Venedors de colors d'altres

"Som el poble. Som majoria. Podem canviar les coses."

Estic content de veure tant d'optimisme per combatre tant de pessimisme que impera durant les 24 hores del dia de la vida real. No negaré que potser és el que cal fer per seguir motivant tantíssima gent que feia tant que no es mobilitzava però no amagaré que em fa por. I ho trobo incorrecte.

No deixem de moure'ns contra les mentides. Contra qui ens ha estat venent sempre una vida de colors i que qui més qui menys ha tingut, a costa dels colors de vides d'altres o de la seva vida futura. I crec que la frase amb la que començava n'era una, de mentida.

No sé si és fruit de la il·lusió, no sé si la innocència o si un convenciment cec del que mai ha lluitat contra els venedors de colors, l'invencible, aquells tals mercats als que no posem cares però sabem que tenen. 

I jo estic convençut que no és veritat. Que no som el poble, que no som majoria, que no podem canviar les coses així de fàcil. Perquè si no ja estarien canviades. Mobilitzacions així n'hi ha hagut moltes fins ara i aquí segueix el capitalisme, ancorat, creixent, en expansió. El que s'implanta a cop de shock, a cop de por, de drama, de crisi.

No parlo d'abaixar els braços. Potser caldria saber que la batalla serà llarga, dura i plena de derrotes. Potser caldria començar a posar negre sobre blanc. Aliats i enemics. Fulls de ruta. No es guanya res sense una estratègia. I anar perdent batalles i indignar-se cada dia més no em sembla una bona estratègia.

No som el poble, en som una petita part. No som tan sols la majoria entre el jovent. Si creiem que ho som descartarem el més important: convèncer. No se dir res més, no se si es pot, però si és possible ha de ser per aquí.