La revolta de les corbates

Aquesta noia amb pressa no té res a veure amb l'home que creua pel seu costat. Es creuen per primera i última vegada. La seva història mai es tornarà a trobar en un futur. No hi haurà més creuaments, ni interaccions de cap tipus. No coincidiran en cap ascensor, en cap cua de cap supermercat, ni al quiosc que es veu a 20 metres pujant pel carrer que surt a mà dreta ni en qualsevol dels centenars que hi deu haver repartits per tota la ciutat.

La noia ve de recollir un paquet a una oficina de correus molt llunyana a casa seva "per error" segons li han dit per telèfon, qui sap si del repartidor o del qui havia escrit l'adreça. Té els vint anys recent fets i els porta amb un ímpetu propi del qui sempre se n'ha sortit amb prou èxit en tots els aspectes. Aquell ímpetu d'invencibilitat que només tenen els joves o els invencibles.

L'home, d'uns 50 anys mira el rellotge. No és que tingui pressa, és un tic nerviós. Fa dies que es planteja deixar la corbata a banda al anar a la feina. La possibilitat de fer aquest petit acte de rebel·lia l'omple de vida aquestes últimes setmanes. Només pensar en desobeir el nou cap de l'oficina, aquell carca que han posat "des de dalt", s'ha transportat a aquella etapa quasi oblidada d'inconformisme contra el poder, quan anava a les manifestacions d'estudiants.

Ella projecta una actitud enfadada, dura, sobretot avui que ha hagut de creuar la ciutat en l'hora lliure que té entre dues assignatures que normalment passa estirada a la gespa amb els companys de classe. Projecta aquesta imatge sabent que la projecta, orgullosa no sap perquè de "trepitjar fort". Qui sap si és un estereotip més que d'alguna manera se li ha acabat inoculant per saturació en aquest mar d'estímuls en el que ens movem. Sense ser conscient de la contradicció, mentre projecta aquesta actitud enfadada i dura està contenta de ser com és i de tenir el que té, de viure la seva vida.

Ell porta uns dies de rebel·lia, rebel·lia interior però rebel·lia al cap i a la fí. Ja no recordava a sensació de pànic, incertesa i poder sobre un mateix que provoca saltar-se alguna norma o plantejar saltar-se-la. Per estúpida que sigui, serà probablement la primera norma que se salta en 20 anys i vulnerar-la sap que significa molt més que no portar un tros de tela penjat al coll. S'imagina una conversa enmig de la oficina. "Brufau, em pot dir perquè no porta corbata?". La seva resposta la ha anat polint durant aquests dies que porta donant-li voltes: "Senyor Sanchís, crec que no és cosa seva com vesteixi, forma part dels meus drets individuals" i imagina com l'endemà uns quants atrevits arriben a l'oficina sense corbata i següent en són uns quants més. Quan pensa en la seva "revolució de les corbates", s'hi capfica tant, que es desemmascara i projecta la imatge més contraposada a la jove invencible amb la que es creua. 

A la bossa de la noia vibra el mòbil. Un moviment defectuós, humà d'altra banda, fa que el paquet li caigui de sota el braç mentre treu la mà de dins la bossa un iphone radiant i nou que encara li fa ilusió d'agafar. Les trucades, els correus electrònics tenen durant aquests dies de novetat un valor afegit pel sol fet de rebre'ls a l'"iuforn", com diu sa mare.

Un paquet passa per davant la mirada de l'home, que porta un mig somriure rebel i innocent dibuixat a la cara mentre es planta a en Sanchís en el seu món interior. Sense canviar gaire l'expressió recull el paquet i l'ofereix a la jove invencible: "em penso que és teu, oi?"

Es dóna un creuament de mirades, d'expressions contraposades. Mirant-la, ell recorda aquell ímpetu perdut, a base de tantes derrotes que li havia preparat la vida. Ella veu un somriure que la desarma. Una expressió que li encanta, per sincera, per real, per propera. I d'alguna manera, el que era contraposició s'equilibra i s'alimenta mútuament.

"Sí... Sí... Gràcies, gràcies"

Ella ho vol. Li ha agradat veure algú que no projecta més que el que li passa pel cap, el que sent, el que és. Ho vol per ella. De cop es descobreix profundament hipòcrita, "trepitjar fort", troba banal aquesta postura dura i invencible. Ella està contenta, feliç, i decideix deixar que els altres se n'adonin. Perquè n'està orgullosa d'estar-ho.

Ell ho vol. L'ha il·luminat la fortalesa d'aquesta noia, la profunda confiança en una mateixa que projecta. I es descobreix auto-convencent-se que ell no és tan fort i s'enfada. "I tant que sóc fort, el que no m'hagi passat en 53 anys" pensa. L'empenta que necessitava. Girant carrer avall, quan reprèn el fil del que pensava i es descobreix amb forces per fer-ho. I abans d'arribar a la feina, llença la corbata a la primera paperera que troba i es creua amb set persones amb les que mai més tornarà a creuar-se però ni tan sols les veu.

Quan recorda que l'havien trucat, la noia ja és al metro. Ha tingut temps de descobrir la comoditat d'anar pel carrer sense altra actitud que l'estat d'ànim que un té. Al llarg del dia s'haurà creuat amb una trentena de persones que no tornarà a tenir la oportunitat de veure.

I demà serà un altre dia, a la ciutat.