Dues respostes per a tres realitats

Ahir va ser un dia de contrastos. Al migdia, veient el TN, sentia la notícia que davant la pregunta de "què votaria en un referèndum per la independència?" per primera vegada a la història, la majoria de catalans i catalanes votaria SÍ.

Vaig passar la tarda fent-me el càrrec que ara vivia en un país independentista fins que va començar el partit de "la roja" avisat per crits, insults i expressions de nervis del veïnat. Em va sobtar, ja que un país de majoria independentista no hauria de parar atenció a un partit entre dues seleccions foranies fins que vaig entendre que és que devíem anar amb Portugal, clar.

Nou moment de sorpresa quan al final de la tanda de penals el barri sencer i la ciutat va mostrar una eufòria que no era del bon perdedor, tots aquells petards, crits, bocines i xivarri al cap i a la fi, eren d'alegria, de victòria. En què quedem, doncs?

Quina és la realitat catalana?

La veritat és que la població de Catalunya no és dual, en contra del que sempre es vol pintar, com bé diu l'anuari MediaCat dels silencis mediàtics del 2011. El debat tal i com es dóna a la societat és molt més ric que el que s'acaba mostrant als mitjans amb preguntes com "Independència: sí o no" i crec que n'hem d'aprendre, d'això. Dos balcons enllà, un veí ha penjat la "rojigualda" durant l'eurocopa i quatre balcons avall, hi penja una estelada tot l'any. Podria comptar viam qui "guanya" en tot el carrer o el barri però sembla que mai parem atenció en que el que més abunden són els balcons on no hi ha ni una cosa ni l'altra.

Sempre hem acceptat que entre dreta i esquerra hi ha múltiples matisos però quan parlem de l'eix nacional tot es polaritza. Entre les dues opcions polaritzades (tal com estem ara i la independència) hi ha un gruix de la societat catalana que prefereix el federalisme, segons l'última onada del CEO els partidaris de les 3 relacions diferents amb l'estat espanyol són:

• Comunitat Autònoma dins d'Espanya: 25,4%
• Estat dins una Espanya federal: 28,7%
• Un estat independent: 34,0%

Poc més d'un 5% vol que siguem una regió dins d'Espanya i un altre 5% no sap què vol. Tenim una realitat exageradament tripolar en aquest aspecte i en proporcions força equitatives.

Què és més democràtic?

Davant aquesta realitat, com podem pensar que es pot reduir en una pregunta en que pràcticament una tercera part de la població no tindrà la seva resposta? Si en unes eleccions dels 3 partits majoritaris només deixessin presentar-se 2 partits, segur que un tindria majoria sobre l'altre, però seria una majoria representativa de la realitat del país? No, en absolut.

Acceptem la realitat social democràticament abans d'entrar a qualsevol debat sobre les opcions. Si us hi fixeu, he fet tot aquesta reflexió sense entrar a debatre el contingut de les opcions (que si és factible, possible, difícil, etc.) igual que debatem sobre les diferents opcions electorals, els partits i coalicions, abans d'anar a votar i no per qüestionar si es poden presentar o no.

Què és més fàcil? 

A vegades la democràcia és contraposada a la facilitat de les coses. Què fàcil és la política en el bipartidisme, o governa un o l'altre, res d'haver de pactar, renunciar, dialogar, trobar punts d'entesa... El mateix passa en aquest tema. És molt fàcil dir independència sí o no. El camí a seguir després de la celebració de la consulta és clar i nítid. La gràcia de tot plegat, entenc, està en dividir la realitat federalista aconseguint fer créixer aquest 34% a favor de la independència fins la majoria. Em sembla molt poc ètic i menys democràtic encara.

La realitat social catalana que parlàvem ens obliga a oferir una opció a prop d'una tercera part de la població. Solucions tècniques n'hi ha moltes, tres respostes, dues preguntes separades, possibilitat de marcar més d'una resposta... I això dificulta el camí a seguir després de la consulta. Sí, d'altra banda, s'estaria actuant en conseqüència d'una decisió en la que la majoria de la població no ha pogut expressar la seva voluntat.

Vull afegir, de tota manera, que una de les dificultats més grans és aconseguir la realització d'aquest hipotètic referèndum o consulta. Aquí és on aquesta gran part de la població sense la expectativa de tenir una resposta amb la que sentir-se còmode no lluitarà per a exercir aquest dret de l'autodeterminació. Donar una alternativa a tot aquest gruix de la població crec que és la clau per a crear una opinió majoritària a favor de la consulta i facilitar arribar a celebrar-la.

Fa temps, en la presentació de la consulta del 10A a Barcelona, Màrius Serra recordo que deia "Quina por tenen a preguntar?" en un al·legat brillant en pro a la democràcia i el dret a decidir que tenim com a poble que som. Em sembla una bona reflexió, una bona pregunta a fer, de cara a donar una resposta a les 3 grans realitats socials que tenim al nostre país, quina por hi ha a preguntar?