El retorn de Robin Hood

Article que em van publicar al setmanari el Triangle del dia 29 d'Abril:

Finalment l’anunci s’ha acabat executant, la generalitat escudant-se en que era una promesa electoral –com si els haguessin obligat a fer-la– ha anunciat que pràcticament eliminaran el que quedava de l’impost de successions. Després de la revisió que en va fer el tripartit, el que en quedava era poc parlant de població afectada però en canvi era molta la recaptació obtinguda ja que eren només les grans fortunes heretades les que pagaven. 

Em deixa perplex la simpatia i agraïment que amb la que es rep aquesta mesura que només afavoreix poc més de 500 persones. Alguna cosa s’ha explicat malament quan entre els partidaris de l’eliminació hi ha gent que no té ni tindrà mai cap patrimoni a heretar o deixar en herència. 

La vella guerra de la distribució de la riquesa. Mentre a un bàndol els diners generen més diners i demanar-ne té un preu, a l’altre bàndol, guanyar-ne molts t’obliga a compartir-los per pagar uns serveis i garantir els drets tant teus com dels que no poden pagar-se’ls. 

La riquesa es mou per un canal dual, públic i privat, que remen cap a costats oposats. És feina de les esquerres dotar l’estat de sistemes que facin assumir a les grans riqueses els costos de l’estat del benestar i d’aquesta crisi de la que n’han sortit encara més rics. Però per contra, renunciant al seu ideari, la socialdemocràcia a tot Europa ha donat per perduda aquesta guerra i ha canviat de bàndol. A Espanya, de la mà de CiU, primer Aznar i després Zapatero han anat desmantellant del sistema redistributiu espanyol. En quinze anys s’ha rebaixat en 2 punts l’IRPF per a les rendes majors de 60.000 euros anuals (sols un 4% de la població), s’han eliminat l’impost del patrimoni i l’últim tram de l’impost de societats per a les més grans empreses (només un 0,12% del total). Ara que tenim dèficit, però, lluny de recuperar els més de 8000 milions d’euros anuals que recaptaven aquests impostos, l’únic que s’ha pujat ha estat l’IVA (el menys progressiu de tots els impostos) i han començat a reduir la despesa; les famoses retallades.

Tan important com la reforma laboral o la de les pensions és aquesta perversió del sistema fiscal i, en canvi, les mobilitzacions ciutadanes han estat notablement diferents. No recordo cap vaga general ni cap gran manifestació en contra de totes aquestes reformes fiscals que han provocat que siguem un dels estats europeus amb més desigualtat entre rics i pobres. De res serveix denunciar les retallades en la despesa si acatem la rebaixa dels impostos progressius.

En aquest context decebedor, les esquerres tenim motius per a l’optimisme, fa uns dies el Parlament Europeu ha aprovat la creació de la taxa Tobin, un impost de 0,1% per a totes les transaccions financeres que a falta que la Comissió Europea la instauri podria generar només a l’estat espanyol 6.300 milions d’euros anuals. És la redistribució materialitzada, una taxa que penalitza el moviment de grans fortunes, l’activitat financera especulativa i dificulta l’existència dels paradisos fiscals.

Avui la prioritat de les esquerres és la batalla de la redistribució de la riquesa, ja que és l’únic que ens permetrà no desmuntar l’estat i el poder públic davant de la pressió dels mercats. Aquesta taxa és la nostra bandera per a fer pedagogia i augmentar la fiscalitat progressiva. És que els rics aportin el que els toca. És que els que mouen diners amunt i avall especulant paguin. És que els que ens han portat a la crisi assumeixin la seva culpa. És el retorn de Robin Hood.