El risc de conformar-nos amb les engrunes

Article publicat a l'edició impresa d'el Triangle del 12 d'abril de 2013

Avui vull rebatre un argument que m'he anat trobant des de ja fa un temps. He sentit moltes vegades, dient que la lluita des de la política institucional, amb una esquerra derrotada arreu d'Europa no és factible i l'alternativa al capitalisme passa per les cooperatives, l'auto-organització i les resistències col·lectives sorgides del sí de la ciutadania organitzada.

El cooperativisme i l'economia solidària ha anat experimentant des de molts anys enrere un discret però incessant creixement fins al dia que avui és sens dubte un factor importantíssim a l'hora de valorar l'estat de l'anticapitalisme, l'altermundisme o com el lector prefereixi. A tot això, noves formes de mobilització i organització molt local han sorgit o han revifat.

No crec que ningú que es pugui considerar altermundista negui el potencial i com d'imprescindible són des del punt de vista que ofereixen alternatives i treballen per canviar el sistema.

Des de Som Energia, cooperativa de consum d'energia renovable a Fiare, cooperativa de banca ètica, passant per bancs del temps, cooperatives de consum agroalimentari o la mateixa Plataforma d'Afectats per la Hipoteca no només denuncien un funcionament injust del sistema sinó que plantegen alternatives i accions que canvien la realitat avui, ara.

Totes aquestes resistències són més necessàries que l'aire que respirem. Fa temps que el consumisme com a motor d'una societat del creixement econòmic per el creixement econòmic ha acabat per malmetre el sentiment col·lectiu, comunitari, social. Gràcies a totes aquestes lluites i a la forma de lluita, podem veure com d'alguna manera, s'està revertint la situació i part de la ciutadania torna a pensar en clau col·lectiva, de drets comuns i en clau solidària. La ciutadania s'està organitzant i fent-ho està recuperant l'esperit col·lectiu, s'empodera i pren consciència social.

Perquè s'ha de triar?

El que no entenc és perquè contraposar això a la política institucional. A la lluita política i ideològica que té per objectiu assolir grans quotes de poder. Com a autocrítica, he de dir que molts han, hem considerat a vegades que des de la política institucional tot era possible o quasi bé tot.

Tant fals és això com que des del cooperativisme, des de la solidaritat mútua i la economia solidària es pugui guanyar la partida. Estem davant d'una suma obligada i no pas un dilema. Perquè el treball per a una economia social i unes finances ètiques avui, s'han de complementar amb la lluita per el que volem que sigui l'estat, l'administració, la democràcia.

La seguretat social, l'educació pública, els drets laborals, socials, humans... el model energètic, de transports, econòmic que volem en un futur són lluites per les que ens cal un gran empoderament. I això passa per tenir grans quotes de poder institucional.

Però sobretot per un motiu, el més important i determinant. La redistribució de la riquesa. La raó de ser de l'estat en sí mateix. El que fa possible la resta: qui paga i quant paga. Vet aquí la meva raó per no abandonar mai la política institucional com a lluita indispensable, com a part indivisible de les múltiples resistències i lluites anticapitalistes.

No defallim

El desànim de veure explícitament com som minoria numèrica en democràcia no ens pot fer abandonar aquesta lluita. No serà que, al cap i a la fi, som minoria a seques? No serà que és tan il·lús aspirar a tenir majories parlamentàries com que Som Energia superi en nombre d'usuaris a Endesa o que més gent tingui els diners a Fiare que a 'la Caixa'?

Som minoria arreu i això ens ha d'aclarir precisament l'estratègia. Hem de ser més, en tots els fronts i no abandonar-ne cap. Perquè cap batalla està perduda nii cap es pot abandonar. Si renunciem a la redistribució de la riquesa, llavors només farem que conformar-nos amb les engrunes que ens deixi el sistema.