Ulls tancats.
Una gota de suor li regalima del front de l'esforç que, tot i no moure's, està fent.
Un petit tremolor de boca que exterioritza la força mental intensa.
Una altra gota a l'altra costat del front, que no se sap on es crea, simplement apareix regalimant com per compensar el nostre primeríssim pla.
Una respiració profunda i intensa, a un ritme moderat com qui aixeca peses. De fet intenta una cosa semblant, exceptuant els inflats músculs untats d'oli i la roba ajustada de les aixecadores de peses que es veuen al gimnàs. Obrim el pla una mica i veurem que en comptes de malles i top vesteix el pijama d'hivern i sota d'aquest, en comptes de músculs oliosos hi ha la carn tendre d'una preadolescent, sense pèls encara.
No he dit que no faci força ni que no s'esforci, en tot cas, no muscularment. Quedi clar. Tampoc he dit que no entreni, de fet darrere aquest primer pla hi ha una constància diària en la que només canvia el pijama.
Tot i no haver obtingut cap resultat, durant 5 anys cada vespre abans d'anar a dormir toca la mitja hora de proves o entrenament o digueu-li com se us acudeixi. Enmig de l'habitació sobre una cadira, en la posició de meditació oriental (si ha de ser d'alguna manera ha de ser així, va pensar fa temps), es concentra i fa tota la força que pot, mentalment és clar.
Que perquè no ho ha deixat? El fet és que nota que tota aquesta força "fa alguna cosa", raona que si es quedés dins seu li agafaria una embòlia de tant 'apretar' o algun altre atac cerebral dels que estudia la resta del dia a la facultat de medicina. Si, un raonament que trontolla una mica, tot s'hi val quan es tracta de sostenir una esperança.
Durant un temps es va grabar amb video perquè com que ho ha de fer amb els ulls tancats, volia comprovar si tota aquella força anava a algun lloc. Levitava o feia levitar algun objecte de l'habitació? El segon dia, quan va veure que repassar la grabació representava doblar el temps de l'entrenament va decidir posar un despertador que la traiés de cop d'aquell estat. Si estava levitant ella o algun objecte, cauria de cop fent-ho evident.
_______________
Són les 21h.
L'alarma el trasbalsa, s'aixeca nerviós. Toca anar cap a l'habitació.
Normalment no té temps de sopar abans, arriba de treballar a les 20h, però sap que si no és puntualment a les 21h no ho pot fer, tampoc si no és a l'habitació. De moment són els únics factors que han de coincidir. Ha experimentat despullat, assegut, dret, estirat, amb música, a les fosques. Res, fora de l'hora i l'habitació el priven d'aconseguir volar durant una mica menys de mitja hora, llavors cau de cop, no ho ha pogut allargar de cap manera.
Però no pateix, té un poder, només l'ha de saber controlar. Ha vist 'herois' recentment (val a dir que la viu molt més intensament que ningú) i se n'ha fet càrrec: un poder costa de dominar i poder utilitzar quan i com un vol. El tranquil·litza pensar que ha notat una certa millora durant els 3 anys que fa que ho va descobrir de casualitat un dia que va plantejar-se netejar el 'cuarto dels trastos' (una habitació que ha ascendit molt en l'escala social de les habitacions). Ara ja s'aixeca més de 2 pams del terra. Un terra acoltxat amb espuma, així com les parets i el sostre, des que va assolir el pam i mig d'altura, no prenguéssim pas mal...
La veritat és que se sent solitari en la seva anomalia, no ho pot compartir amb ningú. No té confiança suficient amb ningú per confessar-li la inversemblant història sense que soni com a una manera d'aconseguir portar-te a casa ("ja voràs què sé fer a a una habitació acoltxada que tinc"). Igualment, no pot evitar sentir-se superior a la resta de persones amb les que es creua, coincideix a l'ascensor o intercanvia paraules despreciables. Tot és despreciable, ara, al costat de poder volar. Poder volar!
Osti, avui passa algo. Les 21:07h i aquí no es mou res. No ens alarmem, alguns dies costa una mica...
S'intenta concentrar, però amb tant de soroll li costa, una ambulància s'ha aturat davant el carrer i a l'habitació col·lindant, al bloc del costat, hi ha crits i plors. Merda de parets, ja no es fan com abans. Les 21:26h. Quasi ha passat la mitja hora i res. En aquests 3 anys i pico ha passat comptades vegades. Una mala ratxa? Està perdent el poder? No pot ser. Ha de ser la falta de concentració. Demà sense tant rebombori segur que podrà aconseguir-ho.
Una gota de suor li regalima del front de l'esforç que, tot i no moure's, està fent.
Un petit tremolor de boca que exterioritza la força mental intensa.
Una altra gota a l'altra costat del front, que no se sap on es crea, simplement apareix regalimant com per compensar el nostre primeríssim pla.
Una respiració profunda i intensa, a un ritme moderat com qui aixeca peses. De fet intenta una cosa semblant, exceptuant els inflats músculs untats d'oli i la roba ajustada de les aixecadores de peses que es veuen al gimnàs. Obrim el pla una mica i veurem que en comptes de malles i top vesteix el pijama d'hivern i sota d'aquest, en comptes de músculs oliosos hi ha la carn tendre d'una preadolescent, sense pèls encara.
No he dit que no faci força ni que no s'esforci, en tot cas, no muscularment. Quedi clar. Tampoc he dit que no entreni, de fet darrere aquest primer pla hi ha una constància diària en la que només canvia el pijama.
Tot i no haver obtingut cap resultat, durant 5 anys cada vespre abans d'anar a dormir toca la mitja hora de proves o entrenament o digueu-li com se us acudeixi. Enmig de l'habitació sobre una cadira, en la posició de meditació oriental (si ha de ser d'alguna manera ha de ser així, va pensar fa temps), es concentra i fa tota la força que pot, mentalment és clar.
Que perquè no ho ha deixat? El fet és que nota que tota aquesta força "fa alguna cosa", raona que si es quedés dins seu li agafaria una embòlia de tant 'apretar' o algun altre atac cerebral dels que estudia la resta del dia a la facultat de medicina. Si, un raonament que trontolla una mica, tot s'hi val quan es tracta de sostenir una esperança.Durant un temps es va grabar amb video perquè com que ho ha de fer amb els ulls tancats, volia comprovar si tota aquella força anava a algun lloc. Levitava o feia levitar algun objecte de l'habitació? El segon dia, quan va veure que repassar la grabació representava doblar el temps de l'entrenament va decidir posar un despertador que la traiés de cop d'aquell estat. Si estava levitant ella o algun objecte, cauria de cop fent-ho evident.
_______________
Són les 21h.
L'alarma el trasbalsa, s'aixeca nerviós. Toca anar cap a l'habitació.
Normalment no té temps de sopar abans, arriba de treballar a les 20h, però sap que si no és puntualment a les 21h no ho pot fer, tampoc si no és a l'habitació. De moment són els únics factors que han de coincidir. Ha experimentat despullat, assegut, dret, estirat, amb música, a les fosques. Res, fora de l'hora i l'habitació el priven d'aconseguir volar durant una mica menys de mitja hora, llavors cau de cop, no ho ha pogut allargar de cap manera.
Però no pateix, té un poder, només l'ha de saber controlar. Ha vist 'herois' recentment (val a dir que la viu molt més intensament que ningú) i se n'ha fet càrrec: un poder costa de dominar i poder utilitzar quan i com un vol. El tranquil·litza pensar que ha notat una certa millora durant els 3 anys que fa que ho va descobrir de casualitat un dia que va plantejar-se netejar el 'cuarto dels trastos' (una habitació que ha ascendit molt en l'escala social de les habitacions). Ara ja s'aixeca més de 2 pams del terra. Un terra acoltxat amb espuma, així com les parets i el sostre, des que va assolir el pam i mig d'altura, no prenguéssim pas mal...La veritat és que se sent solitari en la seva anomalia, no ho pot compartir amb ningú. No té confiança suficient amb ningú per confessar-li la inversemblant història sense que soni com a una manera d'aconseguir portar-te a casa ("ja voràs què sé fer a a una habitació acoltxada que tinc"). Igualment, no pot evitar sentir-se superior a la resta de persones amb les que es creua, coincideix a l'ascensor o intercanvia paraules despreciables. Tot és despreciable, ara, al costat de poder volar. Poder volar!
Osti, avui passa algo. Les 21:07h i aquí no es mou res. No ens alarmem, alguns dies costa una mica...
S'intenta concentrar, però amb tant de soroll li costa, una ambulància s'ha aturat davant el carrer i a l'habitació col·lindant, al bloc del costat, hi ha crits i plors. Merda de parets, ja no es fan com abans. Les 21:26h. Quasi ha passat la mitja hora i res. En aquests 3 anys i pico ha passat comptades vegades. Una mala ratxa? Està perdent el poder? No pot ser. Ha de ser la falta de concentració. Demà sense tant rebombori segur que podrà aconseguir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada