Ja ha sortit el disc d'u_mä.Ja es pot comprar aquí per 5€ (més 2,90€ d'enviament) o a qualsevol concert d'Estanislau Verdet (com el de diumenge a les 10h a l'Heliogábal, Gràcia BCN)
Em prenc la llibertat de deixar la meva crítica:
Deixant de banda el previsible excel·lent ordre de les cançons amb que es presenta el nou CD, em centraré en la falta que fa u_mä en la música catalana i el bon gust del projecte que vessa per sobre d'un simple disc abarcant el disseny i les lletres.
Faltava, perquè (sense treure mèrits) de broma i ironia en tenim, començant pels boletaires i seguint amb el familiar lletgisme. I de cançons "afectades", rock, mestissatge, rumba o qualsevol "traducció" de músiques ja fetes, ens en sobren i en tenim per triar i remenar a la nostra cultura musical catalana. I és que u_mä no és ni broma, ni cap traducció, és u_mä.
No en sobra cap cançó, no es repeteix. No és prescindible cap cançó sense que cada cançó perdi una relació indubtable de co-existència en un mateix CD, en un mateix projecte. Així com tampoc és prescindible cap instrument, cap línia, cap frase, cap part de cap cançó.
Em sap greu no trobar altres adjectius que hauré de matisar. Bonic, senzill i dolç. Sense ser bonic per ser-ho sinó com si fos casualitat. Música que d'una manera senzilla et passa per davant sense pretensions i t'adones que és bonica, com si no ho sapigués ni la mateixa cançó. I una dolçor apte per diabètics, perquè mai serà excessiva ni afegida, és la que ja tenia...
No entro en valoració de cada cançó, no vull explicar la pel·lícula abans que la veieu. Només delataré que aquest disc té la millor cançó d'amor que he sentit mai: Estiu.
Seran poques 13 pistes per tirar fins que arribi el segon.
Un dels discs que he esperat més. Des del coneixement (i filtracions) que tenia de l'existència del projecte. Però des d'abans, ja: des del final d'OAK.
6 comentaris:
D'allò... recordes que un dia vas escriure un post i llavors se't va posar la pantalla rosa i llavors vas veure una foto d'un insecte en un dit molt semlant a la foto que havies posat tu?
Doncs m'acaba de passar el mateix.
(però en gris-beige-verd)
!
Ostres, els ha causat el mateix efecte. Tela aquest post!!
Ambsensebaberu per deixar-li.
Moltes gràcies Joan, això és el millor que ens poden dir, que la nostra música és bonica perquè ho és no perquè ho vol ser.
Moltes gràcies per la crítica.
El segon disc no trigarà, el 16 de desembre de l'any que ve, es clar, jeje.
Jo tinc moltes ganes d'escoltar-lo, encara que em fa vergonya demanar-lo i que se sàpiga on visc (és bastant lamentable!)
Per cert, hi ha cap manera de comprar res dels Manel? M'agraden molt, sobretot la del la guiri, el paio alt, el cantant i el tal Bernat.
Ah! També! Hi ha cap manera de comprar-se un pis a l'Edifici Walden? Podria ser un nivell de videojoc cutre o un escenari de pel·li del Van Damme o alguna moguda així.
Bé, senyor Pistraus.
Ara ja puc dir que he complest amb un m´nim de decència. (Ja li informaré de quan arribi)
Bones,
Vaig comprar el cd al concertillo de Gràcia i havent-lo escoltat ja uns quants cops he de dir que estic totalment d'acord amb tu. Ni pretensió, ni broma, ni carregament, que de tot això ens en sobra. Si se l'hagués de definir (cosa que no m'agrada gaire fer, ja que cada cd és unic en la seva espècie) seria com la banda sonora d'Amelie passada per les mans de qualsevol grup islandes estil Sigur Ros i mesclada amb un cert caliu-sensació-de-ser-a-casa-ben-calentó quan a fora fa fred.
Potser "Miau" i "Escarbats" són les més impressionants(tenint en compte que Estiu i Adéu ja les havia escoltat. La versió d'Anímic és genial (sobretot si no llegeixes que la feu i te la trobes per sorpresa).
Felicitats al Pau i la Maria per un disc rodó!
PD: Aviat farem un podcast de critica musical amb un amic, tingueu persupost que faré una bona recomanació d'aquest disc. :)
PD2: El que no entenc gaire es la portada...que és?
Publica un comentari a l'entrada