Ens desborda la indignació


Últimament, tinc una sensació de saturació, més aviat una sensació que la realitat em supera i no puc absorbir-la, entendre-la sencera. No tinc capacitat ni tan sols per tenir una reacció emocional per la sobresaturació de missatges que tenim, en gran part missatges que em reclamen una indignació que ja no puc fer créixer.

Pateixo un cansament d'indignació. D'alguna manera no em sorprèn, no m'indigna, no puc assimilar les notícies que ahir m'haurien rebel·lat. Em descobreixo tranquil·lament indignat al llegir com acaben amb l'estat del benestar. I és que no puc més, no se què podem fer per seguir-nos rebel·lant de la mateixa manera que el primer dia.

El xantatge dels especuladors, la borsa i els qui juguen amb el deute públic lucrant-se a costa de tothom. Començant pels mateixos que van ocasionar la crisi financera i que encara campen pel món, alguns donant lliçons de com gestionar-la. Veure com a l'hora el frau fiscal de les grans fortunes i empreses és escandalós i mentrestant la generalitat investiga els cobradors del PIRMI.

El xantatge s'adopta des de la socialdemocràcia i venen reformes laborals que abarateixen l'acomiadament i condemnen els joves a contractes precaris de formació o a contractes temporals encadenats indefinidament amb l'horitzó de jubilar-se als 69 anys. Mentrestant retallen en salut, tanquen plantes senceres d'hospitals i CAPs sencers negant que això afecti l'usuari, retallen la 6a hora a la pública i renoven concerts amb escoles de l'Opus. Retallen en escola bressol, escoles de música, cooperació i cultura a l'hora que assenyalen els més febles de frau i juguen amb els arguments racistes donant-los ales.

Falten diners, diuen, després de quinze anys rebaixant impostos a les grans fortunes i les grans empreses i mai a la classe treballadora, que rep una pujada de l'IVA. Però de recuperar aquests impostos ni parlar-ne, és més, traurem alguns impostos més que encara paguen els rics. Ah, i dictarem per constitució quina és la política econòmica que s'ha de fer en aquest estat. Canvien la constitució sense refrendar-la però sense tocar res.

I que a ningú se li acudeixi demanar la república i acabar amb la monarquia malbaratadora que només serveix per entretenir la gent que mira les revistes i els programes del cor. Ni tampoc l'autodeterminació dels pobles, això, senyors seria una reforma de la constitució massa complicada, res a veure.

Però no és tot, encara queda un intent de censura prèvia a la televisió pública i una llei contrarreformista que es carregui 80 lleis que s'havien fet amb consens i pactes nacionals.

I tant reformar, no se'ls ha acudit en retallar el tracte immoral que té l'estat amb la santa seu? Si l'església pagués l'IBI de tots els seus solars potser no ens faltarien tants diners, no? I què me'n dieu d'aplicar la normativa antiincendis a les esglésies? des de quan puc muntar un concert de festa major en un local amb espelmes sense aforament limitat, sortides d'emergència ni tan sols un extintor i a sobre demanar diners i lucrar-me?

No, senyor, si retallar només és en una direcció. Les elèctriques es freguen les mans amb una MAT en construcció que els permetrà vendre energia a l'estranger i a sobre saps què, encara que ens sobri energia allargarem 10 anys més la central nuclear d'Ascó, que 100 accidents en un any tampoc és tant home.

I seguiríem, i tant que seguiríem! Aquí podríem fer-hi una pluja d'idees i no acabaríem mai i és que sembla que la tàctica sigui aquesta, no podem amb tot. No podem manifestar-nos cada dia dues vegades. Allò que deia aquella, la doctrina del shock. I quin shock, sí senyor, s'ha de reconèixer que se l'estan treballant.

Sé que sona molt pessimista tot plegat. Precisament el més fàcil, el que volen, és que ens resignem i que cadascú s'apanyi com sàpiga. Campi qui pugui. Doncs no podem fer-ho. Ens repartirem les manifestacions, si cal, farem les vagues que facin falta, però no podem rendir-nos. I per això també caldrà rellevar-los com més aviat millor, quan ens deixin triar-los.

2 comentaris:

Clara Ramoneda ha dit...

afegir, que a mi em passa el contrari...com més em busquen més em troben i ja fa temps q m'han trobat. Ara toca sortir...a vegades penso si serveix d'algu...però menys serveix callar i escoltar com te la van fotent

Marta ha dit...

Sí, tot això és massa, però a mi els indignats i totes les manifestacions i vagues que s'estan fent em donen esperança.