Tinc ganes de dir... - Maria Freixanet

Ja fa uns dies que han passat les eleccions i jo encara no he publicat què en penso. No hi ha cosa que em vingui més de gust però no trobo el moment de posar-m'hi. Altres, però, sí que n'han dit alguna cosa i és el cas de la Maria Freixanet, una reflexió que va compartir fa uns dies i que trobo molt i molt encertada. Espero que us agradi:

A la gent que diumenge va preferir fer botar una pilota a plaça Catalunya que anar a votar per que creien que “és a igual a qui votis, tots són iguals”- Quan tota la gent d’esquerres boti pilotes a la plaça en lloc d’anar a votar, totes les alcaldies seran per al PP, per a Plataforma per Catalunya i per a CiU. Aleshores us n’adonareu que potser hagués estat bé utilitzar la nostra majoria social per a aconseguir una majoria política d’esquerres. Potser entendreu que no podeu deixar-nos sols i soles en la lluita política. La nostra única força, la força del poble, resideix en que som majoria. Quan anem tots a una som invencibles.

A la nova indignació – Benvinguda sigui la indignació als qui us ve de nou. Hi ha molta gent que s’ha indignat quan ha vist que les coses li anaven malament personalment, quan sent la injustícia en pròpia pell. La gent d’ICV, la gent d’EUiA, la gent de CCOO, tota la gent que lluita des de l’esquerra, des del moviment obrer… portem molts anys indignats i indignades no només per les injustícies pròpies sinó per les dels altres. Per les del col·lectiu; 200 anys d’indignació. Per la desigualtat que suporta la classe treballadora. Benvinguts i benvingudes!

A IU i a ICV-EUiA – Bons resultats, però seguim sent petits: Necessitem tota la força per a deixar fora del poder els feixistes i els racistes, els qui prefereixen salvar bancs que persones, els qui s’enriqueixen a costa del malestar de la gent humil. Dir-nos que les propostes consensuades a la plaça del Sol pràcticament no tenen cap diferència amb el nostre programa electoral, amb les nostres reivindicacions. Realment ens expliquem molt malament si tota aquella gent no entén que nosaltres treballem des de sempre amb els mateixos objectius. Amb tot, que les seves conclusions siguin les nostres, és reconfortant. Endavant!

A ERC – Lamento la vostra caiguda generalitzada. Crec que no us la mereixeu, i menys si alguns dels vostres vots giren a la dreta. El que no lamento és la caiguda a Barcelona; vau deixar que la dreta escalés fins al vostre segon lloc, amb el Sr. Laporta.

Al PSC – La vostra caiguda no la lamento. Heu oblidat què és ser d’esquerres: estar al costat dels més dèbils, defensar els interessos de la gent treballadora. Oposar-se a les retallades de drets i serveis públics i a la subvenció a bancs i empreses. Heu estat aplicant polítiques de dretes, ja que us heu cregut les receptes dels mercats: Reduir impostos als rics i reduir serveis públics per a la gent treballadora. (Ampliar la desigualtat). Heu aplicat retallades quan hi havia l’alternativa contrària: Augmentar els impostos als rics per a augmentar els serveis públics per a la gent treballadora (Reduir la desigualtat). Sempre hi ha alternativa, per que les retallades no són requisits tècnics sinó una opció ideològica.

A la gent de classe treballadora que ha votat la dreta o l’extrema dreta – No hi ha res més trist que votar en contra dels propis interessos. No sé què dir. Frustració.

A la gent de classe treballadora que no ha votat – La vostra passivitat és la nostra derrota, la derrota de la gent humil, que contra el poder econòmic-mediàtic només tenen un trosset del poder polític, però que quan el guanyen, quan guanyen la política, aconsegueixen coses meravelloses (Com l’Estat del Benestar, basat en la solidaritat, on qui més té més paga per tal que la classe treballadora tingui serveis públics de salut, educació, cura, transport,...). El valor bàsic de l’esquerra és la solidaritat. No ens podeu deixar soles defensant-la.

Al conjunt de la classe treballadora - Som el 75% de la població. Som el poble, som la majoria. Defenseu-vos! Ningú ho pot fer per vosaltres! Trobeu el vostre lloc, el vostre espai de lluita, allà on sigui... lluiteu per les vostres vides!

A la gent que he vist currar aquests dies per a que els resultats fossin uns altres, i a mi mateixa - A continuar, que no ha estat res... :) Un dia tots els pobles seran com Marinaleda!

You don't care about us

Tinc moltíssimes ganes de fer una valoració de tot plegat aquí. La veritat és que no he tingut massa temps per pensar-hi, el que de moment tinc clar és que no sé on anem. Tenim un moviment profundament revolucionari a l'hora que la tendència és al neoliberalisme i fins i tot al feixisme, arreu. En qüestió de 15 anys més els anys que vindran, hauran desmantellat gran part del que es va aconseguir amb molta suor, crits, sang i vides.

De moment no puc dir res més que això: "you don't care about us", dedicat a tots els que ens guiaran a aquest futur gris, injust i desigual.

content, atent i indignat

Foto de l'assemblea del 17M en plena discussió sobre si es demanava permís o no per l'#acampadabcn

Ja fa uns dies que dura l'#acampadabcn i fins ara no he tingut temps de dir-hi massa la meva sense comptar amb el twitter per on he piulat força al respecte.

Estic molt content
Fa molt de temps que des de sectors i grups molt diversos de gent estàvem intentant mobilitzar aquesta indignació que claríssimament hi ha a la nostra societat. Com no indignar-se davant les xifres d'atur i de pobresa, davant els astronòmics i immorals beneficis que els culpables de la crisi han seguit tenint (perquè sempre els han tingut) i han fet públic sense cap mena de vergonya o davant les ajudes multimilionàries que s'han donat als bancs (que també han publicat grans beneficis, contradictòriament) i la constant retallada d'impostos als rics però a l'hora retallada també de despesa social feta per els grans partits. I mil coses més per les que indignar-se de les que venim parlant fa molt de temps.

Estic content perquè hem d'acceptar que ni sindicats, ni partits polítics d'esquerres minoritaris que compartim indignació hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació en una majoria de sectors de la nostra societat. Hi ha mil factors que ens anaven en contra (mitjans, desconfiança, desinterès...) però hi ha una cosa que és clara: 
  • Quan portes anys reclamant des de la minoria una fiscalitat justa en la que no es baixin impostos sinó que es mantinguin i es pugin a les grans empreses, a les grans fortunes, a les SICAV, etc. 
  • Quan portes anys reclamant des de la minoria que no es socialitzin les pèrdues dels bancs o que es posin els mitjans necessaris per lluitar contra els paradisos fiscals i l'evasió fiscal. 
  • Quan portes anys proposant des de la minoria mesures concretes de transparència i democràcia i contra la corrupció política i empresarial. 
Quan portes tant de temps sol al congrés, com diu en Joan Herrera al seu article, demanant, proposant i exigint moltes de les propostes que ara sonen en aquestes acampades i els moviments i plataformes que en formen part, és que com deia, no hem estat capaços de mobilitzar aquesta indignació al nostre costat.

I per això estic content. Perquè finalment s'han donat les circumstàncies per a mobilitzar tota aquesta gent, tenim un nou actor de canvi polític i econòmic a les ciutats del nostre estat.

Estic atent
Perquè si ja des del primer dia me'n vaig interessar per tots aquests motius, vaig poder veure que tot plegat està en un estat embrionari i que poc a poc van dibuixant entre tothom què són, fins quan i com funcionen. Així que estic atent, com crec que ho està el partit al qual milito, perquè serà interessant veure com es gestiona la complexitat d'haver de decidir propostes i postures en diferents temes, si és que es decideixen.

Vull remarcar que abans he posat sonen quan parlava de propostes del col·lectiu perquè si alguna cosa deixen clara és que no tenen portaveus ni líders ni organitzadors; l'únic que compta és el que decideix l'assemblea que es fa cada vespre. Per això estic atent a veure com evoluciona la mobilització, atent des de l'optimisme.

L'altre dia parlava amb en Marc que veia amb tot l'escepticisme del món aquesta mobilització, òbviament una suma de tanta gent i tant diversa conté discursos que agraden i que no. Des del que promou l'abstenció fins al que proposa vot als petits, des del que es carrega els sindicats fins al que defensa que sense ells estaríem molt pitjor. El senzill fet que s'hagi mobilitzat tantíssima gent entorn la indignació que compartim amb el sistema capitalista i la seva gestió política ja és motiu per estar content.

Per altra banda, en un comentari aquí al blog, en Sergi em retreia que "els polítics queden a l'aguait de veure quina reacció pot provocar estar-hi o no d'acord, per donar-hi recolzament, enlloc de fer valer els principis" i d'altra banda deia "hem d'esperar quant tardaran els partits a desqualificar o veure si s'hi poden fer la foto amb aquests". Crec que les postures dels partits no han trigat gens. Jo només vull parlar del que ha fet ICV. Crec que la reacció ha estat pràcticament la mateixa que explico en aquest article i que donant tot el suport hem respectat el seu procés i no hem anat a fer-nos-hi fotos ni a intervenir-hi fent valer aquests principis que tenim i que sempre hem defensat. No crec que un partit pugui ni hagi de fer altra cosa que la que s'ha fet, així és com ho veig.

Estic indignat
Segueixo indignat igual que abans (ara sentint-me més acompanyat en la indignació) i no puc entendre el tractament que n'estan fent els grans mitjans. Aquests dies no vull escoltar les tertúlies ni suporto gaire com es tracta la notícia als informatius. Quasi m'agafa un atac d'ira quan el programa Divendres no se'ls acut millor convidat per parlar del fenòmen i de "si es pot o no canviar el sistema econòmic" a Xavier Sala i Martín. 

Bravo TV3.

En fi, unes reflexions que no volia deixar de compartir amb qui les vulgui llegir, estic molt content, atent i indignat. I vosaltres?

Ningú pot retallar el teu futur

Diumenge triem els regidors dels nostres municipis arreu de l'estat. Una constant quan s'apropen les eleccions és aquest neguit que tenen alguns per pintar tots els partits i tots els polítics iguals i posar-los al mateix sac.


El "tots són iguals" destruirà la política i "els sindicats són una colla de mandrosos venuts" destruirà els sindicats i sense política i sindicalisme el mercat serà lliure de fer i desfer, riu-te'n de les retallades.

Una reflexió curta avui. Però no per això menys important. Cal rescatar la política que es proclama contra-poder dels mercats. El sistema capitalista juga molt bé a favor seu, desarticula el col·lectivisme, el cooperativisme i individualitza. No dubteu que el missatge que posa a tots els polítics al mateix sac prové de l'interès d'aquest sistema.

Us deixo el fantàstic vídeo de campanya de Joves d'Esquerra Verda. Tant la forma com el contingut m'encanten, espero que a vosaltres també.

Carta al no-votant d'esquerres


No ens coneixem, o potser sí, en algun cas. Només sé que diumenge no penses votar.

Aquest diumenge, el 22 de maig, hi ha eleccions municipals a tot l'estat. Volia escriure't aquesta carta, perquè crec que tu, vosaltres, teniu a les mans potser sense saber-ho un gran poder de transformació. Sou molts, pràcticament tants com els que votem. Sou tants que podeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu.

He de confessar-te que no conec els teus motius per no votar. Només sé que no tens previst fer-ho i jo et demano que pensis bé si realment creus que no hi ha cap opció que et representa.

I no vull entonar aquell "després no ens queixem". Perquè sóc dels que pensa que sempre, sempre tindrem el dret i quasi el deure d'indignar-nos i queixar-nos quan els representants polítics i/o els altres poders no actuïn pensant en tothom sinó en interessos propis o de pocs. No pel fet d'abstenir-nos deixen d'afectar-nos les accions que pugui fer un govern, i l'exemple d'aquests dies és ben clar. A qui no li afecten les retallades sanitàries?
Sempre estem a temps de queixar-nos com dissabte passat. Però aquest diumenge tenim la opció d'intentar evitar haver-nos de queixar. No val a dir que "no hi entenc" o que "tots són iguals", hi ha partits per tots els gustos.

No votem gestors, votem polítics. Ens demanen que triem el partit que defensa una ciutat més semblant a la que volem. Amb més polítiques socials públiques o deixant-les en mans del sector privat, amb voreres més amples i accessibles o amb més carrils pel cotxe i la moto, amb més transport públic i més barat o amb més túnels d'entrada pels vehicles i més aparcament.

Després ens queixarem i, com deia, en tindrem tot el dret però el motiu de queixa allà estarà. Jo, suposo que com tothom, prefereixo no haver-me de queixar i que les coses es facin de la manera que jo crec que s'han de fer i per això penso votar.
A Catalunya sempre hi ha hagut les mateixes majories. Els partits petits només han pogut triar si ser o no un matís en el projecte polític de socialistes o de convergents. Sou molts, tants que podríeu canviar-ho absolutament tot, si volguéssiu. I doncs, no creus que podríeu donar noves oportunitats, noves majories?

Què passaria si féssiu una sacsejada i un dels petits es tornés gran? Sou suficients per comprovar-ho si ho voleu. Quin és el risc? Si estas disposat a no votar, a acceptar "lo que venga", quin és el risc d'apostar per noves majories?

Ho provem?

Barcelona pot decidir per tot Catalunya?

enquesta d'avui al periódico
Últimament he estat parlant amb molts independentistes d'esquerres que dubten. L'aparició de Laporta i la indefinició de Portabella davant el possible pacte amb Trias no ho posa gens fàcil per tot aquest col·lectiu gens minoritari.

Però podria ser pitjor, si el 22 de maig tinguéssim eleccions generals o eleccions al parlament de la generalitat tindrien un seriós problema. 

Jo crec que no han d'estar preocupats en absolut de cara al 22 de maig, i és que la independència de Catalunya no és una cosa que s'hagi ni tan sols de discutir en l'ajuntament de la població on hi viuen una cinquena part de tots els habitants del país, per molt capital que sigui. Per tant, la meva resposta al títol de l'article és: clarament no.

Amb això no vull dir que no hem de tenir en compte aquest factor a l'hora de votar el 22 de maig. El que a nivell de ciutat és importantíssim per tots aquells que volem redibuixar la nostra relació amb l'estat espanyol és que la llista a la qual votem tingui sensibilitat per el tema i no tingui condicionants a l'hora de reclamar competències i/o inversions per part tant de la generalitat com de l'estat. I aquests, no seran ni socialistes, ni populars ni convergents, a ningú se li escapa el perquè.

Així que jo crec que tots els i les independentistes d'esquerres que dubteu perquè no voleu fer regidor a Laporta ni us voleu arriscar a fer indirectament Trias alcalde, crec que teniu una opció ben clara, la de ICV-EUiA.

A Barcelona masses vegades es vota no només en clau local i crec que això és un error. El 22 de Maig configurarem el nou ajuntament de Barcelona, si en el sí d'aquest no hi haurà el debat nacional sobre la independència, perquè un votant d'esquerres s'hauria d'arriscar a fer Trias alcalde? Perquè un votant d'esquerres hauria de fer Laporta regidor?

Ningú m'ha donat la resposta encara.

Blocs electorals, línies editorials i la llibertat del periodista

Arran d'unes interessants converses al twitter amb alguns periodistes ( i ) amb la complicació que impliquen els 140 caràcters, he volgut escriure alguna cosa més extensa al respecte. Ja fa quasi una setmana que ha començat la campanya electoral pròpiament dita, ja sabeu que poques diferències queden ja entre la precampanya i la campanya; cartells electorals, espais electorals (TV i ràdio) i els anomenats blocs electorals.

Cada campanya electoral veiem com els periodistes es queixen dels blocs electorals que determinen el temps i l'ordre que es dedica a cada partit en funció de la seva representació (regidors en aquest cas) en la informació de la campanya. No puc dir que estigui en contra dels arguments amb els que s'oposen als blocs, el criteri i la ètica periodística hauria de ser de manera natural el que regulés els temps, ordres i contingut de les notícies de qualsevol mitjà de comunicació.

Sí, òbviament hi estic d'acord. El que jo no veig clar és que els blocs electorals sigui l'únic factor que impedeix aplicar lliurement als periodistes el seu criteri. I em remeto a la informació política de la resta de l'any, no crec que aquells resultats mediàtics siguin fruit del criteri periodístic. Crec que per a que sigui així el periodista hauria de tenir una llibertat que ara no té amb ni sense blocs.
Què vull dir amb la llibertat del periodista? Crec que els professionals de la informació tenen vàries traves per tal de no poder fer la seva feina amb rigorositat professional. Són conegudes les reivindicacions dels periodistes pel que fa a les seves condicions laborals i més en aquesta època que passem de crisi en la que s'ha acomiadat tant. No vull deixar de parlar de la línia editorial, aquest gran eufemisme és una imposició més, interessos empresarials i/o polítics que condicionen el periodista. Cada mitjà és un món, el cert és que tot en un grau o altre limiten la llibertat dels seus periodistes i és prou fàcil de distingir-los.

Què passa quan no hi ha blocs electorals en la informació política als grans mitjans? En diaris com La Vanguàrdia, el Periódico, l'Avui/el Punt o el recent nascut Ara (per parlar només de diaris) quins espais i continguts polítics hi ha? Hi ha massa aspectes que no són producte del criteri periodístic. Si molts critiquen els blocs al·legant que afavoreix 'els grans', crec que és dels pocs moments de l'any on ICV, per exemple, té espai als mitjans. La proporcionalitat dels blocs fa que sigui poc però sempre és més que la quota que la resta de l'any.

Així què, estic defensant els blocs? Doncs crec que els blocs són una solució injusta a un escenari encara més injust. Per tant, crec que s'hi han d'incorporar modificacions que facin que siguin menys proporcionals, la resta de l'any els grans ja tenen prou espais en els "seus" mitjans. D'altra banda s'ha de millorar la presència dels partits sense representació, no pot ser que les CUP, SI o C's se'ls tracti igual que el PATO, per exemple. I ja sabeu què en penso de SI i C's. D'altra banda la proporcionalitat no hauria mai de ser respecte a la representació sinó als percentatges de vot mentre no tinguem una llei electoral proporcional (si és que algun dia la tenim). Si IU al congrés té 2 diputats quan va treure 200.000 vots més que CiU que en té 10 li pertoquen més o menys minuts electorals? Un altre dia parlarem de la injusta llei electoral.

D'altra banda, tenim el contingut de la informació. Hi ha alguna norma que faci que quan un polític parla d'un altre aquesta sigui la notícia? Ho sembla. En discurs de mitja hora, entenc que un polític ha de plantejar el model que defensa i en quines propostes s'aplica aquest model però també contrastar-lo i confrontar-lo amb els altres models ideològics. No m'agrada que sempre surti el tall en què un parla de l'altre i l'altre del de més enllà, això no és l'important de la política, de fet és el que l'està perjudicant.

Aquests dies em trobo amb la materialització d'això que diem desafecció, de la desconfiança vers la política de la ciutadania. La contradicció de sentir que la gent demana propostes i no pica-baralles però veure que molts (ni molt menys la majoria) no volen agafar cap tríptic polític amb aquestes propostes, i ja no parlo d'entrar a cap web.

Crec que aquests anys, en aquesta crisi (altra vegada) del sistema capitalista, cal més política (al meu entendre, d'esquerres) per a sortir-ne superant el sistema a l'hora i no replicant-lo perquè si no serà qüestió de temps tornar-hi. El mercat ja hem vist què fa sense que ningú el controli. Per això fa mal veure com el "tots són igual" i els discursos populistes que dinamiten la convivència cada cop tenen més presència social desgastant la política i pervertint el sentit de la seva existència.

Cal pla de rescat de la política i això no passarà, entre moltíssimes altres coses, fins que el periodisme es pugui exercir en llibertat sense necessitats mercantils (audiència) ni interessos polítics i empresarials ni línies editorials (vinculats a l'accionariat i als contractes publicitaris). Què en penseu vosaltres?

El retorn de Robin Hood

Article que em van publicar al setmanari el Triangle del dia 29 d'Abril:
Finalment l’anunci s’ha acabat executant, la generalitat escudant-se en que era una promesa electoral –com si els haguessin obligat a fer-la– ha anunciat que pràcticament eliminaran el que quedava de l’impost de successions. Després de la revisió que en va fer el tripartit, el que en quedava era poc parlant de població afectada però en canvi era molta la recaptació obtinguda ja que eren només les grans fortunes heretades les que pagaven. 

Em deixa perplex la simpatia i agraïment que amb la que es rep aquesta mesura que només afavoreix poc més de 500 persones. Alguna cosa s’ha explicat malament quan entre els partidaris de l’eliminació hi ha gent que no té ni tindrà mai cap patrimoni a heretar o deixar en herència. 

La vella guerra de la distribució de la riquesa. Mentre a un bàndol els diners generen més diners i demanar-ne té un preu, a l’altre bàndol, guanyar-ne molts t’obliga a compartir-los per pagar uns serveis i garantir els drets tant teus com dels que no poden pagar-se’ls. 

La riquesa es mou per un canal dual, públic i privat, que remen cap a costats oposats. És feina de les esquerres dotar l’estat de sistemes que facin assumir a les grans riqueses els costos de l’estat del benestar i d’aquesta crisi de la que n’han sortit encara més rics. Però per contra, renunciant al seu ideari, la socialdemocràcia a tot Europa ha donat per perduda aquesta guerra i ha canviat de bàndol. A Espanya, de la mà de CiU, primer Aznar i després Zapatero han anat desmantellant del sistema redistributiu espanyol. En quinze anys s’ha rebaixat en 2 punts l’IRPF per a les rendes majors de 60.000 euros anuals (sols un 4% de la població), s’han eliminat l’impost del patrimoni i l’últim tram de l’impost de societats per a les més grans empreses (només un 0,12% del total). Ara que tenim dèficit, però, lluny de recuperar els més de 8000 milions d’euros anuals que recaptaven aquests impostos, l’únic que s’ha pujat ha estat l’IVA (el menys progressiu de tots els impostos) i han començat a reduir la despesa; les famoses retallades.

Tan important com la reforma laboral o la de les pensions és aquesta perversió del sistema fiscal i, en canvi, les mobilitzacions ciutadanes han estat notablement diferents. No recordo cap vaga general ni cap gran manifestació en contra de totes aquestes reformes fiscals que han provocat que siguem un dels estats europeus amb més desigualtat entre rics i pobres. De res serveix denunciar les retallades en la despesa si acatem la rebaixa dels impostos progressius.

En aquest context decebedor, les esquerres tenim motius per a l’optimisme, fa uns dies el Parlament Europeu ha aprovat la creació de la taxa Tobin, un impost de 0,1% per a totes les transaccions financeres que a falta que la Comissió Europea la instauri podria generar només a l’estat espanyol 6.300 milions d’euros anuals. És la redistribució materialitzada, una taxa que penalitza el moviment de grans fortunes, l’activitat financera especulativa i dificulta l’existència dels paradisos fiscals.

Avui la prioritat de les esquerres és la batalla de la redistribució de la riquesa, ja que és l’únic que ens permetrà no desmuntar l’estat i el poder públic davant de la pressió dels mercats. Aquesta taxa és la nostra bandera per a fer pedagogia i augmentar la fiscalitat progressiva. És que els rics aportin el que els toca. És que els que mouen diners amunt i avall especulant paguin. És que els que ens han portat a la crisi assumeixin la seva culpa. És el retorn de Robin Hood.

Maig

Frase del mes: "Ningú pot retallar les teves idees"

El divendres començava oficialment la campanya electoral per les eleccions municipals, ja fa temps que ICV-EUiA amb en  Ricard Gomà com a cap de llista, vam presentar el lema i el cartell de campanya. Com hem fet sempre, tenim un lema que no podria dur qualsevol altra opció política.

Ningú pot retallar les teves ideesD'entrada el lema situa clarament el fenòmen de les 'retallades' no només les més famoses executades pel govern de la Generalitat d'Artur Mas. Quan parlem de retallades també ens referim a les que ha protagonitzat Zapatero i un PSOE que ha fet un gir cap a les polítiques neoliberals amb la reforma laboral (ineficaç i injusta com les últimes xifres d'atur confirmen) o la reforma de les pensions per citar dos exemples. 

Aquí és quan s'ha de posar en relleu quines polítiques fan els socialistes depenent dels socis que tinguin. A Barcelona, l'augment en un 40% de la despesa social (duplicant les places d'escola bressol públiques o universalitzant les beques menjador) va de la mà del govern amb ICV-EUiA i només és quan el PSC es desmarca i pacta amb CiU quan apareix la ordenança del civisme, l'hotel vela o la requalificació del miniestadi.

El lema posa clarament les idees com a riquesa que sempre tindrem la majoria social de la ciutadania de Barcelona que de cap manera ni el govern més neoliberal ens podrà retallar i situa la opció eco-socialista com la única que barrarà el pas a aquesta dreta que sota arguments fàcilment desmuntables retalla els serveis públics i a l'hora rebaixa els impostos als qui més tenen i als qui més guanyen.

Com alguns de vosaltres sabreu, formo part d'aquesta candidatura en el número 28 de la llista. És obvi que no és un lloc de sortida, igualment, però, no m'havia imaginat mai les sensacions que es viuen al implicar-se d'aquesta manera en un projecte polític en el que crec des de fa ja anys i en el que mai he deixat de donar el meu vot.

Així que sempre des de les idees, les propostes i el confrontar els diferents models ideològics sapigueu que estic a la disposició de qui vulgui sentir què proposa iniciativa i parlar d'aquestes propostes. Sovint tenim pocs minuts i pàgines als mitjans i ja és usual que sempre es faci ressò només de les crítiques, declaracions i contradeclaracions per moltes propostes que s'hagin fet, per això m'ofereixo per qui ho vulgui i per als que ho vulgueu tafanejar per vosaltres mateixos aquí trobareu programa, agenda, prioritats... www.ricardgoma.cat i si sou d'Horta-Guinardó no us perdeu el web que ens hem treballat de balanç de mandat i de programa en un format prou innovador i còmode de llegir: www.marquemladiferencia.cat


Cançó del mes: Cannibal Resource - Dirty Projectors (Bitte Orca)

Fa un temps que vaig descobrir aquest grup gràcies a la llista d'Spotify de la Marta. Aquest mes toca, ja que és un grup al que ràpidament m'he enganxat. Molt recomanable també la cançó Stillness is the move. Us deixo amb un directe de la cançó del mes i el seu link d'Spotify. Òbviament ha estat inclosa a la llista d'Spotify de les cançons del mes.



Recomanació del mes: Concerts imprescindibles:
19 Maig: Pau Vallvé al C.A.T. Gràcia
21 Maig: Raydibaum a l'Apolo [2]
Més música encara i és que aquest mes podreu veure a Barcelona els directes de Raydibaum i el seu últim disc Alfabet i el 2010 de'n Pau Vallvé. Cal que expliqui perquè ho recomano? Si escolteu aquests dos grans discs al Spotify mateix (tot i que sempre està bé comprar els discs dels artistes als que volem recolzar) entendreu de sobres els motius per anar-hi. Un tast del directe de Pau Vallvé i "sus pedales" per als curiosos:


Trobo a faltar ERC


Ja ho he dit altres cops, no sorprenc a ningú i als companys i coneguts d'ERC ja els hi he comentat més d'una vegada; Laporta em pertorba.

Ja sé el que alguns deveu pensar; masses vegades parlem dels altres sense explicar les nostres propostes. En part és veritat, però també crec que no en som els únics responsables però això és un altre tema que, en tot cas, tractaré en el proper article. Avui no puc aguantar-me, necessito treure-ho.

Ahir al Parlament de la Generalitat, ICV-EUiA presentava una moció per frenar les retallades en el sector de la sanitat. Òbviament, la dreta (CiU, PP i C's) van evitar que prosperés, però espera, un diputat no adscrit també va votar-hi en contra!

Joan Laporta, candidat per SI a les eleccions del 28N (però ara diputat no adscrit Democràcia Catalana, per poder presentar-se a les eleccions municipals) i candidat número 2 per UnitatxBarcelona (ERC+DemocràciaCatalana+Rcat) va votar en contra d'aquesta moció. ICV-EUiA, ERC, PSC i el que queda de SI hi van votar a favor així que la moció no va prosperar.

Tenim, doncs, que Joan Laporta al parlament va votar el contrari del partit amb qui es va presentar a les eleccions al parlament de Catalunya (SI) i el contrari també del partit amb qui es presenta a les eleccions municipals de Barcelona (UxB). Si fos una moció sobre algun matís sense una importància ideològica greu, d'acord, però no era el cas. El model de la dreta de la retallada de serveis bàsics com la sanitat o la educació no és un matís.

Tot això passa quan no fa ni una setmana, l'1 de maig dia del treballador, Jordi Portabella deia que 'no pactarà amb qui defensi retallades socials'. Ho té difícil, el porta de número dos, penso jo que alguna cosa hauran de pactar. Tot i així, no semblen gaire incòmodes Portabella i companyia, sempre hem sabut que Laporta no és "exactament" d'esquerres. El gir de Portabella és considerable per a que Laporta no li comporti cap incomoditat.

En fi, pensava que no ho diria mai però senyors i senyores; trobo a faltar ERC.