Carta oberta d'un militant

Article publicat a l'edició impresa de el Triangle del 30 de Setembre

Sóc militant d'un partit polític. Abans de res vull dir que que existim i som molts. Sembla que la figura del militant està desapareguda del món mediàtic. I si mediàticament no existim, els partits es converteixen a ulls de tothom en una cúpula directiva, en un grup tancat de professionals de la política desconnectats de la realitat social del nostre país. Em fa l'efecte que aquesta és la imatge que es té avui dels partits polítics i en part crec que és culpa de com es mostren als mitjans.

He dit part de la culpa perquè no m'estranya. És cert que hi ha partits en els que no sembla haver-hi una relació entre càrrecs del partit i militància i al cap i a la fi, societat. Un partit demostra la qualitat i model democràtic en la seva pràctica diària. L'elecció dels caps de llista i la llista en eleccions, dels òrgans de direcció, l'elaboració del programa però també els documents més orgànics, assemblees, plenaris, sectorials i territorials i al final el debat diari que es tingui en el sí de la formació.

Efectivament, en uns més que altres, hi ha un dèficit de democràcia i representativitat dels partits polítics catalans i espanyols. Com a militant d'un partit, però, crec que és culpa nostra. Dels propis militants i de la societat catalana i de la resta de l'estat.

Hi va haver un moment en el que vam pujar al tren dels nous rics, l'estat estava en temps de bonança econòmica i vam perdre el nord. Que ningú se m'ofengui, parlo genèricament, de la societat com un conjunt. El consumisme traduït en individualisme ens va portar a desentendre'ns de tot el que fos col·lectiu, i la política és una d'aquestes coses. Cada cop els partits van anar perdent base social i amb ella, s'anaven convertint en un organisme cada cop més deslligat de la societat. Un arbre que va perdent arrels. Menys representativitat i menys democràcia interna.

Al meu entendre, la gran victòria del 15M i la mobilització d'aquest últims mesos és la reconquesta col·lectiva de la política. La socialització del debat polític i ideològic, però, ha posat de relleu tot el temps que feia que no el practicàvem. Quan ha sorgit el debat, ha aflorat desconeixement del funcionament de les institucions, de les propostes polítiques existents, etc. Per a mi, els exponents en són el "tots són iguals" i la sensació de corrupció generalitzada. Regnen les propostes que es creuen radicals i innovadores quan sonen des de fa dècades en alguns partits, moviments socials i ong's.

Però no podem tenir pressa en la re-politització de la societat. Ni tan sols amb un 15M no n'hi ha prou per aconseguir canviar-ho tot plegat en pocs mesos. Caldrà temps per a que aquest debat doni fruits i durant aquest temps molt segurament hi haurà importants canvis en el sistema democràtic, en el sí d'alguns partits, potser en calen alguns de nous i segurament es reestructuraran els pesos de cadascun. I mentrestant, el debat polític serà el que anirà marcant aquests canvis. Però no podem cometre l'error de pensar que hi ha dreceres, mai les solucions són ni fàcils, ni òbvies, ni úniques. Sempre hi ha una contrapartida, un efecte no desitjat que s'ha de valorar i molts cops falta majoria social o política per tirar-la endavant i caldrà convèncer.

Una de les frases més sentides els últims mesos és "no ens representen". És òbvi que és cert. El que no trobo creïble és que a mesura de repetir-ho aconseguim que els partits siguin més representatius si no s'amplia la militància amb gent d'ideologia afí però crítica amb el partit. Per això vull reivindicar el militant com a concepte. Com a element social necessari. Perquè crec que ara mateix necessitem aquest debat però també una democratització en massa dels partits polítics. Perquè cal tornar a implicar-nos col·lectivament en el que ens afecta a tots i totes.

Des de la militància de base expresso el meu desig (digueu-me il·lús) de poder seure al costat de tots els que puguin creure que el partit al que milito és un bon lloc per a parlar del que creiem que falla, de què creiem que cal fer i de quin és el camí. I també ho desitjo pels altres partits, i de quina manera...

Que no se'm malinterpreti. Sóc una persona que ve del món associatiu, no dic ni diré mai que l'únic que falta és militants als partits polítics. Crec que hem de recuperar el temps perdut i desfer aquest gir individualista que tots plegats hem fet empesos pel consumisme, una de les eines més potents i efectives del capitalisme. Cal repoblar el col·lectivisme, i com a tal, la militància política no la podem deixar de banda.

Un país que vulgui una bona organització, una bona política, ha d'estar vertebrada col·letivament en les moltes vessants (política, cultura, oci, educació, consum...). Com a element fonamental de l'associacionisme polític, al costat dels moviments socials, d'ong i sindicats, la militància als partits polítics és necessaria. Per tenir uns partits democràtics, representatius i una societat que debat, pensa i participa de la creació de la proposta política per la seva ciutat, Catalunya, Espanya i Europa.