Un cec nota una presència (i no el volum que aquesta ocupa), és l’inspector, a l’habitació. N’ha sentit el ressò, capta les variacions i petits sorollets que causa a la sonoritat i l’acústica de la sala.
Una respiració.
Sense voler, el cec practica la seva mania d’analitzar el comportament d’un individu. Tanqueu els ulls i escolteu una persona que us parla, tot el que creieu que perdeu en llenguatge no verbal ho guanyeu ressaltant el to, les respiracions, la melodia o la rapidesa del discurs trobant quasi explícitament, com en una equació amb l’incògnita aïllada, l’estat anímic de la persona. Realment millor no saber que t’escolten de manera observadora.
L’inspector no ho sap, no té massa temps per pensar en aquestes coses, però mai s’ha trobat en un cas així. Resta expectant, esperant algun esdeveniment, ha oblidat que és ell qui ha de marcar l’ordre d’aquests. Avui la comissaria està estranya, hi regna una sensació de raresa; el cec descansa pacient i tranquil (o així li sembla a l’inspector) a la butaca on seuen persones de tot tipus, pinta, procedència, estatura...
Avui el testimoni controla els nervis de manera tan precisa que per primer cop a la seva intensa carrera, l’inspector ha perdut els papers. Està nerviós, avui no és ell qui domina la situació i això (a més de realimentar el seu nerviosisme) tranquil•litza encara més el cec. Té davant una persona forta, segura i en la que no confia. Fa poques hores l’havien convençut d’afegir una declaració més al cas de la que no espera res. Ara, però, la estabilitat emocional descomunal del cec li fa replantejar les coses.
El creurà en tot el que digui.
Tot i així, l’inspector no pensa que pugui donar-li massa informació, el cas està gairebé tancat. Tot està molt clar i encaixa perfectament, aquest testimoni li ha de verificar quatre coses, és l’últim de la llista. Li ha sobtat que a la fitxa no aparegués que és cec, tampoc sabria en quina d’aquelles caselles hi hauria d’estar apuntat, només hi deia el seu nom i que era un home. Va pensar que més tard proposaria d’afegir una casella al formulari d’entrada a la comissaria però sense haver acabat de pensar la proposta va rebutjar-la; estat civil, professió, DNI, domicili i una dotzena més de caselles buides el van fer tornar al món real i pràctic.
Després de deu minuts ben llargs, el cec trenca el silenci: Suposo que hauria de demanar-me què és el que sé jo sobre el cas en el que treballa. Continua tranquil, no ha aixecat el to ni ha sigut ni un pèl repel•lent, la compostura del cec segueix clavant-se en l’estat anímic del policia, l’absència de comentaris punxants és massa afilada per un comissari de ferro per als agressius i delicat com una rosa en confiança. L’inspector reacciona ràpidament i mig trepitjant cada paraula que pronuncia amb l’anterior li deixa anar una frase afirmativa qualsevol. Tot i nerviós l’inspector no ha perdut del tot els papers i segueix tant redundant com sempre, tan senzill que és dir “sí”.
El cec es treu un paquet de tabac de la butxaca de dins l’americana (curiosament triada amb un gust excel•lent) i com si volgués fer gala del seu domini espacial, encén un llumí i sense dubtar de la posició de l’extrem del cigar que ja s’ha col•locat a la boca, fa cremar tot el cercle de tabac simultàniament i apaga el llumí amb un gest brusc. Fa una primera calada i pregunta: ‘em pot acostar un cendrer?’ tot allargant la seva mà lliure de la cigarreta. Amb tot això l’inspector ha perdut de vista el llumí. Comença a parlar.
Les primeres tranquil•les paraules del cec són només absorbides per les parets i el pobre mobiliari del despatx, d’uns set metres quadrats de que disposa per viure les 8h de feina diàries que sol dedicar l’inspector als molts casos que té oberts. L’inspector no ha escoltat ni una sola frase buscant el llumí. No és fins que el cec calla, que el nostre home deixa de buscar el llumí pels voltants o les mans del cec. Li deu haver fet una pregunta. Reacciona, demana excuses, no sap ben bé quina excusa donar així que li diu la veritat.
Era al cendrer.
El cec torna a començar, des del començament. Sembla un home llest i molt viu. No li ha calgut ni un segon per entendre que era des que li ha demanat el cendrer que l’inspector no escoltava.
L’inspector es nota més tranquil, ara que és el cec qui té l’atenció del moment. Haver d’escoltar li dóna seguretat, poder analitzar ell ha fet canviar els papers tot i que molt lleugerament, ja que el cec segueix segur i tranquil, fumant i parlant amb la mirada a l’infinit, clar. Amb tot això no li ha dit que des de fa uns mesos tenen prohibit de fumar a la comissaria, no deu haver vist els cartells.
El cec torna a callar, segurament és la mateixa pregunta que abans. L’inspector calla, aguanta. Torna a tenir el pes, que nota sobre el seu esternon com un vent que el travessa. Li pregunta com ha arribat el llumí al cendrer. Se sorprèn d’haver reaccionat mentint tant ràpidament i es pregunta perquè no li surt igual quan parla amb el seu cap. Obre les espatlles aspirant mentre pensa que se n’ha sortit prou bé, és una pregunta que ràpidament s’havia tret del cap. Tot seguit rep un cop (emotiu, cal dir-ho) “vostè que en té hauria d’utilitzar millor els ulls, bé que és inspector, no?”.
Demana perdó, s’excusa dient que està un xic atabalat, últimament hi ha molta feina (no menteix, hi ha la de sempre) i no es pot concentrar gaire bé, li prega de intentar-ho de nou. Entén el to enutjat del cec que ha començat dues vegades sense èxit, es disposa a escoltar-lo atentament, agafa el bloc i es disposa a anotar-hi els fets clau que narri el testimoni, segur que així seguirà el fil de la conversa.
Comença la tercera versió dels fets del cec, resumida i amb paraules adients per cada frase que encadena perfectament amb la següent, ja té assajat el discurs que va entonant. Tot això va pensant l’inspector, torna a no estar atent del tot. El seu cap va descrivint esses al voltant de la narració del cec al que atén gràcies al bloc però al que no escolta ni entén. La seva mà escriu i resumeix el que sent i el seu cap divaga al voltant de la persona que li està explicant ves a saber què. Sap que és important, ha acceptat a rebre’l després de notar amb quina energia li recomanaven de escoltar-lo. Ja l’escoltarà més tard, llegint el bloc.
Es dedica a submergit en el seu cap admirar i descobrir aquella fascinant persona que té davant. L’apassiona la música amb la que parla, la convicció i la seguretat de l’energumen extraordinàriament (ara hi cau) ben vestit. Es pregunta si té algú que l’ajuda, si té alguna parella a casa que li compra la roba i l’ajuda amb les feines de casa i de la vida en general que un cec no deu poder fer. Busca alguna feina que no pugui realitzar un cec, però un cec com el que te davant que s’encén els cigarros sense mirar i que fa jocs de màgia amb els llumins poques feines no pot fer. Pensa el tipus de persona que estigui a l’altura d’una persona així, que aguanti la dura seguretat i l’agressiva tranquil•litat de que està dotat aquest cec.
El cec segueix parlant, sembla que no vol arriscar-se a preguntar.
Confiat del tot en la seva mà intel•ligent, l’inspector, segueix volant per la vida del testimoni que té a un metre, assegut. Ara ja ha arribat a casa, s’imagina assegut al sofà, de tacte agradable, segur. És en un pis alt, malaguanyadament lluminós enmig d’una ciutat densa. Veu la seva parella, ja ha decidit que té una parella. Una dona, fantàstica. Serena i amb una espurna als ulls que li evoquen una intel•ligència desbordant que s’aprecia també en el gest i el moviment extraordinàriament coordinat i totalment òptim que té.
De què deu treballar? Vesteix bé, se’l veu benestant, una panxeta li estira els dos últims botons de la camisa tot i que una ample espatlla crida “vaig al gimnàs cada dia!” i els cabells humits i ben pentinats confirmen que avui no ha fet una excepció. Pensant-hi més, no el veu tancat en una caixeta blava enmig del carrer venent cupons de loteria, però l’inspector coneix la poca sensibilitat del món empresarial per la gent amb discapacitats de qualsevol tipus. Descarta també ser un mantingut de la seva parella i l’estat en la ínfima part d’un sou suficient que suposa una pensió per discapacitat; el cec té un posat actiu.
Ho veu de passada. Trenta-vuit centèssimes de segon després (no us pregunteu d’on ve aquesta dada) fa marxa enrere en el moviment del cap fins a aturar-lo on ha rebut l’estímul causant de la marxa enrera. Reprodueix el moviment més repetit i exagerat, potser, de la història del cinema (després del desmai típic de les dones que es fan la bleda, és clar). Quan enfoca de nou amb el cap quiet corrobora el que havia vist i el cap li dona voltes.
Què fa un cec amb una càmera de fotos?
Penjada a la cadira, just al costat de l’espatlla dreta de l’invident, hi ha una bossa d’una reflex, la típica bossa encoixinada negre de niló amb una corretja que s’eixampla a la zona del coll, on mig tapat pel respatller hi ha estampat en blanc un “NIKON” posat amb tota la mala bava del món per algun empresari eficient. Pensa la ràbia que li fan aquestes coses, no suporta la publicitat que t’obliguen a fer les grans marques, després de donar-los diners comprant-los un producte. Molts cops ha pensat en arrencar d’alguna manera el “NIKON” de la seva bossa de la càmera.
La seva mà segueix fent gargots i el seu cap segueix donant voltes. Busca un sentit, un motiu per el que un cec pot tenir una càmera de fotos. No pot ser que el cec vulgui dissimular la seva condició, se’l nota fins i tot segur del seu estat físic i anímic, a més, pensa, una persona que vol una càmera de fotos per aparentar que té vista per fer-la servir no es compra una reflex, o això creu, clar. De tota manera segur que algú que vol fer veure que porta una càmera de fotos no compra una bossa semblant que més aviat amaga la forma inconfusible d’una reflex, aquella bossa és per protegir-la, segur, i la càmera ha de ser per utilitats professionals, però quines? i com pot fer-la servir?
Cada cop n’està més convençut, el cec és un artista. Un fotògraf, pintor, escultor, escriptor i ves a saber quantes coses més. Els artistes d’avui no es conformen en una “disciplina”, segueix pensant, deu ser un d’aquests personatges que no entén, d’aquests que “experimenten”, “juguen” i són feliços treballant del que treballen. Sota un nom que podria ser perfectament “fotografies sonores” o “formes incolores” deu exposar en sales de prestigi, d’aquestes totes blanques i silencioses on només s’hi escolten passes de persones que s’aturen excessiva estona davant de qualsevol cosa que no sigui blanca.
Sempre ha pensat, l’inspector, que les sales d’exposicions són blanques per facilitar la tasca de distingir les obres als visitants. Recorda haver estat tres minuts observant un objecte, el que més li agradava d’una exposició d’escultura, buscant l’etiqueta per saber més del seu autor veient-se interrompuda la recerca al veure llençar-hi un paper arrugat per algú altre. Des d’aleshores no hi ha tornat més, als museus d’art, ni a les galeries.
Preguntes tontes li venien al cap. Havent obviat les respostes tècniques de com s’ho devia fer per enfocar, fer el balanç de llum, etc. pensa en quina posició deu utilitzar per fotografiar el que fos que fotografiés. Segur que no se la posa a la cara, o si? a l’altura de les orelles? Quin carret utilitza, color o blanc i negre? Perquè utilitza reflex si no necessita enquadrar les imatges? Com tria després les que li agraden més? I quan es descuida l’objectiu tapat, com se n’adona? És una cosa que fins i tot a un inspector com ell se li escapa de tant en tant. A vegades es troba intentant enfocar el negre del PVC de la tapa (que tampoc li falta un “NIKON” metàl•lic, brillant i sempre tort encastat a aquesta, pensat per el mateix o un altre empresari eficient...)
Se li acut mirar el rellotge sense estalviar-se dissimular, hi està acostumat. Somriu d’haver-se sorprès dissimulant mirar l’hora davant d’un cec. Una nova pregunta, té rellotge? Hi ha rellotges especials per a cecs? Li agradaria poder-se quedar parlant de les coses que realment li interessen d’aquell cec. Intenta buscar-li en algun canell però pensa després que el canell no és el millor lloc per tenir una cosa que has de tocar amb els dits o posar-te a l’orella... S’imagina diferents rellotges possibles per a cecs.
Un rellotge de butxaca, que té l’avantatge que no s’ha de treure d’aquesta, un collaret que apretant-lo diu l’hora parlant, que té el problema que el model s’ha de diversificar per a milers de llengües però no cal aprendre cap simbologia nova. Quan arribi a casa buscarà si existeixen semblants aparells, sinó els patentarà. Un altre projecte que deixarà penjat al cap de dues hores, fins que no executi un dels seus primers projectes (una carpeta verda on apuntar-hi totes les idees i coses que vol fer) no en recordarà cap altre i serà llençar-los a l’oblit.
No ha mirat l’hora.
Somriu un altre cop, mentre somreia i pensava haver-se descobert amagant-se de mirar l’hora davant d’un cec només ha enfocat el rellotge sense mirar l’hora. S’assegura de mirar-la bé, intenta entendre-la. És molt tard, avui tampoc podrà veure sencera la pel•lícula dolenta d’Antena 3. Haurà de avorrir-se mirant la bona pel•lícula que fan a la2 o distreure’s una estona amb el teletienda.
Com si penses en veu alta, el cec pronuncia les últimes paraules del seu relat, uns tres segons més tard la seva mà fa un punt i final. El cop del llapis ja bastant gastat amb el bloc sona fort, molt més fort que un llapis desafilat al paper. Potser cent llapis haurien fet rebombori semblant a aquell i els papers de la taula han sortit volant de cop. El llapis no pot haver fet tant de soroll, fins i tot el cec es pertorba una mica.
Amb la porta recent tancada al darrere, el tinent fa mala cara (com sempre) i entre les seves faccions en posició “enfadat” s’hi pot intuir un cert orgull; ha espantat l’inspector amb aquella entrada espectacular.
“Es pot saber què fas amb el senyor Mirabell?!” Crida el tinent.
L’inspector mira la fitxa del seu testimoni maleint els de l’oficina, li caurà una bronca per haver traspaperat aquell testimoni... Se li para el cor, David Coll, Home, això és tot el que diu a la seva fitxa. Retrocedeix mentalment mentre la cara del tinent es va inquietant, ja no en queda res d’aquell xic d’orgull, ara està totalment enfadat i es dirigeix a l’estat “irós”. Ha confirmat les dades? Es pregunta l’inspector. Ha preguntat sobre la identitat del seu testimoni abans de començar les gairebé dues hores d'interrogatori?
El tinent posiciona les seves faccions en l’estat “agradable” i mentre pronuncia disculpes variades i reiterades ajuda al cec, el senyor Mirabell, a aixecar-se. Els dos es disposen a sortir del despatx. El tinent obre la porta i l’habitació s’inunda d’una barreja de sorolls, sons i crits. Telèfons sonant, teclats d’ordinador, la fotocopiadora, martells i serres al despatx del jefe (ja comença la reforma d’aquest trimestre) i algun crit d’alguna interrogació que es complica (un testimoni mut potser?) deixen veure el caos quotidià que viuen els policies de tota la ciutat.
Si la gent dins d’una comissaria guanya probabilitats d’equivocar-se de despatx, un cec té tots els números per errar. No comprovar la identitat, sembla mentida, amb l’experiència que té, no es pot explicar com pot haver fallat en una cosa tan trivial. L’inspector reacciona, ja es lamentarà més tard mentre rebi l’esbroncada del seu superior, el tinent. Això d'ara era només un aperitiu. Ara, intentant suavitzar una mica l’error, s’incorpora i tot dirigint-se al tinent en to menys que inofensiu diu:
“Tingui tinent, he pres declaració al meu bloc de notes, ja me’l tornarà quan l’hagi copiada” tot allargant-li un bloc obert més negre que blanc.
Avui no té el dia.
Efectivament la meravellosa mà resumia i escrivia.
Però ni de passar la pàgina ha tingut temps l’inspector, entre pensament i pensament. Ni de mirar què era el que escrivia aquesta seva mà automàtica, per veure que era ell qui havia d’evitar escriure a sobre les lletres ja escrites donant de resultat aquella pàgina quasi banyada en grafit. Un principi de desmai, dels anímics, li comença a ennuvolar la vista. La seva carrera i el seu esforç com a inspector estan caient més fons que els projectes oblidats de tota la seva infantesa sencera.
Quan ja, cec i tinent, són fora del despatx; es queda, penjada de la cadira, estàtica i irreverent, la NIKON publicista ben guardada dins la seva bossa a joc.
“Senyor Mirabell!! Perdoni, és que es deixa la seva càmera...”
El tinent es gira en posició “convulsió”. El cec s’atura, val a dir-ho, una mica sorprès tot i que ja res el sorprèn d’aquell inspector. Amable i acurat com no ho ha deixat de ser durant tota la tarda, respon:
“Molt em temo que deu ser la seva, inspector. No ho sé del cert, però meva no l’és; sóc cec.”
Una respiració.
Sense voler, el cec practica la seva mania d’analitzar el comportament d’un individu. Tanqueu els ulls i escolteu una persona que us parla, tot el que creieu que perdeu en llenguatge no verbal ho guanyeu ressaltant el to, les respiracions, la melodia o la rapidesa del discurs trobant quasi explícitament, com en una equació amb l’incògnita aïllada, l’estat anímic de la persona. Realment millor no saber que t’escolten de manera observadora.
L’inspector no ho sap, no té massa temps per pensar en aquestes coses, però mai s’ha trobat en un cas així. Resta expectant, esperant algun esdeveniment, ha oblidat que és ell qui ha de marcar l’ordre d’aquests. Avui la comissaria està estranya, hi regna una sensació de raresa; el cec descansa pacient i tranquil (o així li sembla a l’inspector) a la butaca on seuen persones de tot tipus, pinta, procedència, estatura...
Avui el testimoni controla els nervis de manera tan precisa que per primer cop a la seva intensa carrera, l’inspector ha perdut els papers. Està nerviós, avui no és ell qui domina la situació i això (a més de realimentar el seu nerviosisme) tranquil•litza encara més el cec. Té davant una persona forta, segura i en la que no confia. Fa poques hores l’havien convençut d’afegir una declaració més al cas de la que no espera res. Ara, però, la estabilitat emocional descomunal del cec li fa replantejar les coses.
El creurà en tot el que digui.
Tot i així, l’inspector no pensa que pugui donar-li massa informació, el cas està gairebé tancat. Tot està molt clar i encaixa perfectament, aquest testimoni li ha de verificar quatre coses, és l’últim de la llista. Li ha sobtat que a la fitxa no aparegués que és cec, tampoc sabria en quina d’aquelles caselles hi hauria d’estar apuntat, només hi deia el seu nom i que era un home. Va pensar que més tard proposaria d’afegir una casella al formulari d’entrada a la comissaria però sense haver acabat de pensar la proposta va rebutjar-la; estat civil, professió, DNI, domicili i una dotzena més de caselles buides el van fer tornar al món real i pràctic.
Després de deu minuts ben llargs, el cec trenca el silenci: Suposo que hauria de demanar-me què és el que sé jo sobre el cas en el que treballa. Continua tranquil, no ha aixecat el to ni ha sigut ni un pèl repel•lent, la compostura del cec segueix clavant-se en l’estat anímic del policia, l’absència de comentaris punxants és massa afilada per un comissari de ferro per als agressius i delicat com una rosa en confiança. L’inspector reacciona ràpidament i mig trepitjant cada paraula que pronuncia amb l’anterior li deixa anar una frase afirmativa qualsevol. Tot i nerviós l’inspector no ha perdut del tot els papers i segueix tant redundant com sempre, tan senzill que és dir “sí”.
El cec es treu un paquet de tabac de la butxaca de dins l’americana (curiosament triada amb un gust excel•lent) i com si volgués fer gala del seu domini espacial, encén un llumí i sense dubtar de la posició de l’extrem del cigar que ja s’ha col•locat a la boca, fa cremar tot el cercle de tabac simultàniament i apaga el llumí amb un gest brusc. Fa una primera calada i pregunta: ‘em pot acostar un cendrer?’ tot allargant la seva mà lliure de la cigarreta. Amb tot això l’inspector ha perdut de vista el llumí. Comença a parlar.
Les primeres tranquil•les paraules del cec són només absorbides per les parets i el pobre mobiliari del despatx, d’uns set metres quadrats de que disposa per viure les 8h de feina diàries que sol dedicar l’inspector als molts casos que té oberts. L’inspector no ha escoltat ni una sola frase buscant el llumí. No és fins que el cec calla, que el nostre home deixa de buscar el llumí pels voltants o les mans del cec. Li deu haver fet una pregunta. Reacciona, demana excuses, no sap ben bé quina excusa donar així que li diu la veritat.
Era al cendrer.
El cec torna a començar, des del començament. Sembla un home llest i molt viu. No li ha calgut ni un segon per entendre que era des que li ha demanat el cendrer que l’inspector no escoltava.L’inspector es nota més tranquil, ara que és el cec qui té l’atenció del moment. Haver d’escoltar li dóna seguretat, poder analitzar ell ha fet canviar els papers tot i que molt lleugerament, ja que el cec segueix segur i tranquil, fumant i parlant amb la mirada a l’infinit, clar. Amb tot això no li ha dit que des de fa uns mesos tenen prohibit de fumar a la comissaria, no deu haver vist els cartells.
El cec torna a callar, segurament és la mateixa pregunta que abans. L’inspector calla, aguanta. Torna a tenir el pes, que nota sobre el seu esternon com un vent que el travessa. Li pregunta com ha arribat el llumí al cendrer. Se sorprèn d’haver reaccionat mentint tant ràpidament i es pregunta perquè no li surt igual quan parla amb el seu cap. Obre les espatlles aspirant mentre pensa que se n’ha sortit prou bé, és una pregunta que ràpidament s’havia tret del cap. Tot seguit rep un cop (emotiu, cal dir-ho) “vostè que en té hauria d’utilitzar millor els ulls, bé que és inspector, no?”.
Demana perdó, s’excusa dient que està un xic atabalat, últimament hi ha molta feina (no menteix, hi ha la de sempre) i no es pot concentrar gaire bé, li prega de intentar-ho de nou. Entén el to enutjat del cec que ha començat dues vegades sense èxit, es disposa a escoltar-lo atentament, agafa el bloc i es disposa a anotar-hi els fets clau que narri el testimoni, segur que així seguirà el fil de la conversa.
Comença la tercera versió dels fets del cec, resumida i amb paraules adients per cada frase que encadena perfectament amb la següent, ja té assajat el discurs que va entonant. Tot això va pensant l’inspector, torna a no estar atent del tot. El seu cap va descrivint esses al voltant de la narració del cec al que atén gràcies al bloc però al que no escolta ni entén. La seva mà escriu i resumeix el que sent i el seu cap divaga al voltant de la persona que li està explicant ves a saber què. Sap que és important, ha acceptat a rebre’l després de notar amb quina energia li recomanaven de escoltar-lo. Ja l’escoltarà més tard, llegint el bloc.
Es dedica a submergit en el seu cap admirar i descobrir aquella fascinant persona que té davant. L’apassiona la música amb la que parla, la convicció i la seguretat de l’energumen extraordinàriament (ara hi cau) ben vestit. Es pregunta si té algú que l’ajuda, si té alguna parella a casa que li compra la roba i l’ajuda amb les feines de casa i de la vida en general que un cec no deu poder fer. Busca alguna feina que no pugui realitzar un cec, però un cec com el que te davant que s’encén els cigarros sense mirar i que fa jocs de màgia amb els llumins poques feines no pot fer. Pensa el tipus de persona que estigui a l’altura d’una persona així, que aguanti la dura seguretat i l’agressiva tranquil•litat de que està dotat aquest cec.
El cec segueix parlant, sembla que no vol arriscar-se a preguntar.
Confiat del tot en la seva mà intel•ligent, l’inspector, segueix volant per la vida del testimoni que té a un metre, assegut. Ara ja ha arribat a casa, s’imagina assegut al sofà, de tacte agradable, segur. És en un pis alt, malaguanyadament lluminós enmig d’una ciutat densa. Veu la seva parella, ja ha decidit que té una parella. Una dona, fantàstica. Serena i amb una espurna als ulls que li evoquen una intel•ligència desbordant que s’aprecia també en el gest i el moviment extraordinàriament coordinat i totalment òptim que té.
De què deu treballar? Vesteix bé, se’l veu benestant, una panxeta li estira els dos últims botons de la camisa tot i que una ample espatlla crida “vaig al gimnàs cada dia!” i els cabells humits i ben pentinats confirmen que avui no ha fet una excepció. Pensant-hi més, no el veu tancat en una caixeta blava enmig del carrer venent cupons de loteria, però l’inspector coneix la poca sensibilitat del món empresarial per la gent amb discapacitats de qualsevol tipus. Descarta també ser un mantingut de la seva parella i l’estat en la ínfima part d’un sou suficient que suposa una pensió per discapacitat; el cec té un posat actiu.
Ho veu de passada. Trenta-vuit centèssimes de segon després (no us pregunteu d’on ve aquesta dada) fa marxa enrere en el moviment del cap fins a aturar-lo on ha rebut l’estímul causant de la marxa enrera. Reprodueix el moviment més repetit i exagerat, potser, de la història del cinema (després del desmai típic de les dones que es fan la bleda, és clar). Quan enfoca de nou amb el cap quiet corrobora el que havia vist i el cap li dona voltes.
Què fa un cec amb una càmera de fotos?
Penjada a la cadira, just al costat de l’espatlla dreta de l’invident, hi ha una bossa d’una reflex, la típica bossa encoixinada negre de niló amb una corretja que s’eixampla a la zona del coll, on mig tapat pel respatller hi ha estampat en blanc un “NIKON” posat amb tota la mala bava del món per algun empresari eficient. Pensa la ràbia que li fan aquestes coses, no suporta la publicitat que t’obliguen a fer les grans marques, després de donar-los diners comprant-los un producte. Molts cops ha pensat en arrencar d’alguna manera el “NIKON” de la seva bossa de la càmera.
La seva mà segueix fent gargots i el seu cap segueix donant voltes. Busca un sentit, un motiu per el que un cec pot tenir una càmera de fotos. No pot ser que el cec vulgui dissimular la seva condició, se’l nota fins i tot segur del seu estat físic i anímic, a més, pensa, una persona que vol una càmera de fotos per aparentar que té vista per fer-la servir no es compra una reflex, o això creu, clar. De tota manera segur que algú que vol fer veure que porta una càmera de fotos no compra una bossa semblant que més aviat amaga la forma inconfusible d’una reflex, aquella bossa és per protegir-la, segur, i la càmera ha de ser per utilitats professionals, però quines? i com pot fer-la servir?Cada cop n’està més convençut, el cec és un artista. Un fotògraf, pintor, escultor, escriptor i ves a saber quantes coses més. Els artistes d’avui no es conformen en una “disciplina”, segueix pensant, deu ser un d’aquests personatges que no entén, d’aquests que “experimenten”, “juguen” i són feliços treballant del que treballen. Sota un nom que podria ser perfectament “fotografies sonores” o “formes incolores” deu exposar en sales de prestigi, d’aquestes totes blanques i silencioses on només s’hi escolten passes de persones que s’aturen excessiva estona davant de qualsevol cosa que no sigui blanca.
Sempre ha pensat, l’inspector, que les sales d’exposicions són blanques per facilitar la tasca de distingir les obres als visitants. Recorda haver estat tres minuts observant un objecte, el que més li agradava d’una exposició d’escultura, buscant l’etiqueta per saber més del seu autor veient-se interrompuda la recerca al veure llençar-hi un paper arrugat per algú altre. Des d’aleshores no hi ha tornat més, als museus d’art, ni a les galeries.
Preguntes tontes li venien al cap. Havent obviat les respostes tècniques de com s’ho devia fer per enfocar, fer el balanç de llum, etc. pensa en quina posició deu utilitzar per fotografiar el que fos que fotografiés. Segur que no se la posa a la cara, o si? a l’altura de les orelles? Quin carret utilitza, color o blanc i negre? Perquè utilitza reflex si no necessita enquadrar les imatges? Com tria després les que li agraden més? I quan es descuida l’objectiu tapat, com se n’adona? És una cosa que fins i tot a un inspector com ell se li escapa de tant en tant. A vegades es troba intentant enfocar el negre del PVC de la tapa (que tampoc li falta un “NIKON” metàl•lic, brillant i sempre tort encastat a aquesta, pensat per el mateix o un altre empresari eficient...)
Se li acut mirar el rellotge sense estalviar-se dissimular, hi està acostumat. Somriu d’haver-se sorprès dissimulant mirar l’hora davant d’un cec. Una nova pregunta, té rellotge? Hi ha rellotges especials per a cecs? Li agradaria poder-se quedar parlant de les coses que realment li interessen d’aquell cec. Intenta buscar-li en algun canell però pensa després que el canell no és el millor lloc per tenir una cosa que has de tocar amb els dits o posar-te a l’orella... S’imagina diferents rellotges possibles per a cecs.
Un rellotge de butxaca, que té l’avantatge que no s’ha de treure d’aquesta, un collaret que apretant-lo diu l’hora parlant, que té el problema que el model s’ha de diversificar per a milers de llengües però no cal aprendre cap simbologia nova. Quan arribi a casa buscarà si existeixen semblants aparells, sinó els patentarà. Un altre projecte que deixarà penjat al cap de dues hores, fins que no executi un dels seus primers projectes (una carpeta verda on apuntar-hi totes les idees i coses que vol fer) no en recordarà cap altre i serà llençar-los a l’oblit.
No ha mirat l’hora.
Somriu un altre cop, mentre somreia i pensava haver-se descobert amagant-se de mirar l’hora davant d’un cec només ha enfocat el rellotge sense mirar l’hora. S’assegura de mirar-la bé, intenta entendre-la. És molt tard, avui tampoc podrà veure sencera la pel•lícula dolenta d’Antena 3. Haurà de avorrir-se mirant la bona pel•lícula que fan a la2 o distreure’s una estona amb el teletienda.
Com si penses en veu alta, el cec pronuncia les últimes paraules del seu relat, uns tres segons més tard la seva mà fa un punt i final. El cop del llapis ja bastant gastat amb el bloc sona fort, molt més fort que un llapis desafilat al paper. Potser cent llapis haurien fet rebombori semblant a aquell i els papers de la taula han sortit volant de cop. El llapis no pot haver fet tant de soroll, fins i tot el cec es pertorba una mica.
Amb la porta recent tancada al darrere, el tinent fa mala cara (com sempre) i entre les seves faccions en posició “enfadat” s’hi pot intuir un cert orgull; ha espantat l’inspector amb aquella entrada espectacular.
“Es pot saber què fas amb el senyor Mirabell?!” Crida el tinent.
L’inspector mira la fitxa del seu testimoni maleint els de l’oficina, li caurà una bronca per haver traspaperat aquell testimoni... Se li para el cor, David Coll, Home, això és tot el que diu a la seva fitxa. Retrocedeix mentalment mentre la cara del tinent es va inquietant, ja no en queda res d’aquell xic d’orgull, ara està totalment enfadat i es dirigeix a l’estat “irós”. Ha confirmat les dades? Es pregunta l’inspector. Ha preguntat sobre la identitat del seu testimoni abans de començar les gairebé dues hores d'interrogatori?
El tinent posiciona les seves faccions en l’estat “agradable” i mentre pronuncia disculpes variades i reiterades ajuda al cec, el senyor Mirabell, a aixecar-se. Els dos es disposen a sortir del despatx. El tinent obre la porta i l’habitació s’inunda d’una barreja de sorolls, sons i crits. Telèfons sonant, teclats d’ordinador, la fotocopiadora, martells i serres al despatx del jefe (ja comença la reforma d’aquest trimestre) i algun crit d’alguna interrogació que es complica (un testimoni mut potser?) deixen veure el caos quotidià que viuen els policies de tota la ciutat.
Si la gent dins d’una comissaria guanya probabilitats d’equivocar-se de despatx, un cec té tots els números per errar. No comprovar la identitat, sembla mentida, amb l’experiència que té, no es pot explicar com pot haver fallat en una cosa tan trivial. L’inspector reacciona, ja es lamentarà més tard mentre rebi l’esbroncada del seu superior, el tinent. Això d'ara era només un aperitiu. Ara, intentant suavitzar una mica l’error, s’incorpora i tot dirigint-se al tinent en to menys que inofensiu diu:
“Tingui tinent, he pres declaració al meu bloc de notes, ja me’l tornarà quan l’hagi copiada” tot allargant-li un bloc obert més negre que blanc.
Avui no té el dia.
Efectivament la meravellosa mà resumia i escrivia.
Però ni de passar la pàgina ha tingut temps l’inspector, entre pensament i pensament. Ni de mirar què era el que escrivia aquesta seva mà automàtica, per veure que era ell qui havia d’evitar escriure a sobre les lletres ja escrites donant de resultat aquella pàgina quasi banyada en grafit. Un principi de desmai, dels anímics, li comença a ennuvolar la vista. La seva carrera i el seu esforç com a inspector estan caient més fons que els projectes oblidats de tota la seva infantesa sencera.
Quan ja, cec i tinent, són fora del despatx; es queda, penjada de la cadira, estàtica i irreverent, la NIKON publicista ben guardada dins la seva bossa a joc.
“Senyor Mirabell!! Perdoni, és que es deixa la seva càmera...”
El tinent es gira en posició “convulsió”. El cec s’atura, val a dir-ho, una mica sorprès tot i que ja res el sorprèn d’aquell inspector. Amable i acurat com no ho ha deixat de ser durant tota la tarda, respon:
“Molt em temo que deu ser la seva, inspector. No ho sé del cert, però meva no l’és; sóc cec.”
[1] Conte i dibuixos són del març del 2006.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada