els fets i acabava substituint-los.
Tan amunt i tan real que al veure la crua i palpable realitat -aquella que ja no coincidia amb cap explicació rebuscada que salvés la història construida- llavors queia de manera estrepitosa i racionalment tan previsible per existència abundant de precedents.
I finalment ja no podia culpar els ulls, qui podia culpar aquells preciosos ulls! Tot era culpa d'aquell cap que equivocadament havia estat coronat governador d'aquell cos esclau d'una mala direcció i pitjor sentit. A mode de cop d'estat (tot i que estrictament fou una dimissió voluntària del mateix cervell, és clar) va decidir iniciar els preparatius per efectuar el canvi radical.
El més irònic fou que qui més va treballar per desbancar aquell maleit cap va ser el mateix cap; calia pensar, dissenyar i projectar una vida sense cervell, qui sinó ho havia de fer, tot això? Ningú sabia millor que el mateix cap quines funcions exercia i què era el que calia extirpar. I no és que fos una decisió precipitada o mal pensada. L'home sabia perfectament a què renunciava, tant com sabia de què es salvaria. Una vida sense raó ni creativitat, però plena d'emocions. Sobretot, mancada de les caigudes repetides des de tan amunt.
Va estudiar el cervell, va decidir quines funcions eren les culpables d'aquelles ascensions solitàries predecessores d'aquelles grans desil·lusions, quines parts del cervell calia aïllar, independitzar forçosament com qui fot fora un company de pis intractable perquè s'espavili i deixi la casa tranquil·la: amb molta pena de desprendre's d'algú amb qui has compartit tant però esperant tranquil·litat.
I quan ho havia preparat tot tan bé, tan meticulosament, repassant cada pas i cada conjunt de passos tants i tants cops (va retardar-ho tant com va poder), llavors va arribar el moment de procedir. Ho havia sintetitzat tot en un parell de traços amb un bisturí, ho havia practicat amb cervells de tot tipus d'animals dels quals fos legal aconseguir-ne un. Un sistema de miralls li facilitaven la visió a la zona del crani on hi practicaria l'intervenció i tenia una destresa impressionant mirant-hi. Havia practicat fins a poder dibuixar la cara del rei de la mida d'un segell a la zona en qüestió, ja afaitada per a fer-hi la operació.
Abans, però, un cop fet i superat l'assaig general, va donar-se uns dies lliures i va anar a buscar aquells ulls. No sabia on trobar-los però sempre se'ls acabava creuant per algun lloc. Aquest cop no va necessitar ni 3 hores. La va trobar asseguda en una terrassa de pl. Universitat amb uns amics. S'hi va passejar parlant pel mobil, volia despedir-se'n, d'alguna manera ell ja no seria el mateix. Però, al cap de poc aquells ulls s'aixecaren i van passejar-se per allà parlant, també, pel mòbil. En qüestió de segons, l'home començava a elevar-se, aquest cop els fets començaven quadrant massa amb una història que s'anava creant per moments dins d'aquell cervell i tot anava més accelerat del normal.
L'home pujava i pujava per moments però ho agafà a temps, va reaccionar. Al cap de deu minuts era a casa, amb llàgrimes als ulls, separant aquells companys de pis que encara intentaven unir esforços i aixecar-lo més amunt.
clic.
L'home, nou de trinca, passejava uns dies després de la operació casolana (no per això menys precisa ni higiènica). Ja n'era conscient que sense el cervell en complet seguien existint aquells ulls, així que quan se'ls va trobar no el van agafar per sorpresa.
Però per primer cop, aquells ulls se li van acostar a poc a poc mirant-lo fixament als seus amb un somriure nerviós delatador. Més a prop, però, l'expressió de la noia canviava. Poc a poc, anava perdent el somriure tímid inicial sense deixar de mirar els ulls de l'home com buscant-hi alguna cosa. Un cop havia perdut tot el somriure, a dos pams de l'home, la noia li digué:
Aquest cop, sense haver pujat, va caure ben avall, ben enfonsat. N'hi ha que preferiran pensar que l'home segueix perdut entre llibres buscant la inexistent operació que li tornarà el company de pis que va fer fora, allà ells. La història me la invento jo i diu que un cop a casa, veient que tallant-ne un tros no s'havia pogut treure aquells ulls del cap, va decidir tallar-se'l del tot.
L'home que un dia va decidir viure sense cap no va decidir arrencar-se'l, i doncs què es pensaven.
Abans de procedir, el va fer servir un munt per preparar-se a viure sense i com que no era tonto no va ni arribar a plantejar-s'ho: físicament ningú pot viure sense cap, preguntin a Lluís XVI. De fet, ningú sap perquè ho va decidir, només podem fer-ne hipòtesis i engrandir-les fins a convertir-les en història. I a això és al que anem que sinó tot acabaria aquí -->.
Jo el que crec és que motius no li'n faltaven. Amb el mateix cervell, va arribar un moment que va pensar que el seu cap només feia que portar-li problemes. Està bé, aquells ulls tan bonics que a vegades veia i l'havien fet parar boig, desenbogir-lo i tornar-lo a embogir tantes vegades en tenien part de culpa, d'acord... Però a les alçades en que estem, qui culpa al Sr. Otto o al Sr. Dièsel del canvi climàtic?
Tanta capacitat elucubradora es girava massa sovint en contra seu. La creativitat i la imaginació sumaven massa poder amb aquell gran esperit d'esperança il·lusa que no sabia de qui havia heretat i aconseguien elevar-lo ben amunt (emocionalment, s'entén) construint una història que començava coincidint amb els fets i acabava substituint-los.Tan amunt i tan real que al veure la crua i palpable realitat -aquella que ja no coincidia amb cap explicació rebuscada que salvés la història construida- llavors queia de manera estrepitosa i racionalment tan previsible per existència abundant de precedents.
I finalment ja no podia culpar els ulls, qui podia culpar aquells preciosos ulls! Tot era culpa d'aquell cap que equivocadament havia estat coronat governador d'aquell cos esclau d'una mala direcció i pitjor sentit. A mode de cop d'estat (tot i que estrictament fou una dimissió voluntària del mateix cervell, és clar) va decidir iniciar els preparatius per efectuar el canvi radical.
El més irònic fou que qui més va treballar per desbancar aquell maleit cap va ser el mateix cap; calia pensar, dissenyar i projectar una vida sense cervell, qui sinó ho havia de fer, tot això? Ningú sabia millor que el mateix cap quines funcions exercia i què era el que calia extirpar. I no és que fos una decisió precipitada o mal pensada. L'home sabia perfectament a què renunciava, tant com sabia de què es salvaria. Una vida sense raó ni creativitat, però plena d'emocions. Sobretot, mancada de les caigudes repetides des de tan amunt.
Va estudiar el cervell, va decidir quines funcions eren les culpables d'aquelles ascensions solitàries predecessores d'aquelles grans desil·lusions, quines parts del cervell calia aïllar, independitzar forçosament com qui fot fora un company de pis intractable perquè s'espavili i deixi la casa tranquil·la: amb molta pena de desprendre's d'algú amb qui has compartit tant però esperant tranquil·litat.
I quan ho havia preparat tot tan bé, tan meticulosament, repassant cada pas i cada conjunt de passos tants i tants cops (va retardar-ho tant com va poder), llavors va arribar el moment de procedir. Ho havia sintetitzat tot en un parell de traços amb un bisturí, ho havia practicat amb cervells de tot tipus d'animals dels quals fos legal aconseguir-ne un. Un sistema de miralls li facilitaven la visió a la zona del crani on hi practicaria l'intervenció i tenia una destresa impressionant mirant-hi. Havia practicat fins a poder dibuixar la cara del rei de la mida d'un segell a la zona en qüestió, ja afaitada per a fer-hi la operació.
Abans, però, un cop fet i superat l'assaig general, va donar-se uns dies lliures i va anar a buscar aquells ulls. No sabia on trobar-los però sempre se'ls acabava creuant per algun lloc. Aquest cop no va necessitar ni 3 hores. La va trobar asseguda en una terrassa de pl. Universitat amb uns amics. S'hi va passejar parlant pel mobil, volia despedir-se'n, d'alguna manera ell ja no seria el mateix. Però, al cap de poc aquells ulls s'aixecaren i van passejar-se per allà parlant, també, pel mòbil. En qüestió de segons, l'home començava a elevar-se, aquest cop els fets començaven quadrant massa amb una història que s'anava creant per moments dins d'aquell cervell i tot anava més accelerat del normal.
L'home pujava i pujava per moments però ho agafà a temps, va reaccionar. Al cap de deu minuts era a casa, amb llàgrimes als ulls, separant aquells companys de pis que encara intentaven unir esforços i aixecar-lo més amunt.
clic.L'home, nou de trinca, passejava uns dies després de la operació casolana (no per això menys precisa ni higiènica). Ja n'era conscient que sense el cervell en complet seguien existint aquells ulls, així que quan se'ls va trobar no el van agafar per sorpresa.
Però per primer cop, aquells ulls se li van acostar a poc a poc mirant-lo fixament als seus amb un somriure nerviós delatador. Més a prop, però, l'expressió de la noia canviava. Poc a poc, anava perdent el somriure tímid inicial sense deixar de mirar els ulls de l'home com buscant-hi alguna cosa. Un cop havia perdut tot el somriure, a dos pams de l'home, la noia li digué:
- Abans hi veia una brillantor que m'explicava que, no se com, em coneixies.L'home, amb llàgrimes als ulls, va murmurar un -massa tard- que ningú va sentir i va marxar.
Aquest cop, sense haver pujat, va caure ben avall, ben enfonsat. N'hi ha que preferiran pensar que l'home segueix perdut entre llibres buscant la inexistent operació que li tornarà el company de pis que va fer fora, allà ells. La història me la invento jo i diu que un cop a casa, veient que tallant-ne un tros no s'havia pogut treure aquells ulls del cap, va decidir tallar-se'l del tot.
1 comentari:
Per cert, que la sensació que et vaig dir que semblava que donés el text, no era aquest, era el de sota... se'm va colar Plaça Universitat a baix, o el dualisme aquí a dalt, no sé.
Publica un comentari a l'entrada