No penso callar, mai


No penso callar. Perquè ni crec que poguem permetre'ns el luxe de fer-ho ni perquè crec que pugui evitar-ho.

No puc evitar no callar quan uns pocs avariciosos provoquen una crisi amb la que hi guanyen diners i que paguem la resta. No puc callar quan a sobre els mateixos són els que són rescatats pels estats, a costa de deute públic que compren ells mateixos al preu que ells mateixos fixen.

Qui pot callar quan ara diuen que no hi ha calés però amaguen que fa dècades que abaixen impostos a les fortunes, a les grans empreses i als grans capitals?

No puc, no podem callar però a més no ho hem de fer. El nostre deure és no callar.

No callar quan per recuperar diners s'apugen impostos a les classes treballadores com l'IVA, però en canvi quan es descobreix que la família Botín ens ha robat, ha defraudat milions d'euros li perdonem una gran part. No hem de callar veient que els beneficis que es treuen pel sol fet de tenir diners tributin menys que el que tributa el sou del treball. 

I hem d'animar la gent de l'entorn a no callar quan un banc rescatat fa fora una família endeutada de casa seva o quan els mateixos directius d'un banc intervingut cobren primes milionaries.

És que no penso callar.

Qui podria callar en un món en el que cada dia la riquesa està més concentrada? En un sistema econòmic que quan diuen que funciona ho fa a costa d'altres, en un dels moments que sortirà a la història que estudiaran els nostres fills en una escola privada perquè no n'hi haurà d'altres. 

Jo vull poder dir als meus fills i als meus néts que jo no vaig callar, que jo no només hi estava en contra sinó que vaig fer tot el possible per lluitar-hi. Que no callava, que escrivia a les xarxes, que cridava al carrer i que no callava quan em deixaven votar.

No em dóna la gana acceptar que això és el que toca viure i no penso callar. I cridaré ben fort per tots els canals que tingui a l'abast.

I avui, ho sento, però tampoc em dóna la gana rebre ni lliçons escèptiques ni puristes. Allà cadascú amb els seus actes. Jo tinc la certesa que als meus fills els diré que fins l'últim moment vaig defensar la democràcia per sobre els mercats i que mai vaig callar.

1 comentari:

Andreu Marfull i Pujadas ha dit...

Està clar que el poder és mal repartit, pocs en tenen molt i molts no en tenen gens, i així està el món, el país, Catalunya, Barcelona... ple d'excessos, uns per molt i els altres per poc. L'economia globalitzada ha transformat els nostres hàbits i l'acció política, i mentrestant la humanitat se'n ressent. La humanitat i l'esperit humanitari. Hi ha un buit espiritual on ens hi recolzem, uns valors humans que ens marquin uns límits que al model econòmic ni li importa ni li interessa.
Moltes felicitats pel teu bloc, cercant respostes, plantejant preguntes...
Andreu