M’hi he fixat i estic convençut que Solidaritat Catalana i Reagrupament han tingut últimament més minuts de televisió i ràdio, pàgines de diaris i portals –el crònica és un exemple dels més descarats– que històrics partits extraparlamentaris o fins i tot que alguns partits amb representació al parlament.
Partits independentistes extraparlamentaris sempre n’hi ha hagut, però en el context d’un suposat augment de l’independentisme, els mitjans donen veu a dos partits recentment creats concedint-los així la oportunitat d’entrar directament al parlament. És remarcable la senzillesa de l’estratègia electoral tant de Reagrupament com de Solidaritat: la independència. I punt.
Perquè posicionar-se sobre la resta? Només faria que perdre vots. Enmig d’un clima de desafecció, desconfiança i crispació surten abanderant l’independentisme i sense definir-se ideològicament intentant aglutinar confusos i desencisats provinents dels àmbits i ideologies més diverses.
Dóna’ns majoria absoluta i declararem unilateralment la independència diuen, la proposta és tan senzilla com absurda: i si et dono 3 diputats què faràs?
Què faran durant quatre anys tres diputats d’un partit que només té la consigna de la independència en polítiques no identitàries? Els pressupostos, la fiscalitat, l’educació, la salut, l’acció social, les infraestructures, el medi ambient, etc.
Estan a favor de l’escola pública o del model concertat? A favor de construir més vies o més carreteres? I què en pensen de l’euro sanitari? Estan a favor de rebaixar impostos als rics? Què en pensen de la immigració? I les universitats? La gestió de l’aigua? Què diran? Què votaran? Què pactaran? Les eleccions no són un referèndum, un partit ha de tenir una posició clara en la totalitat de les àrees, un partit no pot tenir tan sols una causa, ha de tenir tota una ideologia, una proposta de país.
Aquesta estratègia i aquesta presència mediàtica desproporcionada em recorden molt al partit Unión, Progreso i Democracia de Rosa Díez o Ciutadans: una sola causa identitària i cap posicionament ideològic.
7 comentaris:
Bona tarda.
Crec que la "Senñora" Rosa Diez i els seus amiguets si tenen una ideologia. Ciutadans tambè te clara la ideologia Anti Catalanista.
El Racisme mai es bo i aquest dos "prtits" en fan honor .
Salut!
Solidaritat és com un anunci, que d'aquí dos mesos ningú no recordarà. Reagrupament és un projecte i té un full de ruta (elaborat per 600 associats), que pots veure al seu web. Respo, aquest magne document, a les preguntes que tu et fas, i un munt que no has fet.
Veus la diferència?
Anònim, això no n'estava assabentat, veus? rosa diez i ciutadans no tenia present que haguéssin tingut discurs racista. En tot cas, només vull remarcar l'estratègia d'una causa i cap ideologia, és el que es porta ara a la política.
Xavier, he sentit en Carretero, entenc els raonaments però no els comparteixo en absolut, no serveix de res que quan s'aconsegueixi la independència el partit es dissolgui, mentrestant ha de tenir posicionament ideològic i en Carretero defuig aquest posicionament en totes les entrevistes.
Igualment, ningú m'explica perquè aquests dos partits tenen tants minuts i pàgines als mitjans?
M'he deixat d'agraïr els comentaris als dos, gràcies!
Benvolgut Joan,
permet-me que intenti respondre breument les teves preguntes.
1. Perquè tenen tants minuts? Es obvi: perquè són fenòmens nous en el panorama català, per la seva transversalitat, per la seva força d'arrencada. També tenen minuts perquè posen sobre la taula el que la ciutadania està decidint que serà el gran tema d'aquestes eleccions: l'arrencada del procés d'independència.
2. No entens com és possible que uns partits amb un sol punt en el programa pretenguin guanyar les eleccions. Jo el que no entenc és com encara no t'has adonat que NO SERVEIX DE RES CAP PROGRAMA D'ACCIO DE GOVERN EN UN GOVERN QUE NO ÉS SOBIRÀ, QUE NO TÉ ELS CALERS, QUE NO MANA A CASA SEVA. Que no ho veus que és un govern de fireta muntat per a administrar les engrunes que té a bé llençar-nos a la cara cada any el govern que de veritat mana a casa nostra? De què serveix una gran llei de la dependència, anomenada la més progressista d'Europa, si no tens els recursos per a aplicar-la?
Ara que els catalans ens hem adonat del que ens convé, i que ens hem adonat que és perfectament al nostre abast (molt més que qualsevol concert econòmic, referèndum o altra mentida com una reanimació de l'estatutet) doncs no calen gaires programes electorals. Cal senzillament guanyar 68 diputats i declarar la independència. I si no s'aconsegueix cal emprar els escons obtinguts en denunciar i posar en evidència les fal.làcies de l'autonomisme. Bé, si encara no ho entens, envia'm un mail i t'ho explico millor. Ben cordialment, Joan Viñas - joanvp67@gmail.com
Gràcies pel comentari Joan, així entenc que de la teva frase majúscula, mentre no tinguem la esperada independència no cal ni formar governs. Total, els mossos, que facin el que vulguin, que les escoles i instituts també s'espavilin, que els centres de salut i hospitals s'autogestionin, que els serveis socials es desmuntin i la gent necessitada es foti...
Trobo un comentari tant exagerat que arriba a ser fals. Volem més, perfecte, però no fem veure que no tenim res a gestionar.
Jo encara aniria més enllà. No es tracta només de gestionar. Si no fos pel Parlament de Catalunya i la seva, modesta però útil, potestat per legislar, el català problablement hauria desaparegut del panorama i seria una llengua amb aires de folklore, no tindríem policia pròpia, no tindríem capacitat de decidir què i com volem educar i tantes i tantes coses. No obtenir la victòria no significa mai llençar la tovallola, les proclames gratïtes no aporten res, la feina constant i decidida ens permet disposar d'eines de sobirania que ens acosten a l'estat. I ara que estem més aprop que mai des de fa un segle, hem de llençar la tovallola si no treiem 68 diputats? Això és impropi del tarannà d'aquest país i la seva gent i és un insult a la intel·ligència dels votants de qualsevol opció política.
Publica un comentari a l'entrada