La unió (f)a la força


Jo no sóc partidari de la unitat de l'esquerra. Crec que l'esquerra és diversa, que hi ha una riquesa immensa de plantejaments i propostes d'una manera alternativa d'organitzar-nos basada en els principis de l'esquerra, la justícia social, la redistribució de la riquesa, el feminisme, l'ecologia...

El meu horitzó és el dia que l'esquerra -entenent esquerra avui com la que vol transformar o tombar el sistema i no moldejar-lo, matisar-lo ni intentar compensar-lo- tingui la salut i fortalesa social per a que aquesta riquesa i diversitat es pugui traduir en diversitat de projectes, en diversitat de candidatures i/o moviments. Crec que aquest dia arribarà i serà fantàstic poder contraposar models i projectes, argumentar-los, contra-argumentar-los, convèncer més o menys i construir des d'aquesta diversitat democràticament, que el govern (tingui la forma i naturalesa que tingui) sigui el punt de trobada de petites minories que es posen d'acord.

Però com diu aquell, si només mirem l'horitzó, ens passarem tota la vida entrebancant-nos i rodolant per terra. Avui l'esquerra no té hegemonia social, no té legitimitat davant la majoria, hem parlat llargament dels perquès i en seguirem parlant, avui no m'hi vull centrar. L'esquerra no està en condicions de plantejar un projecte en el que la majoria de la ciutadania confiï. I no estic parlant de només partits, els actors socials de l'esquerra d'aquest país (sindicats, moviments socials antics i nous, etc) tenen molt suport social però no és suficient i és una tònica a nivell europeu.

No, no som el 99% tot i ser-ho.

És per això que tot i no creure en la unitat de les esquerres com a projecte, com a objectiu, com a horitzó, penso que ara sí que cal fer pinya. Que avui, la unitat no és un objectiu sinó un mitjà necessari i imprescindible per construir alguna cosa abans que acabi el cicle politico-econòmic de desmantellament del que havíem aconseguit esgarrapar amb la lluita i les vides de tantíssimes persones.
 
Necessitem construir un gran referent més enllà fins i tot d'una candidatura. Digueu-li Procés Constituent o digueu-li com vulgueu, una confluència de forces que englobi moviments socials, partits, sindicats, entitats que treballen per un món més just en tots els aspectes. Un punt de trobada on fer pinya contra l'espiral de recessió que representen les polítiques de retallada de despesa pública i no tingui por el plantejar inconcebibles per a molts.

Si "no s'entén [que hi hagi] gent sense casa i cases sense gent", fem-ho comprensible: les cases per a qui hi visqui. Les llars no han de ser un bé especulatiu ni un bé de consum, són un dret fonamental. I fem comprensible que no pot ser que hi ha qui guanyi tant mentre una sola persona visqui en la pobresa i que hem pagat la seva festa i els seus deutes no els pagarem i tantíssimes coses més...

Avui és indispensable un gran actor social que tingui la força per a que se li reconegui la legitimitat ideològica i política per a començar a canviar consciències i capgirar l'ideari conservador actual, perquè el primer que necessitem és recuperar la majoria. Aquesta majoria que està pagant i patint les seves polítiques i el sistema més salvatge ara que no porta el morrió de l'estat del benestar.
 
I caldrà fer-ho més enllà d'on acaba el país, més enllà d'on acaba l'estat, amb aliances europees i més enllà de l'atlàntic. Suport mutu i acompanyament entre tots els pobles del món que pateixen de manera violenta, l'atac constant i la cobdícia dels mercats financers, dels especuladors del deute i l'entramat financer que domina els governs neoliberals sigui sota una dictadura o en una democràcia venuda.

No serà gens fàcil.

Hi ha moltes reticències, molt a recriminar i a ser recriminats i la temptació de quedar-se fora i ser més pur que ningú. Tots haurem de ser generosos, uns hauran d'empassar l'orgull i altres fer una treva d'alguns greuges que encara fan mal, literalment. Caldrà paciència, no és cosa d'un dia revertir la situació i també renunciar a lideratges, quotes de poder i força així com a alguns posicionaments i propostes temporalment.
 
I potser surt malament.

Potser en l'intent alguns hi perden molt. Però la historia demana un gran paper de tots els sectors de l'esquerra alternativa, transformadora, anticapitalista... digueu-li com vulgueu a qui vulgueu. Cal saber sumar, que no engolir, acollir ni diluir, amb la generositat i paciència que calgui.

Per mi no quedarà. Tinc clars els meus objectius, els meus ideals i la meva aposta. Sé que són diferents dels de moltíssima gent i col·lectius dels que parlo i no sóc partidari de la unitat de l'esquerra, m'agradaria veure'm d'aquí uns anys discutint aquestes diferències des d'espais diferents. Però se que ara cal fer una mica de volta per rodejar un gran precipici, perquè la línia recta no és el camí més ràpid si no passes de mig camí.

Aquests són els motius pels que, tot i algunes reserves sobre com ha començat tot plegat, avui he decidit adherir-me al Procés Constituent.

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Una monja , pel fet de ser-ho, pertany a una de les organitzacions més retrogrades i xantatgistes que existeixen : L´Esglesia Catlòlica Apostòlica Romana, amb seu central al Vaticà.
La dignitat com a dona i el tracte de la seva organització cap a les dones ja hauria de fer-li incompatible l´afiliació...A més, la homofòbia, la hipocresia, la pretesa exclusivitat de la bondat, les desgràcies que provoquen els seus missatges contra els anticonceptius a l´AFrica, el passat monstruós de la organització...etc.. ¿Com pot donar lliçons algú que forma part d´aquesta gran merda ? Abans de parlar de res , que surti . I si no en surt, que calli.

joan vallvé ha dit...

Hola anònim, gràcies pel comentari.

Sí, quan deia "tot i algunes reserves" em referia entre altres coses a això. Et contesto la meva postura seguint els motius que explico a l'article.

Puc entendre perfectament que una persona creient, devota, sigui anticapitalista, no seria el primer cas. Em costa d'entendre que estigui participant de la institució tot i que sé que ha tingut molts problemes per criticar durament tot això que comentaves. Crec que la seva aposta reformista dins l'església és una decisió personal que ens pot agradar o no, el que ja no em quadra és que vesteixi l'hàbit, per exemple, cosa que em sembla més de crear-se un personatge mediàtic que no pas altra cosa...

Dit això, crec que la seva aposta de reformar l'església des de dins, encara que no la comparteixi és una cosa seva personal sempre i quan cregui en el laïcisme com a principi vertebrador del projecte del Procés Constituent cosa que li he sentit dir.

Però un cop detectades aquestes discrepàncies personals que no d'objectius organitzatius ni polítics del projecte, jo he cregut que no havien de fer-me'n desmarcar. Entre altres coses perquè, com deia, sempre hi haurà alguna cosa, perquè som plurals i diversos.

Per alguna cosa estem dividits, perquè tenim diferències i no hi haurà un punt de trobada on tothom s'hi senti plenament còmode. Però aquí és on prenen sentit els parèntesis del titol de l'article... crec que avui no ens podem permetre ser gens recelosos, hem de ser molt generosos, molt flexibles, si no, des de la puresa de cadascú anant per la seva banda, serem derrotats com ja ho estem sent.

quimnuss ha dit...


Què inclou la definició del "sistema"?

Ho pregunto sense malícia ni segones intencions. Crec que diferim en la definició però em sembla important definir-ho bé. Què en conservem i què en rebutgem.

joan vallvé ha dit...

Cert, com deia, segurament hi ha moltes diferències i una basica pot ser "què ens quedem i què rebutgem".

Hi haurà qui anirà amb un programa de màxims (acabar amb el capitalisme) i hi haurà qui vindrà amb un de mínims (acabar amb l'austeritat dogmàtica) és a dir, que l'alternativa de tots dos serà força diferent..

La capacitat de renunciar a màxims i de flexibilitzar els mínims serà la clau de l'èxit. Crec que en aquest sentit, va bé tenir un manifest de partida perquè tothom sàpiga on es posa, perquè ningú pugui demanar menys i els que demanin més hi renunciin temporalment fins que l'esquerra pugui recuperar la seva forma natural, la diversitat.

Jordi Esteve ha dit...

Jo recolzo el procés constituent perquè, a falta de veure més desenvolupades les propostes del manifest, hi estic totalment d'acord punt per punt. Envers la situació actual em sembla senzillament delirant no recolzar una proposta popular de caire anticapitalista amb voluntat transformadora.

Ara bé, ho faig amb escepticisme. No únicament perquè la proposta parteixi d'una monja que vesteix d'hàbit i d'un jesuita, que ja té collons la cosa, sinó també perquè sembla que l'objectiu final és culminar "en la creació d’una candidatura unitària que tingui com a objectiu l'assamblea constituent", que -entenc- implanti els punts del manifest donant suport i legitimitat als partits d'esquerres o, com a resultat d'aquest procés, en formi un de nou. Ja hi ha partits polítics que defensen aquests i altres punts, i que a més subratllen sense embuts i de manera explícita conceptes com "superació del capitalisme". Tinc dubtes sobre aquest trajecte entre la formació d'una assamblea constituent i la seva concreció institucional amb una voluntat realment revolucionària.

No ens enganyem, és una obvietat que a l'esquerra anticapitalista, transformadora i revolucionària, ara per ara, som els que som. Dono suport a aquesta proposta perquè, com tu, també crec que és imprescindible la unitat d'esquerres en un moment com l'actual. I si això ha de servir per crear unitat, consolidar la democràcia participativa i recuperar la identitat i la lluita de la classe obrera, benviguda sigui. Però tinc dubtes si aquest moviment popular (i mediàtic) serà capaç de traslladar a l'àmbit institucional una autèntica transformació i no un mer possibilisme polític que acabi diluint-se.

joan vallvé ha dit...

Precisament, Jordi, la minoria dels qui ara defensen aquestes propostes al parlament és el principal problema per aturar els pressupostos criminals i les privatitzacions sistemàtiques. No ha de ser la creació de res nou a nivell electoral, ha de ser la suma momentània de moltes coses (algunes amb articulació electoral i altres no) per fer uns mínims institucionalment i uns altres mínims socials. Institucionalment les propostes que deies que punt per punt hi estàs d'acord (jo també) i socialment recuperar la hegemonia canviant consciències.

Àngel (Maresme) ha dit...

El procés constituent que impulsen la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres té unes bases programàtiques molt raonables. Combinar les resistències davant del capitalisme amb la ruptura del règim de la transició, requereix d'una proposta àmplia de signe sociopolític que permeti l'encaix de les propostes polítiques ja existents en el parlament (ICV-EUiA i CUP-AE) amb les de l'esquerra extraparlamentària anticapitalista i els moviments socials més combatius d'aquests darrers temps. El repte del Procés Constituent és múltiple i inèdit: Proposa una confluència de base, amb protagonisme de la gent, que pugui cohabitar amb l'existència de partits i organitzacions que s'identifiquin amb els punts del manifest. Les pràctiques que es derivin d'aquest procés hauran d'anar en consonància amb les lluites socials que s'oposen dia a dia al relat dels governs i a les lògiques de la Troika i del capitalisme. Moltes coses canviaran, però una proposta d'aquest estil mereix el suport més ampli. També requerirà audàcia i una visió de conjunt que ultrapassi les agendes de les forces polítiques (que, altrament, també tenen la seva raó de ser). Cal un bloc de ruptura amb l'ordre del capital i del règim.

Anònim ha dit...

Sincerament, jo veig un possible Procés políticoelectoral Constituent/Unitari de l'esquerra transformadora MOLT MOLT lluny (en el social ja no hi entro).

Crec que s'ha volgut ressaltar el debat dels lideratges (sent el primer crític amb algun dels noms de suport) per evitar parlar del que, crec, realment impossibilita anar més enllà:

- Hi ha una diversitat de tipologia de militància, de manera de fer política que fa MOLT difícil crear una organització coherent on cap sector pugui sentir-se desplaçat, en funció de com es facin les coses.

- Les organitzacions político-electorals (o la majoria d'elles) que podrien estar en aquest procés no tenen incentius a curt termini per apostar-hi, ja que la majoria tenen expectatives de creixement electoral.

- Últim, però més important: No tenim un relat i una visió comuna d'EL tema (la relació amb la UE(m)) i del tema de la opinió publicada (la relació Catalunya-Espanya), ambdós temes que el Manifest raspa sense entrar-hi hàbilment però que una candidatura amb aspiracions a guanyar les eleccions ha de tenir (perquè si no, les contradiccions li salten en plena campanya i s'enfonsa).

El problema principal és que suposant que aquesta proposta guanyés, i amb majoria absoluta unes eleccions en diumenge, dilluns al matí, al entrar a despatx no té una resposta per contestar a les trucades del President del Banc Central Europeu, de la Comissió Europea, dels Estats de la UE(m) i del President del Govern espanyol en cap dels dos temes assenyalats.

joan vallvé ha dit...

Hola anònim, caram, quin debat més complet..!

Crec que tens molta raó, és MOLT difícil. Et vaig responent punt per punt, aprofitant que has esquematitzat el teu comentari.

- No crec que es plantegi unir militàncies en una organització, crec que la proposta es basa en un punt de trobada per a construir una candidatura i un debat de programa de mínims comuns entre militància nova (pròpiament del procés constituent) i de la gent de moviments socials i partits.

- No estic d'acord en l'afirmació que els partits (com ens hem de veure, parlant de "organizacions político-electorals" per no voler dir que la CUP és un partit... en fi, ens entenem i que cadascú li digui com vulgui), no crec que els partits, deia, no tinguin incentius a curt termini per apostar-hi. Només és cert si aquests partits han perdut l'objectiu principal de la seva existència: transformar. He sentit més d'una vegada l'Herrera afirmant que està molt bé pujar uns quants diputats i que també ho faci la CUP, però no serveix de res mentre seguim sent minoria a mig termini i amb una situació d'emergència socio-econòmica com la que tenim. Així que l'incentiu és poder dur a terme part del seu programa i capgirar la situació, que és bàsicament el seu objectiu sempre.

- La diferència en la postura sobre la UE i la relació CAT-ESP és un punt de divergència important i no només entre els partits. Per això ja dic a l'article que és difícil, accepto el teu matís: MOLT difícil. Però el meu criteri és que "si que em sap greu". Haurem de saber renunciar a màxims i flexibilitzar els mínims, com deia. Un bon punt de trobada entre independentistes i federalistes (a ICV ha estat així) és el dret a decidir, tots estem d'acord en consultar i acatar els resultats, que cadascú voti com vulgui. Si és la ciutadania que ha de decidir, perquè una candidatura ha d'opinar? Sobre la UE, és cert que la UE és basicament unió monetària, però no hi ha ningú que pretengui que segueixi sent així. Mirem exemples com SYRIZA i trobem posicions de compromís: Si hem de fer una Europa federal dels pobles i democràtica, endavant, si seguim així no.

Són debats que s'han de tenir i que efectivament no crec que ningú hi estigui del tot còmode perquè per alguna cosa ara no estem units!

Però jo estic més incòmode pensant que estem deixant que els mercats s'ho cruspeixin tot governs inclosos. Jo estic més incòmode pensant que hauré d'explicar-li als meus fills que abans anar al metge i a l'escola era un dret de tothom, per exemple.

No nego totes aquestes diferències i no nego que són difícils de superar, però la història ens ha preparat això per a nosaltres i al meu entendre no tenim alternativa... la unió a la força

MartaV ha dit...

M'ha agradat molt l'article, Joan! I sí que és difícil, i segur que hi ha diferències molt grans, però tampoc seria la primera vegada a la història que les esquerres pacten per sortir endavant (i no és que hi haguessin menys divergències que ara)! De fet jo crec que el pas més difícil serà arribar a convèncer a tots aquests sectors de la necessitat d'unir-nos..

Cristina ha dit...

Hola! Et segueixo a Twitter i tinc curiositat per saber què n´opines d´aquest article:

http://www.mediafire.com/?ycemln7m494origke87quc3x04ceuou

El seu títol és "Blocked Articulation and Nationalist Hegemony in Catalonia" i l´autor és Thomas Jeffrey Miley,
Department of Sociology, Cambridge University.

joan vallvé ha dit...

Hola Cristina! No funciona l'enllaç...

Cristina ha dit...

Vaja, a veure si aquest funciona:

http://www.mediafire.com/view/?cbuhjty7dgc9d50

T´aviso que no està relacionat amb aquesta entrada del teu blog sobre el Procés Constituent. Tracta sobre l´origen/classe social/llengua de la població (que a Catalunya estan força solapats) i la seva representativitat en els òrgans de decisió i opinió.