Un titol normal, per un text normal

Dissimula.

Segueix llegint, com si tot sigués normal, com si fos un text o un conte o una història normal, del que acostuma a haver-hi als blogs de qualsevol persona normal.

No et distreguis, no t'estressis, és important que ningú noti que aquest text no és el que sembla, no t'encarcaris massa, desvia la mirada de tant en tant: el que llegeixes tampoc pot ser massa important. Res alguna historieta una mica graciosa del que m'ha passat algun dia d'aquests o un acudit tonto que m'he trobat per internet. Però no riguis més del normal, no somriguis massa tampoc.

Canvia de postura de tant en tant, estàs còmode en aquesta cadira però la gent normal es mou, sobretot si el que llegeix no és res de l'altre món. Res de l'altre món, però algo suficient per seguir llegint. Una mica t'interessa. No, aquesta cara d'interessat no, no et surt bé, és massa forçada, tothom fa això quan li demanen que s'interessi per algo o si més no que ho faci veure. Això t'interessa però per curiositat, una mescla entre curiositat i avorriment juntament amb una esperança de que tot plegat acabarà sorprenent-te.

Això és el que fa una persona quan llegeix un text normal?! Estas cridant l'atenció com un lloro que crida "ATENCIÓÓÓ!!!" Hauries de ser una mica més responsable... Realment, te n'adones? actues pèssimament, no saps ni representar el que acostumes a fer quan llegeixes blogs com aquest, en dies com aquest, en un lloc com aquest. Vols dir que t'observes gaire tu quan vius?

Si veiessis una persona que esta fent com fas tu ara què pensaries? "Alguna cosa li passa a aquest, està com raro..." No fotem, osti, no saps ni actuar com actues cada cop que llegeixes un blog... Mira, més senzill, imagina't que això és la pàgina que més acostumat estàs a llegir de tot internet, el teu correu o la pàgina aquella que tens només obrir el navegador... Recorda com llegeixes, com estàs, posa't còmode, tranquilament, així normal... allò de deixar tranquils els braços, ni morts ni aguantant tot el seu pes, saps?

No anem bé. Estàs tens.

No és tan difícil! Res més que no moure els braços però no apretar-los perquè no es moguin, agafes el ratolí de tant en tant i el mous però no massa sovint, tampoc, et cansa tanta lletra i desvies la mirada...

T'HAVIES QUEDAT AQUÍ --> ...després et costa tornar on t'havies quedat del text i segueixes llegint, et rasques alguna cosa que et pica, tornes a seure bé perquè notes que t'has anat encongint i l'esquena al final del dia la tens una mica carregada.

Però dissimula.

No, no és això... Tu ja saps com funcionen aquests blogs normals. Ja saps com llegeixes aquests textos. Saps de sobres que mai acabes de llegir, alguns cops, quan n'enganxes algun no tan llarg i més viu, amb algun dibuix o alguna foto... però què fas llegint a aquestes altures del text? Sembla que no et coneguis, si fins i tot has arribat al final.

Estàs canviant...

6 comentaris:

proudemax ha dit...

No has tingut en compte que hi tens música al blog, ergo me l'he llegit tot portant el ritme amb el cos. Bufff! M'he salvat?

Com sabeu vosaltres ha dit...

Ara mateix és una miqueta molt tard,;:. Vinc d'un sopar amb una miqueta molt de fum, tinc les lents un pèl brutes, m'ho acabo de llegir i estava desitjant arribar al final per anar-me'n a dormir.

Duríssim! Què cony és això!?

És MOLT depriment estar llegint aquesta flipada a certes hores de la nit, però sóc un lector fidel que no ho vol deixar per l'endemà.

Ja m'explicarà la motivació d'aquest text, perquè encara no me n'he recuperat.

Anònim ha dit...

Osti, Joan. GENIAL. Brutal.

proudemax ha dit...

Perquè has canviat l'ordre?

joan ha dit...

per compensar una mica la visió "diaripersonal" que donava entrar al walden III ara mateix.

Senyo Pebràs, com ja li vaig explicar, no té motivació concreta aquest post.

Proudemax, ja sap que la seva observació ha canviat coses al blog. Ei, de manera temporal (que és quan toques una peça musical dient "un, dos, tres, qua, un, dos, tres, qua..." en veu alta.)

restin en Pau (pobret)

proudemax ha dit...

Que con(s)ti que no em va molestar en cap moment el seu "un, dos, tres, qua".

Em molestava el meu "un...dos... un, dos, tres i!".

Que en Pau sigui amb nosaltres (pobret no, que és el que ha de fer).