El transbord

relat curt per visitants amb paciència
(refregit del conte 'Alguna cosa a la paret' publicat anteriorment en aquest mateix blog)

Sincerament, no és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc. A vegades, però, veient-ne el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot plegat i pots reconstruir-ne història. De tota manera, en aquests casos, sempre queda molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.

La primera d’aquestes incògnites és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de la història. No puc determinar una cronologia dels fets però, igualment, no interessa massa. Ara, veient aquest horrorós paisatge ‘humà’ puc explicar com ha passat tot o, si més no, què ha passat. Em disposo doncs, a reconstruir els fets, no pot haver passat d’altra manera:

La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret. A mig camí entre la L3 i la L5 del passadís de l’estació de Diagonal, la paret de la dreta conté alguna cosa diferent.

Alguna cosa que ahir no hi era o que ningú va veure. En aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda o que puguem conèixer– veu per primer cop la paret, veu per primer cop aquest canvi. No sabem quan és que comença aquesta història ni sabem qui la comença però sabem que en algun moment comença i que algú la comença, perquè no pot haver estat de cap altra manera.

Torno al moment en què l’energumen anònim i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret, desapareix del seu cos tota mena de velocitat. Resta aturat en aquesta posició, de segur ben estranya com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.

Sense anomalies a les funcions vitals, perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.

No ha pogut passar d’altra manera, n’hi ha un primer i també un segon, tan anònim i genèric com el primer, és clar. Si dos minuts més tard, o dos hores i mitja després no ho sabrem, però un altre persona en algun moment entra en escena i fa el transbord d’una línia a l’altre amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què cony mira, aquest?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, és clar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.

I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Segurament, en qüestió de minuts, desenes de persones han caigut a la temptació de “què cony miren aquests?” i fan que així sigui més difícil fer el
transbordament. Un tap fet de persones curioses immòbils comença a aïllar la L3 i la L5 a Diagonal. I si el major problema fos l’aïllament de línies rai! Guardes de seguretat, caps d’estació, més curiosos, tots van quedant immòbils a l’intentar dissoldre l’aglomeració o tan sols entendre-la.

El cas puja a la superfície: la policia ha rebut una trucada “informant” de la situació en el passadís de transbord de Diagonal. Per sort, s’ha estabilitzat relativament el problema i cada cop hi ha menys punts de vista des d’on es pugui veure el que sigui que hi hagi de nou en aquella paret.

I aquí estic com a bon reporter, veient el panorama dramàtic des de primera línia, reconstruint els fets per la crònica del diari de demà, entre el que “eren” nens, senyores grans, executius amb pressa, parelles que anaven de compres... Tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era. Ara penso, quina sort, jo visc a Maragall, no he de fer transbord. Em compadeixo d’una noia amb cara riallera que veig entre la multitud en pausa just abans que la curiositat em traeixi a mi també fent-me desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia: “què cony...”

1 comentari:

Sr. Amanyaga-tòtils ha dit...

A vegades faig hores de tren per anar a la meva enyorada antiga ciutat universitària a fer transbordaments. Se'n poden fer de tot tipus, des de l'emotiu i simple canvi de cantó d'andana a Paral·lel, al puja-i-baixa d'Universitat, fins al meu preferit: el cinematogràfic transbord de "PASSEIG DE GRÀCIA" (s'ha de dir en majúscules). Tampoc es poden subestimar la graella d'andanes dels FGC de Plaça Catalunya, totes elles allà ben posades i ben boniques, o el fabulós transbord metro-renfe de Sant Andreu, en què hi ha un maravellós tram al descobert.

Un dels meus pitjors traumes va ser descobrir que les andanes de Liceu ni tan sols es comunicaven entre elles... no tot poden ser records bonics...