La llei electoral: 3.Qui vol canviar-la?

Ara que s'acosta el 20N i després que la llei electoral hagi estat un tema de debat públic els últims mesos gràcies al 15M en gran part, m'he decidit a fer una tira d'articles (crec que en seran tres) sobre les lleis electorals. Una mica d'explicació per posar llum sobre el tema i òbviament la meva opinió. Avui, sobre el que al cap i a la fi, acaba sent clau per el debat de la reforma dels sistemes electorals: qui vol canviar-la?

D'entrada us donaré la resposta ràpida per als qui no voleu llegir l'article sencer: ningú.

Els que seguiu llegint em doneu l'oportunitat de matisar una resposta tant simple i argumentar-la. Més ben dit, pràcticament ningú vol canviar la llei electoral. Qui ha de canviar una llei electoral? Els mateixos partits polítics amb la representació suficient per fer-ho al parlament corresponent, sigui de dos terços del Parlament de la Generalitat de Catalunya per a la llei electoral de Catalunya o dos terços del Congrés dels Diputats per a la llei estatal. Per tant, els partits que gràcies a una llei electoral tenen una representació majoritària han de ser els encarregats de canviar la mateixa. I doncs per a què l'haurien de voler canviar?
Se m'acudeixen alguns motius. En el cas català, el fet que l'estatut d'autonomia de l'any 1979 ho contempli i encara no tenim llei electoral pròpia podria ser-ne un bon motiu. En el cas espanyol, la falta greu de proporcionalitat que al contrari del que es pensen molts no afavoreix actualment els partits territorials sinó a PP i PSOE també és un bon motiu. Un altre motiu el podem trobar en la immensa desconnexió que hi ha actualment entre polítics i ciutadania, en un moment on la política està a les places, els bars, a les sobretaules i, per descomptat, a les xarxes socials i al carrer.


En el cas espanyol en el que PSOE i PP tenen pràcticament el 90% dels diputats, no és possible una reforma sense els dos partits. Qui espera un pacte que millori la proporcionalitat del sistema provinent dels principals beneficiats?

Doncs, com ja deia en la primera entrega de l'article, la veritat és que hi ha hagut pacte, òbviament no per millorar la democràcia. PSOE, PP, CiU i PNV han inclòs la necessitat de recollir avals pel valor del 0,1% del cens electoral a cada circumscripció que es vulgui presentar cada partit que no aconseguís representació el 2008. "Gràcies" a aquest pacte, dels quasi 100 partits que es van presentar el 2008, només 12 llistes tenen garantida la presència el 20N.

En el cas català la cosa és semblant. La majoria de dos terços representa 90 diputats cosa que fa impossible una reforma en la que no hi hagi CiU avui per avui. Durant els 23 anys de govern de Jordi Pujol no es va fer cap llei electoral pròpia tot i que l'estatut d'autonomia del 79 ho preveia, no va ser fins que va arribar el tripartit que es va iniciar el procediment, però CiU no va acceptar l'informe de la comissió d'experts i es va encallar fins a hores d'ara.

I és que CiU té moltes raons per a no crear una llei electoral. L'actual (la estatal) no és gaire proporcional cosa que va permetre, per exemple, que el 1999 el PSC de Maragall aconseguís 4 escons menys que CiU de Pujol tot i treure més vots. Tot i així, Artur Mas està movent fitxa i fa temps que mediàticament es reforça la idea de la territorialitat i ja ha fet la seva proposta de llei electoral de Catalunya. Òbviament, tirant de territorialitat, la proposta accentua la desproporcionalitat i les projeccions que s'han fet li donarien a CiU majories absolutes descomunals.

En conclusió, aquest article pretén fer tocar de peus a terra després de pensar sobre possibles solucions per a millorar la representativitat i qualitat democràtica de les diferents lleis electorals. Si entenem que la llei electoral pot ser una eina per a fer més representativa i democràtica la nostra democràcia crec que ens equivoquem, les minories que patim els greuges de les actuals lleis electorals haurem de fer un sobre-esforç electoral per a desbloquejar aquesta situació. Així, l'únic que ens queda per fer al respecte és potenciar el debat públic i lluitar com puguem contra el bipartidisme espanyol i l'amenaça de recular en el cas català.

Per als curiosos, us deixo dues publicacions molt interessants de GESOP:

1 comentari:

Clara Ramoneda ha dit...

i això qui ens ho explica? potser peco d'ignorància però això no és sabut per tothom.
Gràcies per informar-nos d'allò que queda amagat.