neo-indignats

Foto: La Vanguàrdia

#19J: Indignats, pacífics i heterogenis, com sempre

Ahir, tot i que en Puig digui que vam ser 50.000 a Barcelona, cosa que no creu ni ell, a Barcelona i altres ciutats de l'estat va haver-hi manifestacions massives. La indignació ha tornat a demostrar que ni és minoritària ni està resignada.

Personalment, vaig sortir molt content de la manifestació d'ahir, no vaig veure ni sentir de cap incident violent, la quantitat de gent que hi havia per tot arreu es sumava a l'efecte que feia quan arribaven les columnes de gent que venia dels barris i ciutats properes que s'havien anat trobant pel trajecte. Era emocionant.

Ahir la expressió de la indignació va ser pacífica i va ser heterogènia, com sempre ha estat aquest moviment encara que des de tants llocs s'hagi intentat homogeneïtzar-los. L'únic que és comú en el moviment és la indignació i la no violència. Ni anti-política, ni pro-política, ni joves, ni vells, ni okupes, ni comunistes, etc: indignats i pacífics, heterogenis en la resta. I, per suposat, ni kale borroka ni violents.

Aquesta heterogeneïtat del moviment és el que el fa tant ampli i el que massa gent no entén. Uns cridaran contra sindicats al passar per davant la seu de CCOO, altres faran un vídeo titllant als polítics d'iguals, de corruptes i liberals tots. Ho diu el moviment? Jo crec que no.

Foto: Èric Álvarez - Creative Commons

Hi ha molts Arcadis entre els indignats

Dins aquestes diferències dins del moviment per a mi, n'hi ha una d'important i determinant. A ningú se li escapa que dins el moviment hi ha una gran part de gent que fa molt de temps que treballen des de diferents espais per la justícia social. Gent de moviments socials, d'associacions, ONGs, partits polítics, sindicats i altres organitzacions, que fa temps que estan indignats, que fa temps que proposen i exigeixen alternatives econòmiques, denuncien injustícies del model econòmic actual i avisen del perill del model econòmic al que ens dirigim. Hi ha molts 'Arcadis Oliveres' al moviment, només calia veure els debats a les comissions de Plaça Catalunya per adonar-se'n. I no parlo només de gent adulta, que consti.

Jo crec que en gran part gràcies a tots aquests Arcadis, el moviment es va estructurar des d'un inici i ha tingut un funcionament tant cívic, assembleari i té un document de mínims tan potent.

Neo-indignats

I si hi ha indignats de sempre, hi ha neo-indignats. Si més no, neo-mobilitzats. El gran triomf del moviment són ells. Ho repeteixo sempre que en parlo, si m'he de quedar només amb una cosa del moviment és amb la capacitat d'incorporar neo-indignats i en un nombre molt i molt considerable.

Els neo-indignats estan afamats. Aquests dies és quan més contingut polítics s'està consumint sobretot per les xarxes socials. Notícies indignants, vídeos amb propostes, articles de queixa, de reivindicació, propositius. Primer a les places i després a les xarxes els neo-indignats estan coneixent les propostes històriques dels moviments socials d'esquerres, estan aprenent els defectes que té el sistema i es troba amb múltiples solucions que es proposen des de diferents àmbits.

Cadascú amb el seu grau d'implicació, el seu temps i els seus valors i idees, va fent seves o no cadascuna de les propostes ideològiques que representen l'alternativa al model actual i al que ens dirigim. Tant a nivell econòmic, com democràtic, laboral etc.

Però (sempre hi ha un però) si els neo-indignats són el gran triomf del moviment, també són el que em planteja més dubtes. Els que portem força temps treballant per aquesta transformació, sabem que les coses no es canvien d'un dia per l'altre. La fiscalitat justa, el moviment per la pau, la reforma de la llei electoral, la confrontació al model liberal, el feminisme, la igualtat de drets, el dret a l'existència... són causes històriques. Sabem que tot i ser molts cops massius al carrer, no podem auto-nomenar-nos "el poble", que la majoria social no podem provar-la i en tot cas la quota de poder que tenen aquestes demandes no ho són en absolut, de majoritàries.

Foto: Xènia Garrofé

El cicle de la indignació

Per mi, la gran esperança segueixen sent els neo-indignats, però segueixo preguntant-me si tots tindran la paciència necessària, si tots tindran la humilitat de no voler representar "el poble", si tots tindran la perseverança de continuar la lluita.

No hem d'arribar a la desesperació, crec que la indignació, quan es mobilitza segueix un cicle d'emocions o almenys així ho experimento jo. La indignació fa mobilitzar-te, la mobilització et provoca eufòria, els dies després apareix la decepció i més tard la impotència i la ràbia. I sempre cal fer un esforç per transformar la impotència i la ràbia en indignació i forces per continuar treballant.

Que sigui així i que no es transformin en desesperació i resignació.