Dret al treball, piquets i violències

Divendres va ser un dia de ressaca, la Vaga General de dijous encara omple els murs de Facebook i els timeline del twitter de molts amb valoracions i reflexions sobre tot el dia amb especial presència de referències al que va passar al centre de Barcelona i els detinguts del matí en insòlita presó preventiva.

Divendres tot just s'acabava un dia de 48h per a molta gent. Gent que des que començava el dijous -a les 00h- s'organitzaven per a aturar el país amb els piquets i no van parar fins a l'hora de la manifestació massiva al Passeig de Gràcia. A tota aquesta gent, de plataformes veïnals, de sindicats, d'assemblees de treballadors i un llarg etcètera en que tothom qui va participar-hi se senti al·ludit: mil gràcies perquè ahir, per molt que els de can Godó diguin el contrari, la vaga va ser tot un èxit.

Un èxit en un context extremadament difícil. En el moment on pesava molt la precarietat extrema, la necessitat econòmica de la gran majoria, l'amenaça i coacció exercides per moltes empreses i el qüestionament continu de l'efectivitat, el sentit i perquè no el propi dret a fer la vaga, un moment on més que mai la decisió dels treballadors a exercir el seu dret a fer vaga era més difícil de prendre, el país es va aturar.

I cal dir-ho, es va aturar gràcies, també, als nombrosos piquets. 

Piquets que van ser els primers blancs de l'artilleria mediàtica de la dreta aconseguint en molts casos la condemna moral de molts i moltes dels que creien en la vaga i que l'exercien. Normal però injust. Els piquets no són cosa d'avui, són també responsables dels drets guanyats, esgarrapats, aconseguits després de molta lluita d'anys que ens estan robant un a un. Si acceptem aquests drets laborals i socials guanyats fins ara, acceptem com s'han aconseguit. O una cosa o l'altra, quedar-se amb els drets i criticar els piquets em sembla un gest hipòcrita.

I avui ningú parla del dret al treball.

De cop, tots els que ahir el defensaven avui se n'obliden i a una altra cosa. Només se'n recorden d'aquest dret el dia de vaga mentre la resta de dies hi ha 5 milions d'aturats que volem exercir-lo i és que avui, els mateixos que parlaven del dret a treballar parlen de violència. 

Sobre això tinc vàries coses a dir-hi. Sí, hi va haver aldarulls i sonats a Barcelona. No els aplaudeixo ni crec que sigui la manera, però els entenc perfectament.

Per mi no és la manera. Jo crec que no aconseguirem canviar res si no som una majoria, i més enllà d'eslògans ben trobats, no són el 99%. Si bé és veritat que l'1% ho sap, nosaltres, el 99% no tenim consciència de ser-ho. Si algun dia ho arribem a aconseguir, podrem canviar tot el que vulguem organitzant-nos. En la línia d'aconseguir ser aquesta majoria que realment som, la violència no hi ajuda gens. Molts no volen estar en la mateixa lluita que els que lluiten amb violència, per això crec que és contraproduent.

Sense deixar de recordar que la violència va ser molt minoritària i que no s'ha de relacionar amb la majoria pacífica, crec que cal contestar també al que es diu des d'Interior. No són gent amb ganes de trencar coses, no és igual que els brètols que després de celebrar que el Barça ha guanyat la lliga trenquen bancs i cabines. Ahir la violència era una resposta a la violència del sistema, ahir la violència era fruit de la desesperació, de la injustícia repetida i en augment.

La violència d'ahir al centre de Barcelona no té res a veure amb la violència estructural del sistema, amb la pobresa extrema a la que arriben moltes persones mentre es rescaten bancs i caixes amb beneficis immorals, no té res a veure amb la violència que representa ser desnonat d'un pis mentre un dels culpables de la crisi que t'ha posat en aquesta situació somriu a la seva cadira de ministre d'economia, no té res a veure amb la violència de tancar hospitals, unitats i allargar llistes d'espera mentre les grans riqueses i empreses segueixen tenint comptes en paradisos fiscals.

Com poden condemnar-la tant quan un dels ministres en feia negoci, de la violència?

Hi ha moltes formes de violència, que la menys explícita no passi desapercebuda per a que puguem ser justos i denunciar-les totes.

El que no es pot tolerar és el barregem-ho tot, el confonem al personal i vinculem les destrosses del vespre amb els detinguts al matí per argumentar la presó preventiva sense fiança a diferència de Matas, Millet, Montull i una llarga llista de gent. Uns nanos que tallaven un carrer amb uns containers al matí és profundament desproporcionat que hagin d'esperar a un judici a la presó.

Estem vivint una llarga ressaca en la que han aconseguit que més que celebrar l'èxit de la mobilització, estiguem pendents dels nostres companys a la presó mentre als mitjans públics es criminalitzi tot el que va passar al 29M per pocs centenars de persones.

Més val que ens refem ben ràpid, ja hi ha nous motius per a no aturar-se i seguir la lluita pacífica però enèrgica. L'amnistia fiscal pels que han defraudat milions durant anys, la pujada de l'energia, les retallades dels pressupostos (a excepció de l'església i en menys mesura defensa)... No tenim opció, no podem parar perquè, de gran, volem ser uns avis com cal i que al explicar les nostres 'batalletes', siguin totes victòries i conquestes socials.