Un avi com cal


A vegades recordo la postura amb què la majoria de fills i néts entomàvem una sessió de "batalletes" dels pares o avis. Aquella postura entre la resignació i l'avorriment mentre m'explicaven "ui, que això i allò altre, abans ni pensar-ho..." Un munt de coses que si bé n'entenia el significat, fins que he sigut més gran no he pogut arribar a entendre'n la magnitud. Quina gran lluita hi ha hagut, quantes vides senceres, morts, llàgrimes i suor per arribar aquí.

Quina por m'entra quan penso que les nostres "batalletes" potser siguin ben diferents. 

Quina actitud seria la dels nostres fills i filles al sentir-nos explicar-los que abans la gent que no tenia diners també podia anar a l'hospital perquè el pagàvem entre tots? Entomaran amb avorriment que els expliquem amb un nus a la gola que ja sabíem que estàvem acabant-nos els recursos i provocant un canvi climàtic? 

No en tinc prou amb posar tots els esforços en procurar no tenir cap motiu per avergonyir-me'n. No en tinc prou. No és qüestió de lliurar-se d'una culpa individual, és que això no pot arribar a passar

Val més que ens posem tots les piles. Ja no és suficient la pròpia mobilització, és completament insuficient davant el que ens enfrontem: la resignació i l'escepticisme de la majoria. No ens podem permetre, en un moment tant crucial de la nostra història, el dubte dels qui d'una manera o altra estem preocupats per l'estat del benestar, per la sanitat, l'educació, el transport públics. 

Tots i totes hem de deixar de ser un element reflexiu ("perquè faré vaga?") i convertir-nos en un actor mobilitzador ("com puc convèncer a amics/companys de feina/familiars de fer vaga?").

Tenim recursos a tot arreu, cadascú els pot trobar d'allà on li agradi més però hem de convèncer a tothom qui tinguem al voltant que s'incorporin a la lluita. El 29 de Març es lliura una batalla important la Vaga General i seguirem després. Serà llarg, serà dur, hi haurà més batalles perdudes, però no podem fer res més que plantar-hi cara. Si no què?

Espero poder ser el pare i l'avi pesat que explica "batalletes" de com ens va costar aconseguir això i allò altre. Crec que és el que més desitjo, vosaltres no?

2 comentaris:

Marta ha dit...

Tens raó, Joan, vaig a penjar-ho al facebook ja. Aquesta vaga HA DE SER MASSIVA (joder, no t'imagines lo emotiu i convincent que és l'article amb música apassionada de fons!)

joan vallvé ha dit...

Gràcies Marta!