Autocrítica, allò que sempre volem pels altres

Avui faig un article inspirat com altres vegades en un comentari fet en aquest mateix blog. Vull parlar de l'autocrítica i el partit al qual milito. Els altres ja respondran si volen des dels blogs on vulguin que jo no tinc perquè parlar per ells. I que consti que, com sempre, no parlo per iniciativa sinó que parlo d'iniciativa.

Un cop han passat les primeres setmanes de l'explosió de la indignació, crec que s'haurien d'haver vist quin paper i quina postura han anat agafant tots els agents socials davant aquest fenomen que segur que apareixerà en els llibres d'història (ara potser em traeix la il·lusió). Jo crec que ha quedat prou clara la reacció dels ecosocialistes. O m'ho pensava.

I és que el problema de comunicació entre partits com iniciativa i la ciutadania es considerable. És el primer que s'aprèn quan un comença a militar-hi i el segon que s'aprèn és que no és gens fàcil solucionar-ho. Quan parlo amb gent d'esquerres de política molts cops acaben sortint frases com "això ho haurieu de dir més" o "i perquè no ho dieu això?", la meva resposta és "si ja ho diem, ja...". Fa temps que em ronda pel cap el mateix: què passaria si es sabés més què pensem, què diem i què fem? I així s'ha convertit el walden III en part per culpa d'aquesta obsessió.

Finalment, fa un mes va arribar l'explosió d'una indignació adormida fins al moment. I la meva primera sensació va ser la de no sentir-me tant sol. Més tard comencen a apareixèixer documents de mínims, manifestos, debats i reivindicacions de les que una gran part -si no la totalitat- no només les comparteixo sinó que estan dins dels programes d'iniciativa i en nombroses propostes al congrés, al parlament o mesures aplicades quan estaven al govern. Coses com la llei electoral, la dació en pagament, la fiscalitat justa, la disconformitat amb les retallades socials i els privilegis a la banca i poderosos, etc.

Llavors és quan reafirmo aquest problema de comunicació, de fet, d'informació. Quantes persones exigint el que ja hi ha qui des de fa molts anys està provant de tirar endavant amb només massa poca representació. Però ens demanen autocrítica.

Què hem de dir si les reivindicacions del moviment portem anys defensant-les allà on som? Doncs que no ens expliquem, que no ho fem prou, que no sabem o no podem transmetre-ho tant i tal com voldríem, aquesta és la principal autocrítica.

Altres hauran, si volen, d'admetre que fa temps que treballen per una minoria. Nosaltres fem autocrítica i per desgràcia, trobem masses cops que la solució a aquest gran problema no està a les nostres mans. Entre el desinterès, la desconfiança, la poca presència als mitjans i allò que som tots iguals... No podem fer més webs, més vídeos, més material de mà, més argumentaris que pocs llegeixen, més rodes de premsa o reivindicacions que no surten i que per tant "no han passat" a ulls de la gent. La mateixa gent que et reclama propostes, quan les reparteixes no te les accepta perquè "són propaganda".

La resposta molts cops és "és el vostre problema". Doncs jo crec que no pot ser només el nostre problema, quan les reivindicacions del carrer, d'un gruix social tant gran, no tenen el seu referent dins les institucions, totes aquestes reivindicacions són una a una trepitjades i ignorades. Exactament el que està passant ara amb els pressupostos de les retallades i la llei òmnibus.

Cal tornar a trobar els ponts de diàleg i col·laboració entre partits, moviments socials i ciutadania, sense desconfiança i sense que això vulgui dir que ningú es supedita a ningú. La victòria d'un moviment social ve quan treballa en els dos fronts, la ciutadania i la institució. La transformació social es fa des de la sensibilització de la ciutadania i des de la influència en les institucions.

4 comentaris:

martimorta ha dit...

parles de "gruix social tant gran", jo no estic segur d'això i menys veient el resultat de les últimes municipals.

Joan Vallvé ha dit...

hi ha gent que parla d'una majoria social d'esquerres, jo sóc més prudent i parlo d'un gruix social gran. Tots plegats ens basem en estudis del CIS o coses semblants... vaig escriure un article sobre això: "31,9% contra el 4%" http://joanvallve.blogspot.com/2010/08/319-contra-el-4.html

Bernat Castells ha dit...

ESTIC TOTALMENT D'ACORD AMB EL QUE DIUS, JOAN. MERCI PER ESCRIURE AQUESTS ARTICLES, ELS NECESSITEM, ENCARA QUE HI HA GENT QUE ELS "TACHI" DE ELECTORALISME, HO TROBO TRIST.

ESTIC FINS ALS COLLONS DELS NIHILISTES, EN SERIO.

RES MES, NOMES DIRTE QUE EM MIRO MOLT EL TEU BLOG I QUE TROBO QUE FAS UNA GRAN FEINA EN EL CAMI DE CANVI DE MENTALITAT.

MERCI JOAN

Anònim ha dit...

Molt ben explicat! És veritat que feu tot el que podeu per comunicar la vostra ideologia i que ningú us fot ni cas. L'única crítica que us diria jo és que els diguéssiu a alguns polítics (com l'herrera, sobretot) que no facin servir paraules rares, que la gent ha d'entendre el que defenseu i si el Mas té tan bons resultats (a part dels mitjans) és perquè parla normal i és proper.