mentides

Relat breu per a visitants amb paciència

Va ser el seu cosí gran qui de petit ja li va ensenyar que mentint s'obtenien millors resultats.

En aquella ocasió, el gerro no l'havia trencat "el gat" (pobret), però el seu cosí es va estalviar una bona bronca dels seus pares sobre on es podia i on no es podia jugar amb el boomerang nou de l'avi.

Com la millor empresa de qualsevol sector, aviat va estudiar la competència per aprendre'n ensenyaments profitosos i al cap dels anys, ell, era el mentider més professional de casa seva. Al principi va començar mentint per mentir, com a projecte de futur, per salvar-se d'algun possible gerro trencat o una taca de menjar al sofà. Volia aprendre a aguantar els nervis, a dominar les seves expressions i gestos per poder utilitzar-los quan realment li fessin falta.

Llavors va convertir-se en un vici. I com a bon vici, ni tan sols ell podria haver dit si ho necessitava més que li agradava o viceversa. A l'escola hi va descobrir un banc de proves fantàstic, ben aviat va esdevenir el nen més popular de la seva classe. El coneixien fins i tot a la temorosa classe de 6è-B.

Aquella persona, valenta, capacitada, hàbil, segura que semblava ser, cada cop tenia menys en comú al fill únic d'aquella família a la que pertanyia. I la necessitat d'explicar una nova aventura/habilitat/anècdota de la persona que li agradava ser anava creixent i es va convertir progressivament en un espectador més de les seves mentides. Al cap de poc es van posar de moda els diaris personals.

Tothom de l'escola va començar a portar a l'escola el seu diari personal per mostrar-lo tancat amb un candau, símbol de històries i vida interior que feia sentir a qualsevol que el portés més interessant. No va trigar a sucumbir a la temptació, feia temps que el que més l'interessava de les seves demostracions públiques d'una vida fictícia era creure's testimoni i protagonista un desig ocult, no resolt. Així que va començar a escriure (o escriure's, ja que era ell mateix l'espectador) el diari personal d'aquesta persona que tothom (començant per ell mateix) creia que era.

Amb l'adolescència, li va faltar temps per eliminar el "estimat diari, avui..." de les capçaleres i es va perdre el candau. Li agradava pensar de tant en tant que quan es morís la gent es llegiria aquell diari, la gran mentida de la seva vida.

Mentrestant, la mentida s'havia convertit en un gest invisible per ell, innegable i automàtic. Enganyava les seves novies simultànies amb les tantes amants respectives. Havia evolucionat per arribar a desenvolupar persones diferents per entorns diferents i en nous entorns naixia una nova persona amb la seva història i personalitat. Alguns grups d'amics van caure en l'oblit al cap d'un temps; precisament aquells als que acudia personificant una vida que ja no li agradava o que havia avorrit. En canvi, altres entorns menys "estimulants" per a qualsevol persona normal es posicionaven com a grans amics gràcies a una bona mentida inicial que li agradava representar.

Amb l'edat, l'exageració es va apoderar de la persona. La dèria de mentir el va convertir en un esclau que sobrevivia en un martiri ensordidor en una sensació de buit, de impersonalitat i transparència. Quantes vides vivia sense tenir-ne ni una... Semblava, tot i així, que no defallia en la seva passió obsessiva, seguia i seguiria mentint sempre més.

Un dia, però, en un sopar familiar d'aquests que acaben amb les ampolles de vi buides, el seu pare i ell van seure al sofà mentre la resta anaven desfilant. Quan es van quedar sols, el pare adoptà una expressió seriosa:

- Sé el que estàs fent amb la teva vida.
- ...
- Te mare i jo ho hem vist des del principi. Sempre havíem pensat que tard o d'hora se t'acabaria tota aquesta fal·lera de mentir. No pensàvem que es tornaria a repetir un altre cop.
- repetir? repetir el què?

El seu pare, tenia un to que espantava, mai l'havia vist tant concentrat, tan... ell mateix. Sobre la mentida i la veritat n'havia après molt i sabia reconèixer en el seu pare una sinceritat que mai li havia notat.

- Fill, hi ha una cosa que mai, ta mare i jo, hem explicat a ningú. En el fons és normal que hagis sortit així... Quina desgràcia. Insensats, què podíem esperar que passés?!
- Pare, de què cony m'estàs parlant?
- ...ta mare i jo... no som nosaltres, fill. Esperava que no passaria mai això, que mai t'ho hauria de dir, però... fill, te mare i jo no estem casats, ni tan sols ens estimem. És una mentida, és tot una mentida... Te mare i jo som una mentida com en la que tu t'has convertit...

Després d'un sil·lenci curt, quan el fill començava a articular alguna pregunta, el pare sentencià, breu i amb llàgrimes als ulls:

- Jo mai vaig deixar embarassada la teva mare... Tu no vas néixer, fill... Ets una mentida més... no existeixes.

[gràcies Ariadna, per una llavor de conte]
La foto: El Bosque. Mentiras de Jorge Pineda, visca el google!

Bucarest, la memòria perduda

Quantíssimes preguntes que surten al cap després d'un documental no només polític. Quin nus a la gola i quin sentiment de tristesa després de repassar una història de tantes esperances i idees tan fortes, amb tanta potència, que han acabat abatudes.

Masses direccions on apuntar, hi ha tantes maneres de construir utopies que apareixen masses trencalls, divisions que afluixen una direcció encara que tants camins hi apuntin.

Ens toca un moment baix, on ens hem trobat amb un mon massa tancat, massa "acabat" i fins i tot "polit", on el capitalisme és una paraula d'ús dels pocs que encara no es conformen. I hem d'arrossegar i canviar la percepció de tantes coses, hem d'arrossegar en tantes decisions que ens tornem a trobar amb els trencalls.

Però a vegades, ciclicament, ens trobem moments en els que ens agrupem, ens fem forts tots els camins. Sense anar més lluny i obrint molt les mires, el tripartit, l'entesa. Hem sabut trobar una direcció que agrupava 3 grans camins. Cadascun d'ells un conjunt de camins que contínuament tot compartint direcció es troba en constant "trencall".

Tornant al comunisme, quin sentit té una idea que s'ha separat tant enrere del camí que porta el món. El comunisme no és una utopia! s'hi ha tornat donada la distància a la qual ens trobem del moment on es podia construir-lo, s'ha de demolir un edifici tan ben fonamentat. Hi ha opcions de fer-ho?

El pessimisme m'angoixa. No és que cregui que és una millor opció, crec que és la millor i, si més no, crec cegament que el capitalisme (tot i la immensitat de drets que se li han esgarrapat) porta a la desigualtat, a la infelicitat i a la destrucció del planeta.

I en un moment on aquest ja ens ha abraçat, el pessimisme crec que té raó de ser.

A les generals, vot d'esquerres

A ningú se li escapa, a aquestes altures, que el 9 de Març hi ha el·leccions generals.
Per mi, com no, hi ha uns quants grans punts que hem de tenir presents:

1. Participació. Per justícia, per deure que és dels ciutadans, anar a votar. Sigui quina sigui la nostra ideologia (hi ha partits per tothom. Si, pels anarquistes també). Tots els que després vulguin tenir la legitimitat de criticar i reivindicar al govern el que sigui.
2. Govern d'esquerres. Un govern que garanteixi polítiques socials i ambientals, de transport públic, drets i deures dels ciutadans, col·lectius i nacions de l'estat espanyol. Això implica, sens dubte, no votar PP ni CiU que com s'han cansat de recordar, pactarà amb qui més els convingui.
   
3. Garantir un govern progressista. Els agradi o no, això voldrà dir una coalició o un govern en minoria del PSOE. Per sort (si, per sort), les enquestes donen com a guanyador aquest partit. És important, doncs, assegurar que PSOE no anirà de parella amb CiU en un govern descafeïnat en tots els aspectes a què es refereix l'atribut de "progressista". Això passa per no donar un xec en blanc a Zapatero.

S'ha de reformar la constitució espanyola (en pocs països és tan difícil fer una reforma institucional). Cal seguir reconeixent drets innegables; abortament, laïcitat, autodeterminació, integració dels immigrants, contractes dignes, eutanàsia... Fer política ambiental i sostenible, de dialeg, d'ajut als menys afavorits. I sobretot garantir que la política econòmica no es pacti amb les dretes. Per finançar les polítiques socials i ambientals, cal apostar per l'augment dels impostos i accentuar la càrrega fiscal als més rics (direcció contrària a la que CiU i PP han pactat amb l'actual govern i oposada completament als programes popular i convergent)

Tot això només em fa pensar que limita el vot a les esquerres. Vot útil, independentisme, federalisme, ecologia, exigència, seriositat, pau... cada progressista deu tenir el seu debat intern.

Personalment, saben que no em costa dir que votaré ICV, perquè sóc federalista, ecologista i d'esquerres i de manera més convençuda davant d'un candidat com feia temps que no teníem. Herrera, et volem a Catalunya ben aviat.