Eleccions indignades

Article publicat el 27 de Maig a el Triangle

La irrupció de la indignació en plena campanya electoral ens ha agafat a tots per sorpresa i tinc la sensació que encara no l’hem acabat d’entendre. Dos expressions diferents de la indignació sortien al carrer una setmana abans de les eleccions. Sense que puguem passar per alt la massiva manifestació del dissabte, és obvi que la sorpresa és el 15m i sobretot les acampades posteriors que ja en són 194 arreu del món.

El que em sembla important és que s’ha aconseguit el que molts havien intentat; mobilitzar la indignació. Aquests dies les places són un autèntic àgora on es debat què falla del sistema actual i quines alternatives hi ha. S’ha fet una barreja heterogènia de gent, des de qui mai hi havia pensat fins a gent que ve debatent això des de fa temps des dels moviments socials o d’alguns partits polítics d’esquerres. S’articula la indignació, es mobilitza i les alternatives al capitalisme prenen força poc a poc.

I dilluns ens despertem amb un país i un estat dominat per la dreta. Veient el resultat de diumenge, ha sorgit certa indignació amb els indignats: què passa amb la indignació? On ha anat? La dreta ha arrasat a tot l’estat, on eren els indignats mentrestant?

Hem de tenir en compte dues coses. Primera, si algú esperava més d’aquest moviment el dia d’eleccions és que no l’havia entès del tot. Les acampades, si bé podien afectar els resultats, mai han tingut aquesta intenció. Segon, tampoc és veritat que electoralment la indignació no es mobilitzés diumenge. Hem de tenir en compte l’augment de vot blanc, del vot nul, dels partits minoritaris i segurament part de l’augment de partits com les CUP i ICV. Només a Barcelona estem parlant de més de trenta mil vots, més o menys els mateixos vots que han donat 2 regidors a Portabella.

I doncs, la indignació és minoritària? La il·lusió ens ha fet arribat a creure que tothom estava indignat mentre altres apel·laven a una majoria silenciosa. Hem de ser prudents, ni podem pensar que “el poble” està indignat ni ens poden dir que som una minoria.

Tenim una realitat que és difícil de llegir, però no cal fer recompte ni mesurar forces sinó tenir clares les idees, els objectius i les motivacions per mobilitzar-nos. Cometrem un error si arribem a creure’ns que els indignats som una gran majoria, també el cometrem si per pensar que som minoria desistim en la mobilització. Les majories no surten del no res, històricament les minories han canviat consciències aconseguint molts cops ser majoria i aquesta és, crec jo, l’autèntica revolució.