Seguim en crisi

Ja fa temps que m'al·lucina veure la capacitat que tenen els mitjans de passar "a otra cosa mariposa" com si res i centrar els temes públics amb un cop de maluc a un altre lloc. Qui se'n recorda de Haití? Qui sap quantes guerres hi ha actualment?

Sí que és veritat que seguim veient de tant en tant xifres de com evoluciona l'atur, ningú s'ha oblidat que estem en una crisi econòmica d'abast mundial en la que Espanya hi va entrar amb 'carrerilla' per l'heredada cultura del totxo de l'era Aznar. Però quines notícies encapçalen diaris i noticiaris, Montilla vol anar amb la senyera i Òmnium vol el lema, ERC hi fot cullerada, CiU també, el PP diu que la senyera no serà la de tots, i la unitat que és necessària sembla que només ICV l'exerceix dient que tan se val, que es posin d'acord d'una vegada.

Això és un debat d'altura? És l'únic debat polític que hi ha actualment? Si volem parlar de la retallada, perfecte, de com podem solucionar-ho, perfecte. Però això fa mal, això desgasta la credibilitat de la política.

Avui vull apartar tots els temes que ens ronden últimament, cas palau, cas hotel del palau, sentència del TC, manifestació del 10-J, etc. i tenir un record per aquesta crisi i pels energúmens que l'han provocat.

Dir-los que s'han cobert de glòria. Tots aquests banquers especuladors, tots aquests especuladors de la borsa que juguen al poker amb les riqueses de la gent, tots aquests grans jefazos d'empreses que publiquen beneficis multimilionaris havent acomiadat tanta gent, havent negat el crèdit a tanta gent i empreses amb l'aigua al coll. Tots aquests energúmens són la xacra de la nostra societat, gent que es retira amb primes multimilionàries deixant, orgullosos, un mon més injust del que van agafar.

Em pregunto on està la desafecció cap a aquest conjunt de mal-nascuts, em pregunto perquè no reacciona la ciutadania furiosa i els diu que s'ha acabat tanta llibertat als mercats per fer i desfer, al seu gust, jugant amb la vida de tanta gent. Hem de dir prou a tota aquesta merda de model econòmic que tenim i se m'acudeixen moltes maneres de fer-ho. 

La primera i la més important és la responsabilitat individual que ens porta a consumir de manera  responsable, a no caure en el consumisme individualista. L'altre és no caure al parany que ens tenen preparat precisament tots aquests poders, el desprestigi de la política i del poder públic és només el principi per començar a desmuntar l'estat del benestar, caminant cap al model estatunidenc de serveis bàsics totalment privatitzats on la pobresa extrema abunda i la desigualtat social és exagerada. El poder públic, col·lectiu, és fonamental per la igualtat i la justícia social i el que toca ara és engrandir-lo, no retallar-lo.