Cercles concèntrics

Un escriptor escriu al metro, sempre.

Un escriptor que mai ha publicat cap foto seva i té un pseudònim, vol poder continuar escrivint al costat d'algú que, innocent, llegeix apassionadament la seva última novel•la sense ni mirar-lo. Un escriptor de gran èxit vol somriure tranquil quan uns amics li recomanen que llegeixi algun llibre d'aquell tal Ricard Farré; "a tu, que també escrius, t'agradarà".

La seva missió, mantenir l'anonimat, li ha fet perdre bastant temps, algú podria argumentar que més servei li hauria fet aquest temps dedicant-lo a escriure més llibres, però sempre ha escrit al metro i no es creu capaç de fer-ho enlloc més. No vol exposar-se a experimentar si sense mantenir l'anonimat, podria continuar escrivint-hi, no ho creu. No ho ha analitzat massa, però interpreta que és aquest anonimat que fa que tothom sigui igual, independentment de l'èxit personal o professional que cadascú tingui, el que el fa tocar de peus a terra fent-lo sentir un escriptor humil com recorda que se sentia escrivint la seva obra prima, també al metro, tan ben rebuda pels seus conciutadans i, després, en reedicions traduïdes, pels països veïns.

Ara, tan premiat, tan reconegut i amb aquest rebombori que s'ha muntat al voltant de la seva persona per això de l’anonimat, li costaria tocar de peus a terra sense. Resulta que el que ha fet per seguir tocant de peus a terra ha acabat per posar-li més difícil tocar-hi, l’anonimat no ha fet més que engrandir la figura de l’escriptor, l’enigma de la seva identitat l’ha fet més famós. Però ara ja és massa tard per desfer-ho. L'últim que pot fer és retirar aquesta garantia que té per seguir escrivint com escriu. I és que si fins ara li ha anat bé i ell mateix està content dels seus escrits no només no hi ha motiu per canviar-ho sinó que són molts i molt obvis els motius per conservar-ho tot plegat, anonimat, pseudònim i hàbits a l'hora d'escriure.

De fet, un cop vista l'expectació que va generar el seu anonimat, ja era òbviament, quan escrivia el segon llibre. Va veure que havia fet bé d'enviar la primera novel•la sota pseudònim i mantenint contacte amb l'editorial a traves d'un correu electrònic fals, també. Tot era fals. Menys el nombre de compta, és clar.

No tan diferent va ser el primer motiu pel que va utilitzar un pseudònim. Aleshores no va buscar l'anonimat amb la gent del carrer (perquè aleshores encara n'era d’anònim) sinó amb l'editorial. No era conegut com “el gran escriptor Ricard Farré” sinó que els seus cognoms deien massa a l’editorial: el fill de l’accionista majoritari.

No podria saber mai si una novel•la com la que tenia acabada a les mans i de la que n'estava prou satisfet, agradava als directius o simplement editaven la novel•la del fill del gran accionista. Tampoc podria distingir mai l'efecte del boca orella, de la publicitat que la gran empresa segur que faria de la novel•la. Resulta que ha fet guanyar molts diners al seu pare sense que sàpiga que el seu fill n’és el responsable.

Un escriptor d'èxit que escriu al metro mantenint l'anonimat ha hagut de superar uns quants obstacles.

I el primer obstacle el tenia ben aprop. Dies després del llançament de la seva obra prima, ja va veure que tot plegat funcionava fins i tot millor del que s’esperava. Va voler decidir, d’entre totes les amistats, a qui li cediria la confessió de l’autoria de la novel•la que s’estava convertint en la publicació de l’any en qüestió de setmanes. Però només pensar amb el Marc, va entendre que els seus amics n’havien de quedar al marge, si tot allò es feia gran no podrien resistir dir-ho als seus amics. I aquests últims, si seguia l’èxit, tampoc podrien resistir-se. Va preferir tallar d’arrel. Pels seus amics, només escriuria com a aficionat. La seva única professió seguirien sent les classes a la facultat de filologia.

Ja feia temps que havia superat, també, el segon obstacle; els viatgers de metro curiosos. I és que no és fàcil escriure al metro sense que algú tafanegi des del costat, darrere o dret al costat del seient. Provin-ho, intentin escriure al metro “no somrigui si està tafanejant el què escric”, veuran diferents reaccions anòmales al seu voltant, des de gent que somriu admetent l’enganxada, presses per sortir o canviar de vagó o unes ganes irrefrenables de mocar-se. La solució era senzilla, va desenvolupar una mala lletra suficient per desincentivar la tafaneria tot intentant que aquesta no afectés la seva impecable lletra que havia de seguir utilitzant a l’hora de classe.

Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra al metro mantenint l’anonimat està escrivint el seu tercer llibre menys concentrat del que és usual.

Potser fa massa temps que no canvia de ruta. Sempre li ha anat molt bé, aquesta, però ara té la sensació d’haver creat algun vincle amb els passatgers assidus a la línia cinc a aquella hora. Ja toca canviar, ja no és tan desconegut, ell mateix veu una dotzena de cares que li sonen al seu vagó. Fins i tot un home, que primer li va fer gràcia perquè també escriu, ja li incomoda una mica. Res, demà mateix canviarà de línia, no li costa res agafar la vermella des de casa.

L’endemà no hi ha cap problema. Es torna a sentir anònim i desconegut. Així pot seguir escrivint, pensant i submergint-se en el fil argumental que encara no l’acaba de convèncer. No aixeca el cap fins que se sent sol, efectivament està en companyia de només quatre o cinc passatgers. Abans de tornar a submergir-se, pensa que anirà a passejar una estona.

Un escriptor d’èxit que escriu amb mala lletra el seu tercer llibre al metro mantenint l’anonimat, llegeix el diari passejant per Sant Andreu i s’atura, amb expressió greu, llegint la notícia estrella de la secció de cultura.

“Ricard Farré vs. Eudald Martí. Es destapa la identitat de l’escriptor de moda”. Hi ha una foto i tot. Es llegeix la pàgina sencera i encara no entén res. Ell no es diu Eudald Martí ni és l’home de la foto. Remira la foto, aquella cara li sona. I tant que li sona!

Ja no està desconcertat. Ara només té desesperació i ràbia. L’endemà torna a canviar de línia però sense el bloc amb el tercer llibre a mitges ni bolígraf. No ha pensat què ha de fer després, només espera veient passar la gent a l’andana d’Hospital de Sant Pau. De cop, provocant un ensurt a la majoria de passatgers que desfilen cap a la sortida, agafa pel coll un home, l’home de la foto. El que va ser company de vagó per un temps, el que també escrivia, resulta que no escrivia, que anotava sense que ningú pogués pensar-ho, hàbits, recorreguts, dades rellevants. Dades utilitzades per iniciar la conquesta d’aquesta mina d’or sense amo, Ricard Farré. Aquest home ara és contra la paret, davant el seu objecte d’estudi durant tant de temps. Una reacció semblant era previsible, la veritat.

L’escriptor el té uns segons agafant fort el coll de la camisa i empenyent el lladre d’identitats contra la paret. No diu res. Té un munt de preguntes al cap i massa ràbia per rebaixar-se a preguntar. Se n’adona que la seva posició no és tan forta com s’esperava. El fet de tenir la raó no li dóna cap avantatge. Comença una tira de preguntes més aviat cridades sense temps a rebre resposta que queda tallada per una mà a l’espatlla.

Dos guàrdies de seguretat els treuen fora del metro amb amenaces de que no torni a passar o... com sempre la frase funciona sense haver d’acabar l’amenaça, queda truncada per les disculpes dels amenaçats amb una represàlia desconeguda. No podem dir que la interrupció li hagi rebaixat la ràbia a l’autèntic escriptor però si més no, han trencat el gel i, després de demanar disculpes als agents, no es veu legitimat de seguir amb l’estil agressiu tan inusual en ell. Sense haver perdut un to seriós i greu, però, entren al primer bar que veuen. El nostre escriptor s’atribueix una certa sensació de superioritat, interpreta que la por ha fet que el lladre l’acompanyi. Il•lús.

El posat del lladre caçat no correspon al que hauria de ser i poc a poc la nostra víctima ho nota, s’entén que ell, que és qui ha iniciat la “trobada”, ha de portar el timó, però ja ha fet unes quantes preguntes i no n’ha obtingut resposta. Repeteix les preguntes.

Quin tipus de pregunta és “perquè?”, és que li interessa saber “com” ho ha executat? Ricard Farré és un bombó per a qualsevol escriptor, pocs escriptors no desitgen ser, en aquest moment, Ricard Farré. I el com se’l pot imaginar, ja ho ha fet, vaja. Està clar que aquí hi ha vingut a intentar solucionar el robatori, que no busca respostes i que no té cap, absolutament cap arma. Es veu atrapat i comença un discurs desordenat ple d’ira que sembla interessar una mica més al lladre.

– No tens cap dret a apropiar-te del personatge que jo, només jo, em sents?! jo he creat! Jo tinc els meus motius per haver mantingut l’anonimat, per crear el Ricard Farré!! I sóc jo qui ha d’obtenir-ne els seus beneficis! Ricard Farré és meu i sense ell no sóc res! I ell sense mi tampoc ho és! No et servirà de res apropiar-te’l sense que jo escrigui per ell!!!...

El lladre somriu i la seva cara diu això havia estat esperant, per això t’he acompanyat. Aquest somriure fa embogir encara més el pobre escriptor escapçat de la llegenda que ell ha parit.

– No somriguis! Que cony et penses que...
– No. Qui cony et penses que ets tu. – Per primer cop el lladre obre la boca.

Am una veu melosa, gairebé radiofònica, tranquil•la però ferma interromp el renec. Continua, un cop confirmat el que es temia, amb la seva esperada rèplica:

– Tu no ets ningú. Ningú et coneix. No ets Ricard Farré, perquè ara el sóc jo. Escolta’m bé perquè només t’ho diré un cop.

“Tu ets la gallina dels ous d’or. Ets tu qui escrius aquests llibres però si mai algú revela la teva identitat, si mai reconec que Ricard Farré no sóc jo, sinó que ets tu, mai més podràs escriure amb aquest anonimat que et permet fer aquests llibres. Tu no necessites Ricard Farré, tu necessites l’anonimat que et proporciona i de mi depèn aquest anonimat, així que no estàs en condicions de reclamar-me res. Sóc jo qui posa les condicions.”

“A partir d’ara vull rebre informació per anticipat dels llibres que estàs escrivint, del que t’ha inspirat per fer-los i quan creus que els acabaràs, sóc jo qui ha de respondre les preguntes de la premsa. Pel que fa als beneficis, avui mateix contactaràs amb l’editorial i els diràs que el 50% d’aquests els posin en aquesta compta corrent – li apropa un paperet guixat amb llapis – i jo m’enduré tots els beneficis que em puguin donar les entrevistes i exclusives. Ha quedat clar?”

Fa estona que l’escriptor estafat està assegut, sol, a la taula del bar amb els ulls perduts i mig tremolant. La desesperació supera de molt, ja, la ràbia. No troba escapatòria, no en veu cap solució factible. El més raonable, donades les seves condicions, hàbits i necessitats a l’hora d’escriure és acceptar, baixar el cap i cedir la meitat dels beneficis i la totalitat del reconeixement i la fama que només ell mereix.

Ja fa uns mesos que Ricard Farré ha tret la seva tercera novel•la i com era d’esperar, ha estat un èxit. És més fosca que les anteriors, opinen, ja no està impregnada d’aquell optimisme que tenia però se segueix reconeixent l’estil. Eudald Martí reconeix en alguna entrevista que “alguns incidents recents li han modificat la visió del món en el que vivim i, sobretot, li han fet qüestionar-se el concepte de la bondat com a valor inherent a l’ésser humà”. Quina ironia, pensa l’escriptor al llegir-la, no pot ser més cert.

No és que la meitat dels beneficis siguin poc. Entre això, el sou de professor i alguna columna que escriu amb el seu nom real cada setmana li va realment bé. No és qüestió de diners. Poc a poc dos sentiments creixents se sumen dins seu: la injustícia que un lladre estigui tenint més i més beneficis (realment aquest tercer llibre està sent un gran boom editorial) i la ràbia que a més aquest s’endugui tots els elogis i lloances no sense deixar-li dedicatòries personalitzades a les múltiples entrevistes. “Quan escric és com si fos una altra persona”, “A vegades em sorprenc del que arribo a escriure quan sóc Ricard Farré” o “No representa massa esforç per a mi, escriure llibres com aquest”. Això si que està acabant amb els seus nervis.

Alguna cosa ha de fer. Es promet de pensar-ho un cop tingui el 4t llibre enfocat. Passa dies anotant idees, temàtiques, buscant algun punt de partida. Són dels pocs dies del procés en que no està la majoria de temps al metro. Però tot acaba fent-li pensar en com posar fi a la seva situació. Ja ho té això el cervell humà.

Després de dos dies en que al intentar desenvolupar una trama acabi tramant conspiracions decideix que ha de canviar l’ordre dels factors i es deixa anar en els pensaments alliberadors de la falsa identitat del personatge que garanteix el seu anonimat. Però quan intenta pensar en com desbancar l’intrús, acaba pensant en com podrà seguir escrivint un cop rebel•lat tot plegat. Sense anonimat no podrà tornar a escriure com ho pot fer ara.

Un escriptor d’èxit que escriu sota un pseudònim que li han robat està tenint una setmana horrorosa.

Diumenge s’aixeca amb forces. S’asseu al menjador de casa, amb el cafè indispensable de cada matí a la mà esquerra i no es mourà d’allà fins que aconsegueixi ordenar els seus pensaments. Ha agafat el bloc i un llapis per poder-ho ordenar millor. Comencem per el més fàcil. Els seus objectius. Vol seguir escrivint. Clar, però també vol que ningú se li apropiï de la fama ni els diners. La fama no la vol, però no vol que la tingui un altre, què carai. Si no se sent anònim, si no pot escriure al metro tranquil•lament, no pot escriure les novel•les que escriu. Sense anonimat no hi ha novel•les, apunta anonimat i novel•les al full i una fletxa que va de la primera a la segona. Ara mateix, l’únic que li pot impedir seguir mantenint l’anonimat és aquell home sense escrúpols que li ha robat el pseudònim, n’és conscient que si ho desvetlla tot, aquest tal Eudald ho desvetllarà del tot encara que només sigui per enfonsar-lo amb ell. Sense Eudald Martí no hi ha anonimat, apunta Eudald Martí i traça una fletxa fins a anonimat. Segueix pensant, l’Eudald Martí no té més armes que la identitat real de Ricard Farré, però depèn totalment de les seves novel•les, de la qualitat i l’èxit d’aquestes. Sense novel•les no hi ha Eudald Martí, traça la tercera fletxa corresponent.

Merda. Li ha sortit un cercle.

No ens posem nerviosos, segueix pensant. Mira el cercle fixament, concentrat. Si fos una pel•lícula, les busques del rellotge de la paret avançarien una hora i vint minuts en un pla general mentre l’escriptor apareix en diferents posicions, sempre mirant bloc amb el cercle i cada cop més despentinat per fer-nos entendre que ha passat bastant temps (tant com una hora i vint) i que cada cop està més obsessionat i més encallat.

Se sent un “groooaac” que el desperta, té un buit a l’estómac. Aixeca els ulls del bloc i veu com les busques no han avançat una hora i vint minuts perquè sí, el seu organisme no falla, és hora de dinar. Un descans li anirà bé, a jutjar per els seus cabells, està massa obsessionat. Bufa i estira els braços “fent mandretes” i s’il•lumina amb el llum, tanca els ulls ràpidament. Perfecte, ara veu una rodona blanca allà on miri. S’aixeca murmurant un taco, només li falten més cercles, i l’allarga considerablement al trobar-se aquell enrajolat ple de cercles que inunden el menjador i el passadís. Un pom rodó li dona la benvinguda a la cuina, només entrar ensopega amb el tamboret la forma del qual l’intel•ligent lector es pot imaginar. Deixa la tassa rodona dins l’aigüera també circular. Es refresca la cara no sense fixar-se en la forma dels mànecs de l’aixeta.

S’eixuga la cara i somriu: faré espaguetis, barretes de peix i patates fregides, menjaré en la plata quadrada que tinc i veuré amb els gots del Fòrum que encara dec tenir per aquí, pensa. Se li acaba el somriure al veure que òbviament tot això ho haurà de cuinar en una olla i una paella rodones sobre fogons circulars amb orificis rodons dels que sortirà un cercle de foc blau. Deixa de buscar els absurds gots de plàstic, quines tonteries de pensar. Es farà un senzill ou ferrat i reescalfarà el bol de sopa d’ahir nit, no ve de dos cercles més.

Mentre el bol rodó de sopa amb pistons dona voltes circulars sobre la plata rodona del microones i la roda del temps s’apropa al STOP, obre la nevera i treu d’un dels forats rodons de l’ouera un ou. Se li desfà la il•lusió que li ha provocat la curvatura ovalada d’aquest quan el trenca sobre la paella rodona i veu el rovell tan rodó com el cercle del bloc que no es pot treure del cap. Amb tanta rodona qui podria? Se li talla el pensament. Aquest ou està raro, sembla podrit. I tant, la pudor ho confirma. El treu de la paella i repeteix la seqüència.

Aquest segon se li crema, arriba corrent del menjador al sentir la pudor d’oli cremat. La cuina és plena de fum i a la paella hi ha una cosa negra que ningú diria que era un rodó ou ferrat. S’ha distret, ha tingut una idea amb l’ou podrit.

Un escriptor d’èxit que escriu al metro amb mala lletra el seu quart llibre mantenint l’anonimat baixa a Catalunya, surt a la superfície i compra el diari. L’obre per la pàgina de cultura i somriu, “Eudald Martí (Ricard Farré): En aquest quart llibre m’estic reinventant”.

Al cap d’uns mesos surt l’esperat quart llibre de Ricard Farré: El cercle podrit. Ningú entén el perquè del títol, la veritat és que tampoc ho han intentat gaire. Tant crítics, periodistes com lectors fidels s’han concentrat més aviat en criticar, malparlar i destrossar el llibre i a demanar explicacions al tal Eudald Martí que no s’ha ni atrevit a al•legar una altra identitat autèntica de Ricard Farré, tampoc l’haurien cregut. Prou feina ha tingut el tal Eudald Martí per desmentir i intentar excusar-se per els tocs xenòfobs i masclistes que algunes associacions i ONG’s han denunciat.

Poc menys d’un any després, a la mateixa secció del mateix diari apareix una recomanació en portada. L’ou cremat d’un tal Gabriel Maristany rep una molt bona crítica i apunta que podria ser el llibre de l’any. Poc a poc els altres diaris també se’n faran ressò i el boca orella també farà la seva feina.

Un escriptor novell que manté l’anonimat mitjançant un pseudònim està assegut al seient de la punta en un metro de la línia blava, escriu amb mala lletra “no somrigui si està tafanejant el què escric” i l’home dret del seu costat es posa a riure i canvia de vagó.