Que perquè no ho ha deixat? El fet és que nota que tota aquesta força "fa alguna cosa", raona que si es quedés dins seu li agafaria una embòlia de tant 'apretar' o algun altre atac cerebral dels que estudia la resta del dia a la facultat de medicina. Si, un raonament que trontolla una mica, tot s'hi val quan es tracta de sostenir una esperança.
Però no pateix, té un poder, només l'ha de saber controlar. Ha vist 'herois' recentment (val a dir que la viu molt més intensament que ningú) i se n'ha fet càrrec: un poder costa de dominar i poder utilitzar quan i com un vol. El tranquil·litza pensar que ha notat una certa millora durant els 3 anys que fa que ho va descobrir de casualitat un dia que va plantejar-se netejar el 'cuarto dels trastos' (una habitació que ha ascendit molt en l'escala social de les habitacions). Ara ja s'aixeca més de 2 pams del terra. Un terra acoltxat amb espuma, així com les parets i el sostre, des que va assolir el pam i mig d'altura, no prenguéssim pas mal...
I no és per portar la contrària, jo mateix estava ahir a la nit veient amb alegria com finalment Obama posa fi a la vergonya de presidència que ha representat Bush.- Está notando usted la crisis?Siguem seriosos, sisplau... Els que es fan dir periodistes no han de sortir al carrer i preguntar simplement "ha notado usted la crisis?" per demostrar que la tenim aquí. Això es demostra amb nombre d'aturats nous, amb decrement de préstecs, crèdits i hipoteques que cedeixen els bancs, amb el decrement del PIB.
- Ui si, mucho...
- Le han rebajado el sueldo o han despedido a alguien de su familia?
- No, eso no.
- Debido a la crisi, han subido los precios?
- No, eso venia de antes, ya..
- Sus ingresos dependen de los beneficios de alguna industria o constructora?
- No, no..
- Le han subido la hipoteca?
- No, pero está muy alta...
- Si no le han bajado el sueldo, no han despedido a nadie de su entorno, sus ingresos no han sufrido cambio, si su hipoteca aunque de cantidades inmorales no ha subido, dónde ha notado la crisis?
- Pues en la tele... Yo compro menos por si acaso...
Amb el dorsal 4, el gran fitxatge de la temporada, la loop station que s'encarregarà de repartir el joc en els partits complicats.
En breu començaran a entrenar i quan estiguin llestos saltaran al camp.
Tanta capacitat elucubradora es girava massa sovint en contra seu. La creativitat i la imaginació sumaven massa poder amb aquell gran esperit d'esperança il·lusa que no sabia de qui havia heretat i aconseguien elevar-lo ben amunt (emocionalment, s'entén) construint una història que començava coincidint amb els fets i acabava substituint-los.
clic.- Abans hi veia una brillantor que m'explicava que, no se com, em coneixies.L'home, amb llàgrimes als ulls, va murmurar un -massa tard- que ningú va sentir i va marxar.
Una vista de Milwaukee. No us enganyeu, no hi havia res de res...
Uns dies després vem poder visitar Chicago mentre acabavem d'ajustar un altre reactable d'aquesta mateixa ciutat. Chicago tenia més activitat i era espectacular, al pur estil americà.
La taula que portarem a Milwaukee té aquesta aparença des de fora.
Sincerament, no és fàcil explicar una història de la que en saps tan poc. A vegades, però, veient-ne el resultat pots endevinar com s’ha esdevingut tot plegat i pots reconstruir-ne història. De tota manera, en aquests casos, sempre queda molta informació impossible de conèixer; avui la curiositat no és una bona amiga.
La primera d’aquestes incògnites és ‘quan’, la data i hora de cada moment important de
La diferència, el motiu per el qual em remunto en aquest moment desubicat en el temps i hi imposo l’inici d’aquesta història, és la paret. A mig camí entre la L3 i la L5 del passadís de l’estació de Diagonal, la paret de la dreta conté alguna cosa diferent.
Alguna cosa que ahir no hi era o que ningú va veure. En aquest moment és quan se’n té la primera notícia, quan per primer cop és vista. Una persona anònima –potser una dona, potser un home, fins i tot un nen, sense una cara coneguda o que puguem conèixer– veu per primer cop la paret, veu per primer cop aquest canvi. No sabem quan és que comença aquesta història ni sabem qui la comença però sabem que en algun moment comença i que algú la comença, perquè no pot haver estat de cap altra manera.
Torno al moment en què l’energumen anònim i totalment genèric veu alguna cosa en la paret i, així com us asseguro que existeix, encerto a dir que en l’instant incert, existent però situat indefinidament en el temps en que els ulls de l’ésser enfoquen la paret, desapareix del seu cos tota mena de velocitat. Resta aturat en aquesta posició, de segur ben estranya com les que surten de fer una fotografia a algú en moviment.
Sense anomalies a les funcions vitals, perd totes les condicions d’ésser viu més que la de sobreviure. Buit i en una postura (com no) indefinida entre la infinitat de possibles postures assolibles per una infinitat de possibles cossos humans; està viu però dubtosament és ésser; queda aturat/da allà, immòbil.
No ha pogut passar d’altra manera, n’hi ha un primer i també un segon, tan anònim i genèric com el primer, és clar. Si dos minuts més tard, o dos hores i mitja després no ho sabrem, però un altre persona en algun moment entra en escena i fa el transbord d’una línia a l’altre amb moltes més probabilitats que el primer de caure immòbil: la curiositat no juga al seu favor. Aquesta el condemna, la fatídica pregunta de “què cony mira, aquest?” el traeix. Perd la mobilitat en una altra postura indefinidament diferent a la primera a excepció, és clar, dels ulls que enfoquen un mateix punt d’aquella paret.
I també n’hi ha un tercer, un quart, un cinquè... Cada cop el degoteig és més ràpid. Segurament, en qüestió de minuts, desenes de persones han caigut a la temptació de “què cony miren aquests?” i fan que així sigui més difícil fer el transbordament. Un tap fet de persones curioses immòbils comença a aïllar la L3 i la L5 a Diagonal. I si el major problema fos l’aïllament de línies rai! Guardes de seguretat, caps d’estació, més curiosos, tots van quedant immòbils a l’intentar dissoldre l’aglomeració o tan sols entendre-la.
El cas puja a la superfície: la policia ha rebut una trucada “informant” de la situació en el passadís de transbord de Diagonal. Per sort, s’ha estabilitzat relativament el problema i cada cop hi ha menys punts de vista des d’on es pugui veure el que sigui que hi hagi de nou en aquella paret.
I aquí estic com a bon reporter, veient el panorama dramàtic des de primera línia, reconstruint els fets per la crònica del diari de demà, entre el que “eren” nens, senyores grans, executius amb pressa, parelles que anaven de compres... Tothom és una estàtua realista d’una persona qualsevol, de la persona qualsevol que era. Ara penso, quina sort, jo visc a Maragall, no he de fer transbord. Em compadeixo d’una noia amb cara riallera que veig entre la multitud en pausa just abans que la curiositat em traeixi a mi també fent-me desviar la mirada per un instant de baixa guàrdia: “què cony...”
Ves per on, es veu que circulen per la xarxa els Premis Dardo 2008. Un meme en el que els bloggers 'premien' 15 blogs coneguts.
Aquella persona, valenta, capacitada, hàbil, segura que semblava ser, cada cop tenia menys en comú al fill únic d'aquella família a la que pertanyia. I la necessitat d'explicar una nova aventura/habilitat/anècdota de la persona que li agradava ser anava creixent i es va convertir progressivament en un espectador més de les seves mentides. Al cap de poc es van posar de moda els diaris personals.- Sé el que estàs fent amb la teva vida.El seu pare, tenia un to que espantava, mai l'havia vist tant concentrat, tan... ell mateix. Sobre la mentida i la veritat n'havia après molt i sabia reconèixer en el seu pare una sinceritat que mai li havia notat.
- ...
- Te mare i jo ho hem vist des del principi. Sempre havíem pensat que tard o d'hora se t'acabaria tota aquesta fal·lera de mentir. No pensàvem que es tornaria a repetir un altre cop.
- repetir? repetir el què?
- Fill, hi ha una cosa que mai, ta mare i jo, hem explicat a ningú. En el fons és normal que hagis sortit així... Quina desgràcia. Insensats, què podíem esperar que passés?!Després d'un sil·lenci curt, quan el fill començava a articular alguna pregunta, el pare sentencià, breu i amb llàgrimes als ulls:
- Pare, de què cony m'estàs parlant?
- ...ta mare i jo... no som nosaltres, fill. Esperava que no passaria mai això, que mai t'ho hauria de dir, però... fill, te mare i jo no estem casats, ni tan sols ens estimem. És una mentida, és tot una mentida... Te mare i jo som una mentida com en la que tu t'has convertit...
- Jo mai vaig deixar embarassada la teva mare... Tu no vas néixer, fill... Ets una mentida més... no existeixes.
"hi ha gent que no té l'opció del transport públic"
S'hi poden observar: l'autora (o l'autriu) del regal, l'Anna, que somriu per alguna cosa que s'escapa de la vista de la càmera, a l'esquerra el Magí, el seu germà, sembla que també riu (o algo) pel mateix motiu. El que podem veure al centre de la foto (a part de la fanta d'estètica lletgista totalment) és un nano per el que em surt una única paraula per descriure'l: feliciano (pronunciat en català eh! així com diem gitano). Aquest sóc, jo, és clar.
Em fa tanta gràcia aquesta cara..!
Relat breu per a visitants amb poca paciència
Un dia perfecte, idoni i únic.
Perfecte, perquè ell estava esplèndid i net. Ella hi havia estat pensant, últimament.
Idoni. I és que mai s’havia pogut veure una nit tan estrellada des del mirador del seu barri, on es trobaven els dos de tant en tant. Amb una lluna grossa i groga, suficient per un primer tema per parlar i trencar el gel.
La ciutat es veia immensa però digerible, un panorama que provocava vistes d’esperit napoleònic, conqueridor.
Una combinació de perfectes i idonis que resultava única se sincronitzaven aquella nit per permetre que els dos, junts, haguessin descobert com qui s’hi troba, un futur amb hipoteca i fills i suc de taronja pels matins.
