Relat curt i cursi per a visitants amb paciència
Aquella insistent pregunta amagava una crítica destructiva (ja que encertava de ple en una debilitat insalvable i sense 'arreglo'). I tan la insistència com la destructivitat no van donar-li altra opció que cedir temporalment el comandament.
A qui?
A qui efectuava la pregunta, és clar. Aquella oposició interna que portava incorporada va passar a l'acció, al comandament que sempre havia somniat. Un cop de timó coherent amb la pregunteta va donar esperances que s'arribaria a bon port.
Però no es va tardar a notar la inexperiència d'aquesta oposició coronada repentinament de comandant gràcies a la seva moció de censura insistent i en forma de pregunta que amagava una crítica amb tota la raó. Tot i que el nou comandant portava a bon port, amb la valentia que l'anterior no hagués tingut mai, no va saber amarrar amb la tècnica i saviesa de que l'anterior sempre havia tingut.
Si el primer mai va poder tenir prou valentia per arribar als ports desitjats i va mantenir la nau sana i salva, al segon no li va servir de res més la valentia que d'enfonsar un vaixell en les proximitats del port més desitjat deixant-lo inaccessible pels més valents i savis.
I si aquell port era l'únic al que qualsevol nau pot aspirar a amarrar, tan se val el primer com el segon comandament, que ni que ara es posin d'acord i co-governin, sumant coneixements i restant debilitats, ja mai podran amarrar al port desitjat per l'un i l'altre i hauran de rondar per mars buscant bons ports on passar-hi nits, setmanes, mesos o anys.
I així, amb el cap baix, reconstrueixen una nau per seguir rondant sense esma de trobar un port com el que un feia temps rondava i l'altre destrossà gosant finalment apropar-s'hi.
Aquella insistent pregunta amagava una crítica destructiva (ja que encertava de ple en una debilitat insalvable i sense 'arreglo'). I tan la insistència com la destructivitat no van donar-li altra opció que cedir temporalment el comandament.
A qui?
A qui efectuava la pregunta, és clar. Aquella oposició interna que portava incorporada va passar a l'acció, al comandament que sempre havia somniat. Un cop de timó coherent amb la pregunteta va donar esperances que s'arribaria a bon port.
Però no es va tardar a notar la inexperiència d'aquesta oposició coronada repentinament de comandant gràcies a la seva moció de censura insistent i en forma de pregunta que amagava una crítica amb tota la raó. Tot i que el nou comandant portava a bon port, amb la valentia que l'anterior no hagués tingut mai, no va saber amarrar amb la tècnica i saviesa de que l'anterior sempre havia tingut.
Si el primer mai va poder tenir prou valentia per arribar als ports desitjats i va mantenir la nau sana i salva, al segon no li va servir de res més la valentia que d'enfonsar un vaixell en les proximitats del port més desitjat deixant-lo inaccessible pels més valents i savis.
I si aquell port era l'únic al que qualsevol nau pot aspirar a amarrar, tan se val el primer com el segon comandament, que ni que ara es posin d'acord i co-governin, sumant coneixements i restant debilitats, ja mai podran amarrar al port desitjat per l'un i l'altre i hauran de rondar per mars buscant bons ports on passar-hi nits, setmanes, mesos o anys.
I així, amb el cap baix, reconstrueixen una nau per seguir rondant sense esma de trobar un port com el que un feia temps rondava i l'altre destrossà gosant finalment apropar-s'hi.
1 comentari:
Caram, no hi veig massa ànims en aquest relat. Un mes després, la seva visió segueix igual o encara pitjor?
No creu que una nau amb una oposició destructiva no pot arribar a bon port?
Publica un comentari a l'entrada