relat curt per visitants amb paciència
Jugant al LEGO, construeix 'algo' [1] que li sona. Li sona molt. Té la sensació de no haver estat massa atent en què construïa. Ha estat badant, cosa gens estranya en ell. Quanta estona ha estat ‘fora’? Fa molt poc eren les cinc de la tarda i arribava a casa, cansat, amb aquella idea fixa de treure la pols a la caixa de LEGO...
Recapitulem. Al matí, a la pausa del cafè, ha estat parlant amb els seus apàtics companys de la feina (ell mai ha sigut partidari del “més val sol que mal acompanyat”). La conversa ha arribat a les joguines preferides de quan encara eren nens. Li ha fet molta ràbia adonar-se que havia deixat de jugar al LEGO, vés a saber quan. Mai hauria trobat cap raó que justifiqués aparcar el LEGO. A partir d’aquest moment ha callat i els seus companys no l’han sentit més. Ha restat pensant una vegada i una altra si l’havien pogut ‘reconduir’, si té res d’aquell nen que volia ser inventor.
En què es pot assemblar la meva feina amb el LEGO? Mentre caminava pel carrer, no ha pogut ni dir una sola cosa creativa de la seva feina actual. S’ha sentit domesticat, ensinistrat i és per això que quan ha passat per davant l’antiquari i ha vist aquell assaig del filòsof alemany que fa anys que es mira a l’aparador de sota casa, ha entrat i l’ha comprat, sense miraments. Li ha agradat sentir de boca del botiguer que és l’últim exemplar conegut d’aquest Què som i fins quan. És cert que potser ha estat un gest hàbil del venedor per cobrar-li aquests 200 euros que té de menys a la cartera però ha preferit pensar que l’explicació de la crema de llibres nazi és prou convincent.
Tot i haver acomplert una espina clavada des de feia tant, però, pujant les escales de casa, se sent brut, encara. Es vol sentir lliure del tot, amo de la seva trajectòria i accions, se sent decidit a corregir l’error històric (de la seva història) comès en el passat, per això agafa la caixa de LEGO amb tanta ràbia només arribar a casa i comença a treure peces, sota el llum del menjador, sobre la taula més gran que té a casa buscant aquell petit inventor que era. I encara no s’ha tret ni l’abric.
Tot i que juga no para de repassar la seva vida pensant en quin moment l’han canviat, en quin punt li han rentat el cervell. No voldrà acceptar mai que poc a poc va malentendre la feina com a mitjà per aconseguir diners i seguir ‘jugant’ a ser inventor, que ningú el va obligar ni convèncer. Tampoc es plantejarà que l’error fou seu, de no interpretar que podia perseguir la feina on poder ‘jugar treballant’.
I des de fora, creguin-me, sembla que col·loqui qualsevol peça de LEGO allà on li plau. No, no, no. Sembla que col·loqui qualsevol peça de LEGO allà on va a parar, i és que no pensa ni on li plau, està massa capficat. El joc de muntatge s’ha tornat en una espècie de activitat relaxant que ha passat a segon terme, com qui acaricia un gos mentre llegeix el diari o qui remena el menjar pensant amb la novia, només que ni tan sols fa l’efecte desitjat: no es relaxa en absolut.
Encara queden peces per la taula quan n’agafa una i, com si li haguessin tirat una pedreta, recupera la consciència. És llavors quan pensa on li plau col·locar-la i s’adona de l’estona que porta fora i veu la seva obra. Un mig somriure se li marca a la galta dreta i, amb uns ulls oberts i bellugadissos, sumen una cara de sorpresa.
Fins i tot s’ha sorprès a si mateix, aquest cop s’ha submergit fins ben endins... Porta molta estona sense endollar-se a la realitat i no n’ha estat conscient de construir 'algo' [2] tan gran. Té davant seu un gran volum de plàstic de colors. No recordava tenir tantes peces...
I se’l mira.
I li sona.
Li sona molt. I s’ho mira però ho té molt lluny, més lluny que quan no et surt una paraula i saps que no et sortirà, però saps que la saps, cosa que no serveix de res. No en té ni idea de perquè li pot sonar. Passa dies mirant-s’ho, ho ha deixat sobre la taula i no ho vol tocar fins saber de què coi li sona aquella muntanya de peces de LEGO. No farà res fins que no descobreixi què és. Fins i tot renuncia a llegir el Què som i fins quan que tantes ganes té de llegir, ara que finalment s’ha decidit a comprar-lo, fins que no desmunti l’andròmina que té al menjador.
Un dia, ve (o fa venir) a casa un amic seu que és químic. Ha pensat que un científic és una persona indicada per resoldre enigmes del món real (il·lús...). El pobre convidat ve convençut que avui tornarà a casa amb un antic amic retrobat. A l’amfitrió, però, no li cal allargar massa el 'cuento' [3] (“Que tal tot? bé? la teva dona, també? ah, òstia, em sap greu... i, doncs, el gos qui se l’ha quedat?”) perquè un cop arriben al menjador, acaba la conversa i el fals retrobament, tot se centra en la massa de plàstic.
Durant una estona el químic calla i mira alternant expressions entre la sorpresa, la desconfiança i el desconcert. Entén que no és allà per retrobar ningú. Després li diu que allò és un àtom de carboni.
Un àtom de carboni. A escala, s’entén.
La mentalitat científica del químic, el seu afany inevitablement curiós, l’omple de preguntes abans que el nostre protagonista pugui entendre si s’ha de sorprendre. El químic està estranyat, confús, li confessa que està construït amb terrorífica fidelitat: “si no fos de LEGO podries haver-lo robat de qualsevol museu”.
Li ha preguntat moltes vegades si va estudiar alguna cosa de química, si té alguna revista científica, fins i tot ha mirat l’enciclopèdia de casa buscant si apareix una fotografia o gràfic a l’entrada corresponent del tom Buix – cept, no fos cas que l’hagués reproduït “d’oïda”. Finalment el convidat es rendeix, abaixa el cap i es disposa a entomar una gran lliçó per a un científic.
Quan l’amic marxa cansat, abatut i sense amic retrobat, l’altre es queda sol sense saber si s’ha quedat més tranquil de saber què ha construït. De fet, està tan preocupat que ja no recorda cap de les seves preocupacions precedents i el petit inventor ha tornat a ser oblidat, clar.
Durant unes quantes nits sua molt i somia que cau, però sense despertar-se.
Avui porta una foto del “seu àtom de carboni” als seus apàtics preferits. Fa uns dies els va parlar del tema, per primer cop notava una espurna d’interès en alguna cosa en aquella taula d’ulls caiguts. “I com has pogut construir un àtom de carboni amb tanta precisió com diuen?” No és pas una qüestió que no l’estigui menjant per dins! L’àtom segueix allà, sobre la taula del menjador, des de fa dies com a qüestió no resolta que és. Cada dia en parlen, al descans del matí. La taula del fons del BAR COLOM ha agafat unes passions mai imaginades. L’enigma del carboni els ha donat una raó de quedar, de parlar i fer el cafè junts. De fet, tots l’envegen, sanament, i s’intenten incloure en el cas preguntant i “investigant” per la seva banda. La pausa del cafè s’ha convertit en la posada en comú de la recerca.
En uns dies, veuen que només se’n poden treure dues explicacions factibles. La primera, una memòria visual superdotada, una visió de l’espai i capacitat de síntesi extraordinàries mai revelades fins al moment. “Deus haver vist sense saber-ho una fotografia microscòpica i n’has fet una rèplica inconscientment”. No convenç gens. Ni mica.
La segona el pertorba, n’hi ha un que ha sentit parlar del que en diuen “consciència cel·lular”. És possible que les seves pròpies cèl·lules “sàpiguen” com són els àtoms de carboni. Han estat les seves cèl·lules, capaces de manipular el seu cos i construir l’àtom?
Pensa, fins a quin punt és esclau de les seves cèl·lules. Al cap i a la fi, pensa utilitzant-les. O és que elles, el seu cervell, pensen per ell? Llavors, ell ha fet el que les cèl·lules han volgut fer, el que elles li han fet voler, el mateix que després ha ordenat de fer, de nou, a les cèl·lules... Llavors... ell és un intermediari de la seva persona? o és que simplement ell no és ni intermediari... És alguna cosa diferent que un grapat de cèl·lules amb consciència col·lectiva?
Més inquiet, encara, però amb el problema prou enllestit per poder desmantellar la taula del menjador i deixar finalment de dinar, sopar i esmorzar incòmode al sofà, es proposa desmuntar l’àtom. Sospita que alguna cosa més podrà trobar a Què som i fins quan i ja té ganes de devorar-lo. Es nota una mica nerviós, s’asseu davant el seu àtom preferit (quin hauria de ser sinó un àtom de Carboni?), s’arremanga i es posa per feina.
L’explosió destrueix mitja ciutat.
L’endemà ningú s’explica com es produí una explosió nuclear en un indret com aquell. Unes televisions parlen d’una possible tercera Guerra mundial, altres de grups terroristes, algunes ràdios fan debats científics que discuteixen si es possible construir una bomba nuclear casolana, altres emissores han posat música indefinidament i pel carrer corren uns quants bojos demanant la retirada del LEGO de les botigues.
_________________________
I aquest any no serà menys ni igual que l'anterior. Aquest any les campanades van acompanyades d'un espectacle visual i musical que aprofitaràn el potencial d'aquesta gran torre (i la seva il·luminació) i del conegut (i familiar a aquesta casa) reactable.
I aquest any no serà menys ni igual que l'anterior. Aquest any les campanades van acompanyades d'un espectacle visual i musical que aprofitaràn el potencial d'aquesta gran torre (i la seva il·luminació) i del conegut (i familiar a aquesta casa) reactable.
