28S: Benvinguts al 2012

Trenco un llarg silenci al blog. Em temo que serà una excepció, però és que el Twitter i el Facebook se'm fan insuficients per explicar tot el que em passa pel cap (i per l'estómac..) arran dels resultats d'ahir i la campanya en general.

Prèvia
Abans que de cap candidatura, partit o moviment social, el que sóc és una persona d'esquerres que vol millorar les condicions materials de la gent garantint drets, reduint desigualtats. A llarg però també a curt termini.

Sembla una tonteria. Però no ho és en absolut. És l'argument per al que participo i aposto per projectes polítics que vulguin ser a les institucions per a governar (si poden) i si no, per a fer oposició de la que planta cara l'austeritat però també de la que presenta projectes de llei no exclusivament provinents dels moviments socials (que també).

Per això mai seré ni votaré la CUP. Tothom tranquil, que ja se que ens alterem quan sembla que ens barallem. Espero que sapiguem discernir entre què és un atac i què és un argument explicat de la diferència entre projectes polítics.

També dic això perquè és des d'aquesta òptica que llegeixo i avaluo el panorama que queda després d'ahir. No és una valoració partidista sinó una valoració ideològica, òbviament, des d'una ideologia concreta (la que he plantejat).

I per tant, explicito els meus objectius d'aquesta campanya i de sempre, avui defensar les classes treballadores és lluitar contra l'austeritat en totes les expressions que tingui, taronja, blava o rere un simpàtic turquesa i fer-ho seguint sent un sol poble.

Plebiscitàries: ja hem perdut abans de sortir al camp
Crec que comprar la lògica plebiscitària per part de l'esquerra (que cadascú inclogui qui vulgui, passo de repartir carnets) és un error gegant.

Entenc que l'esquerra favorable a la independència pugui pensar que no és incoherènt amb el seu camí. Un altre dia en parlem dels valors sobre els que s'està fonamentant l'independentisme, però plantegem-nos quin efecte té (i ha tingut) sobre el sector no independentista.

Com sabíem, les eleccions ens han donat un parlament. Unes eleccions en lògica plebiscitària produeixen un parlament en aquesta lògica. Que ningú se sorprengui per haver fet de C's un partit de veritat.

Des de l'esquerra que defensa el dret a decidir s'ha fet mans i mànigues arribar a aquest electorat. Però la lògica del blanc o negre ja sabíem que va en contra dels matisos. Si les esquerres independentistes volien esquerres aliades al parlament, ho han fet francament malament. Per elles i el seu electorat, la lògica plebiscitària potser no anava malament, però aquesta decisió abocava el cinturó roig a C's i ho sabíem bé. Quants vots d'esquerres seran utilitzats a C's per anar en contra de la sanitat per a persones migrades, per exemple?

Un sol poble?
La lògica plebiscitària (i la polarització mediatico-política de ja fa un temps) també s'ha emportat per davant molt més. Algú trobarà ingenu però em sembla responsable intentar situar-nos amb majories més amplies que la meitat del país per encarar el futur del país. I ho dic per als projectes polítics dels dos "bàndols".

Tot un procés d'erosió del matís, ha acabat per reduir-lo a 11 diputats. I no ha fet més que agreujar la situació indesitjable de les dues Catalunyes.

Avui ens trobem un escenari clàssic, en aixo s'assemblen molt a unes eleccions ordinàries: tothom guanya. Des d'avui, tots dos "bàndols" barallant-se per situar els vots de Catalunya Sí Que Es Pot al seu bàndol quan abans del 27S el situaven a l'altre.

Tots fan el seu joc amb els números per argumentar que el seu bàndol ha guanyat utilitzant els nostres vots. No entendran mai que precisament nosaltres defugim la lògica dels bàndols i la polarització. No volem que mig país imposi el que vol a l'altre mig.

Dels resultats d'ahir se'n desprén que ni els que volien tancar la porta al procés no han aconseguit el 50% dels vots. Tampoc els que volien saltar-se passos i iniciar el camí a l'independència sense necessitat d'un referèndum. Tenim una situació que s'ha afrontar des de la democràcia i no tancar-lo (ni en un sentit ni en l'altre) en fals.

I el més important... ara què?
Estem encallats. Seguim encallats. Som al 2012. Això sí, amb menys suport pel dret a decidir (coses de la polarització) i amb la destrossa que ha fet l'austeritat durant tants anys. Ja hem vist que fer veure que anem passant pantalles no soluciona res, al contrari, enquista la situació dificultant-ne una solució que mantingui allò d'un sol poble i no acabi passant allò que deia Aznar de "antes se partirá Catalunya que España".

Només podrem avançar acceptant la realitat. No és el mateix tenir el dret a decidir que creure que tenim el dret a decidir, o creure que l'hem de tenir. La realitat és que no el tenim, desgraciadament. Davant d'això, podem parlar de desobediència o de pacte amb Madrid. De fet, els dos fulls de ruta diferents entre la CUP i Junts Pel Sí.

Els primers sempre han optat per la desobediència. Més enllà de com ens faci trempar aquesta paraula i actitud, em sembla que bàsicament és no acceptar la realitat. El 9N va ser un intent de fer veure que sí, que teníem el dret a decidir perquè creiem que és just que el tenim. I va ser una mobilització molt multitudinària, això sí, però una consulta no va ser. I no podrem fer-ne cap sense pactar-ho amb Madrid. Ens agradi o no. I si entrem en el debat d'una DUI o unilateralitats estranyes, tenim masses coses a perdre.

Primer, òbviament, el reconeixement internacional (i totes les derivades surrealistes com un dos estats reclamant que els paguis els impostos a la seva agència tributaria), la pertanyença a la UE (només en cas de superar el primer), liquiditat i finançament de dèficit públic (no confondre dèficit i deute). No volem un estat en contra en un procés de creació d'un de propi (imprescindible aquest article de Sergi Picazo sobre geopolítica i el procés).

El full de ruta de Junts pel Sí en canvi, d'alguna manera accepta que pactar amb Madrid no és una opció. El pla era guanyar les "plebiscitàries" i anar a pactar "com" fem la independència.Tot i que crec que la premissa no s'ha donat, em sembla que bàsicament el que s'intenta és intentar ajornar l'inesquivable busca del l'acord amb l'estat i fer-lo així cada cop més dificil de trobar.

Perquè jo ho accepto, no és fàcil aconseguir pactar amb el govern de l'estat un referèndum a Catalunya. Però no crec que sigui més dificil que pactar "com" sortim de l'estat.

Pactar amb Madrid no és opcional. Rajoy ho sap, sempre ho ha sabut. Però nosaltres també sabem que Rajoy no sempre governarà. La independència d'un estat és una partida molt llarga en la que no només hi ha el "què" i "com" sinó també el "quan" i ara, és el pitjor moment per a fer res en aquesta direcció. Potser el problema és la por que en un "quan" amb l'estat més receptiu a parlar-ne, el suport a una independència fortament basada amb la irreformabilitat de l'estat, caigui significativament.

Marquem l'agenda?
Si bé el procés és molt més que Mas, l'agenda política durant aquests anys l'ha aconseguit imposar ell. I en la mesura que l'esquerra li ha anat comprant l'agenda, ell n'ha controlat els resultats.

Em sembla el més lògic i intel·ligent que les dretes (amb senyera o rojigualda) durant la gran depressió intenti bloquejar el debat econòmic i social atiant la lluita entre pobles (nacionalisme) per amagar la lluita de classes, és el que històricament ha fet. El que no entenc és perquè l'esquerra li anem comprant l'agenda de Mas que ja anem per l'any 7 de la gran depressió i aquí està guanyant eleccions.

I que ningú malinterpreti les meves paraules. L'esquerra hem de marcar l'agenda de nou en aquest país, com deia, i això no vol dir tancar en fals el debat sobre la independència. Vol dir que mai més aquest sigui l'únic debat ni que els passos a seguir siguin marcats per Artur Mas i una Convergència a la que li convé allargar-ho fins l'eternitat.

No recordo qui va dir fa un temps que Mas intenta que l'independència sembli factible a curt termini fent-la impossible a mig termini. De totes les opcions per a convocar el 27S, Mas va escollir la que l'independentisme sumava menys. I aquí estem, i seguim que no ha estat res. Catalans, catalanes, prepareu-vos que al desembre hi ha la segona volta! I qui diu segona diu vint-i-quatrena.

Cap comentari: