Sembla mentida.
A aquestes altures no sóc gaire optimista i que consti que mai parlo com a militant de partit. Totes dues coses (posts i militància) són conseqüències de les meves idees i ideologia (que no creença).
Hi ha bastantes coses que em ronden pel cap aquests dies (preveient tot el que ha passat) respecte els resultats dels que han votat i els que no:
AVIS: ASSUMEIXO QUE ELS PARTITS HAN DE REFLEXIONAR, TOTS. PERÒ COM QUE NO ES DIU ALTRE COSA ENLLOC, COM SI FOSSIN ELS ÚNICS CULPABLES DE TOT PLEGAT, HO DONO PER ENTÈS.
1. Abstenció, culpa compartida
Del primer que tothom parla. 2 de cada 3 persones (més o menys a tot arreu) s'han quedat a casa a l'hora de votar qui decidirà la nova europa. La europa que ens ha de treure de la crisi, que ha de procurar que no hi tornem a caure, que ha de repensar el sistema energètic de tot el continent, que ha de ser pionera en sostenibilitat, etc.
És greu, és molt greu. Tots els mitjans s'han llençat (com després de totes les últimes el·leccions) a parlar-ne i treure'n conclusions, a criticar els polítics, els partits entenent que només són observadors de tot plegat. Mentida. I tractant els votants (o els no votants, de fet) com si fossin ovelles sense criteri als que se'ls pot permetre tot. Mentida.
Primer i més important, els mitjans de comunicació mai han intentat recapacitar sobre el seu paper en l'abstenció, tot i sabent la seva influència política (d'això ja en parlarem). Crec que és qui ha de pensar més en l'abtenció, de moment (mentre internet no acaba d'aflorar) la televisió i la ràdio són els ulls i les orelles de la gran majoria. La qüestió de 'què mirem' i 'què sentim' és una decisió dels periodistes i redactors perquè aquest 'circo' que veiem a espanya i catalunya no és l'únic que passa tot i que tothom s'ho pensa i tothom diu 'tots són iguals'.
Aquí entrem en la culpa que hem d'assumir els ciutadans. Tot i que ningú ens ataqui som els responsables de no votar. M'agradaria centrar-me en la raó que fa dies que critico:
tots són iguals: Mentida. No tots són iguals, hi ha una infinitat de partits amb i sense representació parlamentària i la possiblitat del vot en blanc. Entenc que aquí darrera s'hi amaga la decepció del partit que s'havia votat tradicionalment i una mandra de documentació i reflexió de l'alternativa de vot i una excusa fàcil per prendre's lliure de maldecaps una campanya electoral: tots són iguals, no cal que trii.
No pot ser que ningú ens exigeixi un esforç per pensar, informar-nos i decidir què fem amb el poder del vot. L'hem d'exercir.
2. Democràcia vs. liberalisme, matrimoni impossible
Ja fa molt que penso això, i el fet de veure més de dins l'intent d'un partit com ICV de dir, proposar, reivindicar i denunciar sense cap mena de repercusió mediàtica encara em reafirma més. Cap partit sense un grup de comunicació (i per tant, d'opinió) no hi té gran cosa a fer, aquí. La comunicació pública no es basa en criteris periodístics per culpa d'una llei electoral el canvi de la qual els grans bloquejen. Per definició, un partit d'esquerres que no se sotmeti a pressions empresarials no rebrà cap mena de suport del món privat.
No s'entén de cap altra manera com Berlusconi i tota la dreta europea en general ha tret els resultats que ha tret independentment d'estar o no al gobern. La dreta que defensa la llibertat de les empreses, bancs i constructores a fer i desfer fins a acabar amb crisis com la que ens ha explotat a la cara aquí segueix pujant...
Mirant estats units encara em poso més pessimista. Ningú parla de propostes ni ideologies, importa la imatge, el don de gentes, la campanya (i els diners que hi hagi invertits en aquesta). Sento molt dir que la democràcia ja no és el que era...
3. Una mica d'esperança, com sempre
Hi ha indicis que l'esquerra ecologista a europa ha servit com a alternativa a una socialdemocràcia ineficaç en contra de la crisi ja que n'ha estat coautora amb els liberals. Hem anat convencent, tothom llueix la causa ecològica a la que pot, és un valor positiu i no de broma. Algo hem aconseguit...
Sembla, també, que poc a poc, la informació s'anirà obrint, no tot serà la tele i la ràdio, internet farà que les idees arribin més fàcilment i esperem que els gegants de comunicació/opinió (godó, prisa...) aniran cedint poder als mitjans diversos d'internet.
I perquè no, els ciutadans seguim tenint el poder, seguim en crisi i hem de seguir proposant, reivindicant i denunciant... convencent. El primer que hem de convèncer: abstenir-se mai, canviar de partit, n'hi ha a centenars, informa't i reflexiona.
A aquestes altures no sóc gaire optimista i que consti que mai parlo com a militant de partit. Totes dues coses (posts i militància) són conseqüències de les meves idees i ideologia (que no creença).
Hi ha bastantes coses que em ronden pel cap aquests dies (preveient tot el que ha passat) respecte els resultats dels que han votat i els que no:
AVIS: ASSUMEIXO QUE ELS PARTITS HAN DE REFLEXIONAR, TOTS. PERÒ COM QUE NO ES DIU ALTRE COSA ENLLOC, COM SI FOSSIN ELS ÚNICS CULPABLES DE TOT PLEGAT, HO DONO PER ENTÈS.
1. Abstenció, culpa compartida
Del primer que tothom parla. 2 de cada 3 persones (més o menys a tot arreu) s'han quedat a casa a l'hora de votar qui decidirà la nova europa. La europa que ens ha de treure de la crisi, que ha de procurar que no hi tornem a caure, que ha de repensar el sistema energètic de tot el continent, que ha de ser pionera en sostenibilitat, etc.
És greu, és molt greu. Tots els mitjans s'han llençat (com després de totes les últimes el·leccions) a parlar-ne i treure'n conclusions, a criticar els polítics, els partits entenent que només són observadors de tot plegat. Mentida. I tractant els votants (o els no votants, de fet) com si fossin ovelles sense criteri als que se'ls pot permetre tot. Mentida.
Primer i més important, els mitjans de comunicació mai han intentat recapacitar sobre el seu paper en l'abstenció, tot i sabent la seva influència política (d'això ja en parlarem). Crec que és qui ha de pensar més en l'abtenció, de moment (mentre internet no acaba d'aflorar) la televisió i la ràdio són els ulls i les orelles de la gran majoria. La qüestió de 'què mirem' i 'què sentim' és una decisió dels periodistes i redactors perquè aquest 'circo' que veiem a espanya i catalunya no és l'únic que passa tot i que tothom s'ho pensa i tothom diu 'tots són iguals'.
Aquí entrem en la culpa que hem d'assumir els ciutadans. Tot i que ningú ens ataqui som els responsables de no votar. M'agradaria centrar-me en la raó que fa dies que critico:
tots són iguals: Mentida. No tots són iguals, hi ha una infinitat de partits amb i sense representació parlamentària i la possiblitat del vot en blanc. Entenc que aquí darrera s'hi amaga la decepció del partit que s'havia votat tradicionalment i una mandra de documentació i reflexió de l'alternativa de vot i una excusa fàcil per prendre's lliure de maldecaps una campanya electoral: tots són iguals, no cal que trii.
No pot ser que ningú ens exigeixi un esforç per pensar, informar-nos i decidir què fem amb el poder del vot. L'hem d'exercir.
2. Democràcia vs. liberalisme, matrimoni impossible
Ja fa molt que penso això, i el fet de veure més de dins l'intent d'un partit com ICV de dir, proposar, reivindicar i denunciar sense cap mena de repercusió mediàtica encara em reafirma més. Cap partit sense un grup de comunicació (i per tant, d'opinió) no hi té gran cosa a fer, aquí. La comunicació pública no es basa en criteris periodístics per culpa d'una llei electoral el canvi de la qual els grans bloquejen. Per definició, un partit d'esquerres que no se sotmeti a pressions empresarials no rebrà cap mena de suport del món privat.
No s'entén de cap altra manera com Berlusconi i tota la dreta europea en general ha tret els resultats que ha tret independentment d'estar o no al gobern. La dreta que defensa la llibertat de les empreses, bancs i constructores a fer i desfer fins a acabar amb crisis com la que ens ha explotat a la cara aquí segueix pujant...
Mirant estats units encara em poso més pessimista. Ningú parla de propostes ni ideologies, importa la imatge, el don de gentes, la campanya (i els diners que hi hagi invertits en aquesta). Sento molt dir que la democràcia ja no és el que era...
3. Una mica d'esperança, com sempre
Hi ha indicis que l'esquerra ecologista a europa ha servit com a alternativa a una socialdemocràcia ineficaç en contra de la crisi ja que n'ha estat coautora amb els liberals. Hem anat convencent, tothom llueix la causa ecològica a la que pot, és un valor positiu i no de broma. Algo hem aconseguit...
Sembla, també, que poc a poc, la informació s'anirà obrint, no tot serà la tele i la ràdio, internet farà que les idees arribin més fàcilment i esperem que els gegants de comunicació/opinió (godó, prisa...) aniran cedint poder als mitjans diversos d'internet.
I perquè no, els ciutadans seguim tenint el poder, seguim en crisi i hem de seguir proposant, reivindicant i denunciant... convencent. El primer que hem de convèncer: abstenir-se mai, canviar de partit, n'hi ha a centenars, informa't i reflexiona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada