"No es preocupi, segueixi comprant"

 
Últimament ja veieu que no escric massa. Sembla que tot estigui dit i a l'hora, les alternatives que es poden (i s'han de) plantejar només serveixen per a que uns quants seguim convençuts de que sí, que hi ha alternativa i que això es podria canviar en un supòsit massa hipotètic i utòpic de ser majoria per a posar-la en pràctica.

Xerrant aquests dies amb amistats, coneguts i demés, sovint acaba sorgint una sensació de sorpresa o d'incomprensió de què està passant, o més ben dit, què no està passant. Perquè no ha petat tot? Perquè no hi ha una revolta al carrer davant tanta injustícia?

Fa poc més d'un any començava a partir d'una espurna de mobilització a la que la gent no va tenir recances a unir-s'hi, el que poc a poc va anar vestint-se com a la gran mobilització d'aquesta dècada. Cada dècada ha tingut la seva gran mobilització i cadascuna ha tingut les seves peculiaritats i secrets d'èxit, aquesta vegada la forma d'organització i l'abast a gent que mai o molt poques vegades s'havia mobilitzat és un fet distintiu del moviment 15M. 

Però, l'esperança -probablement el que més va contribuir a l'èxit de tot plegat- barrejada amb la innocència de molts anava produint una il·lusió al meu entendre falsa: som el 99%, som el poble. Però que l'enemic sigui l'1% no implica que nosaltres siguem el 99%. Hem de seguir convencent perquè si fóssim el 99%, si fóssim realment "el poble", hauríem derrocat qualsevol cosa que ens haguéssim proposat. Així doncs, sumar suport, convèncer, segueix sent l'estratègia principal.

Però torno a la conversa que aquests dies estic tenint, què fa que ni que sigui la minoria prou majoritària que està indignada i movilitzada no s'ha revoltat, ja? Què fa que no acabi de "petar" tot?

La foto que il·lustra l'article crec que explica perfectament el que està passant. Penso que com a conjunt no volem acceptar la gravetat de la situació. Si bé en converses, reflexions o discussions, surt la idea que res tornarà a ser com abans, que ens estan desmuntant l'estat del benestar i imposant més capitalisme salvatge allà on encara no havia arribat; tot i així sembla que en el fons tenim una il·lusió, una esperança inculcada que això és només temporal, que tot tornarà a ser com abans. Una sensació creada a base d'acumular dies d'anar a comprar el pa, a la feina o a llençar la brossa i que tot segueix igual, com si el món vulgui fer veure que que això només és un sotrac, que hem d'aguantar un temps la respiració però sortirem a la superfície d'aquí poc per a poder respirar bé.

D'alguna manera han aconseguit que tothom estigui atordit llepant-se les ferides pròpies i no lluitant conjuntament contra el que les hi ha fet. I la pregunta és fins quan? Quan ens farem el càrrec realment que res tornarà a ser com abans si no hi fem res? Que ningú ens tornarà l'educació, sanitat, pensions, drets laborals, drets socials, serveis públics i demés que teníem i fins i tot era insuficient per a alguns? Quan pensarem que no és qüestió d'aguantar el xàfec?

I pregunto quan perquè encara tinc l'esperança que passarà, que plantarem cara i acabarem amb tanta injustícia.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bon article.
I tens tota la raó, no som el 99%, som uns quants, sembla que cada cop més, però hem de continuar enganxant més gent i potser així sí que plantarem cara i acabarem amb tota aquesta merda. No sé ben bé com es fa això, però amb que alguns ho sàpiguen i els altres anem al darrere ja està.
El problema també, és la ignorància de molts... si aquests mostressin una mica d'interès per el que està passant i es posicionessin, potser tot avançaria més ràpid i no passariem per això que dius (una bona metàfora) d'estar aguantant la respiració com si algun dia haguéssim de sortir a la superfície per poder respirar bé.

Anònim ha dit...

Hello, Joan. Very well putt. Some of us in Portugal ask ourselves the same: “How come there’s no revolution going on???” Some do believe things will explode someday, because there is so much social injustice and people are really having a rough time. But the majority of us (at least the ones who still have jobs and succeed to make it to the end of the month), I fear, is just hoping the storm will clear someday. Holding our breaths, as you said.
After all this months of TROIKA, people are tired, some of them struggling to survive and overcome some really desperate situations, others trying to adjust and carry on with their lives.
I went to all the big demonstrations, I’ve been there because I know they’re destroying public education and health systems, they’re jeopardizing our kids future, they are throwing away everything our parents fought for, they are destroying our economy and… well, I could go on, and on... But you know what? We did scream but nothing changed, we do criticize and write things, but the robbery goes on. So, although if we try to “allways look on the bright side of life”, we can´t avoid the feeling that, in the end, Frau Merkel is much more important to the Portuguese government than the Portuguese people. What will it take for this to stop? It’s yet to be seen…

You know something funny? Today in the Portuguese evening news there was this story about how much money tourists are spending in Portugal this summer, and reporters interviewed some of those who were strolling downtown Lisbon. They were all very pleased to see how cheap and charming our shops were (even the luxury ones), and some of them had even came specifically to Portugal to do some shopping. So, you see, even if we are pointed like one of the bad guys and a danger to the eurozone, we can still look good in the photo. Who cares if our unemployment rate is near 15%? Or if the youth unemployment rate is over 36% and the number of unemployed couples is increasing on a daily basis? The tourists are happy, we should be happy too…
“Everything is fine. Keep shopping”…
Saudações! e mantém a esperança :)
Ana

joan vallvé ha dit...

Merci pels comentaris!

Anònim, no acabo d'estar d'acord amb això de "amb que alguns ho sàpiguen i els altres anem al darrere ja està" perquè no només hi ha una alternativa. Potser és un camí més llarg i difícil d'imaginar però jo crec que hem d'aconseguir que cadascú ha de poder crear-se una ideologia pròpia basada en uns principis propis. A partir d'aquí sumar esforços i trobar punts comuns. Més complicat, però crec que més realista.

Potser molts esperen la solució, la alternativa. Que se'n oblidin. No hi ha una manera i per tant, cadascú ha de construir la seva. Et dóno la raó, sempre amb honestedad i sabent escoltar altres idees i reconèixer gent més formada i culte però tampoc caiguem a la trampa que els més cultes tenen més raó.

Ana, merci pel comentari i per fer d'aquest blog un blog internacional!

Què vols que et digui... aquí també va molt bé el turisme, però no és suficient per aixecar tot el país i a més és un sector molt temporal i amb condicions molt precàries sovint... Hem de protegir el turisme i això pràcticament vol dir protegir el territori, el medi ambient i el que ens fa ser un referent, crec que això no és que els productes siguin barats.. perquè hi ha paisos que sempre ens podran guanyar...

això si, esperança tota la del món, innocència cap! una agraçada

Anònim ha dit...

No vaig pensar massa en escriure el comentari. És evident que no ha quedat bé, no volia dir això. Simplement volia fer referència a la part de la població que viu en la ignorància i, o no se n'adona o ja li està bé. Clar que cadadcú ha de fer-se la seva idea pròpia i triar el camí que vol, i a partir d'aqui buscar solucions que ho abarquin tot o on tothom s'hi pugui sumar! És clar que no un tira, i els altres darrere com ovelletes... No! No volia dir això.

Marta ha dit...

em sembla molt bé, però petar petar.. com es peta? és que jo també vull fer-ho petar, reunir a tothom... i després què? tampoc es tracta de tallar caps com a la revolució francesa.. crec que, a part de que no siguem majoria, ens falta saber com fer-ho, una idea que no sigui només fer vagues i manis. No sé què. No és impossible, ja ho sé, perquè a Islàndia ha "petat" sense matar a ningú, però com podem fer-ho nosaltres? Estan molt bé es manifestacions i les vagues, però no crec que sigui suficient per petar-ho tot, no? Per això jo no tinc l'esperança que peti tot, la meva esperança és que la gent voti esquerres les properes eleccions. Igualment molaria molt més que petés, no hauríem d'aguantar 4 anys de Más i Rajoy. Cada cop serà més difícil recuperar lo perdut.