Tòpics falsos de la llei electoral

Aquests dies hi ha molt debat sobre la llei electoral, la seva falta de proporcionalitat, els resultats que s'haurien donat amb una de més proporcional i s'han llençat vàries propostes, crítiques i com no, han ressorgit alguns tòpics molts d'ells falsos. Avui en vull repassar uns quants aquí.

"La culpa és de la llei d'Hondt": FALS

Tenim una llei electoral per la qual els resultats són poc proporcionals, és a dir, que el percentatge de representació que se li dóna als partits dista del percentatge de vots que ha obtingut a les eleccions. És a dir, la proporció de diputats que té cada partit no és equivalent a la proporció de vots que ha obtingut. Podeu veure quan de diferents són els resultats en l'anterior article.

Quan es parla d'això molts cops es diu que és culpa de la llei d'Hondt. Sense anar més lluny ahir mateix al matí de Catalunya Ràdio ho deia el Manel Fuentes en la presentació d'un especialista que l'ha corregit després i és que això és fals. La llei d'Hondt és el sistema que s'utilitza per repartir els diputats, tot i que es desvia a favor dels partits majoritaris és força proporcional, el causant són les circumscripcions electorals massa petites.

La constitució espanyola marca que les circumscripcions electorals siguin les províncies. Què vol dir això? Els 350 diputats a escollir, es reparteixen per les més de 50 circumscripcions de manera més o menys proporcional a la població que hi viu. Així, a Barcelona se n'escullen 31, a Girona i Tarragona 6 i a Lleida 4. A excepció de les circumscripcions més poblades com Barcelona, Madrid, València, Sevilla i poques més la majoria són circumscripcions que només es reparteixen al voltant de 5 diputats. Això fa que els partits que recullen pocs vots però a tot l'estat no aconsegueixin representació més que a les circumscripcions molt poblades.

Imagineu-vos un parlament de 500 diputats d'un país on totes les circumscripcions són de 5 diputats. Tenim els partits amb els següents percentatges de vots vàlids:

A: 45%
B: 35%
C: 15%
D:   5%

Suposem que tenen aquest % de vot de manera uniforme en tot el país. Com que les circumscripcions són de 5 diputats, per arribar a obtenir un diputat a qualsevol circumscripció, qualsevol partit necessita una cinquena part dels vots (el 20%) en aquella circumscripció. Així, C i D, no aconseguirien cap diputat en cap circumscripció. En canvi dos partits majoritaris A i B obtindrien 3 i 2 diputats en cada circumscripció. El nombre de diputats que obtindria cada partit seria:

A: 300 - majoria absoluta sobrada amb un 45% dels vots.
B: 200
C: 0
D: 0

Imaginem-nos el mateix país però en comptes de circumscripcions de 5 diputats, tinguessin una sola circumscripció on es reparteixen els 500 diputats proporcionalment. Els resultats serien els següents:

A: 225

B: 175

C: 75

D: 10

Aquesta diferència és l'efecte que produeixen les circumscripcions electorals petites i això és el que li passa més o menys al sistema electoral espanyol. Per això el PP ha obtingut majoria absolutíssima amb menys d'un 45% dels vots i tenim els resultats que tenim. S'han sentit moltes veus que demanen, per aquest motiu, la circumscripció única electoral i això ha fet sortir veus en contra a vegades amb motius equivocats i així encadeno amb el següent tòpic.

"La circumscripció única aniria contra els partits nacionalistes": FALS

Sabem què passa amb els partits que tenen un suport minoritari arreu de l'estat (IU, UPyD a espanya o els partits C i D de l'exemple) però no hem vist què passa amb les minories que es concentren en unes poques circumscripcions. Els partits nacionalistes com PNV, ERC es presenten només al País Basc i Catalunya, de 4 circumscripcions les dues, no és cert que una circumscripció única els perjudicaria.

Els partits nacionalistes, aglutinen el vot en poques circumscripcions cosa que fa que pràcticament allà on es presenten obtenen algun diputat així que no són perjudicats per les circumscripcions petites però tampoc beneficiats. El tòpic amb el que els partits nacionalistes es posicionen contra la circumscripció única són falsos, de fet, més d'un en sortiria beneficiat.

Recupero aquesta taula de l'article anterior per a il·lustrar que qui perdria amb una circumscripció única només serien els que actualment en surten beneficiats notablement que no són altres que els partits majoritaris estatals.

De tota manera, caldria canviar la constitució per a fer un canvi com aquest. La interpretació de la mateixa constitució sobre la igualtat la fan servir els que defensen la circumscripció única; una persona un vot. Tenim una constitució que es contradiu?

"La culpa de la desafecció és de la llei electoral" ?

Aquesta si bé comença a ser un tòpic no es pot dir que sigui ni fals ni cert. Però volia fer una reflexió sobre aquest discurs que des de la política sovint s'acaba anant. Sembla que avui busquem dreceres per a tot i n'hi ha molts i moltes que s'han apuntat a la drecera contra la desafecció d'una llei electoral nova.

A Espanya cal una llei electoral nova (i una primera llei electoral catalana, per cert), fem-la perquè cal fer-la, no per altra cosa. I és que ja he sentit de diferents colors com s'acusa la llei electoral com el causant i la solució de la desafecció de la societat vers la política. Uns diuen que la poca proporcionalitat i altres al contrari, demanen sota la fal·làcia "proximitat" unes circumscripcions més petites.

La solució a la desafecció vers la política no la té ningú perquè ningú coneix tots els motius de cada persona d'aquest estat. I com que jo molt em temo que és una suma molt i molt gran, més val que comencem a fer cadascú l'autocrítica que ha de fer, començant pels partits i seguint, sobretot, per les televisions, ràdios, premsa escrita i acabant a casa, a la família i en un mateix. Perquè, com sempre, l'autocrítica és allò que sempre es demana per als altres.