La llei electoral: 1.Territori o proporcionalitat?

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió.

En una democràcia parlamentaria com la nostra és molt important entendre i recordar sempre (tot i que la propaganda, les declaracions i tot plegat a vegades ho fan molt difícil) que el que votem la ciutadania és un parlament i no un president. Sembla que no és el que interessa als dos grans, ja que com més es pensi la gent que vota un president, menys es plantejaran votar partits que d'entrada no tenen opcions d'obtenir una majoria. Així, el parlament és (o s'entén que hauria de ser) una representació ideològica de la població.

En el debat sobre lleis electorals, dos raonaments que se senten sovint (i que normalment vénen de veus diferents, ja ho veurem) són la representativitat territorial i la proporcionalitat.

Repassem què volen dir aquests dos conceptes i els seus efectes col·laterals. El que defensa la gent que advoca per la representativitat territorial és que per tal de lluitar contra la desafecció una de les solucions és fer circumscripcions petites i que aquestes triïn el seu o seus representant polític al congrés, parlament o el que pertoqui. Per contra qui defensa la proporcionalitat es basa en el principi 'una persona, un vot' és a dir en aconseguir que la representació dels partits sigui el màxim fidel a la proporcionalitat de la població. Òbviament no estem parlant de models sinó de principis que es poden aplicar més o menys en un sistema electoral concret.

Tot i que els dos principis no són contradictoris, molt sovint són incompatibles, és a dir que s'haurà d'arribar a un compromís entre tots dos. Les circumscripcions petites premien molt els partits majoritaris i les minories concentrades territorialment, per contra les minories dispersades són molt castigades. I com més petites siguin les circumscripcions (i per tant, menys representants escullin), menys representativitat tenen aquestes minories. La llei electoral espanyola té circumscripcions molt petites, les províncies. Així, CiU, ERC (minories territorialitzades) i IU (minoria dispersa) en les eleccions del 2008 són un exemple del que dèiem: CiU va obtenir 10 diputats amb prop de 800.000 vots mentre que IU en va obtenir 2 amb prop d'un milió. Fins i tot que ERC amb menys d'un terç dels vots va superar-los amb 3 diputats.

Els partidaris més radicals de la proporcionalitat demanen la circumscripció única, és a dir, que tot l'estat voti les mateixes llistes. La circumscripció única, però, comporta un dubte important en la representativitat a nivell territorial i en la confecció de les llistes. Així que sovint demanen augmentar la proporcionalitat del sistema. Fixar un grau de representativitat de les minories és clau per saber quina quantitat i dimensió de les circumscripcions hem de reclamar.

Actualment tenim un congrés de 350 diputats i diputades i unes circumscripcions molt petites, moltes amb només 3 o fins i tot 2 escons en joc. Òbviament, en aquestes circumscripcions, els partits minoritaris no hi tenen res a fer i tots els vots que reben en aquestes províncies no sumen amb els d'altres on tampoc s'obté representació. Les solucions matemàtiques per solucionar això són augmentar el nombre de diputats i diputades de la cambra, o bé fer més grans (fusionar) les circumscripcions, o una mescla de les dues coses.

Altres aspectes que actuen contra la proporcionalitat són el llindar i la mateixa llei d'Hondt de repartició dels escons. Tots els partits que obtenen un percentatge de vot menor a un cert llindar, es descarten abans de repartir els escons d'una circumscripció. Normalment aquest llindar és del 3%, en el cas de les municipals o algunes autonòmiques, però, el llindar arriba al 5%. Això provoca que, per exemple, a les eleccions municipals de Barcelona un partit que podria treure 1 o 2 regidors, no obtingui cap representació. A aquests partits, el vot en blanc els afecta negativament ja que com que el vot blanc (a diferència del nul) és un vot vàlid i per tant eleva el nombre de vots llindar. Crec per ajudar a millorar la representativitat, caldria eliminar aquest llindar o deixar-lo en un límit testimonial.

D'altra banda la llei d'Hondt, el repartiment dels escons que es fa a cada partit, és una repartició que afavoreix la majoria, una mena de proporcionalitat desviada cap als partits més grans. Hi ha moltes altres regles per a repartir escons i crec que podríem trobar-ne una més proporcional. A més, en alguns casos com Catalunya, hi ha una ponderació favorable a les zones menys habitades que tenen més representants per població cosa que també distorsiona la proporcionalitat dels resultats electorals.

Aquest any a més, tenim una novetat en la regulació electoral. Si els partits minoritaris ja tenen prou dificultats, a banda del poc finançament i espai electoral (que no n'hem parlat), un pacte de PSOE, PP, CiU i PNV ha fet que aquest any tots els partits que no tinguin ja representació que vulguin presentar-se a les eleccions hauran de recollir avals de la població, un 0,1% del cens electoral on es vulguin presentar en 20 dies. A Madrid, per exemple, calen unes 18.000 firmes. Prop de 800.000 persones van votar a candidatures que no tenen representació les passades eleccions al congrés i tot fa pensar que aquest any haurien estat més, aquesta mesura crec que atempta directament contra la pròpia democràcia.

Per últim, us deixo una comparativa de les diferents reparticions que s'haurien donat el 2008 en funció de la llei utilitzada, el tamany de les circumscripcions i el llindar. A la dreta ho podeu comparar els diferents resultats amb el que seria un repartiment proporcional pur, és a dir, usant l'arrodoniment científic aplicant els percentatges de vot de cada partit.

* L'arrodoniment científic pot fer que hi hagi escons no assignats, en aquest cas són 2. No s'ha de 
prendre com un model de repartició sinó com un valor per a valorar el grau de proporcionalitat.

Com a conclusions i centrant-me en el cas espanyol, crec que tenim un sistema electoral que penalitza molt les minories no territorialitzades i, d'altra banda, els partits grans (PP i PSOE) tenen una sobre-representació molt important. Caldria millorar i avançar cap a la proporcionalitat del sistema aglutinant circumscripcions o canviant-les a les comunitats autònomes directament i podria ser una bona mesura reservar una bossa d'escons de compensació proporcional. D'altra banda, cal desfer el camí de penalització i obstaculització de l'entrada de nous partits i anar més enllà abaixant els llindars que actualment estiguin al 5% que és excessiva.

Per últim, recomanar-vos molt enèrgicament llegir la sintètica (4 pàgines) i molt rigorosa guia "LA REFORMA DEL SISTEMA ELECTORAL: GUIA BREU PER A PENSADORS CRÍTICS" feta per diversos politòlegs de la UAB i el CSIC.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

La funció d’un sistema electoral no és corregir els efectes de la irregular demografia, sinó assegurar que el vot ciutadà és igual. Resulta que primer se’ns obliga a buscar feina a les grans ciutats, i quan s’ha originat la irregularitat demogràfica, es decideix que la representació és la província. “Mayayo dixit (Albert)

Gerard Domínguez i Reig ha dit...

Jo crec que una reflexió possible és la següent:

1-Congrés dels Diputats: s'hi representen tots els ciutadans espanyols, siguin del territori que siguin. Per dir-ho d'alguna manera, és la cambra "de les persones". Per tant, circunscripció única de 350 diputats (mode israelí, però no només) on 1 home = 1 vot.

2.Senat: s'hi representen els territoris, per tant hauria de ser una càmbra de representació territorial. Però l'actual configuració de representació provincial hauria de ser autonòmica, per representar una realitat veritable (les CCAA tenen governs, les diputacions no o no ben bé). Per tant, 2 senadors per CCAA i 1 adicional per cada mil·lió d'habitants. Surten a poc més de 80 senadors.